dissabte, 16 de gener de 2016

MONTANEJOS AL VOLTANT DE LA MAIMONA PASSANT PER LA ROSADA

Un altre dissabte i continuem pujant vèrtex. Tres dissabtes, tres vèrtex i tres comarques diferents. Així hem passat dels paisatges austers del Maestrats on la pedra és omnipresent al sòl, als murs que delimiten els passos i assegadors, als camins, i a les muntanyes; a les costeres sense fi de l'Alcalatén, clapejades de masos abandonats i perduts, igual que els bancals, camins i assegadors que construïen el paisatge agrícola.
Hui ens toca el Millars. Ací no hi ha masos, els bancals queden engolits per un mar verd de pins que sembla que no té fi, només trencat pels cingles que cauen a plom als barrancs i estrets que hi ha un poc per tot arreu.
Així que eixim de la capital del Millars, Montanejos, la població més important de la vall mitjana del riu gràcies a haver-se convertit en un important centre de vacances amb el riu com a centre.
Fa anys que no venim perquè encara que en quilòmetres no ens queda lluny la carretera que puja des d'Onda seguint el riu no permet fer-los en poc temps. Per a compensar les vistes de tot el trajecte són espectaculars.

Eixim de Montanejos decidits a pujar al vèrtex de la Rosada, i per a fer-ho tenim com a referent una ruta que va publicar fa uns mesos Carlos, completat amb l'ascensió al vèrtex d'un gran coneixedor de la zona com és Emilio.
Montanejos i la Alqueria.
Amb eixos dos tracks carregats eixim de Montanejos per la part alta del poble, passant pels dipòsits d'aigua. El vell, que com ara no s'usa estan rehabilitant-lo amb una finalitat que desconeixem; el nou queda a l'esquerra i davall del nostre camí, i encara en trobarem un altre, reconvertit en repetidor de tdt, just després de trobar els pals indicadors que ens marquen l'inici del camino de la Rosada o de la Reina, doncs als dos llocs podem anar.
El camí puja ben traçat i conservant parts de l'empedrat original, com toca en un camí real important com fou este, doncs per ací s'anava a la Reina, a los Calpes i a les partides de la Rosada i la Maimona.
Camino de la Rosada o de la Reina.
Ara també és un camí important doncs per ací passa el GR-7 cap al sud, i també el PR-CV-126 que segueix el vell camí de los Calpes, i el SL-CV-14 que fa la volta al barranc de la Maimona per la Bojera i la Cueva Negra. Així trobem una superposició de pintures que quasi formen els colors de l'arc de Sant Martí.
Després d'una forta pujada per la Solana arribem a un rellomet pla, on el pinar aprofita per crèixer amb més força, i el camí el segueix fins als peus de la Rosada.
Ací la policromia de senders es desvia a la dreta per passar per la Bojera en el que (per a un servidor) és el sender més bonic de les nostres terres, penjat entre els cingles que tanquen pel sud el barranc de la Maimona.
Desviament per l'assegador de la Rosada.
Nosaltres no el seguirem hui, ja l'hem fet altres vegades (i el tornarem a fer, segur) però hui hem vingut a pujar una nova senda que l'ajuntament de Montanejos ha recuperat fa poc, la senda de la Rosada que puja seguint l'assegador del mateix nom cap a la Loma de la Rosada que s'alça just dalt nostre.
El primer tram de pujada és prou costerut i enfila recte al cim, però quan arribem a les primeres pedreres el camí vell és evident, ben traçat i recolzat en una paret de pedra que ajuda a mantindre la caixa del camí plana mentre fa voltes per remuntar la costera que ens separa del cim.
La Rosada.
Els pins es van fent més escassos mentre a les pedreres de l'ombria apareixen arbustos de fulla caduca que, malauradament i sense fulla no som capaços de reconèixer.
Es nota que a estes ombries no entra el sol i en alguns racons queden restes de la matacabra que va caure ahir. Per sort mentre pugem per esta banda el vent no acompanya i les temperatures baixes (sota zero doncs no s'han fos les matacabres) se suporten millor sense vent i cara amunt.
Tram de savinar.
A la part alta de la pujada la senda busca la solana on la roca aflora a la superfície i només deixa creixer savines i ginebres que ens acompanyen fins al cim.
Arribant al cim.
Arribem a la lloma i trobem una pista que passa per ací camí del punt més alt, situat a uns centenars de metres nostre, on hi havia un antic repetidor. Nosaltres ens dirigim en direcció contrària, baixant un poc fins que trobem un bon mirador sobre el Maimona.
Sota nostre, molt més avall que no ens pensàvem, es troba la Bojera i travessant-la el magnífic camí de la Reina. Més avall encara el fons del barranc.
De l'altra banda hi ha la Peña la Salve i los Castillejos, amb uns cinglos que cauen a pic centenars de metres fins al barranco de la Maimona.
Davant nostre, quasi a la nostra altura però separat per el tall fondo de la Maimona es troba el Morrón de Campos i a la dreta, flanquejant-lo el Estrecho de Chillapájaros.
La Maimona des de dalt.
Només per disfrutar d'estes vistes ja haurà valgut la pena tota l'excursió, però la ruta només ha fet que començar així que continuem per la pista de la Rosada, oberta damunt de l'assegador de la Rosada.
La pista passa pel ponent de la Loma on creix un magnífic pinar de pi rodeno tot i què el sòl és ben calcari, segurament degut a la forta lixiviació del sòl que l'ha descarbonatat.
Pista de la Rosada.
Baixem a un collet que parteix en dos la Loma i deixem a la dreta el cinglo de la Rosada, que destaca de ben lluny.
Passem ara a la part de solana, mirant a l'est, on el pinar es fa més esclarissat quan arribem als voltants de l'assolat corral de la Rosada.
La pista ací fa un parell de revoltes per pujar al llom de la Loma i continua plana per un pinar madur, no massa espès, que queda a la nostra esquerra mentre avancem cap al sud.
Corrales de los Navarros.
Comencem a baixar cap a un collet però abans deixem a l'esquerra els corrales de los Navarros, conjunt de corrals i cases que dominen una clotada plantada d'ametlers que ja estan en flor degut a la calor que està fent este hivern que només hui sembla que ho és.
Un poc més avall arribem a un encreuament de pistes i també d'assegadors. Per l'esquerra continua pista avall cap a Montán passant pel Pozo de la Serena.
