dissabte, 16 de gener del 2016

MONTANEJOS AL VOLTANT DE LA MAIMONA PASSANT PER LA ROSADA

Un altre dissabte i continuem pujant vèrtex. Tres dissabtes, tres vèrtex i tres comarques diferents. Així hem passat dels paisatges austers del Maestrats on la pedra és omnipresent al sòl, als murs que delimiten els passos i assegadors, als camins, i a les muntanyes; a les costeres sense fi de l'Alcalatén, clapejades de masos abandonats i perduts, igual que els bancals, camins i assegadors que construïen el paisatge agrícola.
Hui ens toca el Millars. Ací no hi ha masos, els bancals queden engolits per un mar verd de pins que sembla que no té fi, només trencat pels cingles que cauen a plom als barrancs i estrets que hi ha un poc per tot arreu.
Així que eixim de la capital del Millars, Montanejos, la població més important de la vall mitjana del riu gràcies a haver-se convertit en un important centre de vacances amb el riu com a centre.
Fa anys que no venim perquè encara que en quilòmetres no ens queda lluny la carretera que puja des d'Onda seguint el riu no permet fer-los en poc temps. Per a compensar les vistes de tot el trajecte són espectaculars.

Eixim de Montanejos decidits a pujar al vèrtex de la Rosada, i per a fer-ho tenim com a referent una ruta que va publicar fa uns mesos Carlos, completat amb l'ascensió al vèrtex d'un gran coneixedor de la zona com és Emilio.
Montanejos i la Alqueria.
Amb eixos dos tracks carregats eixim de Montanejos per la part alta del poble, passant pels dipòsits d'aigua. El vell, que com ara no s'usa estan rehabilitant-lo amb una finalitat que desconeixem; el nou queda a l'esquerra i davall del nostre camí, i encara en trobarem un altre, reconvertit en repetidor de tdt, just després de trobar els pals indicadors que ens marquen l'inici del camino de la Rosada o de la Reina, doncs als dos llocs podem anar.
El camí puja ben traçat i conservant parts de l'empedrat original, com toca en un camí real important com fou este, doncs per ací s'anava a la Reina, a los Calpes i a les partides de la Rosada i la Maimona.
Camino de la Rosada o de la Reina.
Ara també és un camí important doncs per ací passa el GR-7 cap al sud, i també el PR-CV-126 que segueix el vell camí de los Calpes, i el SL-CV-14 que fa la volta al barranc de la Maimona per la Bojera i la Cueva Negra. Així trobem una superposició de pintures que quasi formen els colors de l'arc de Sant Martí.
Després d'una forta pujada per la Solana arribem a un rellomet pla, on el pinar aprofita per crèixer amb més força, i el camí el segueix fins als peus de la Rosada.
Ací la policromia de senders es desvia a la dreta per passar per la Bojera en el que (per a un servidor) és el sender més bonic de les nostres terres, penjat entre els cingles que tanquen pel sud el barranc de la Maimona.
Desviament per l'assegador de la Rosada.
Nosaltres no el seguirem hui, ja l'hem fet altres vegades (i el tornarem a fer, segur) però hui hem vingut a pujar una nova senda que l'ajuntament de Montanejos ha recuperat fa poc, la senda de la Rosada que puja seguint l'assegador del mateix nom cap a la Loma de la Rosada que s'alça just dalt nostre.
El primer tram de pujada és prou costerut i enfila recte al cim, però quan arribem a les primeres pedreres el camí vell és evident, ben traçat i recolzat en una paret de pedra que ajuda a mantindre la caixa del camí plana mentre fa voltes per remuntar la costera que ens separa del cim.
La Rosada.
Els pins es van fent més escassos mentre a les pedreres de l'ombria apareixen arbustos de fulla caduca que, malauradament i sense fulla no som capaços de reconèixer.
Es nota que a estes ombries no entra el sol i en alguns racons queden restes de la matacabra que va caure ahir. Per sort mentre pugem per esta banda el vent no acompanya i les temperatures baixes (sota zero doncs no s'han fos les matacabres) se suporten millor sense vent i cara amunt.
Tram de savinar.
A la part alta de la pujada la senda busca la solana on la roca aflora a la superfície i només deixa creixer savines i ginebres que ens acompanyen fins al cim.
Arribant al cim.
