DEL TORMO A LA BENACHERA

Hui per fi hem fet una ruta que feia uns quants anys que li anava al darrere. Hem anat des del Tormo fins a l'ermita de Santa Rosa de la Benachera pel Pairón del Jupillo, los Gavites i Casa Tadeo i hem tornat per los Zafones, la Noguereta i el Pozuelo.
Gràcies a la neteja i marcatge de sendes que ha fet, entre altres, Jesús Minguillón hem pogut fer la ruta sense massa complicacions. És una ruta llarga, d'orientació complexa tot i que totes les sendes estan marcades d'una o altra manera i dura però el recorregut s'ho val.

El Tormo.

Hem eixit del Tormo que encara feia fred i ens hem hagut de tapar per primera vegada este hivern que sembla que no vol arribar.

La Muela.

Després de passar per les granges de la Balseta hem agafat el vell camí de ferradura que puja al Pairon del Jupillo i que travessa la pista un parell de vegades fins arribar al coll que separa el Cabezo de la Muela.
Des d'ací hem baixat recte a trobar la pista de los Gavites, on hem començat a trobar el sol i ja ens sobrava tot.

Baixant a los Gavites.

En poc més de mitja hora hem arribat a Los Gavites per on passa el PR de las Masías del Tormo (no oficial) netejat i marcat pels xics del CAMET, gràcies als quals podem disfrutar i descobrir de racons i paratges del Tormo com el Barranco del Lobo o el de Santana.

Los Gavites. Cartell del PR.

No seguirem però el PR i girem a la dreta per travessar l'era del mas i baixar per la banda de baix de les enrunades cases, per un senderol que baixa al Barranco Santana. Trobem ací i allí velles marques de pintura rosa, ja molt descolorida, i noves fites de pedres que ens ajuden a no perdre el camí.

Prats vora la rambla Santana.

Travessem el Barranco Santana i un prat de la vora per pujar l'últim tros de la pista que entra a la Casa Tadeo. És l'únic mas de la zona que no està assolat i, ens trobem amb sorpresa i alegria que sembla que algú hi ve de tant en tant. La darrera vegada que vam estar vam trobar un pot de cervesa que algú s'havia deixat i devia fer molts anys doncs caducava l'any 1992.

Casa Tadeo.

Com que han barrat el pas al mas pugem a l'era des d'on mou la senda que hem de seguir un poc abans. Ací ens equivoquem i hem de recular perquè no trobem les marques que indiquen el camí. Està ben marcat però ens hem saltat la primera i hem agafat una direcció errònia. Retornem a la era i seguim les marques que pugen per un llomet amb forta pendent, primer sense camí aparent sota els pins per trobar més tard la traça d'un vell camí que s'enfila cap a la Benachera.

Marques als pins.

Seguim pujant deixant un parell de ramals a l'esquerra, un d'ells amb marques roges, no sé si de sender o per marcar alguna finca, fins que passem un parell de parets de vells bancals i trobem el final d'una pista.

Senda de pujada. La Muela des de l'altra banda.

La darrera vegada que havíem passat la pista estava totalment perduda i era poc més que una senda i molt tapada però han passat una màquina i torna a ser una pista però molt poc transitada, que ens acompanyarà fins la Benachera.

Bona cacera.

Ens entretenim un poc en el camí de pujada quan trobem un rovelló i, posats a buscar-ne, en fem una bosseta. Sort que Jesús havia dut una bossa de malla per anar escampant les espores a falta de cistella.
Amb tot arribem per fi al pla de la Benachera, després d'haver-nos desviat l'últim tros de la pista per una senda neta que baixa pels bancals treballats.

La Muela i la Serra d'Espadà des de la Benachera.

Les vistes des d'ací són espectaculars: la serra d'Espadà, sierra Espina, el Alto de Santa Bàrbara, ...
No visitarem la Benachera perquè ens hem entretingut massa amb els rovellons i cal apretar el pas però es queda a poc més de cinc minuts de senda planera.

Ermita de Santa Rosa.

Passem però per l'ermita de Santa Rosa on toquem la campaneta i saludem a la Santa abans de desviar-nos per baixar cap a los Zafones, que deixem a la dreta i seguim avall per una pista que baixa de la Peña Parda resseguint un llomet per entre els espessos pinars que voregen esta part del Barranco Santana.

Baixant de la Peña Parda.

La pista baixa recte cap a la rambla fins que, passat un bassot, es va perdent i convertint en senda que gira cap a Ludiente paralel·la al barranc. Enllacem ací amb el Camino Real de Cirat que unia els pobles de Cirat i Ludiente.

Senda a la Noguereta.

La senda va baixant molt lentament per tota la solana fins que arriba finalment a la pista que baixa des de La Crevá a la Noguereta. Seguim a la dreta per una ampla pista que baixa amb gran pendent fins arribar a la Noguereta.

La Noguereta.

El mas de la Noguereta està habitat i en procés de restauració per part dels nous veïns que s'han instal·lat. Ens trobem gossos, oques i gallines i tancats per a cavalls que hem vist en altres ocasions, però no trobem ninguna persona.

Travessant la rambla.

Baixem vora els bancals recuperats i arribem al Barranco Santana que baixa amb aigua. Seguim a la dreta cap al Pozo Negro, a l'esquerra aniríem a Ludiente però no és el cas.
Seguim pujant per pista vora el barranc però no arribem al Pozo Negro, uns centenars de metres abans trobem una gran fita de pedres que marca l'entrada del camí de Torrechiva, netejat este estiu per les brigades del PAMER, per on seguim.

Senda neta.

La pujada és llarga però còmoda per l'ombria del Morrón Negro. La senda està a estones entapissada de molsa i tot i que ja són les dotze passades el sol encara no ha entrat i fa fred.
Al final de la llarga però bonica pujada arribem a un ample coll. Estem al Pozuelo, tot i que el pouet que li dona nom no el trobem.
Seguim per pista a la dreta (a l'esquerra continua el camí de Torrechiva) i una trossada més avant trobem una alta fita que marca l'entrada de la senda del Tormo.
La senda no està tan neta com l'anterior però s'hi passa bé. Va baixant progressivament per entre el pinar cap al Tormo. Sort que l'han netejada i enfitada perquè costa de seguir enmig d'un pinar que sembla tot igual.

Senda del Tormo al Pozuelo.

Travessem la pista del Tormo a Toga per on passava antigament la carretera abans de fer l'actual que passa per Torrechiva i trobem una senda més ampla i xafada que s'enfila directa cap al Tormo passant a la vora d'alguns bancals treballats.
Arribem així a la carretera d'entrada al Tormo, just al punt verd de recollida d'atifells vells. Passem per la vora de la piscina, el frontó i la zona de jocs infantils i retornem al punt d'inici.

Recuperant forces.

Ja només queda anar a fer una visita al bar per recuperar forces doncs l'excursió ha estat llarga i dura.

Ací teniu el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

el tormo - el cabezo - la muela

el tormo - hostal - los mores

el tormo - los gavites - el cabezo

poza negra - benachera - la casica

ludiente - pozo negro - pozuelo - collao

ludiente - la benachera

Donar les gràcies per marcar i netejar sendes i per ampliar informació:

• Julio de Ludiente

• Jesús Minguillón

SOT DE FERRER SL-116

Al vore en un parell de tracks de Ludwin del poble de Sot de Ferrer que havien marcat un sender local curt i, semblava que, bonic allí que ens n'hem anat per a passar el dia de la Puríssima amb els xiquets.
Hem encertat el dia, festa major al poble on tenen l'església dedicada a la Puríssima i des de dalt hem sentit la banda de música acompanyant la processó.

Sot de Ferrer.

Però anem a pams, hem deixat el cotxe a l'entrada del poble i hem fet un recorregut pel casc històric, visitant un parell de "lavaderos" dels quatre que té el poble i la plaça on es troba l'església neoclàssica i el "palacio del señor", bell exemplar de gòtic civil valencià.

Després de travessar el poble hem anat al calvari on comença el SL-CV-116 Sendero Sot de Ferrer - Navajo León.

Calvari.

El camí comença pujant les creus del calvari fins l'ermita de San Antonio de Pàdua.

Ermita de San Antonio de Padua.

Este conjunt de calvari i ermita és, pot ser, el més bonic de la Comunitat Valenciana i les vistes que ofereix sobre el poble i la part baixa de la vall del Palància són magnífiques.
Després d'aguaitar a l'ermita continuem el sender que transcorre per un pinar i que es troba perfectament abalisat amb marques cada pocs metres.

Marques del sender.

Deixem a la dreta un mirador amb un panell explicatiu del paisatge i amb els elements més destacats del poble corresponent a la "Ruta de las Ermitas" i un sender que retorna al poble passant pel Mirador de Remigio i al cap de poc arribem a un forcall de camins.

Buscant les marques.

El sender continua a dreta i esquerra. Seguirem primer a l'esquerra on fa un recorregut circular per visitar la Calera de San Antonio.

Calera.

Després de la visita a la Calera continuem el recorregut fins arribar a uns bancals de garrofers i un pouet just sota el Alto del Azud (just ací hi ha un sender que enllaça amb el PR-CV-320 al Alto) abans de retornar al punt d'inici, passant pel cap de dalt d'una gran finca de tarongers.

Pouet.

Des d'ací continuem per una bonica senda entre pins que travessa el Serrillo baixant fins al Navajo León, gran aljub construït per a tindre aigua els llauradors que pujaven a treballar les terres, com bé explica un gran panell explicatiu a la vora del reconstruït Navajo.

Navajo León.

Des d'ací la senda continua per dalt d'un tossalet, fins que fem cap a una pista que seguim per eixir a una ampla fondalada amb bancals de garroferes i oliveres encara treballades.
Descartem una pista que ve per l'esquerra del Navajo León i al cap de poc girem a la dreta, deixant una altra pista que, seguint-la, ens conduiria al PR-CV-320 (Soneja - Balsa de la Dehesa) a Moratilla.
Un poc més avant trobem un gran cartell inici de la "Ruta de las Caleras" que puja fins el tossal de Serrabogar que veiem enfront.
Nosaltres ens desviem per un camí a la dreta que entra fins alguns bancals oberts al pinar, fins que seguim a l'esquerra per un antic camí de ferradura que transpon un collet on se'ns obre una magnífica vista del riu de Segorb i les hortes de Sot i de Soneja.

Baixant cap a Sot.

Anem baixant sempre paral·lels al riu fins arribar al Mirador de Remigio, ja a la vora del poble i que, per això, el trobem brut de deixalles.
Un poc més avall passem per les coves del Terrero, obertes al vessant argilós durant la guerra civil per a servir de refugi a la població i ara en procés d'ensorrament.

Coves del Terrero.

Arribem així al poble que travessem per anar a buscar la Fuente del Río, a la vora del riu Palància (o de Segorb) on es troba el nou assut de la Sèquia Major de Sagunt, la Fuente del Río, les restes de l'antiga Fábrica de Luz.
Cal afegir a tot açò una zona habilitada per al picnic i una altra amb jocs per a xiquets.

Àrea recreativa a la Fuente del Río.

Així que és el millor lloc per acabar una excursió amb xiquets i fer un mos tranquils mentre juguen.

Ací està el track en wikiloc:

Powered by Wikiloc

ESCALANT AL RACÓ DE FAROL

Hui hem anat a escalar al racó de farol el meu nebot, el meu fill i jo.

No hem fet gran cosa però els xiquets s'ho han passat molt bé i tenen ganes de tornar.
Hem anat al Racó de Farol, una escola popular i fàcil per a passar l'estona.
Des de Borriol s'ha de passar per l'ermita de Sant Vicent, anar cap a l'assut i passar-lo per agafar el camí de Raca. En este mateix camí ja trobarem una paleta indicant el lloc on aparcar i, un poc més avant, una altra indicant l'accés a les vies.
Deixem l'asfaltat i pugem per un camí de terra recte fins que girem a la dreta passant una cadena.

Aproximació a les vies.

Està prohibit l'accés llevat d'als caminants i escaladors que tenen permís del propietari per passar. Cal agrair des d'ací el gest, no sempre compartit pels propietaris de les nostres muntanyes.
Just a l'entrada hi ha una escultura.

Saludant a Endobeles, el guardià del Racó de Farol.

Es tracta d'Endobeles, un home-senglar amb un nom de clares reminiscències ibèriques. Ací teniu fotografies del procés de creació i de la seua "martista" Mercè Galan.
La resta de l'aproximació és clara i amb indicacions fins arribar a peu de via.
Ens dirigim a la zona d'iniciació i elegim l'inici de les vies 1 i 2 (en este marc incomparable i matasiete) per pujar fins a la primera xapa i montar la reunió amb dos xapes, una de cada via. Total 10 metres d'escalada però per als menuts ja està bé.

Arribant a la reunió.

L'escalada és fàcil llevat d'un parell de metres sota la reunió. Un passet per a nosaltres, un món per als menuts que arriben dalt més pagats que un gat amb dos rates.

Assegurant.

Com cal ensenyar-los bé pugen assegurats (se'ns ha oblidat el casc per això) amb grigri, però com pesen tan poc es podrien assegurar fins i tot a mà sense res.

Escalant a parell.

Després de pujar l'un i l'altre un parell de vegades, i de baixar, que els costa prou més que pujar, pugen una darrera vegada els dos junts, a vore qui arriba primer a la reunió.

I després, mentre els xiquets juguen a peu de via toca arreplegar-ho tot i reprendre el retorn cap a casa. Ho hem fet curt però així s'han quedat amb ganes de tornar.

Retorn.

Trobem companyia quan ens n'anem, llàstima, sempre és més agradable trobar gent per a escalar, i més segur per si passa alguna cosa.
De baixada tornem a saludar a Endobeles i li diem adeu, o fins un altre dia.


Resenyes:

Podeu trobar les ressenyes ací o a la pàgina d'apeu (www.apeu.es)

PASSEIG PER LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DE XERT

Este cap de setmana toca trobada familiar de la família Goterris, i ja en van setze. Així que ens hem trobat a Sant Mateu una trentena de persones, entre menuts i majors, de la família, entre tots el 10% dels Goterris d'Espanya.
Com que el dissabte s'ha alçat més bo que el divendres, amb solet i temperatures més agradables, hem eixit a fer un passeig familiar, amb xiquets des dels 0 als 9 anys.
Hem anat a Xert per fer una ruta abalisada i classificada com a ruta de les oliveres mil·lenàries. Hem fet només una part de la ruta, tota ella per camins asfaltats i indicada per a fer amb xiquets menuts i amb carrets per si es cansen.

Inici de la ruta.

Hem eixit des del poble per l'entrador de Baix o de Vinaròs seguint l'antic camí de la Jana cap a les Argiles. Només eixir del poble trobem un tancat a la nostra dreta amb estruços o, com diuen els xiquets, correcaminos, que fan les delícies dels menuts i majors.

Tancat d'estruços.

Continuem camí i al cap de poc comencen a aparèixer alguns bancals d'oliveres. Passem vora uns pins on hi ha alguns bolets i continuem camí amb unes boniques vistes de la Mola de Xert i el Turmell al fons darrere nostre, el tossal de la Nevera de Catí i el Molló dels cinc termes a la nostra dreta i els plans que envolten la rambla Cervera davant nostre. A l'esquerra el Coll de les Argiles i el Coll de les Ortins ens barra la vista.
Passem per la vora del pouet de les Argiles i trobem les primeres oliveres passant la capelleta de Santa Bàrbera, vora unes granges.

Olivera mil·lenària.

Poc després, al Vilà de Santiago trobarem un panell amb explicacions sobre les oliveres mil·lenàries, i dins al vilà uns quants exemplars d'oliveres. Cal dir que aquesta finca fou una de les primeres en ser catalogades com a tal.

Desviament.

Poc després de Santa Bàrbera, deixem el camí de la Jana per girar a l'esquerra pel camí de les Ortins entrant a la Canà dels Cucons, tota poblada d'olivar i amb algunes oliveres certament interessants.

Olivars de la canà dels Cocons.

Passem camps i camps d'oliveres per un camí recte i pla fins que girem a l'esquerra per enfilar el camí de tornada cap a Xert. Des d'ací podem vore el mas d'en Sanç, per on passa la ratlla de Canet, i al fons, les muntanyes de la Tinença. Darrere nostre deixem els plans de Canet, la Jana, Traiguera i Sant Mateu, coberts totalment pel verd grisós de les oliveres que s'estenen fins que es perden de vista.

Olivars.

Arribem a un encreuament on dubtem, el camí de les Ortins puja recte fins als quatre camins cap a Xert, l'itinerari abalisat baixa pel camí dels Cocons a travessar el barranc del mateix nom i pujar al camí de Canet. És un poc més llarg però és el camí que seguim.
Baixem al barranc i pugem per l'altra vessant fins trobar-nos el camí de Canet. Just ací està la caseta de Catarro que veiem per darrere a la vora d'una carrasca. Es tracta d'una gran caseta de pedra en sec amb volta cònica.
Seguim el camí de Canet, més ample i amb més trànsit que els anteriors (passa algun cotxe) i en un lloc on el camí vell es desvia del nou i retalla una ampla fondalada, el vell passa per la vora d'un pouet, que encara conserva el vell poal per a poar l'aigua.

Pouet al camí vell de Canet.

Seguim pel camí de Canet passant pels Quatre Camins, on trobem un pouet mig enrunat i on arriba el Camí de les Ontins i des d'on mou el camí de Rossell. Si ens desviem un poc a l'esquerra trobarem la caseta de Fusteta, caseta de pedra en sec construïda sota d'un bancal.

Arribant a Xert pel Camí de Canet.

Des d'ací, ja amb el poble a la vista arribem entre granges i olivars a Xert pels llavadors, ens quedarà travessar tot el poble des de la part alta, més antiga fins a la baixa, vora les escoles on hem començat la ruta.

En fi, una ruta familiar, curta i agradable per a iniciar-se en el senderisme des de ben menuts. I és que fins i tot els xiquets de dos anys han fet alguns trossos abans de cansar-se i pujar al carret. I al final de la ruta ens espera un parc amb tobogans i balancins per si els menuts no s'han cansat prou.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Bibliografia:

• En torn a Xert
• Les rutes de les oliveres mil·lenàries. Ed. coop. Clot d'en Simó, Xert accessible a la web.

TRES BARRANCS D'ESPADÀ: BARRANCO MALO, LA RODANA I EL AGUA NEGRA.

Esta setmana ha plogut i per tant dissabte calia aprofitar que els barrancs baixen amb aigua i fer-los una visiteta.
En contra de l'habitual ja teníem clar abans d'eixir on anar. La idea era enllaçar els, possiblement, quatre barrancs més bonics d'espadà: Barranco Malo, Barranco de la Rodana, Barranco de Almanzor i Barranco del Agua Negra. Fa molta anys vaig fer la ruta completa i vam estar tot el dia però pensàvem que en un matí es podia fer apretant un poc el pas.
Ara bé, les previsions no es van complir i només vam poder fer dos barrancs i mig, això si, els més bonics de la Serra.
A les huit puntuals vam trobar-nos nou persones, tota una gentada i vam fer camí cap a la font de la Calzada des d'on comencem la ruta.
A l'arribar a la font encara fa fred i cal posar-se en camí ràpidament, sense temps per vore el Barranco de las Hoyas que baixa crescut per les pluges.

Barranco de las Hoyas en la Fuente de la Calzada.

Enfilem la pujada als Corrales del Agua Negra per a baixar al barranc descartant la Senda de Espadan que passa per la cova de l'Estuco. Si ens haguerem esperat un poc més haguerem vist arribar per ací a Dani, Jose i Raul que venien de la cova.
Ha plogut amb força i es nota en la senda que està un poc més menjada per l'aigua i amb un gran regall. Cada vegada que hi ha pluges fortes la senda es perd un poc més, llàstima que ja no hi haja pressupost per a arreglar sendes i tornar bancals després de les pluges, hui en dia tot s'ho enduen les carreteres i pistes.
A l'arribar al barranc girem a l'esquerra per El Agua Negra, remuntant el barranquet que normalment ve amb aigua i que en porta un poc més que de costum. Això sí, es nota que n'ha dut prop de mig metre més.
Arribem al lloc on es separen els barrancs i els senders i girem a la dreta, passant per una bonica caseta de pedra per encetar la pujada del Barranco Malo.
La senda va molts trossos per dins del barranc, habitualment sec o amb un fil d'aigua, però ara crescut i que ens costa de travessar. Una vegada de tantes equivoquem el camí i hem de fer marxa enrere, a més de molts equilibris per a no posar els peus a l'aigua.

Barranco Malo. Foto de Pascual Balaguer.

Passem primer per l'esquerra del barranc, per la part baixa del Carrascal del Barranco Malo amb unes boniques vistes del barranc a la nostra dreta. Travessem una darrera vegada el barranc i l'abandonem definitivament per la dreta de pujada per a eixir a la pista que baixa des de la Caseta de Gonzalo de la Churra per on passarem més tard.

Pujant cap a Juan Vicente.

Toquem només un poc la pista fent drecera per sendes de camí al coll que separa el Barranco Malo del de la Rodana on baixem per una vella pista abandonada que baixa des del Corral de Juan Vicente. Ens quedem només a uns metres del lloc on de tornada ens aturarem a fer un mos, però ara queda la part d'aventura.
Fent memòria d'una ruta anterior on vam pujar des del barranc de la Rodana, busquem la senda que baixa per la Solana de los Libros, vessant cobert de fenassos i argilagó i fàcil de passar i per on hi havia un corriol de caçadors.

Solana de los Libros.

No el trobem de bon principi i ens desviem massa amunt havent de baixar sense senda fins que trobem les traces d'un vell sender amb cintes enganxades a la vegetació. Anem seguint-les pensant que està marcat per a netejar el sender, deixant un ramal que baixa (que era el bo) i ens clavem enmig d'un alcornocal en solana, bonic però sense senda. Al final baixem per un pinar al fons del barranc i el travessem per anar a buscar la senda que, per fi, trobem a la vessant esquerra.
Seguim la senda de baixada pel magnífic bosc d'alcornocs que cobreix quasi tot el barranc de la Rodana fins que ens desviem per una senda que entra a l'esquerra, pujant per la vora del reguer que baixa del Peñarroy. Després de passar una caseta mig assolada la senda es fa més evident i puja de manera clara a la pista d'Almedíjar (a Espadà) just on comencen unes revoltes per remuntar la pendent.

Senda per la Rodana.

Malgrat que ens hem perdut un poc el passeig ha estat profitós i no només pel paisatge. Hem perdut molt de temps per trobar el camí però també agafant bolets. Entre tots hem omplit la cistella i això que no ens hem posat a buscar. Rovellons (lactarius deliciosus), pimpinella morada (lepista nuda), cameta de perdiu (chroogomphus rutilus), fredolics (tricoloma terreum) i un parell de xampinyons de bosc (agaricus silvaticus) estat la collita del dia.

Collita del dia.

Al arribar a la pista trobem un corral improvisat, i una gran extensió de bosc net on han desbroçat el sotabosc, han capolat les sureres i han clarejat els pins.
Seguim pujant per tota la pista i, després de passar una caseta, trobem un tros de terreny també fitat amb cintes, segurament per a netejar-lo, com el que hem trobat a l'altra banda del barranc.

Arribant al corral de Juan Vicente.

Arribem per fi al final de la pujada on es troba el Corral de Juan Vicente i ens aturem a fer un mos.

Fent un traguinyol.

Aprofitem per fer-nos també una foto de grup hui que som molta gent, per a que ixca ben lluida.

Foto de grup amb el pic d'Espadà al fons.

Continuem pista avall, passant a pocs metres del track de pujada i comprovem com han netejat grans extensions de terreny, tant de bosc com matollar i així trobem tota una vessant netejada amb maquinària pesada darrere la Caseta de Gonzalo de la Churra.

Màquines desbrossadores.

Transponem un collet i encetem la baixada al Barranco del Agua Negra per la Ombría de Jarque, desviant-nos al barranc sense arribar a la Fuente de la Parra.
El barranc baixa amb prou aigua però sense que en siga tanta com per impedir el pas, així que iniciem el retorn disfrutant d'un dels millors senders d'Espadà i en el millor moment, amb la molsa verdejant i esponjosa i els líquens com si els acabaren de pentinar. El bruc desprén un fort olor a florit a causa dels fongs que creixen a les seues branques i el tornen negre, i la remor de l'aigua que corre ens acompanya tota la baixada.
Com no trobe paraules per a descriure el camí deixe algunes fotos que no li fan justicia a la bellesa del paratge.

Arribem així per fi a la Fuente la Calzada des d'on retornem cap a casa, no sense abans aturar-nos a prendre una merescuda cervesa al bar d'Alcudia.

El descanso del guerrero.

Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

ft calçada - ft parra - pic espadà
informació detallada ací.

ft calçada - pic espadà

algimia - espadà - alcudia

almedijar - peñarroy - juan vicente

ft calzada - espadà - nevera

el agua negra - cullera - bco malo

Ací teniu el recorregut del Agua Negra i la Cueva del Estuco per a xiquets.


Bibliografia:

• Garcia Osuna, Antoni Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid, Ed. AVL, València, 2010