Ací trobem les senyals del GR-7, entre elles una de les històriques plaques metàl·liques que va ficar Josep Antoni quan el va marcar als anys 80 i que encara està clavada a un pi resisitint el pas dels anys.
GR-7.
El GR segueix ací el traçat de l'assegador de Barrendo. Nosaltres el seguim uns metres a la dreta, fins que arribem al collado de la Rosada on deixem la pista i continuem a l'esquerra, amunt seguint unes fites que ens marquen el traçat de l'assegador de la Rosada, que venim seguint des de Montanejos.
Pujant al vèrtex amb Penyagolosa de fons.
Encara que el cim de la segona lloma està ja a tocar costa un poc d'arribar-hi. La costera no és forta però sí constant i sembla que no acaba (pot ser perquè no l'esperàvem ja) però només és una impressió perquè de seguida arribem dalt la segon lloma.
Ací trobem el vèrtex de la Rosada. Bé, la Rosada és el nom d'esta gran partida que s'allarga des del límit de Montán fins quasi tocar el poble de Montanejos, però esta segon lloma, més plana acaba en la Peñarroya que la tanca cap l'oest, i el cinglo de Barrendo la tanca cap a l'est.
Vèrtex de la Rosada.
Ens fem la foto de rigor al cim però no ens estem massa. No fa massa vent i fa sol però preferim aturar-nos a un carasol més arrecerat.
Continuació de l'assegador.
La idea des d'ací era tornar enrere seguint el track, però la senda per on hem pujat i que segueix l'assegador continua així que no ens ho pensem més i seguim avant per dalt la lloma.
Los Calpes.
La vegetació no és excessiva així que només ací i allà trobem senyals d'haver-se desbrossat. Per sort hi ha fites de pedra que ens marquen el camí sense cap complicació per dalt la lloma fins que arribem a dalt de la Peñarroya, a la ratlla de Montán, i seguint-la fem una curta però intensa baixada al collet que ens queda just baix.
Baixada complicada.
Arribem així al collet que separa Peñarroya de la Cabeza i on puja una pista des de Montán. Ací han estat tallant pins i s'ha quedat un pinar esclarissat i amb poc de sotabosc. D'ací poc segurament ja no serà igual perquè ara que el sol arriba bé a la terra el primer que creixerà serà la malea, segurament més que els pins encara no massa granats que s'han deixat per a regenerar el bosc.
Coll de la Peñarroya.
Arribats ací ens toca pensar que fer. Seguint la pista a l'esquerra fem la volta sota els cinglos de Barrendo i tornem al collado de la Rosada, però és tot per pista i menys atractiu així que mirem a la dreta a vore si hi ha alguna baixada a la Maimona i tenim la sort que algú ha passat davant i ha enfitat un senderol que baixa per l'ombria.
Fites a la senda de baixada.
Com que la senda l'han aprofitada per traure pins es troba molt marcada però baixa recte, com sol ser habitual als ròssecs.
Pinar aclarit.
Tota la vessant nord està travessada dels caminals oberts per la maquinària que ha substituït els vells matxos que arrossegaven els pins. Així anem seguint una ampla sendera feta per les màquines, que baixa quasi recte cap al fons del barranc fins que enllaça amb una pista que puja des del riu.
Pista de traure pins.
Enllacem amb una pista que ens apareix al mapa i que segueix un tram del traçat de l'antic camí de la Reina a Montanejos, ara esborrat i perdut entre el pinar. Llàstima que no es conserve perquè travessa un dels paratges més bonics del terme.
El Morrón de Campos.
Nosaltres seguim avall fins al barranc o riu de la Maimona, ací més riu que barranc perquè ve ben ple d'aigua i ens toca fer un parell de bots damunt les pedres per a passar a l'altra banda sense banyar-nos.
Pista de l'ombria.
Seguim per l'altra vessant i el pinar deixa pas a un paisatge de bancals abandonats. 
La Maimona.
Es tracta de las Huertas de la Maimona que estaven dins l'antic terme de Campos de Arenós, ara assimilat a Montanejos encara que tot el terme fou expropiat i pertany a la confederació hidrogràfica del Xúquer.
No pugem molt de tros per la solana que trobem un encreuament de pistes. Ací retrobem el PR-CV-126 i el camino del Cid, i ací també, al cara-sol i sense aire ens aturem una estona a fer un mos i un glop de mistela per encarar amb més forces la tornada a Montanejos.
Camino de los Calpes.
Seguim ara la pista de la Maimona, que de los Calpes baixa al barranc per pujar a la Rosada cap a Montan. Ací està traçada seguint el camí de Los Calpes a Montanejos i enllaça a la Bojera amb el GR-7.
Nosaltres no arribarem tan lluny però pugem per la pista una bona estona, tornant a travessar el barranc de la Maimona per unes precàries passeres i deixant-lo enrere quan enfilem amunt cap a la Bojera travessant un magnífic pinar en ombria.
Passera improvisada.
Quan ja estem quasi dalt trobem el SL-CV14 que ve des de la Bojera i baixa a buscar el barranc de la Maimona, novament. Així que ara tornem a baixar cap a ell, entrant ja a la zona d'estrets, la més espectacular del seu traçat.
Pinar a la ombria.
La pista baixa a buscar novament el riu, però no hi arriba. Acaba uns metres per dalt del riu i continua la vella senda que baixa a travessar (una vegada més) el riu, continuant per la solana.
Encreuament de camins.
Seguim ara la senda del Tornero, que passa sota els cingles del Tornero que delimitaven els termes de Montanejos i Campos.
Travessant novament la Maimona.
Anem pujant sota els cingles, i deixant avall, altres cingles excavats pel riu que ha tallat les muntanyes buscant el nivell de base del Millars.
Camino del Tornero.
No ens queda molt per arribar a Montanejos però ens ho agarrem amb més calma del normal doncs el paisatge convida a aturar-nos a cada revolta del camí a admirar el magnífic panorama que s'obre als nostres ulls.
Peña la Salve.
Així que tardem un poc en remuntar la costera que ens porta al Colladillo, penjat entre la Peña la Salve i les faldes del Morrón de Campos.
El Colladillo.
Ací trobem un important encreuament de sendes. Per la nostra esquerra i amunt puja la senda del Morrón de Campos. Uns pocs metres més avant per l'esquerra continua el camí vell de Campos, per on ara va el Sendero de los Estrechos, i recte continua la senda de la Bojera baixant a Montanejos per la Cueva Negra.
Nosaltres no seguim ni l'un ni l'altre sinó que seguim a la dreta una sendeta evident i clara però menys marcada que passa pel nord de la Peña la Salve a buscar los Castillejos.
La Maimona des de los Castillejos.

El camí és fàcil fins que arribem a dalt del cinglo de los Castillejos, que cau a plom sobre la Maimona.
Seguim la cresta cimera, on només les savines que arrelen entre les penyes li donen un toc vegetal a un paisatge on la litologia mana.
Cingles de los Castillejos.
Hem d'anar aturant-nos a dos per tres per que no es pot passar per ací i deixar d'admirar els Cinglos de la Maimona que pugen amunt, davant nostre, fins a la Rosada, on hem estat abans.
El Estrecho de Chillapajaros.
Ara disfrutem del punt de vista oposat al que teníem a primera hora del matí, quan estàvem dalt la Rosada, i la vista no desmereix, paga la pena haver estat als dos llocs.
Coronem el punt més alt del Cinglo de los Castillejos, on hi ha xapes de les vies d'escalada que finalitzen ací, i enfilem avall la senda de los Castillejos, balisada en blanc i amb algunes estaques de fusta que ens ajuden a trobar el millor camí de baixada.
La senda baixa entre savines fins a un lloc més pla, on ens apareix una cabreta jove i perduda que fuig sense massa presses al nostre pas.
Baixant de los Castillejos.
Seguim per dins d'un pinar que corona un ressalt des d'on podem vore quasi tots els estrets de la Maimona, abans d'enfilar una baixada més forta pel pinar que ens porta a dalt del refugi d'Escaladors.
Passem per dalt del refugi i ja uns cartells ens indiquen la continuació del sender a la carretera.
Hortes del riu de Millars.
Seguim per la vora d'una trinxera de la guerra, ben conservada, i just uns metres abans de la carretera enllacem amb el camino de la Puebla que baixa del Colladillo, el mateix que hem deixat abans per passar per los Castillejos. La baixada per ací ell és més curta però ens perdríem un dels trams més espectaculars de la ruta.
Riu de Millars.
I ja des de la carretera només ens seguir-la tres-cents metres per entrar en Montanejos. Abans però haurem travessat novament la Maimona, però esta vegada per un pont com toca.
Barranco de la Maimona.

I com toca també acabem la ruta al bar, i en este cas ens trobem amb la xaranga que amenitza el dinar que estan preparant a la plaça per celebrar Sant Antoni. Després ja muntaran la foguera de la plaça igual que els veïns que volen estan carrejant llenya per fer cadascú la seua pròpia foguera davant de casa per a què no es perda la tradició.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

sender de los estrechos
montanejos - maimona
los cantos - montanejos
montanejos - montan


Més informació:
  • Ajuntament de Montanejos
  •  Martin i Clarós, Josep Antoni (1993) GR-7 Sector II Sant Joan de Penyagolosa - Antilla. Ed. Diputació de Castelló
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caja rural San Jose de Almazora


4 comentaris:

  1. Hola Xavier! Molt completa i espectacular la ruta. Nosaltres també vam veure el senderol que surt des del vèrtex però no sabíem on ens podria portar i tampoc disposàvem de temps. Després li vaig preguntar a Javi Nieto (La veu de la Terra) que coneix la zona molt més millor que jo i m'ho va explicar. Aquestes fites a bon segur són d'ell. El dit, espectacular ruta amb molts al·licients.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio.
      Dóna-li les gràcies a Javi quan el veges per les fites. Ens van ajudar molt a completar una ruta que ens va deixar un gran sabor de boca. Com diria el Tio Canya una autèntica ruta de 5 estrelles.

      Elimina
  2. Hello!!

    Com diu Emilio, eixa ruta la vaig fitar dissenyar i jo. Al hivern de 2015, l'ajuntament compta amb mi per fer dos noves rutes al terme. A lo cual es va netejar el camì de Rosada, vegem la possibilitat de fer-ho circular, varem obrir fins el vertex i d'allí fins al collet ( aon existeix un xicotet pou d'aigua), desprès aprofitant una vella senda, ara en bona part arrassada per la treta de pins, enganxaren amb el PRTE-126.

    Tambe la senda que va del Colladillo fins al Cinglo de Castillejos, la varen rentar.

    Salutacions desde Montanejos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Javi perquè queda una ruta preciosa. La veritat és que els voltants del riu Maimona són espectaculars i, per a mi, prou desconeguts. Sobretot la part que queda ja cap a la Reina.
      Per cert, quina és l'altra ruta que vau dissenyar? per anar a fer-la pronte.

      Elimina