Arribem a la lloma i trobem una pista que passa per ací camí del punt més alt, situat a uns centenars de metres nostre, on hi havia un antic repetidor. Nosaltres ens dirigim en direcció contrària, baixant un poc fins que trobem un bon mirador sobre el Maimona.
Sota nostre, molt més avall que no ens pensàvem, es troba la Bojera i travessant-la el magnífic camí de la Reina. Més avall encara el fons del barranc.
De l'altra banda hi ha la Peña la Salve i los Castillejos, amb uns cinglos que cauen a pic centenars de metres fins al barranco de la Maimona.
Davant nostre, quasi a la nostra altura però separat per el tall fondo de la Maimona es troba el Morrón de Campos i a la dreta, flanquejant-lo el Estrecho de Chillapájaros.
La Maimona des de dalt.
Només per disfrutar d'estes vistes ja haurà valgut la pena tota l'excursió, però la ruta només ha fet que començar així que continuem per la pista de la Rosada, oberta damunt de l'assegador de la Rosada.
La pista passa pel ponent de la Loma on creix un magnífic pinar de pi rodeno tot i què el sòl és ben calcari, segurament degut a la forta lixiviació del sòl que l'ha descarbonatat.
Pista de la Rosada.
Baixem a un collet que parteix en dos la Loma i deixem a la dreta el cinglo de la Rosada, que destaca de ben lluny.
Passem ara a la part de solana, mirant a l'est, on el pinar es fa més esclarissat quan arribem als voltants de l'assolat corral de la Rosada.
La pista ací fa un parell de revoltes per pujar al llom de la Loma i continua plana per un pinar madur, no massa espès, que queda a la nostra esquerra mentre avancem cap al sud.
Corrales de los Navarros.
Comencem a baixar cap a un collet però abans deixem a l'esquerra els corrales de los Navarros, conjunt de corrals i cases que dominen una clotada plantada d'ametlers que ja estan en flor degut a la calor que està fent este hivern que només hui sembla que ho és.
Un poc més avall arribem a un encreuament de pistes i també d'assegadors. Per l'esquerra continua pista avall cap a Montán passant pel Pozo de la Serena.
Ací trobem les senyals del GR-7, entre elles una de les històriques plaques metàl·liques que va ficar Josep Antoni quan el va marcar als anys 80 i que encara està clavada a un pi resisitint el pas dels anys.
GR-7.
El GR segueix ací el traçat de l'assegador de Barrendo. Nosaltres el seguim uns metres a la dreta, fins que arribem al collado de la Rosada on deixem la pista i continuem a l'esquerra, amunt seguint unes fites que ens marquen el traçat de l'assegador de la Rosada, que venim seguint des de Montanejos.
Pujant al vèrtex amb Penyagolosa de fons.
Encara que el cim de la segona lloma està ja a tocar costa un poc d'arribar-hi. La costera no és forta però sí constant i sembla que no acaba (pot ser perquè no l'esperàvem ja) però només és una impressió perquè de seguida arribem dalt la segon lloma.
Ací trobem el vèrtex de la Rosada. Bé, la Rosada és el nom d'esta gran partida que s'allarga des del límit de Montán fins quasi tocar el poble de Montanejos, però esta segon lloma, més plana acaba en la Peñarroya que la tanca cap l'oest, i el cinglo de Barrendo la tanca cap a l'est.
Vèrtex de la Rosada.
Ens fem la foto de rigor al cim però no ens estem massa. No fa massa vent i fa sol però preferim aturar-nos a un carasol més arrecerat.
Continuació de l'assegador.
La idea des d'ací era tornar enrere seguint el track, però la senda per on hem pujat i que segueix l'assegador continua així que no ens ho pensem més i seguim avant per dalt la lloma.
Los Calpes.
La vegetació no és excessiva així que només ací i allà trobem senyals d'haver-se desbrossat. Per sort hi ha fites de pedra que ens marquen el camí sense cap complicació per dalt la lloma fins que arribem a dalt de la Peñarroya, a la ratlla de Montán, i seguint-la fem una curta però intensa baixada al collet que ens queda just baix.
Baixada complicada.
Arribem així al collet que separa Peñarroya de la Cabeza i on puja una pista des de Montán. Ací han estat tallant pins i s'ha quedat un pinar esclarissat i amb poc de sotabosc. D'ací poc segurament ja no serà igual perquè ara que el sol arriba bé a la terra el primer que creixerà serà la malea, segurament més que els pins encara no massa granats que s'han deixat per a regenerar el bosc.
