Ja feia dies que no eixiem a passejar amb els xiquets així que ja tocava. Aprofitant el solet i el bon dia hem anat a fer una volteta pujant a l'ermita del Salvador de l'Alcora, al castell i rodant per Montmirà per tornar.
Després hem anat a dinar a l'ermita de Sant Vicent i a jugar (els xiquets) al parc que hi ha.
Hem eixit des de sota l'ermita, just a la vora de la carretera de Llucena (hi ha un cartell que marca l'accés a l'ermita).
Camí dels Bandejats.
Des d'ací hem seguit el camí dels Bandejats que puja cap a un collet per on passa el camí del Salvador, que serà el que seguirem per a pujar a l'ermita i castell, i per on passa el PR-CV-120. Entre un parell de cases de camp mou el camí que de seguida s'endinsa en un matollar amb pins que ens acompanyarà bona part de la ruta.
La senda, ampla i clara, fa un parell de revoltes i enfila recte per la vora d'uns postes de la llum cap a l'ermita i castell que ja tenim al davant.
Camí del Salvador.
Arribem a l'ermita de Sant Salvador just on mor la pista que puja des d'on hem deixat el cotxe. Si vullguerem recurtar l'excursió només hauriem de seguir-la de baixada, però com que encara no hem caminat ni dos quilòmetres hem d'allargar-la un poc més.
Aprofitem els porxes de l'ermita per fer un mos i disfrutar de les vistes de la Plana i la mar mentre els xiquets juguen, i continuem per a pujar al Castell d'Alcalatén.
L'Alcora des del Salvador.
El castell és a tocar de l'ermita però cal "escalar-lo" per arribar a dalt. Només resten dos torres i un pany de murades però encara destaca dalt del tossalet dominant els voltants.
Escalant el castell.
Després de pujar cal baixar i continuar pel PR que puja pel tossal de Montmirà. La pujada és còmoda però constant i anem aturant-nos de tant en tant per a què els xiquets descansen. De tota manera les vistes sobre la Plana, la mar i la Serra d'Espadà fan agradables les aturades. A més estem a la banda de migdia i el sol calfa i l'aire no corre així que sembla que ja ha arribat la primavera amb el romer, l'argelaga i la peturrera en flor.
Pujada amb vistes a la Plana.
Arribem al final quasi a l'altura del Montmirà i passem a l'ombria on hi ha un rodal de carrasques que va escapar a la necessitat de llenya de les fàbriques de ceràmica que van deforestar les muntanyes de l'Alcora en temps passats.
Les carrasques duren poc i la major part de l'ombria està coberta per un pinar de creixement més ràpid que, poc a poc, està reforestant el terme.
Baixant per l'ombria.
La senda deixa pas a una pista poc xafada que baixa cap a la Creu dels Pelegrins (de l'Alcora) situada en un collet on hi ha un encreuament de camins.
Creu dels pelegrins de l'Alcora.
Ací hem d'agafar el PR-CV-120 que baixa de retorn on tenim el cotxe. Hi ha una altra senda que baixa per l'altra banda del barranc de Montmirà passant per la mina de Cabres i també fa cap, però és més llarga.
La senda de baixada passa per tota l'ombria, coberta de pinar excepte els darrers trams quan s'obri la vista sobre la part baixa del barranc de Montmirà i el tossalet del Castell (on hi ha un antic poblat ibèric).
Senda de baixada.
Arribem finalment a la pista que puja al castell i ermita i la seguim avall. Ja estem molt aprop del cotxe.
Pista del castell.
Només ens resta fer uns quants metres per la pista per tancar el cercle i acabar la ruta.
Tot seguit, i com que ja és hora de dinar ens acostem a l'ermitori de Sant Vicent on hi ha una gran àrea recreativa, molt ben condicionada i amb jocs per a xiquets on dinar, jugar i passar la vesprada.
Ermita de Sant Vicent.
Mapa de la ruta:
Ací està el track:
I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:
Hui hem anat a pujar a la Ferradura, una muntanya que s'alça entre Cabanes i la Ribera, un lloc on no hem estat mai caminant. És per això que cal portar la lliçó preparada de casa i a partir de diversos tracks de wikiloc, especialment dels de Pripecabar he fet un parell de tracks que eixint del poble pugen a la Ferradura.
La ruta ens ha eixit un poc més llarga del què esperàvem i hem hagut d'apretar el pas per no perdre'ns la cervesa, però ha valgut la pena; les vistes que hi ha des del cim són impressionants i s'observa bona part de la província de Castelló i totes les muntanyes costaneres des del Montsià al Montgó.
Hem començat la ruta des del poliesportiu, a l'eixida del poble camí de les Gassiones. Només eixir travessem una urbanització fantasma, amb carrers i faroles però sense cases, que s'estén pels antics bancals de la Cava.
Passada la urbanització i ja pel vell camí, deixem a la dreta un pinaret que voreja el Regatxol i, just a l'altura del Toll de Sant Antoni trobem un emblanquinat altar a la Mare de Déu de les Santes (Mare de Déu del Bon Succés) envoltada de banquets i vora una fonteta.
El matí és fred i no abelleix estar-se a l'ombra dels pins que deu ser ben agradable a l'estiu.
Cabanes des del Regatxol.
Deixem enrere el poble i continuem a bon pas pel camí asfaltat, deixant a la dreta el camí del Pedrisset que enfila cap a les Santes. Nosaltres anem, com bé diu el nom del camí, a la Gassiona; passant per la falda dels tossals que separen el pla de Cabanes de la mar.
El camí, pla i recte, travessa olivars i ametlars i podria semblar monòton sinó ens brindara unes magnífiques vistes de la cara nord de la Serra de les Santes i Desert de les Palmes.
La Serra de les Santes i el Bartolo.
Quan sembla que el camí enfila cap al Tossal Redó, que destaca solitari al davant alçant-se enmig del pla, gira a l'esquerra resseguint les corbes de nivell per enfilar recte cap al migdia travessant un planet. L'asfalt deixa pas a la terra i fa de millor caminar.
Camí de la Gassiona.
Passem el Llomatet i travessem la Gassiona on trobem un veí que està plantant ametlers. Com bé ens explica són d'una varietat tardana ja que les gelades són habituals, com és veu clarament al terra encara blanc de rosada.
El camí travessa la Gassiona i enfila la Cova, que ja tenim més aprop. Portem ben bé una hora de camí i encara no hem arribat a les muntanyes.
Conforme ens acostem al faldar dels tossals apareixen entre els bancals grosses carrasques i el pla s'acaba quasi bruscament deixant pas a uns barrancs fondos que davallen cap a la vall de Miravet, per on passa l'antic camí de la Fusta.
Caminant amb les Agulles de Santa Àgueda al davant.
El camí acaba a un maset arreglat i sembla que mor allí, però just davant del maset continua en forma de senda que baixa del pla cap al barranc del Saltador, tributari del riu de Xinxilla.
Hem deixat enrere els camins amples i rectes i les planes cultivades i ara xafem sendes estretes que voregen barrancs i pugen costeres travessant pinars espessos i coscollars.
Primera senda del dia.
El camí voreja un mas enrunat, com quasi tots els que trobem en esta part del terme i s'endinsa al pinar.
Com totes les sendes d'ací es nota que estan molt transitades per les motos i, de fet, hi ha algunes sendes que semblen fetes expressament per les motos amb tot el que això significa: pedra solta, regalls fondos, pujades rectes i costerudes ... i la degradació dels vells camins empedrats.
Deixant un sender a la dreta que baixa cap a Miravet enfilem un llomet cobert de pinar que puja cap a la Cova. Just ací trobem una xicoteta foieta amb un avenc tapat al fons. Uns metres més amunt encetem una dura costera, ja fora del pinar, que ens porta per dalt del Racó de Canelles on es troba l'assolada Caseta de la Quela. Continuem per un caminal més ample que passa per l'ombria de la Cova entre un espès pinar i assolim un collet on es troben les runes de la Caseta de Montes. Des d'ací ja es pot vore la mar, que tan prop tenim i que serà una constant en tota la pujada a la Ferradura.
Collet a la Caseta de Montes.
Un darrer tram de costera ens aboca a una ampla pista. Es tracta del camí de la Cova que haviem deixat baix al pla. Ja estem a una certa altura i davant dels ulls se'ns ofereix una panoràmica de les Agulles de Santa Àgueda, el Bartolo i la Serra de les Santes diferent a l'acostumada.
Les Agulles i el Bartolo.
Continuant el camí passem per la vora del mas de Gautxia, encara en ús, i un poc més avant el camí acaba al mas de la Cova, assolat.
Des d'ací cal seguir un vell bancal d'oliveres per a trobar a l'esquerra un senderol que recorre la llarga lloma de la Ferradura fins al vèrtex.
El sender no sempre és fàcil de seguir però la direcció és clara i el coscoll que creix entre les pedres no impedeix el pas tot i que el caminar no és gens còmode.
Lloma de la Ferradura amb la mar al fons.
Trasponem una llometa i el paisatge que se'ns mostra davant dels ulls és impressionant: tota la costa des de la Serra d'Irta, Capicorb, el Prat de Cabanes i Torre la Sal. Bé, no tota, just després de Torre la Sal un seguit de blocs de ciment desmereixen les vistes, en raó algú l'ha batejada com Marina d'Horror.
La lloma és (i es fa) molt llarga. El sender no sempre és evident però hi ha fites de tant en tant que faciliten el seguiment, tot i que la direcció a seguir no té cap dubte.
Arribant al vèrtex.
Finalment comencem a vore el vèrtex geodèsic, encara lluny, just a la part més karstificada de la muntanya.
Abans d'arribar hi ha un gran forat a la roca, com una gran banyera; és el cocó de la Ferradura que recull l'aigua de pluja però a hores d'ara es troba sec.
Arribats al vèrtex abans de res cal fer les fotos de rigor i després fer un mos i un traguinyol per recuperar forces.
Cim de la Ferradura.
Les vistes són magnífiques començant pel nord on destaca el Montsià, la Serra d'Irta i tota la plana que s'estén als nostres peus per Capicorb i el Prat de Cabanes fins a la Serra d'Orpesa, les Agulles i el Desert, i per darrere d'ells el Montgó, Espadà, ... la Serra de Borriol, Penyagolosa, la Plana de l'Arc, la Serra d'Esparraguera, la Serra d'En Galzeran, el Turmell, els Ports, ... i un poc més prop Subarra i la Serrancanes.
Després de recrear-nos en la vista cal buscar el camí de baixada, molt més costerut que a la pujada.
Ramiro assenyalant el lloc on hem de baixar.
Anem seguint un senderol d'animals que baixa amb una forta pendent. Es tracta del tros més tècnic i més punxós de tot el recorregut, amb algunes parts on les argelagues ens passen per dalt del cap. Per sort només són uns pocs metres i de seguida continuem per un coscollar baix que no ens arriba més que als garrons.
De tota manera és desaconsellable la pujada a la Ferradura amb pantaló curt.
Baixant de la Ferradura.
Arribem a un collet i anem buscant traces de senders que ens baixen a l'esquerra a buscar el camí de la solsida del Barato que passa sota la Ferradura i es veu de lluny que es tracta d'un camí molt transitat (sobretot per les motos).
Arribem al camí i el seguim avall en una llarga baixada per una senda en no molt bon estat degut al pas de les motos.
En algun tros s'ha conservat l'empedrat original però la resta de senda està literalment destrossada pel pas de les motos que han escarbat alguns trossos, han obert trams nous i han erosionat l'empedrat deixant només pedres soltes que són perilloses i incòmodes de baixar.
Encara que segons la llei forestal valenciana està prohibida la circulació de vehicles a motor fora de pistes forestals de fa anys sembla que estem en un lloc on no s'aplica massa.
Senda destrossada pel pas de les motos.
Com anem mirant on posem els peus en tot moment no podem disfrutar plenament dels pinars que tenim a l'esquerra i cobreixen els barranquissos de la capçalera del barranc de la font del Campello, per on passarem més tard.
Arribem finalment a un camí més ample just a la vora d'una construcció més sòlida, però també mig enrunada. És l'antiga mina de la font del Campello.
Passada la mina continuem barranc avall fins a trobar un bon lloc per travessar-lo ja que per l'altra banda passa la senda de la font del Campello que hem de seguir per tornar a Cabanes.
Senda de la font del Campello. El Mortòrum al fons.
Estem al punt més baix de tot el recorregut i ara toca tornar a pujar per arribar al pla de Cabanes.
Anem resseguint el barranc i passem per un lloc on sembla que és més humit, just per ací ha d'estar la font i els pous del Campello però no tenim temps de buscar-los així que continuem marxa eixint a una pista que ens aboca a uns vells masos. A la dreta, on conflueixen el barranc de la Roca Parda, que baixa de la Ferradura, i el barranc de les Clotxes hi ha un fondal on encara hi ha bancals treballats.
Nosaltres però enfilem una senda que s'endinsa en un espès pinar, travessem el barranc de la Roca Parda i enfilem la llarga pujada a la Costa del Quarteró.
Senda convertida en un regall per les motos.
Estem a la zona més bonica de tot el recorregut envoltats d'espessos pinars que tan apenes ens deixen vore la silueta de la Ferradura, a la nostra esquena.
El camí però es fa pesat, i no només per la costera sinó també per les motos que l'han convertit en un regall fondo i amb pedra solta per on es fa difícil caminar.
Deixem un parell de sendes a esquerra i dreta i enfilem la part final on la senda és més ampla, però on es troba també plena de pedres fins que, just a sota d'un collet, abandonem la senda més marcada per una menys transitada que hi puja recte.
Ací les motos fa temps que no passen i les argelagues comencen a tapar-la. Però no per això se'ns fa més còmoda la pujada doncs si no passen ja les motos és perquè l'han desfeta quasi del tot i es troba plena de pedres grosses i escalons considerables. Per sort només és un tros curt i de seguida arribem al collet on assolim el pla i on ens espera un ample camí de cotxe entre bancals d'ametlers.
Recuperant l'alè després de la pujada.
Seguim el camí que enfila recte a un collet entre el Llomet de Roca i el Pinet, i continuem a bon pas per recuperar el temps perdut en la pujada.
Arribem a un encreuament de camins i seguim recte per un vell camí de carro, ample i, temps enrere, empedrat a trams que passa entre les parets dels bancals.
Camí a Cabanes.
El camí voreja el mas del Morrut i aboca al camí del Pou de la Bota, que seguim cara Cabanes uns metres. Just ací ens avança (amb cotxe) l'home amb qui havíem parlat a l'anada a la Gassiona que torna cap al poble, que ja va sent hora de dinar. Nosaltres apretem el pas que tampoc volem fer tard.
Deixem el camí ample per un camí més estret a la dreta que passa per l'antic abocador de basures de Cabanes on encara es pot vore el fem entre les herbes que han crescut. És una imatge d'altres temps doncs ja pràcticament cap poble, per menut que siga, té un abocador municipal; i els que hi havia han estat clausurats i restaurats.
Just dalt del femer deixem el camí i agafem una senda que passa vora el vell corral de Fau i enfila avall ja amb el poble al davant.
Senda del corral de Fau.
Baixem cap a uns olivars i travessem un barranquet per agafar un camí que, entre camps ens aboca a la part de dalt de la urbanització fantasma que hem travessat a l'eixida.
Ja només ens resta travessar la urbanització i arribar a l'entrada del poble on, just a la vora del poliesportiu, trobem un bar de caçadors per recuperar forces.
La ruta de hui ha estat condicionada per l'única exigència del personal a l'eixir de casa: volem Voll-Damm a l'acabar. Així que ens ha tocat anar a Aín on està l'únic bar on tenen Voll-Damm de manxeta i no fer una ruta massa llarga per a tindre temps d'afavorir les cerveses.
Hem eixit d'Ain de matí que encara feia fresca i el sol no havia saltat per damunt del pic de la Batalla.
Eixint del poble pel carrer del Riu.
Hem baixat cap a la font de Sant Ambrós o font del Riu i hem continuat cap a l'Ombria travessant les hortes que s'estenen pel fondal de sota el poble regades per l'aigua del barranc de la Caritat.
Ain des del camí del Palomar.
Després de fer una ullada a Aín, que s'alça entre les hortes i el bosc, just als darrers contraforts d'Espadà, agafem la pista del Palomar que discorre entre el bosc i les hortes, deixant a l'esquerra les hortetes encara treballades que davallen cap al barranc i a la dreta els alcornocs i pins que pugen pel Palomar. El camí també fa de límit entre el rodeno de la dreta i la calcària i marga a l'esquerra, i just per sota nostre està l'entrada a la Covatilla, una de les coves més espectaculars d'Espadà.
Arribem a una replaça on acaba la pista i continua la senda, per l'antic camí de la Batalla. Tot este tram està abalisat com a SL-CV-28, encara que la vegetació i el temps intenten esborrar les marques i tapar el camí.
Després d'anar una estona flanquejant per dalt la Rambla d'Eslida (nom que se li dona al barranc de la Caritat quan s'uneix amb el del Picaio i el de la Basseta, just sota la Covatilla) girem a la dreta remuntant un rellomet uns metres. Quan el camí torna a girar a l'esquerra per a baixar cap al barranc de la Batalla l'abandonem per seguir un senderol de treure suro que remunta recte. Just en este punt la calcària dona pas al rodeno i els pins blancs al pinar de rodeno i als alcornocs que sovintegen a la primera part de la pujada.
El sender, perdedor, remunta el rellomet que deixa pas en alguns llocs a una aresta més clara sempre sota el bosc format predominantment per pins i amb molt poc de sotabosc de manera que l'ascensió és fàcil.
Primera part de la pujada.
Els senderols apareixen i desapareixen, fan voltes per pujar el fort desnivell o s'endinsen al bosc sota els brucs però cal anar seguint sempre amunt la línia més recta aprofitant els senders, quan hi ha, i quan no al recte.
Arribem a un puntalet separat per un collet de la muntanya principal i des d'on ja tenim unes magnífiques vistes d'Aín, d'Eslida i fins i tot de la Plana i de Penyagolosa.
Mirador a meitat pujada.
Seguim un tros més pla per a enfilar una de les parts més boniques de la pujada, on el rodeno aflora en forma de xicotetes penyes.
Rellomet de pujada.
Arribem a un altre collet on ens apareixen unes fites que pugen des d'Ain pel Pinar de l'Estat.
A partir d'ací la senda està enfitada encara que no sempre està clara. Anem passant per la vora d'antigues trinxeres i la senda es decanta cap a la banda d'Eslida, sempre pujant pel pinar, encara que conforme pugem el sotabosc és més espès i el pinar madur deixa pas a un pinar jove que creix amb força després de l'incendi de fa deu anys.
Sender enfitat.
A l'arribar als peus del pic trobem un senderol que li pega la volta i el seguim a l'esquerra, per l'ombria, on la senda es troba molt tapada pels brucs.
Arribem finalment a enllaçar amb una senda que puja des del fons del barranc de la Batalla, seguint la ratlla d'Eslida, oberta per Carles Janés aprofitant un antic camí de traure pins. La seguim amunt i de seguida aboca a un antic tallafocs, ara tapat d'estepes, que seguim per assolir el cim.
Pic de la Batalla.
Just al cim trobem una targeta de l'amic Miguel, que ens va acompanyar a les Agulles fa uns dies i que per completar la seua estada per les nostres terres volia pujar uns quants cims d'Espadà. Recollim la targeta per fer-li-la arribar al club seguint els costums muntanyers bascos.
El cim de la Batalla també és conegut com a Benialí per la gent d'Aín i es que els pics de les muntanyes solen ser coneguts per les partides de sota, i a just per la banda de ponent de la Batalla, la que baixa al barranc de la Caritat s'estén la partida de Benialí, nom que rep de l'antiga alqueria de Benialí, abandonada arran de l'expulsió dels moriscos.
El nom de la Batalla li ve al pic del barranc que baixa cap al tunel de la carretera d'Eslida a Aín, anomenat el barranc de la Batalla, topònim relacionat amb les batalles que van tindre lloc ací durant la revolta dels moriscos d'Espadà.
Després de descansar i admirar les vistes, amb un dia magnífic que ens permet vore tot el golf de València i el Montgó tancant-lo com si el tinguerem a la vora, continuem la ruta de baixada cap al coll de Barres.
Baixada del Batalla.
La senda ens baixa fent voltes fins al coll de Barres anomenat a Aín també coll de Xovar per ser el lloc per on el abandona el terme el vell camí d'Aín a Xovar.
Descartem les marques del GR-36 que travessa el coll al seu pas des d'Aín a Eslida i seguim el vell camí de Xovar que voreja el Corralet, per on passa ara el PR-CV-352 camí del Puntal del Aljub.
El camí discorre sempre per la banda de la mar però nosaltres l'abandonem per a enfilar una senda que enfila la divisòria entre els termes d'Eslida i Aín, pujant al recte cap al Pinar del Retor.
Dalt del Corralet amb el Pic de la Batalla al fons.
Quan ja som prop del Pinar del Retor, abandonem la senda principal trencant a la dreta per seguir un senderol que, per l'ombria dels Noguerals, ens duu cap als cims del Bovalar, estalviant-nos una bona pujada.
En esta ombria el sol no entra en tot l'hivern i la temperatura és prou més baixa que als voltants mantenint-se l'humitat present i fins i tot trobem algun tros encara rosat.
Ombria dels Noguerals.
Arribem a la carena principal on enllacem amb el PR-CV-63.6 que puja des de Xòvar cap al pic d'Espadà i el seguim cap a les parts més altes del Bovalar.
El Bovalar és tota la partida que queda a la nostra dreta, dins el terme d'Aín, mentre que la carena per on passa la ratlla amb Azuébar l'anomenen allí la Ceja d'Aín. Dos topònims per a un mateix lloc, cosa molt freqüent en els cims i carenes entre pobles.
Encara no hem encetat la pujada que ens trobem de cara amb Juanma, que no podent eixir a la mateixa hora ha optat per vindre a trobar-nos des d'Aín però pujant pel Serro Gordo per a fer boca.
Senda per la Ceja d'Aín.
Continuem per tota l'ampla carena que recorre la part central de la Serra d'Espadà i coronem els cims més alts del Bovalar que als mapes apareix retolat com a Peña Blanca (a Aín la Penya Blanca és el cim de l'altra banda del collado de Mosquera, topònim que té l'origen clarament en les penyes blanques que hi ha a sota del cim).
Fita que marca el cim del Bovalar.
Baixem cap al collado de Mosquera per on passa a la vall de Mosquera el camí des d'Aín, i és que la Mosquera al llarg del segles XIX i XX ha tingut més relació amb Aín, d'on eren els casers, que amb Azuébar, que queda prou més lluny.
Nosaltres ara fem el mateix camí que durant decennis van fer els casers de Mosquera per anar al poble d'Aín a comprar, al metge o a visitar la família.
Baixem cap a l'Ereta per un terreny desarbrat fruit dels incendis passats per l'antic camí que baixa fent llaçades per adaptar-se al terreny.
Entrem al bosc i passem per la vora d'una caseta assolada i per la recuperada font de l'ereta d'on ix un filet d'aigua, i un poc més avant arribem a l'Ereta, ampla replaça on acaba la pista que puja pels Noguerals.
Des d'ací baixen dos camins cap al Benialinet, a l'esquerra mou el camí de l'Horteta mentre que recte baixa el camí del Juncaret, més curt i per on baixem hui.
Camí de Mosquera arribant a l'Ereta.
Així enfilem una forta baixada que ens endinsa en un ombrívol bosc de sureres, on als llocs més humits i frescos les falagueres creixen a la primavera. Ara que és hivern les trobem seques i grogues.
El camí arriba al fons del barranc del Juncaret i el ressegueix per un dels millors racons de la Serra d'Espadà.
Passem sota unes grans sureres i deixem a la dreta la font del Juncaret, tapada per la vegetació. Un poc més avall travessem les seues aigües que ara corrent pel barranquet entre els joncs que li donen nom.
Barranc del Juncaret.
Arribem al capdavall del barranc on l'aigua es desvia per a regar les hortetes de la vora i continuem per la pista feta per a pujar a les hortes, que ha substituït l'antic camí.
Un poc més avall arribem a una nova pista per on passa el GR-36 seguint l'antic camí de Xóvar i el seguim avall, deixant a l'esquerra el fondal de l'Horteta per on baixa l'altre camí que puja a l'Ereta.
Ací trobem uns pares amb els fills que estan fent una volta i ens pregunten per fer alguna ruta. Els recomanem de fer la volta pujant pel Juncaret i baixant per l'Horteta, una volta preciosa i no massa complicada per als xiquets.
Continuem baixant per la pista i un tram més estret entre muntanyes dona pas als bancals del Benialinet, just a sota del Benialí i on naix la font de la Caritat d'on ix l'aigua que movia les moles del molí de Guinsa o de Dalt, situat uns metres més avall on el barranc s'estreta novament.
Just dalt nostre es troba el castell d'Aín, vigilant les terres del Benialí d'una banda i el camí d'Almedíjar de l'altra.
Pista vora el molí de Dalt.
Passem el molí i un poc més avant retrobem el vell camí que baixa entre les hortes regades de les aigües de la font de la Caritat.
Quan arribem al fons del barranc enllacem amb el camí d'Almedíjar, per on passa el SL-CV-27 camí de la Penya del Pastor i el Picaio, i per on també es puja al castell.
Camí d'Almedíjar vora el barranc de la Caritat.
Passem sota l'Arc que li dona nom al molí de l'Arquet o de la Bassa del Mig, situada just dalt del molí, i el camí, ben ample ens aboca a les piscines del poble construïdes on era el molí de Baix o de la Vila.
Després de deixar a l'esquerra el Calvari entrem al poble pel carrer de l'Aigua per a fer cap al bar de la cooperativa a recuperar forces davant la Voll-Damm, que tot el que hem fet abans només ha sigut l'excusa per a fer-nos-la.
Feia anys que no anava a les Agulles i en poc de temps ja he estat dos vegades i és que enganxen. Es tracta d'un paratge únic i espectacular que cal saber apreciar.
L'excusa per a tornar ha estat acompanyar a uns companys que no havien pujat mai, i a Miguel que tot i haver fet més de 200 puntes dels voltants tampoc les havia fetes.
Així que hem aprofitat i hem tornat a l'Agulla del Salandó, on només havia estat una vegada i hem fet la tradicional travessa de les Agulles però complicant-nos un poc la vida al final.
Hem eixit des del Pla del Salandó, i hem enfilat cap al mas del Salandó per començar a pujar a les espatles del mas.
Hem fet un recte fins a un antic edifici que hi ha just a dalt on puja un camí perdut i li hem fet una ullada. Sembla un antic lloc de control militar.
Des d'ací comença la pujada de veritat enfilant-nos per les roges penyes de rodeno.
Inici de la pujada.
El primer tram ja comença ben dret però no presenta passos massa complicats fins que trobem una penya més gran que cal pujar per la vora i on Santi prefereix fer la volta i pujar al camí de la font Tallà per la senda de la Comba. Així ell i Nuño destrepen fins el mas i pugen per senda al mas de la Comba on hem de trobar-nos.
Continuació de la ruta.
Nosaltres seguim grimpant per les roques en una pujada que es complica per moments amb alguns passos que, si bé no són difícils, sí són exposats i on qualsevol caiguda pot ser fatal.
Pas amb pati.
Hi ha un punt on trobem fins i tot algun clau solt.
A meitat pujada travessem una gran penya per dalt.
Passos aeris.
És el lloc on trobem els passos més exposats i aeris que deixen pas a un tram més fàcil que dona accés al cim.
Miguel a un tram aeri.
Àlvar a la part més "fàcil".
Al cim arribem per un forat que dona pas a la penya cimera on hem de pujar per torns per a fer-nos la foto de cim.
Agulla del Salandó.
Després de les fotos de rigor continuem la travessa baixant un poc i per un terreny que, si bé és més fàcil tècnicament presenta més dificultats per trobar el millor lloc per a passar entre les penyes i la vegetació.
Aresta de baixada.
Finalitzant la llarga aresta cimera trobem un senderol que va baixant cap a la carretera i, conforme baixem, es torna més evident transformant-se en una senda clara abans d'abocar a la carretera, just a la revolta abans del mas de la Comba.
Seguim per la carretera cap al mas i ens trobem de camí amb Nuño i Santi i, tots cinc, continuem pel camí de la font Tallà per pujar a l'Agullot, la següent fita del dia.
Agafem la senda que puja al cim per l'aresta, que es perd entre multitud de traces, però seguint les fites i tirant sempre amunt arribem sense cap entrebanc al tall que dona accés al cim de l'Agullot.
Pujada a l'Agullot.
Allí mateix aprofitem per fer un mos al solet mentre disfrutem de les vistes, sempre esplèndides, de tota la Plana i la mar fins a les Columbretes.
Esmorzant dalt l'Agullot amb bota inclosa.
Continuem la ruta de la travessa de les Agulles de Santa Àgueda per la diagonal de baixada a l'ombria de l'Agullot. Santi i Nuño guaiten el pas però fan la volta per baix mentre que Àlvar, Miguel i un servidor continuem per dalt.
Diagonal d'inici de la travessa.
Passem la llarga placa que hi ha als peus de l'Agullot i, per un tall que s'obre, baixem al coll de sota, el punt més baix de la travessa.
Continuem la ruta seguint les fites i fletxes verdes que marquen el camí més fàcil.
Part més baixa de la travessa.
Hi ha un punt on trobem una corda i fites que pugen de baix, segurament de la senda que puja des dels Covarxos. Nosaltres continuem recte però no pels cims sinó travessant just per sota a la banda de la mar.
Quan ens donem conter ja ens hem passat el Trampolí i part de la part més espectacular de la travessa així que enfilem amunt per pujar al Trampolí i fer-nos la foto de rigor, sobretot Miguel que no ha estat mai.
El trampolí.
Continuem després per la cresta però, en conte de baixar a buscar el forat que dona pas a la continuació decidim pujar a la propera agulla al recte per un lloc on tant Àlvar com jo ja ho havíem pujat en alguna altra ocasió.
Àlvar i Miguel pugen en lliure per una via d'escalada (pot ser III+ o IV?)protegida amb un clau i un parabolt.
Pas d'escalada.
Jo tinc més por i espere que Àlvar munte la reunió dalt i em tire un corda per pujar la dotzena de metres de paret que ens separa del cim de l'Agulla.
Una vegada a dalt i desmuntada la reunió continuem pels cims, baixant i pujant.
Baixada ajudats del pi.
Passada la darrera agulla baixem a la dreta trobant les fites que baixen cap al coll.
Senda de baixada amb fites.
Finalment arribem al coll per on passa el PR-CV- i el seguim de baixada cap als Covarxos i el Pla del Salandó.
Collet.
A l'arribar al collet dels Covarxos, abandonem el PR-CV-397 i seguim recte per pujar la Lloma de Moltó.
Dels Covarxos a la Lloma de Moltó.
La Lloma de Moltó és un ample llom calcari que domina el Pla del Salandó i des d'on hi ha una molt bona panoràmica de totes les Agulles i la travessa que acabem de fer.
Les Agulles de Santa Àgueda des de la Lloma del Moltó.
Fem el cim de la Lloma (una altra punta per a Miguel) i baixem cap al pla buscant la vora de l'autopista.
Travessem el PR just a l'altura d'un repetidor i seguim un senderol obert per les motos que voreja la tanca de l'autopista i fa drecera per a eixir al camí principal que, seguint-lo ens retorna al punt d'inici.
Travessant el Pla del Salandó.
Ací està el track:
I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:
