dissabte, 9 de gener de 2016

LA TALAIA DE LLUCENA DES DEL MAS DE LES FIGUES


Seguint amb el llistat de vèrtex ja fa temps que teníem en el punt de mira pujar a la Talaia de Llucena, però no trobàvem la manera de fer una ruta circular i interessant en un entorn tan espectacular, i això ens ho va sol·lucionar Ricardo quan ja fa un any va penjar una magnífica circular a la Talaia. Des d'eixe moment la teníem pendent i, ara que els Amics dels camins de Ferradura de Llucena han netejat sendes per eixa part, és el millor moment per a pujar.
Nosaltres hem aprofitat un tram de la ruta de Ricardo, molt més llarga i espectacular. Hem pujat des del mas de les Figues per la Selleta a la Talaia i hem baixat per la Talaieta i la Ombria al riu davant de la Fos.


Així que ben de matí hem mirat d'aparcar el cotxe al riu, davant del mas de les Figues i hem començat travessant el riu per a buscar la senda que des d'ací a les Colatxes han netejat els Amics.
Mas de les Figues.
Passem pel mig de les cases del mas i continuem recte per la senda de les Solanes que s'agarra per dalt de les darreres cases del mas.
La senda puja primer per la vora d'un barrancusset que s'encaixa buscant el riu, i el travessa per remuntar l'altra vessant. Es nota que fou un antic camí important i conserva en bon estat bona part de l'antiga traça, amb un mur que reforça la caixa del camí i trams empedrats allà on hi ha més pendent.
Senda de les Solanes.
Després d'una curta pujada arribem als bancals del mas de les Solanes, en un replanell de la muntanya. Ací arriba una pista per a poder treballar-los i és que bancals plans i de bona terra com el que travessem no hi ha tants al terme de Llucena.
Bancals a les Solanes.

Deixem enrere els bancals i continuem pel camí que travessa un pinar jove i passa pel costat d'un antic algepsar. Ací es conserva el forn, la caseta per a fer nit el forner i també, un poc retirat, el terrer d'on es treia la matèria prima per a l'algep.
El camí de ferradura per on es baixava l'algep cap als masos i al poble passa pel costat i continua per enllaçar amb el camí del mas d'Hilario a les Colatxes. Per ací passa també la nova pista a la Talaia que seguirem ara per a pujar cap al mas.
Pista de la Talaia.
La pista fa una gran volta per a pujar al tossal de la Selleta, deixant a l'esquerra un ramal que baixa al mas de la Cabra.
Dalt del tossal de la Selleta ens desviem  a l'esquerra cap a la Talaia, passant la Portera de la Talaia, que tanca la finca on ara pasturen vaques evitant que fugen.
Mas de la Talaia i la Talaia des del Mirador.
Passada la portera pugem per la vora d'un llomet cobert de ginebres. Mirant enrere queda Llucena, blanca enmig del verdor de les muntanyes.