Coll de la Peñarroya.
Arribats ací ens toca pensar que fer. Seguint la pista a l'esquerra fem la volta sota els cinglos de Barrendo i tornem al collado de la Rosada, però és tot per pista i menys atractiu així que mirem a la dreta a vore si hi ha alguna baixada a la Maimona i tenim la sort que algú ha passat davant i ha enfitat un senderol que baixa per l'ombria.
Fites a la senda de baixada.
Com que la senda l'han aprofitada per traure pins es troba molt marcada però baixa recte, com sol ser habitual als ròssecs.
Pinar aclarit.
Tota la vessant nord està travessada dels caminals oberts per la maquinària que ha substituït els vells matxos que arrossegaven els pins. Així anem seguint una ampla sendera feta per les màquines, que baixa quasi recte cap al fons del barranc fins que enllaça amb una pista que puja des del riu.
Pista de traure pins.
Enllacem amb una pista que ens apareix al mapa i que segueix un tram del traçat de l'antic camí de la Reina a Montanejos, ara esborrat i perdut entre el pinar. Llàstima que no es conserve perquè travessa un dels paratges més bonics del terme.
El Morrón de Campos.
Nosaltres seguim avall fins al barranc o riu de la Maimona, ací més riu que barranc perquè ve ben ple d'aigua i ens toca fer un parell de bots damunt les pedres per a passar a l'altra banda sense banyar-nos.
Pista de l'ombria.
Seguim per l'altra vessant i el pinar deixa pas a un paisatge de bancals abandonats. 
La Maimona.
Es tracta de las Huertas de la Maimona que estaven dins l'antic terme de Campos de Arenós, ara assimilat a Montanejos encara que tot el terme fou expropiat i pertany a la confederació hidrogràfica del Xúquer.
No pugem molt de tros per la solana que trobem un encreuament de pistes. Ací retrobem el PR-CV-126 i el camino del Cid, i ací també, al cara-sol i sense aire ens aturem una estona a fer un mos i un glop de mistela per encarar amb més forces la tornada a Montanejos.
Camino de los Calpes.
Seguim ara la pista de la Maimona, que de los Calpes baixa al barranc per pujar a la Rosada cap a Montan. Ací està traçada seguint el camí de Los Calpes a Montanejos i enllaça a la Bojera amb el GR-7.
Nosaltres no arribarem tan lluny però pugem per la pista una bona estona, tornant a travessar el barranc de la Maimona per unes precàries passeres i deixant-lo enrere quan enfilem amunt cap a la Bojera travessant un magnífic pinar en ombria.
Passera improvisada.
Quan ja estem quasi dalt trobem el SL-CV14 que ve des de la Bojera i baixa a buscar el barranc de la Maimona, novament. Així que ara tornem a baixar cap a ell, entrant ja a la zona d'estrets, la més espectacular del seu traçat.
Pinar a la ombria.
La pista baixa a buscar novament el riu, però no hi arriba. Acaba uns metres per dalt del riu i continua la vella senda que baixa a travessar (una vegada més) el riu, continuant per la solana.
Encreuament de camins.
Seguim ara la senda del Tornero, que passa sota els cingles del Tornero que delimitaven els termes de Montanejos i Campos.
Travessant novament la Maimona.
Anem pujant sota els cingles, i deixant avall, altres cingles excavats pel riu que ha tallat les muntanyes buscant el nivell de base del Millars.
Camino del Tornero.
No ens queda molt per arribar a Montanejos però ens ho agarrem amb més calma del normal doncs el paisatge convida a aturar-nos a cada revolta del camí a admirar el magnífic panorama que s'obre als nostres ulls.
Peña la Salve.
Així que tardem un poc en remuntar la costera que ens porta al Colladillo, penjat entre la Peña la Salve i les faldes del Morrón de Campos.
El Colladillo.
Ací trobem un important encreuament de sendes. Per la nostra esquerra i amunt puja la senda del Morrón de Campos. Uns pocs metres més avant per l'esquerra continua el camí vell de Campos, per on ara va el Sendero de los Estrechos, i recte continua la senda de la Bojera baixant a Montanejos per la Cueva Negra.
Nosaltres no seguim ni l'un ni l'altre sinó que seguim a la dreta una sendeta evident i clara però menys marcada que passa pel nord de la Peña la Salve a buscar los Castillejos.
La Maimona des de los Castillejos.

