HIGUERAS - PAVÍAS - HIGUERAS

Hui hem fet una ruta que feia anys tenia pendent, des que amb Àlvar vam agafar tall arreu la Serra d'Espadà de llevant a ponent recorrent quasi totes les sendes practicables i algunes impracticables. Aleshores ens vam quedar a Pavías i Higueras on només vam fer algunes rutes però ens van quedar pendents moltes coses, hui sense voler hem continuat el que vam deixar aparcat fa anys.
Com que Àlvar no podia vindre hem anat Jose i jo a Higueras, ell no havia estat mai i tenia ganes de vore coses noves i jo, ho tenia pendent.
Hem eixit tard i el primer que hem fet ha sigut preguntar a la primera (i quasi única) persona que hem vist a Higueras. Ens ha explicat que s'han netejat algunes sendes, entre altres la senda que puja a la Serratilla per la Fuente de la Maricalva i també una altra que baixa a Pavías així que ens n'hem anat cap allí.
La ruta comença pel carrer de la Maricalva on, al final del poble hi ha una paleta que ens marca la direcció de la font.

Camí de la Fuente Maricalva.

Seguim les marques blanques i blaves de la "ruta del agua" que roda per les fonts i ullals del voltant d'Higueras i que ací segueix una pista en pujada per la vora del barranco de la Maricalva.
Arribem poc després a la font, vora un pouet on hi ha un banquet per a descansar des d'on comença una senda, abalisada de blanc i blau, i recentment netajada, que puja cap a El Abejero.

Fuente Maricalva.

Pugem per una umbria on els pins jòvens creixen amb força i formen ja un incipient bosc, recuperat ja del gran incendi del 1994. Arribem a un primer collet on passem a la solana on els pins són més menuts i més esparsos i continuem pujant vora la ratlla dels termes de Pavías i Higueras.
Tot aquest camí de pujada és una autèntica lliçó de geologia doncs trobem pissarres i quarsites al fons del barranc, rodeno a meitat pujada i margues i calisses a la part alta.

Camí vell de Higueras a el Abejero.

La senda continua recta i a l'altura d'una gran fita de terme, just a la vora d'un corral enrunat hi ha un senderol més menut amb una fita. Deixem ací el camí més fressat per baixar per la vora del corral del Abejero per tota la partida del Abejero.

Senda a el Royal, al fons el corral del Abejero.

La senda és evident però no està tan neta com l'anterior. Un poc més avall la senda està netejada de fa poc, pot ser s'han acabat els diners per netejar el centenar de metres que falten o pot ser encara estan treballant en netejar-la.
Continuem baixant pel vell camí a trossos empedrat fins que arribem a un encreuament de pistes.
Ens trobem a la partida de El Royal, pel color roig (royo) de la terra i és que ací la calcària ha tornat a deixar pas al rodeno.

Rodeno a el Royal.

La pista discorre entre camps de cultius i matollars, retalls de pinar salvats de l'incendi i futurs pinars que creixen amb força.
Arribem però a un lloc on ens desviem obligatòriament uns metres a la dreta a observar de ben a prop una de les grans sureres d'espadà. Sureres n'hem vist, poques, ací i allà per tot el recorregut, molt malmeses pel foc però encara vives, però cap de tan gran. Com sabrem després fa ben bé 5 metres de perímetre i rivalitza amb la surera mare de Fondeguilla i la surera de les revoltes d'Ain.

Surera.

Seguim camí per El Royal fins que arribem a un barranquís que travessem per seguir el vell camí de ferradura del Maingrané. El camí manté la cota mentre que el barranc s'enfonsa als nostres peus, tapat el fons per grans carrasques i roures.

Camino del Maigrané.

Per l'ample camí, en molts trossos empedrat, fem l'entrada a la població de Pavías pel Barrio de la Fuente, arribant a la Fuente de la Cueva Santa, just a la vora dels llavadors on trobem una dona fent la bugada.
Fem un tros més per vora carretera i arribem al Bar, l'únic del poble on entrem a fer-nos alguna cosa calenteta per llevar-nos de damunt el fred vent.
Tot xerrant amb clients i encarregat ens expliquen les sendes que s'han netejat, les rutes que podem fer i els noms dels llocs per on hem passat. També ens donen el telèfon per si volem parar a esmorzar doncs si som més gent millor fer un toc per avisar.

Pavías des de la Umbría.

Continuem camí per darrere de l'església, travessant el barranco de Pavías per enllaçar amb la pista que ve del frontó. De quan en quan trobem banquets i cartells amb poesies de diferents poetes (des de Lorca a Cernuda, passant per Jorge Guillén, Rubén Darío, etc.) així que aquesta part del recorregut el podem titular ruta poética.

Banc i textos poètics.

La pista travessa l'ombria per un pinar madur fins que gira a l'esquerra (i comença a pujar) hem de seguir la pista que baixa, per on continua també la ruta poética.
La pista que puja, amb marques blanques i verdes de SL, puja cap a la Peña Blanca i baixa a los Covarchos, fent la volta a la muntanya per retornar pel camí que seguim. Si volem allargar l'excursió caldria fer eixe recorregut.
Continuem baixant fins arribar prop del barranc, davant del cementeri on la pista es fa senda i, al cap de molt poc, l'hem d'abandonar per seguir a l'esquerra una senda menys xafada que recorre tota l'ombria
La senda, prou clara al començament, va tancant-se poc a poc. La remulla dels pins que s'han deixat al talar-los i les argelagues la desdibuixen un poc.

Senda poc clara i bruta.

Anem planers fins que comencem a pujar per a passar a l'altra banda d'un rellomet des d'on podem vore ja les cases més altes de Higueras.
Baixem per un pinar més espés però amb més sotabosc d'argelagues. La senda està marcada amb pintura rosa però en la direcció contrària a la què seguim, així que hem de girar-nos de tant en tant per confirmar el camí.
Arribem per fi a una pista que seguim a la dreta. A l'esquerra continua a los Covarchos enllaçant amb el SL que havíem deixat.
La pista baixa pel pinar fins arribar al barranco del Aguanaj. Seguim ací remuntant el barranc, per pista primer que abandonem quan el creua per pujar a la carretera de Higueras. Seguim ací per una senda i més tard pel mig del barranc sense senda.

Barranco del Aguanaj.

Gràcies a les fortes pluges de la tardor els esbarzers estan tots tombats i podem passar per damunt d'ells fins que mirem d'eixir del barranc arribant a un camí que baixa de la carretera (si el barranc està impracticable es pot pujar a la carretera i baixar tot seguit després de fer un tros per carretera).
Arribem a una bassa de reg i travessem el barranquet que duu prou aigua i pugem per l'altra banda, travessant bancals, alguns recuperats i la majoria perduts, fins arribar a una senda neta que baixa als bancals des de la carretera.
Fem un tros per la senda fins a eixir a la carretera a un centenar de metres de l'entrada del poble.

Arribada a Higueras.

Encara ens queda fer la volta al poble per a entrar per l'únic carrer que puja des de la carretera acabant així l'excursió.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

Pavías - cueva santa - cueva moma

Pavías a los covarchos

Mas del Prado - Higueras

Matet a Pavías

Torralba - Pavías - alto del Pinar

De Matet a Torralba per Peña Blanca Més informació d'este recorregut ací.

Més informació:

• Web personal de Higueras
• Rutes del parc natural de la Serra d'Espadà
• Ruzo Gómez, J. M. Estratigrafía y mineralogía de la Sierra de Espadán Ed. Fundació Serrà Espadà, 2003
• Bar de Pavías (964 145531)
• Web de l'ajuntament de Pavías

L'ESTARTIT A LA CALELLA

La ruta és una combinació de les rutes 1 i 2 del parc.

La ruta comença al final del port, a l'escollera de ponent, pujant pel carrer del Cap de la Barra entre els edificis que miren a la badia de Pals. La pujada és forta però cada vegada les vistes sobre l'Estartit són millors.

Port de l'Estartit.

A l'arribar al final del carrer seguim un curt tram d'escales i deixem enrere la zona urbanitzada que contrasta vivament amb les pinedes obertes de la part alta del cap de la Barra. 

gmail

Deixem a l'esquerra un sender amb fletxes verdes que ve des de la carretera d'accés a l'antiga estació de ràdio dels americans i de seguida arribem a un mirador magnífic sobre les Illes Medes i el Cap de la Barra que hi apunta.

Illes Medes.

Fem camí seguint les marques blanques i verdes del sender local que recorre la costa fins a la cala Pedrosa que passa la vora del Pou de la Calella, avenc tapat amb un reixat.

El camí planeja un poc apartant-se dels penyasegats costaners i comença a baixar buscant un còrrec que baixa directament fins a la Calella.

Ens endinsem de ple al pinar tancat per una baixada de mal peany on cal anar atent de no fer un mal pas.

Ja quasi baix s'obre un tall a la muntanya que ens permet vore la mar a l'altura dels Arquets, uns metres més avall, així com els magnífics penyasegats del paratge.

Els Arquets.

Seguim una trossada més fins arribar a la Calella, caleta pedregosa on trobem un fondejat un pi, arrancat pels temporals com únic company.

La Calella.

Reprenem la ruta amb una forta pujada, abalisada i enfitada que remunta la solana de la Calella fins assolir el pla de l'Eixart de la Conca. Ací el sender s'apropa altra vegada als penyasegats de tal manera que hi ha una tanca per advertir el caminant de la perillositat del terreny.

Golfet del Falaguer.

Des d'ací podem vore el Golfet del Falaguer als nostres peus i a la llunyania el cap de Creus.

Deixem el sender local per enfilar al recte per la garriga a un edifici blanc enrunat. La idea original era continuar fins enllaçar amb l'itinerari 2 (a cala Pedrosa) però les circumstàncies ens obliguen a recurtar-lo, així que busquem un pas entre els coscolls, seguint corriols oberts per la gent i els animals fins a l'edifici de les antigues antenes dels americans.

Cases de l'antiga base americana.

Des d'ací mou un camí asfaltat que seguirem. Es tracta del camí d'accés a les instal·lacions de ràdio, ara en dessús, establides ací pels americans dins el sistema LORAN (precedent del GPS) i desmantellades el 1994 quan el sistema NAVSTAR entra en ús definitivament i el substitueix.

Passem per la casa de l'antena i, posteriorment, per les instal·lacions dels militars americans que la feien funcionar i continuem recte. Deixem a l'esquerra un entrador amb fletxes verdes que ve del Cap de la Barra i al cap de poc trobem un encreuament on passa l'itinerari 2 del parc.

Seguim a l'esquerra un camí asfaltat que baixa en forta pendent entre el pinar.

Camí de baixada.

Arribem així a un camí vorejat de xiprers que puja a la Torre Ponça, magnífic mas que es troba un poc més amunt. Seguim però avall cap a la mar on trobem un magnífic mirador sobre l'Estartit i el seu port, just a la part alta del càmping, per on passem tot seguit entrant al poble per les urbanitzacions de més a ponent.

Mirador cap al poble i les illes medes.

Arribem així a la part vella del poble on finalitzem la ruta.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Article d'El Punt Avui.
• Itineraris del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.
• Sobre GPS.

DEL CORTALET AL MAS DE MATAR

Ruta seguint l'itinerari 1 del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà des del centre d'interpretació d'El Cortalet fins al Mas del Matar (o del Matà).
La idea original era fer la ruta de la platja (d'uns 8 km) però una part del recorregut estava inundat i la tramuntana no recomanava fer el recorregut de la platja.
Després de la visita al centre d'informació on hi ha una xicoteta exposició explicant els diferents medis naturals del parc (estanys, closes i salsures) i dels diferents hàbitats de les espècies que l'habiten: ocells, mamífers, rèptils, etc.

La ruta comença des d'El Cortalet per un camí entre bardisses vegetals que separa les closes i estanys i que ens deslliura en part de la Tramuntana.

Camí del mas del Matar.

Arribem al primer aguait (punt d'observació de fauna), el de les Gantes on es veuen cigonyes, flamencs i ànecs, tots ells arrecerats del vent.
Seguim passant per la vora d'algunes closes on hi ha vaques i cavalls pasturant i per l'aguait de les daines (que no trobem enlloc) i  per la casa de la Bomba adequada per fer d'aguait.
Arribem a l'aguait de Pallejà on els ànecs s'han arrecerat just a sota d'ell per a protegir-se de la tramuntana.

Ànecs a la llacuna Llarga.

Seguim camí cap al mas del Matar,deixant a l'esquerra el camí que va a voramar i passant per un nou aguait arribem al mas on hi ha serveis i l'Observatori Senillosa.

Sitges d'arròs. Observatori Senillosa.

L'observatori està construït dalt d'unes antigues sitges d'emmagatzemar arròs i es puja i baixa per una doble escala de cargol fins a l'estructura de fusta situada a la part alta.
La tramuntana bufa fort i cal aguantar-la per disfrutar d'unes magnífiques vistes dels aiguamolls i de part de la  Plana empordanesa des del Cap Norfeu fins al Montgrí, passant per la Serra de l'Albera, el massís del Canigó i les serres de la Garrotxa.

Estanys del matar.

Baixem ràpid i refem el camí de tornada al Cortalet tornant a visitar els aguaits per vore si hi ha nous ocells a la vista, retornant finalment a l'inici.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Itineraris del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

CAP DE CREUS

Ruta pel magnífic entorn del Cap de Creus seguint l'itinerari 15 dels itineraris proposats pel Parc Natural del Cap de Creus.

Cap de Creus des de Portlligat.

Des del Far del Cap de Creus on hi ha un centre d'informació i una exposició sobre la peculiar geologia del Cap de Creus ens dirigim cap a l'est, seguint en tot moment les xapes rodones amb fletxes que indiquen el recorregut.
Es convenient seguir-les perquè en molts llocs el camí no està gens clar tot i que no hi ha massa possibilitats de perdre's.
Baixem des del far i seguim per un sender que es perd entre el rocam. La vegetació s'adapta a la roca i creix als rodals on troba un sòl més apropiat però el que domina és la roca, el gris i negre dels esquistos i el taronja i rosat dels pegmatites que, com assenyalen les guies, és l'únic lloc de la península i un dels pocs del món on afloren a la superfície.

Far.

Aquesta combinació tan peculiar fan del paisatge del Cap de Creus una cosa única i especial.
Seguim baixant atents de no confondre'ns amb altres corriols o seguir camins equivocats per les roques fins arribar a la Cova de l'Infern, obertura que connecta amb la mar de fora.

Cova de l'Infern.

Remuntem per dalt la cova i ja ens trobem amb la Punta de Cap de Creus, l'extrem més oriental de la península ibèrica, que forma un tossalet que s'endinsa a la mar apuntant a l'illa de la Massa d'Or.
Per als pescadors empordanesos este és el punt que separa la mar d'Amunt, al nord del cap de la mar d'Avall, al sud. La primera molt més oberta a la tramuntana que tantes vegades bufa.

Camí de la punta del cap de Creus.

Passem a tocar de les cales Ferriols de dalt i de baix, a banda i banda del Cap i ens trobem les marques blanques i roges del GR-11 que acaba (o comença) ací el seu recorregut pels Pirineus, just on estos se n'entren dins la mar.

GR-11.

Les seguim uns metres per abandonar-les seguidament per resseguir la costa de Sa Claveguera, braç de mar que separa l'Illa de s'encalladora.

Sa claveguera i s'illa de s'encalladora.

El GR s'enfila directe cap al far i la ruta curta pel cap de Creus el segueix (no molt ben indicada). Seguirem però la llarga per un paisatge dominat per la pedra amb un rocam foradat per l'erosió del vent i la mar amb formes capritxoses. Ens trobem algun pas complicat on fins i tot ens tocarà posar les mans però no hi ha cap perill de caure a l'aigua.
Remuntem una valleta  que separa el tossal del far del de la Claveguera on hi havia un far bastit per rodar la pel·lícula "El far de la fi del món" i en veritat sembla que ens trobem a la fi del món.
Seguim un camí més ample, obert per construir el far i ara pràcticament desaparegut, però que fa de més bon passar.
Arribem així a la Cala Culip que separa el cap de Creus del Pla de Tudela on hi havia un club nàutic, ara derruït i restaurat el paisatge original.

Cala Culip.

Des d'ací retornem cap al far pujant a la carretera d'accés a pocs metres del far.
El dia ha estat fabulós, sense vent, calorós i clar amb unes bones vistes de la mar d'Amunt fins les muntanyes que tanquen el golf de Lleó pel Nord, i fins el cap Norfeu i el Montgrí pel sud. Cap a l'interior contrasten les nevades muntanyes del Canigó i Bastiments.
Si hem fet gana podem prendre alguna cosa al restaurant del Cap de Creus i si ens hem quedat en ganes de caminar més podem fer una volta pel paratge de Tudela, just a la vora del cap de Creus.


Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Cap de Creus. Parc Natural  Ed. Alpina, 2007
• Itineraris del Parc Natural del Cap de Creus
• VV.AA. GR-11 Senda Pirenaica Ed. PRAMES, 2008

CAP NORFEU

Només l'aproximació al començament de la ruta ja és una delícia en si, però la ruta en si no desmereix. La vegetació no és especialment abundosa però els paisatges són magnífics, sempre voltats de la mar i amb vistes esplèndides d'un dels millors racons de la Costa Brava dins el parc Natural del Cap de Creus.

Cap Norfeu des de Cala Montjoi.

L'itinerari que seguim, el número 16 del parc natural del Cap de Creus recorre la Reserva Natural Integral de Cap Norfeu. Consta de dos variants, la curta de tan sols 3 km i la llarga què és la que varem realitzar.
Iniciem la ruta des de la pista a cala Jóncols on hi ha un cartell que l'explica. L'itinerari està abalisat amb unes xapes rodones amb fletxes indicadores de la direcció.

Badia de Jóncols.

El camí és ample i planer i ens permet disfrutar d'unes excel·lents vistes sobre la badia de Jóncols. La vegetació però no destaca per la frondositat. Quasi tot el cap està cobert d'un matollar de romer, argelaga i coscoll, amb brucs en algunes zones i només alguns rodals de pins s'han escapat a l'acció del foc i de l'home, però les vistes sobre la mar i l'espectacularitat dels penyasegats fa oblidar la resta.
Al cap de poc arribem a les Ermites, coves tancades per un mur i amb ús ramader, almenys recentment, tot i que el topònim fa referència a un altre ús en èpoques passades.

Les Ermites.

A partir d'ací el camí s'estreta i discorre per una zona amb forta pendent cap a la part alta del cap. Arribem així a l'ample llom que forma el cap Norfeu dins la mar i trobem un sender a la dreta per on es desvia l'itinerari curt.
Seguim a l'esquerra per l'ample llom arribant fins a les runes de la Barraca dels Palauencs on deixem a l'esquerra un camí que s'arrima a la punta de la Trona i girem a la dreta acostant-nos a la mar en un mirador excel·lent sobre la badia de Roses.
A partir d'ací el camí retorna cap al punt d'inici, sempre prop de la mar, baixant un poc fins trobar la senda que per la dreta escurça el recorregut de l'itinerari curt, i pujant al puig d'en Mamet des d'on, si ens girem, tenim una bella vista del Cap Norfeu.

Cap Norfeu des del Puig d'en Mamet.

Seguim pujant un poc i arribem a les restes de la Torre de Norfeu, torre de vigilància i defensa de la costa davant els pirates de la qual només es conserva la part inferior ja que, tot sembla indicar, que la superior fou dinamitada.

Torre de Norfeu.

Descansem arrecerats del vent i amb boniques vistes de la cala Pelosa, en primer terme, i de la Cala Montjoi un poc més enllà, fins la Punta Falconera.

Cala Pelosa i cala Montjoi.

Ens queda una forta baixada cap a un collet per on passa el GR-92 que recorre tota la costa mediterrània i que seguim uns metres a la dreta fins arribar al punt d'inici.

Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Cap de Creus. Parc Natural  Ed. Alpina, 2007
• VV.AA. "50 Rutas fáciles  para niños y niñas montañeros" El mundo de los Pirineos Especial Ed. Sua, Bilbao, 2003
• Itineraris del Parc Natural del Cap de Creus

D'HERBESET AL REGATXOL I TORNADA PEL BARRANC DE LA MINA

Hui tocava acompanyar a Pablo a fer un nou vèrtex geodèsic i com que va canviar la data de pujar al Regatxol per a què jo poguera anar, tot i estar tocat de la cama allí que hem anat.
Així que a les sis del matí han passat Manuel Carlos i Pablo i els tres hem fet camí fins a Herbeset a pujar un dels vèrtex més al nord del país.
Hem arribat a Herbeset a punta d'un dia ventós i fred. Les basses estaven gelades i el vent bufava fort així que de seguida hem fet camí per entrar en calor ben abrigats.

Travessant la carretera de Castell de Cabres. Herbeset al fons.

Hem eixit per la carretera però només arribar a l'encreuament amb la carretera de Castell de Cabres l'hem abandonada seguint recte per una senda poc xafada que baixa al Barranc de la Serraplana. Baixem entre carrasques i algun pi a trobar l'ample fondal per on passa el barranc i pugem per l'altra vessant, pels Pinars de Serraplana, per un sender mig perdut que s'obri pas per un reguer que baixa per la pinada.
Seguint el sender, no sempre evident i perdedor, arribem al capdamunt de la serra que separa el mas de Serraplana del de Llorenç i, després de passar una portera, seguim un camí que corre perpendicular a la nostra marxa pel llom de la serra.

Eixint el sol als Castellots.

Mentre anem per l'ample llom dels Castellots el sol va eixint davant nostre, però el fort vent que ens bufa pel costat esquerre s'enduu la calor del sol. Les poques basses que trobem són gelades i el terra també ho està.
Seguim caminant voltats de ginebres i alguns pins per una llarga banda on s'han tallat pot ser per fer de tallafocs. Contrasta vivament amb el pinar que s'estén per l'altra banda de la tanca, baixant fins al mas de Serraplana.
Abandonem el camí per seguir un sender poc fressat després de passar una portera tan ben tancada que decidim passar per dalt, menys costós que obrir-la.

Passant la portera.

El sender voreja un capollet pel nord fins que arriba a un camí més ample que s'endinsa en un pinar barrejat de roures ja a la Serra del Regatxol.
La pista s'acaba i continuem per una senda difusa que faldeja per la solana, passa un collet i traspon a l'ombria del Regatxol, ací la deixem i ataquem el cim, ja ben prop, pujant al recte.
El cim del Regatxol destaca, pelat, enmig dels boscos que s'estenen per totes bandes, i així ens permet disfrutar d'unes magnífiques vistes. Des d'ací s'albira la mar cap a l'est i la vall de l'Ebre al nord. Tenim a la vista el Turmell, el Tossal Gros, el Palos, el tossal de la Nevera, la Mola dels Fusters, la Mola d'Ares, Penyagolosa, el tossal d'en Folc, la Creu del Gelat i el Carrascal. Tots ells vèrtex geodèsics que Pablo ja ha pujat.

Prigó de Sant Pere i Santa Bàrbara.

Allí mateix està també el prigó de Sant Pere i Santa Bàrbara amb unes flors seques de la primavera passada on provem d'arrecerar-nos, mínimament, del vent.

Vèrtex geodèsic del Regatxol.

Les fotos de rigor i poca cosa més doncs el vent no ens convida a estar-nos molt de temps. Baixem cap al mas del Regatxol, a l'est, però al primer collet agafem una pista al nord a buscar la carretera.
L'abandonem al següent collet, on baixa la senda que hem abandonat per pujar al cim, i des d'ací baixem a buscar la carretera seguint un fondal fresc on creixen els cirerers de pastor i corners. Arribats a la carretera mirem de trobar un lloc per eixir del tancat per a les vaques on estem i el trobem arrapant-nos a unes penyes on no cal la tanca.
Passada la carretera continuem baixant vora una bassa d'incendis i on brolla l'aigua en èpoques humides. El terra està ocupat per herbes altes format un prat que davalla suaument fins un barranquís que recull l'aigua que s'escola dels prats.

Prats.

Passem a l'altra banda, més eixuta i per on, en teoria, discorre el camí de la rogativa de Vallibona a Penarroja ja que no trobem traces de camí. Seguim el barranquís que fa cap al barranc de la Mina, i per este, avall, seguint els corriols oberts per les vaques.
Passem un enforcall de barrancs que conformen un ample i pla fondal en terres del mas de la Guinyardera on, els vells bancals han deixat pas a pradells separats per bardisses de cirerers de pastor, aranyons i rosers bords i on s'han arrecerat les vaques fugint del vent.

Vaques a la Guinyardera.

Eixim del fondal seguint el barranc i passem una portera per seguir un sender un poc més evident que s'endinsa al pinar. El nostre camí discorre sempre per la vora del barranc i sota un espès pinar de pi negre, de troncs rectes i blanquinosos. Arribem així a la vora d'una pista on trobem una nova portera que botem entrant així al pinar d'Herbeset, propietat de l'ajuntament. Seguim ara una pista oberta els anys setanta per a l'explotació forestal paral·lela al barranc i que, travessant el barranc, deixa pas a un bosc de carrasques dins el terme del mas de Gabino.
Continuem el camí fins arribar al barranc de la Guinyardera on, al mateix llit del barranc fem una parada per esmorzar. El vent no bufa tan fort dins el barranc i ens permet parar a menjar sense patir fred i llevar-nos els guants i els gorros.

Camí de la Serra de Canals.

Després de l'esmorzar cal separar-se. La meua cama no està en condicions de fer la volta sencera. Manuel Carlos i Pablo remunten el carrascar de la Serra de Canals camí dels Castellets seguint el camí de la rogativa de Vallibona. Jo recule un poc i baixe per un alter entre els dos barrancs, travessant el barranc de la Mina en una zona realment espectacular. Puge per l'altra vessant i, baixant entre cingles al final d'una ampla pista.

Barranc de la Mina.

La vista de tot el barranc de la Mina és impressionant, i el racó realment bonic amb una bona quantitat de grèvols que creixen sota els pins.

Barranc de la Guinyardera.

La pista que continua és ampla i bona i planeja resseguint el barranc cap a ponent i girant cap al sud per baixar al barranc de les Rotes i resseguint-lo de pujada fins que trobem un forcall de barrancs on, abandonant la pista, continue per una lloma entre els barrancs buscant una senda que apareix als mapes però que està practicament desapareguda.

Pista vora el barranc de les Rotes.

Puge pel llom fins trobar una paret que seguisc per la dreta seguint caminals d'animal. Més avant canvie a l'esquerra, de més bon passar, fins trobar una portera on, seguint traces de camí vell, baixe al barranc, davant del poble.

Herbeset.

El camí baixa a uns bancals erms i embardissats que travesse mirant de pujar per la solana on trobe un senderol sota les carrasques.

Camí vell sota les carrasques.

Pot ser és el vell camí que baixaria del poble als bancals. Jo faig el camí invers pujant al poble mirant de no eixir-me'n del vell camí que, a la fi, em duu al camí del cementeri nou, per on ara passa el PR-CV-373 que ve del refugi de Pereroles i en menys de 5 minuts ens condueix al poble d'Herbeset.

Camí del cementeri.

Aprofite per visitar el poble, solitari, on només trobarem més tard una parella i on no sembla que hi haja ningú. Des de la part alta de l'església la vista és impressionant i es pot resseguir quasi tot el recorregut de l'excursió, des de la Serraplana, el Regatxol i el barranc de les Rotes. El barranc de la Mina queda tapat per la Serraplana i la Rabassa.

Herbeset.

Quan arriben Manuel Carlos i Pablo procedeixen al ritual del llavatori de peus a la font del poble, sota el dipòsit d'aigua municipal i, després de dinar i recordar les anècdotes de la ruta, fem camí de retorn a casa.

Ritual del llavatori de peus.

Ací la crònica i el track de Pablo al seu blog.

I ací està el track de la variant curta (la meua):

Powered by Wikiloc

Bibliografia:

• Àrnau Juan, Òscar la Tinença de Benifassà: Mapa i guia excursionista. Ed. elTossal cartografies, 2009
• Costa, M. La vegetació al País Valencià Universitat de València, 1986
• Cartografia temàtica de la Conselleria de Territori i Medi Ambient.