Mirador de la Talaia.
La pista passa per un magnífic mirador que s'obre sobre el riu de Llucena. De l'altra banda queda el mas de la Costa, davant nostre, i al fons prop del riu el mas de Galapo.
Pujada a la Talaia.
Un poc més avant la pista fa un poc de volta per a pujar al mas i decidim seguir recte, travessant una clapissa de mal peany. Ací el rocam està a flor i només creixen alguns romers entre els clavills de les penyes.
Mas de la Talaia
Arribem així al mas de la Talaia i des de l'era disfrutem d'unes magnífiques vistes que fan honor al nom del mas.
Voltant l'era hi ha un conjunt de masos, algun arreglat i d'altres mig assolats, i pels bancals de darrere pasturen les vaques.
Provem de continuar recte pels bancals però un parell de vaques que tenen jònecs ens fan canviar d'idea i seguim una vella pista que fa la volta per la banda de dalt dels bancals, pujant cap al mas del Collet. No la seguim sinó que ens desviem per la dreta, seguint un track de Pablo, per a assolir el vèrtex i cim de la Talaia.
Cim de la Talaia.
El cim fa honor al topònim i des de dalt podem talaiar un bon grapat de muntanyes des de Penyagolosa a la mar, i es pot controlar bona part del terme de Llucena.
Celebrant el vèrtex.
Per a celebrar que hem fet vèrtex encetem una botella de mistela de Ramiro, i una coca de Pascual, així com pastissets salats i dolços, de manera que recuperem de seguida les energies gastades en la pujada.
Penyagolosa des de la Pacaia.
Des del cim continuem camí cap a ponent, cara a Penyagolosa, seguint una vella pista ara mig tapada per les argelagues i que ens porta cap a la Pacaia, on enllacem amb la pista que des del mas de la Talaia puja al Collet.
Nosaltres la seguim de retorn a la Talaia, però només un centenar de metres fins que trobem l'assegador de la Cova de les Vaques, que baixa directe al riu.
Baixant a la Talaieta.
Seguim l'assegador avall, fins que arribem al camí de la Talaieta, per on passa el track de Ricardo, i el seguim cap a la Talaieta.
Mas de la Talaieta.
El mas de la Talaieta és un conjunt de cases penjades al vessant del riu de Llucena. En altres temps van arribar a viure cinc o sis famílies, ara resten assolades i erms els bancals dels voltants. Només un ametler florit posa una nota de color entre el gris de les pedres del mas.
El grup a l'era de la Talaieta.
Des de l'era, que domina tota la vall, mirem de seguir el track de Ricardo travessant els bancals que s'estenen fins la Casa Gatín. Per sort ací les vaques han anat obrint senderols i es pot passar sense massa complicació. Per dissort les vaques no obrin camins per anar d'un lloc a un altre, sinó per pasturar i els senderols no sempre van en la direcció que ens agradaria.
Bancals de la Talaia.
Guiant-nos amb el track de Ricardo, i seguint els senderols oberts per les vaques anem trobant el millor pas (amb alguna excepció) fins que arribem al que queda d'una antiga pista que pujava fins ací des del riu.
Tram perdut.
Seguim pista avall i passem per la vora de la Casa del Gatín, també assolada.
Pista a la Casa del Gatín.
La pista baixa fent grans voltes a buscar el riu, i travessa una zona on després dels incendis els roures tornen a crèixer amb força formant una rourera incipient que, si el foc ho respeta, donarà pas a un magnífic bosc de roures en uns decennis.
Rourera als vessants del riu.
La vella pista és ara una estreta senda que deixa el pas justet a una persona. Per sort encara no s'ha tancat del tot i podem arribar sense complicacions al riu just davant del camí de la Fos.
Riu de Llucena.
Arribem al riu i trobem un paisatge molt diferent de l'última vegada que vam estar per ací. Les pluges de la Tardor s'han endut quasi completament la pista que remuntava el riu fins al Castell Follet i han deixat una rambla pedregosa al seu lloc. La poca aigua que encara porta alegra el camí de baixada cap al naixement del riu.
Roca de les Estaques.
Seguim riu avall sota els cingles que l'envolten fins que arribem, quasi d'improvís, al naixement del riu.
I és que ens sorprén com ha canviat el paratge; les Fonts d'on naix el riu les recordàvem mig amagades pels arbres i vegetació, de manera que hom s'havia d'acostar per a trobar-les. Ara els arbres han desaparegut riu avall i la grava i les pedres han mig tapat les fonts que, tot i això, encara trauen un bon doll d'aigua.
Naixement del riu.
A partir d'ací la pista fuig del riu i ja es troba en bon estat. I la seguim passant pel Pla de les Saleres, on creix un bonic pinar i més avant deixant a la dreta el camí de la font Podrida, també recuperat pels Amics dels Camins de Ferradura.
Pista al naixement del riu.
Un poc més avant, deixem a l'esquerra el camí dels Molins de Llucena, marcat pel ministeri, que baixa a buscar el molí del Ros i que retrobarem un poc més avant. El camí dels molins és més agradable, però la pista és més curta i ja tenim ganes d'arribar als cotxes.
Passeres al riu de Llucena.
Al passar per l'era del mas de Galapo, deixem la pista que continua al mas de Llorens on enllaça amb la carretera (que havia d'anar) a Xodos. Nosaltres, ara sí, seguim el camí dels Molins que baixa cap al riu, travessant-lo per a passar per davant del molí Goçalvo.
Molí del Gat o de Goçalvo.
Passem per davant la bassa del molí, on també hi ha un assut que agarra l'aigua per a la sèquia que rega el Pla de les Carabasses, i un poc més avant, després de travessar novament el riu, ens trobem davant del mas de les Figues, on hem començat la ruta.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat, l'amplien i el complementen:

Llucena: noves sendes per vells camins. Del mas de Galapo al mas de Bernús.
L'estret del riu Llucena.
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.

3 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. vicentboschipaus@gmail.com
    És difícil per que hi ha que arrapar-se per les roques o per la vegetació que impedeix seguir còmodament el camí?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És difícil el tram final de pujada a la Talaia perquè no hi ha senda clara i algunes argelagues, i sobretot el passar per la Talaieta on vam haver de passar algun tros "punxós", i també des de la Talaieta a Casa del Gatín on vam perdre les sendes de les vaques i vam passar algun tros (només alguns metres) travessant argelagues.
      De tota manera si s'està acostumat al terreno se passa bé, encara que no és massa recomanable fer-la en pantaló curt.
      Arrapar-se per les roques no cal.

      Elimina