El camí és fàcil fins que arribem a dalt del cinglo de los Castillejos, que cau a plom sobre la Maimona.
Seguim la cresta cimera, on només les savines que arrelen entre les penyes li donen un toc vegetal a un paisatge on la litologia mana.
Cingles de los Castillejos.
Hem d'anar aturant-nos a dos per tres per que no es pot passar per ací i deixar d'admirar els Cinglos de la Maimona que pugen amunt, davant nostre, fins a la Rosada, on hem estat abans.
El Estrecho de Chillapajaros.
Ara disfrutem del punt de vista oposat al que teníem a primera hora del matí, quan estàvem dalt la Rosada, i la vista no desmereix, paga la pena haver estat als dos llocs.
Coronem el punt més alt del Cinglo de los Castillejos, on hi ha xapes de les vies d'escalada que finalitzen ací, i enfilem avall la senda de los Castillejos, balisada en blanc i amb algunes estaques de fusta que ens ajuden a trobar el millor camí de baixada.
La senda baixa entre savines fins a un lloc més pla, on ens apareix una cabreta jove i perduda que fuig sense massa presses al nostre pas.
Baixant de los Castillejos.
Seguim per dins d'un pinar que corona un ressalt des d'on podem vore quasi tots els estrets de la Maimona, abans d'enfilar una baixada més forta pel pinar que ens porta a dalt del refugi d'Escaladors.
Passem per dalt del refugi i ja uns cartells ens indiquen la continuació del sender a la carretera.
Hortes del riu de Millars.
Seguim per la vora d'una trinxera de la guerra, ben conservada, i just uns metres abans de la carretera enllacem amb el camino de la Puebla que baixa del Colladillo, el mateix que hem deixat abans per passar per los Castillejos. La baixada per ací ell és més curta però ens perdríem un dels trams més espectaculars de la ruta.
Riu de Millars.
I ja des de la carretera només ens seguir-la tres-cents metres per entrar en Montanejos. Abans però haurem travessat novament la Maimona, però esta vegada per un pont com toca.
Barranco de la Maimona.

I com toca també acabem la ruta al bar, i en este cas ens trobem amb la xaranga que amenitza el dinar que estan preparant a la plaça per celebrar Sant Antoni. Després ja muntaran la foguera de la plaça igual que els veïns que volen estan carrejant llenya per fer cadascú la seua pròpia foguera davant de casa per a què no es perda la tradició.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

sender de los estrechos
montanejos - maimona
los cantos - montanejos
montanejos - montan


Més informació:
  • Ajuntament de Montanejos
  •  Martin i Clarós, Josep Antoni (1993) GR-7 Sector II Sant Joan de Penyagolosa - Antilla. Ed. Diputació de Castelló
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caja rural San Jose de Almazora


dissabte, 9 de gener del 2016

LA TALAIA DE LLUCENA DES DEL MAS DE LES FIGUES


Seguint amb el llistat de vèrtex ja fa temps que teníem en el punt de mira pujar a la Talaia de Llucena, però no trobàvem la manera de fer una ruta circular i interessant en un entorn tan espectacular, i això ens ho va sol·lucionar Ricardo quan ja fa un any va penjar una magnífica circular a la Talaia. Des d'eixe moment la teníem pendent i, ara que els Amics dels camins de Ferradura de Llucena han netejat sendes per eixa part, és el millor moment per a pujar.
Nosaltres hem aprofitat un tram de la ruta de Ricardo, molt més llarga i espectacular. Hem pujat des del mas de les Figues per la Selleta a la Talaia i hem baixat per la Talaieta i la Ombria al riu davant de la Fos.


Així que ben de matí hem mirat d'aparcar el cotxe al riu, davant del mas de les Figues i hem començat travessant el riu per a buscar la senda que des d'ací a les Colatxes han netejat els Amics.
Mas de les Figues.
Passem pel mig de les cases del mas i continuem recte per la senda de les Solanes que s'agarra per dalt de les darreres cases del mas.
La senda puja primer per la vora d'un barrancusset que s'encaixa buscant el riu, i el travessa per remuntar l'altra vessant. Es nota que fou un antic camí important i conserva en bon estat bona part de l'antiga traça, amb un mur que reforça la caixa del camí i trams empedrats allà on hi ha més pendent.
Senda de les Solanes.
Després d'una curta pujada arribem als bancals del mas de les Solanes, en un replanell de la muntanya. Ací arriba una pista per a poder treballar-los i és que bancals plans i de bona terra com el que travessem no hi ha tants al terme de Llucena.
Bancals a les Solanes.

Deixem enrere els bancals i continuem pel camí que travessa un pinar jove i passa pel costat d'un antic algepsar. Ací es conserva el forn, la caseta per a fer nit el forner i també, un poc retirat, el terrer d'on es treia la matèria prima per a l'algep.
El camí de ferradura per on es baixava l'algep cap als masos i al poble passa pel costat i continua per enllaçar amb el camí del mas d'Hilario a les Colatxes. Per ací passa també la nova pista a la Talaia que seguirem ara per a pujar cap al mas.
Pista de la Talaia.
La pista fa una gran volta per a pujar al tossal de la Selleta, deixant a l'esquerra un ramal que baixa al mas de la Cabra.
Dalt del tossal de la Selleta ens desviem  a l'esquerra cap a la Talaia, passant la Portera de la Talaia, que tanca la finca on ara pasturen vaques evitant que fugen.
Mas de la Talaia i la Talaia des del Mirador.
Passada la portera pugem per la vora d'un llomet cobert de ginebres. Mirant enrere queda Llucena, blanca enmig del verdor de les muntanyes.

Mirador de la Talaia.
La pista passa per un magnífic mirador que s'obre sobre el riu de Llucena. De l'altra banda queda el mas de la Costa, davant nostre, i al fons prop del riu el mas de Galapo.
Pujada a la Talaia.
Un poc més avant la pista fa un poc de volta per a pujar al mas i decidim seguir recte, travessant una clapissa de mal peany. Ací el rocam està a flor i només creixen alguns romers entre els clavills de les penyes.
Mas de la Talaia
Arribem així al mas de la Talaia i des de l'era disfrutem d'unes magnífiques vistes que fan honor al nom del mas.
Voltant l'era hi ha un conjunt de masos, algun arreglat i d'altres mig assolats, i pels bancals de darrere pasturen les vaques.
Provem de continuar recte pels bancals però un parell de vaques que tenen jònecs ens fan canviar d'idea i seguim una vella pista que fa la volta per la banda de dalt dels bancals, pujant cap al mas del Collet. No la seguim sinó que ens desviem per la dreta, seguint un track de Pablo, per a assolir el vèrtex i cim de la Talaia.
Cim de la Talaia.
El cim fa honor al topònim i des de dalt podem talaiar un bon grapat de muntanyes des de Penyagolosa a la mar, i es pot controlar bona part del terme de Llucena.
Celebrant el vèrtex.
Per a celebrar que hem fet vèrtex encetem una botella de mistela de Ramiro, i una coca de Pascual, així com pastissets salats i dolços, de manera que recuperem de seguida les energies gastades en la pujada.
Penyagolosa des de la Pacaia.
Des del cim continuem camí cap a ponent, cara a Penyagolosa, seguint una vella pista ara mig tapada per les argelagues i que ens porta cap a la Pacaia, on enllacem amb la pista que des del mas de la Talaia puja al Collet.
Nosaltres la seguim de retorn a la Talaia, però només un centenar de metres fins que trobem l'assegador de la Cova de les Vaques, que baixa directe al riu.
Baixant a la Talaieta.
Seguim l'assegador avall, fins que arribem al camí de la Talaieta, per on passa el track de Ricardo, i el seguim cap a la Talaieta.
Mas de la Talaieta.
El mas de la Talaieta és un conjunt de cases penjades al vessant del riu de Llucena. En altres temps van arribar a viure cinc o sis famílies, ara resten assolades i erms els bancals dels voltants. Només un ametler florit posa una nota de color entre el gris de les pedres del mas.
El grup a l'era de la Talaieta.
Des de l'era, que domina tota la vall, mirem de seguir el track de Ricardo travessant els bancals que s'estenen fins la Casa Gatín. Per sort ací les vaques han anat obrint senderols i es pot passar sense massa complicació. Per dissort les vaques no obrin camins per anar d'un lloc a un altre, sinó per pasturar i els senderols no sempre van en la direcció que ens agradaria.
Bancals de la Talaia.
Guiant-nos amb el track de Ricardo, i seguint els senderols oberts per les vaques anem trobant el millor pas (amb alguna excepció) fins que arribem al que queda d'una antiga pista que pujava fins ací des del riu.
Tram perdut.
Seguim pista avall i passem per la vora de la Casa del Gatín, també assolada.
Pista a la Casa del Gatín.
La pista baixa fent grans voltes a buscar el riu, i travessa una zona on després dels incendis els roures tornen a crèixer amb força formant una rourera incipient que, si el foc ho respeta, donarà pas a un magnífic bosc de roures en uns decennis.
Rourera als vessants del riu.
La vella pista és ara una estreta senda que deixa el pas justet a una persona. Per sort encara no s'ha tancat del tot i podem arribar sense complicacions al riu just davant del camí de la Fos.
Riu de Llucena.
Arribem al riu i trobem un paisatge molt diferent de l'última vegada que vam estar per ací. Les pluges de la Tardor s'han endut quasi completament la pista que remuntava el riu fins al Castell Follet i han deixat una rambla pedregosa al seu lloc. La poca aigua que encara porta alegra el camí de baixada cap al naixement del riu.
Roca de les Estaques.
Seguim riu avall sota els cingles que l'envolten fins que arribem, quasi d'improvís, al naixement del riu.
I és que ens sorprén com ha canviat el paratge; les Fonts d'on naix el riu les recordàvem mig amagades pels arbres i vegetació, de manera que hom s'havia d'acostar per a trobar-les. Ara els arbres han desaparegut riu avall i la grava i les pedres han mig tapat les fonts que, tot i això, encara trauen un bon doll d'aigua.
Naixement del riu.
A partir d'ací la pista fuig del riu i ja es troba en bon estat. I la seguim passant pel Pla de les Saleres, on creix un bonic pinar i més avant deixant a la dreta el camí de la font Podrida, també recuperat pels Amics dels Camins de Ferradura.
Pista al naixement del riu.
Un poc més avant, deixem a l'esquerra el camí dels Molins de Llucena, marcat pel ministeri, que baixa a buscar el molí del Ros i que retrobarem un poc més avant. El camí dels molins és més agradable, però la pista és més curta i ja tenim ganes d'arribar als cotxes.
Passeres al riu de Llucena.
Al passar per l'era del mas de Galapo, deixem la pista que continua al mas de Llorens on enllaça amb la carretera (que havia d'anar) a Xodos. Nosaltres, ara sí, seguim el camí dels Molins que baixa cap al riu, travessant-lo per a passar per davant del molí Goçalvo.
Molí del Gat o de Goçalvo.
Passem per davant la bassa del molí, on també hi ha un assut que agarra l'aigua per a la sèquia que rega el Pla de les Carabasses, i un poc més avant, després de travessar novament el riu, ens trobem davant del mas de les Figues, on hem començat la ruta.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat, l'amplien i el complementen:

Llucena: noves sendes per vells camins. Del mas de Galapo al mas de Bernús.
L'estret del riu Llucena.
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.

dissabte, 2 de gener del 2016

EL TOSSAL D'EN BOIX I SANT JOAN NEPOMUCÉ PELS ASSEGADORS D'ALBOCÀSSER

Comencem l'any i continuem amb els vèrtex. Hui ens hem traslladat al Maestrat, terra dura i més a l'hivern quan l'aire fred bufa pels tossals, les plantes dormen i els animals i persones s'amaguen a la vora del foc.
 Però enguany no és un any normal. Les argelagues engalanen de groc les muntanyes i el vent, bé el vent bufa com sempre però menys fred i més fresc i és que el gener sembla més març, anunciant una primavera propera.
Carretera de les Coves.
Comencem la nostra ruta a Albocàsser, davant de la font i els llavadors. I ho fem seguint la carretera de les Coves fins quasi el final del poble, ací trenquem a la dreta pel carrer dels Torners, que de seguida es converteix en el camí dels Torners, partida on ens dirigim.
Ameter en flor a les Tornes.
El primer que ens sorprén a l'eixir del poble és trobar ametlers florits. No és estrany trobar algun ametler florit a meitat de gener vora la mar, però tan a l'interior i a començaments d'any? i és que l'hivern encara no ha arribat .
Camí dels Torners.
El camí puja cap a la font de na Tosca travessant la partida de les Tornes, de la qual pren el nom. Les Tornes és una partida plana al costat del poble i per tant es troba ocupada per camps treballats i algunes granges un poc més allunyades del poble.
Deixem a la dreta el camí dels Torners per on hi ha una ruta de l'ajuntament d'Alboccàsser que puja a la font de na Tosca. Nosaltres seguim rectes pel camí asfaltat que coincideix amb un assegador que enfila recte al Tossal d'en Boix.
Albocàsser des de l'assegador del Campello.
Deixem enrere dos granges a dreta i esquerra abans d'arribar a l'encreuament amb l'assegador de la Bassa de Navarro on seguim recte per l'assegador del Campello on l'asfaltat deixa pas a un camí de terra que passa entre dos granges abans d'acabar a un barrancusset des d'on una senda remunta pel mig de les parets que delimiten l'assegador.
Fites que marquen l'assegador.
Conforme guanyem altura les parets es van separant i hi ha un punt on les perdem de vista així que seguim unes grosses fites que marquen el centre de l'assegador. Seguint-lo arribem a la carretera de la Serratella i la travessem, continuant recte per una senda menys clara que segueix el traçat de l'assegador amunt fins que entronca amb l'assegador de les Marietes, per on hi ha traçat un carril de cotxes.
Assegador de les Marietes.
Deixem enrere la senda i seguim per una pista precària però continuem xafant els camins ramaders d'Albocàsser que enllacen tot el terme formant una densa xarxa fruit de la importància que va tindre la ramaderia en estes terres de l'Alt Maestrat, que van viure l'època de màxima esplendor als segles XV i XVI gràcies al comerç de la llana amb Gènova.
Vèrtex vell i nou del tossal d'en Boix.
L'assegador de les Marietes ens porta a un nou assegador, el del Cap de Terme que segueix la ratlla entre els termes d'Albocàsser i les Coves, primer, i de la Serratella, més endavant i que també s'ha aprofitat per traçar una pista.
Seguint-lo a l'esquerra de seguida arribem al capoll de la muntanya on hi ha el vèrtex geodèsic.
De fet hi ha dos vèrtex, el tradicional piló blanc i una pedra dalt d'una barraca de pedra que feia la funció de vèrtex fins a la construcció del darrer.
Des de dalt del vèrtex es domina una ampla extensió de terreny. Per la banda de ponent es veuen les muntanyes de l'Alt Maestrat fins a l'Aragó: el tossal d'Orenga, el Montcàtil, el Tossal de la Nevera, Penyagolosa, el tossal d'Esparraguera, el Turmell, ... Per la banda de llevant queda un poc més boirós però també s'albira des de la serra d'Irta al Prat de Cabanes. Una bona col·lecció de vèrtex.
Assegador de Cap de Terme.
Després de la foto de vèrtex ens dirigim cap al sud seguint l'assegador de Cap de Terme que puja recte cap a l'ermita de Sant Joan, ja en terme de la Serratella i que tot i no tindre cap vèrtex al cim bé ho mereixeria.
La pista continua per l'assegador fins al collet del mas del Colleró, per on passa la carretera de la Salzadella. Fins ací puja també un dels senders marcats per l'ajuntament d'Albocàsser seguint el vell camí del mas de Nadal.
El tossal d'en Boix
Nosaltres continuem per la carretera un tros fins al mas de Nadal, descartant l'entrador a la font de na Tosca que va per l'esquerra (que també fora una bona opció, doncs enllaça més avant).
Per davant del mas de Nadal pugem recte a buscar l'assegador que segueix la partició d'aigües, mentre que la carretera continua per baix.
Tram entre parets de l'assegador de Cap de Terme.
Trobem un carril que puja i el seguim fins que es converteix en una senda clara que munta pel llom, deixant la Tosca a la dreta i el mas de les Covarxelles a l'esquerra.
A la lloma creix un matollar baix de romer i alguna argelaga i coscoll, clapejat de ginebres i savines. Només alguna carrasqueta trau el cap de tant en tant, allí on hi ha més molla. Malgrat tot és un tram ben agradable per les boniques vistes que tenim.

Barraca a les clapisses del Safranar.
Arribem a un encreuament de camins, i trobem les senyals de les rutes d'Albocàsser que venen des de la font de na Tosca per l'ombria. Les seguim recte per pista cap al mas del Tartamut però no arribem al mas doncs al passar prop de les clapisses del Safranar ens desviem per pujar a dalt la lloma a buscar l'assegador, aprofitant per acostar-nos a un parell de barraques de pedra que destaquen pel seu acabat entre les moltes que hem vist al llarg del camí.
Lloma del Safranar.
Continuem per dalt la lloma del Safranar seguint el traçat de l'assegador però cap senda. De tota manera se passa bé i la part més tancada és curta doncs de seguida trobem un senderol que ens porta a enllaçar amb el camí vell de la Serratella (a Albocàsser), per on puja una altra de les rutes marcades per l'ajuntament d'Albocàsser.
Continuem recte i enllacem en una pista que segueix la nostra direcció fins que arribem a un punt on la pista trenca a l'esquerra per baixar a la carretera, mentre que nosaltres hem de seguir recte per dalt la lloma.
Ací el romer ha deixat pas a les argelagues i la senda es fa més estreta. Davant nostre ja tenim l'ermita de Sant Joan a dalt del Castellaret, en un punt dominant del paisatge i què bé mereixeria un vèrtex geodèsic més important que el de quart ordre que té.
Collet de les Saleres.
Només ens queda baixar al collet de les Saleres i pujar per l'assegador que continua per l'esquerra a enllaçar amb el camí formigonat que puja recte des de la carretera.

Ermita de Sant Joan.
L'ermita de Sant Joan és un magnífic mirador de bona part de les terres de l'interior nord. Des d'ací podem vore quasi totes les terres del Maestrat, part dels Ports i la Plana, i una bona extensió de litoral des de l'Ebre fins a la Plana amb les Columbretes davant nostre. I fins i tot els dies d'excepcional visibilitat es veuen les muntanyes de l'illa de Mallorca. I per suposat la Serratella, que queda quasi als nostres peus i des d'on ve el PR-CV-394.
Sembla també que la casa de l'ermità ha estat habilitada per a turisme rural perquè a fora hi ha tot de cotxes de gent que, a estes hores del matí, encara deu estar dormint.

Baixant al mas de les Saleres.
Baixem de l'ermita tornant cap al mas de les Saleres i arribem al coll. Per l'esquerra continua una caletxa que que va directa al mas de l'Esquilador, enllaçant amb el camí dels Abellers a les Calçades, per ahí continua la ruta d'Albocàsser, però nosaltres la descartem per massa llarga (tot i què més interessant) i després de pujar a l'ermita tornarem enrere per baixar a Albocàsser pel mas del Tartamut.
Pou de la foieta Fonda.
Desfem el camí per dalt la lloma i abans d'arribar a la pista trenquem a l'esquerra per una senda que també va al mas del Tartamut però fent volta per la Foieta Fonda, on les carrasques són més abundoses encara que menudes.
Mas del Tartamut.
Ens acostem així al mas del Tartamut pel sud, i abans d'arribar enllacem amb el camí vell de la Serratella que ja no abandonarem fins a Albocàsser.
El camí passa per la vora del mas i continua, ja només per a cavalleries i persones, baixant cap al pla on hi ha el poble.
Albocàsser des de la Lloma del mas del Viudo.
El vell camí enfila avall pel nord de la lloma del mas del Viudo, coberta totalment per un espès matollar més o menys alt però sense cap arbre.
Només després de passar les Voltes, on la senda baixa fent revoltes en un traçat magníficament bastit i conservat, comencem a vore alguna carrasca i algun roure que de seguida donen pas als bancals de les Antones.
Les Voltes.
Arribem a les Antones i tot és ja pla. Ací el terreny calar que ens ha acompanyat tot el dia dona pas al sauló i apareixen alguns roures i carrasques grans a la vora dels bancals o allà on l'home no n'ha fet.
El camí també canvia i el vell camí de ferradura ha estat substituït per un nou camí asfaltat que travessa dret el pla.
Les Antones.
Travessem ara, com al començament de la ruta, alguna granja i els camps treballats que ens acompanyen fins a l'entrada del poble, que fem passant per davant la Torre de l'Alfalsar.
Torre de l'Alfalsar.
Cloem així la ruta al centre del poble, davant dels llavadors des d'on hem eixit este matí i on podem trobar més d'un lloc per a recuperar-nos de l'esforç del camí.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació: