diumenge, 18 d’agost del 2013

GEOCACHING A LOS CALLEJONES DE LAS MAJADAS

Una de les formacions geològiques més espectaculars de la Serranía de Cuenca són les anomenades "ciudades encantadas", la més famosa de les quals és la Ciudad Encantada de Cuenca. Una altra formació, no tan espectacular però menys turística són Los Callejones de las Majadas i és esta la que vam visitar.
La ruta del Parque natural de la Serranía de Cuenca per a visitar las Majadas fa un recorregut d'uns 3 a 4 km, fent voltes per les penyes i Callejones formats per l'erosió. Nosaltres però volíem allargar el recorregut fins los Miradores.
Aprofitant el PNSC-S02 que recorre las Majadas, el PR-CU-28 i el GR-66 vam improvisar una ruta que, a més, tenia l'atractiu de passar pels 8 geocaches que es troben a la zona (al final només en vam fer 7 perquè un se'm va passar al carregar-lo al GPS).

Inici del recorregut.
 Iniciem la ruta ben enjorn, com ha de ser, amb el doble avantatge de caminar amb la frescor del matí i de tindre los Callejones per a nosaltres sols.
La descripció de la ruta entre el laberint de pedres i carrerons seria difícil i costosa, només cal seguir les marques verdes, amb una fletxa (a voltes mig esborrada) per a anar avançant. Nosaltres vam estalviar la primera part de la ruta, molt interessant però que havíem fet abans, i vam eixir recte a buscar el traçat retallant el bucle sud.
Tormos erosionats.
 Les formacions rocoses es succeeixen una darrere l'altra i la vista no dona abast per copsar tot el que hi ha.
Arc natural.
 La millor manera de recòrrer el laberint de pedra és seguir les indicacions, no sempre ben situades, i és el que fem de manera que els xiquets s'ho passen molt bé buscant per on continua el camí. De tant en tant hi ha cartells que expliquen allò que trobem, així com cartells que ens informen de les diverses espècies vegetals que anem trobant.
Una altra opció és seguir el track penjat al final, encara que el track no passa per cap geocache, he esborrat els desviaments als mateixos perquè sinó perd tota la gràcia la seua recerca.
Cadascú veu unes figures diferents a les pedres.
 Travessem una pista que parteix per la meitat los Callejones i anem fins al punt més allunyat del recorregut, on es troba el geocache de més al nord, i retornem pel traçat que es desvia per a passar per la Cabeza del Tío Tito.
Cabeza del Tío Tito.
 Poc després trobem un vell camí, es tracta del camí que des de las Majadas va a Hoya Hermosa. Per ell passa el GR-66 camí d'Uña.
Abandonem ací el recorregut per los Callejones i seguim el traçat del GR. Sort que apareix als mapes de Topohispania perquè no trobem cap marca visible.
Camino de Hoya Hermosa.
Seguim el vell camí, que deguere ser ample però del qual ara només trobem les traces, fins que fem cap a una ampla pista que circula just a la ratlla de termes. Ací deixem el camino de Hoya Hermosa i enfilem al sud seguint la pista, enfitada de tant en tant amb grans fites de pedres.
Seguint el GR.
La pista passa per dalt d'unes llargues i suaus llomes on els pins alternen amb els prats.
Travessem la pista que travessa los Callejones just a la vora d'una paridera i seguim recte per un camí més estret i menys fressat.
Ací trobem el primer senyal que caminem per un GR. Un piló amb la inscripció i les marques però quasi tapat per una arlera.
Indicador del GR66.
Just a la vora d'una altra paridera travessem la carretera de Las Majadas a Uña, i trobem un indicador a Los Miradores. Cal seguir ara recte per una pista en molt bones condicions, ampla i recta i massa avorrida per a fer-la a peu.
Arribats a un punt prop de los Miradores el GR es desvia per a seguir per senda, coincidint amb el PR-CU-28, però nosaltres seguim per la pista, deixant la senda per a la tornada pel PR.
Pista a los Miradores.
Arribem així a los Miradores on ens espera un nou geocache i una molt bona vista de tots els voltants.
Des d'una plataforma condicionada situada al Picón del Tío Cogote ens dediquem a observar els Cortados que li donen un aire inconfusible al paisatge de la Serranía.
Es veu tot el barranco del Molinillo que s'enfonsa buscant el Cañón del Júcar, i just abans d'arribar-hi l'aqeducte del Molinillo per on passa el canal de la Toba, que duu l'aigua represada a la Laguna de Uña fins a la central elèctrica de Villalba.
Panoràmica del Barranco del Molinillo des de los Miradores.
Tornem sobre les nostres passes uns metres i de seguida ens desviem per seguir la senda per on discorren el PR i GR de camí a las Majadas.
La senda és molt més agradable que la pista, passant sota el pinar i sempre ben a prop dels grans cingles.
Marques del PR i GR, just al punt on es separen.
No fem però molt de camí fins que es separen: el GR retorna a la pista per on hem vingut mentre que nosaltres seguim el PR que va directe al pàrquing de los Callejones.
De camí encara aprofitem per buscar (i trobar) algun altre geocache. Qui millor s'ho passa, com sempre, els xiquets que ja estan agafant-li la traça de trobar-los.
Buscant geocaches.
El camí va separant-se poc a poc dels cingles i baixa per un terreny més pla cobert de pinar, però encara ens depara algunes sorpreses en forma de grans tormos atacats per l'erosió.
Camí entre dos tormos.
Poc després el camí esdevé un carril que, planer, arriba a l'entrada al pàrquing de los Callejones no sense haver passat a la vora del darrer geocache del dia.


Nota: la toponímia ha estat extreta de les publicacions citades avall i del MTN50 587 Las Majadas (1951) i del MTN25 de l'IGN.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació:

  • Diversos Autors (2006) Registro oficial de senderos. Provincia de Cuenca. Diputación provincial de Cuenca
  • Monge, Alfonso; Bocos, Mª Victoria (1997) Rutas y paseos por Serranía de Cuenca Ed. SUA

dissabte, 17 d’agost del 2013

CIRCULAR A LA LAGUNA DE UÑA

Aprofitant la visita a la Serrania de Cuenca hem fet un curt i fàcil recorregut al voltant de la Laguna de Uña; planer, senzill i sense cap dificultat, ideal per a fer amb xiquets.
Al voltant de la mateixa també existeix un PR, el PR-CU-37 que fa la volta a la Laguna però per dalt dels cingles que l'envolten, pujant per l'Escalerón i baixant per la Raya. Així és pot allargar una excursió que és més que interessant. Tot i això des de sota també es pot disfrutar de les grans canteres que envolten la Laguna només fent-li la volta.

Comencem la volta al mirador que hi ha a l'eixida del poble, on hi ha lloc de sobra per aparcar i des d'on es pot baixar a una passera que s'endinsa dins l'estany. Des d'ací es divisa tota la Laguna i els farallons rocosos que l'envolten.
Laguna de Uña des del Mirador.
Des d'ací seguim les marques blanques i grogues del PR que continuen per una ampla pista asfaltada que passa per la falda de les muntanyes que envolten la llacuna fins a la piscifactoria situada a la capçalera del Arroyo de la Barbarija. Com que estem a l'ombria un bosc de roures acompanyats d'espinals i altres plantes frescals cobreix les vessants.
Cortados que tanquen la Laguna.
Al poc de tros un cartell assenyala l'existència de la Virgen del Espinal, situada en un racó entre roques d'arenisca molt atacades per l'erosió.
Capella de la Virgen del Espinal.
Després de visitar la xicoteta capelleta rupestre continuem camí per l'asfalt fins que arribem a l'entrador a l'Escuela de Pesca, on abandonem el PR que continua recte per enfilar el Escalerón, i girem a l'esquerra per un camí de terra envoltat de sargues i xops, arbres que marquen la proximitat de l'aigua.
Camí de la piscifactoria.
A l'apropar-nos a l'Escuela de Pesca Fluvial el soroll de l'aigua que corre sota les sargueres fa fugir la calor de ple sol i convida a relaxar-se i descansar.
Pont sobre el Arroyo de Uña.
Passat el pont es troba l'edifici de l'Escuela de Pesca, just sota els Cortados que tanquen tota la vall, enmarcant-la en un paisatge de postal.
Escuela de Pesca sota los Cortados.
Des d'ací mateix ix un ample camí de terra que voreja per dalt la Laguna, i que hem de seguir.
Passem per la vora d'un canal que deriva aigua cap a la central elèctrica d'Uña, feta a l'altre cap de l'estany i pugem un poc de manera que estem al punt de contacte entre la vegetació de ribera i els roures i carrascars que ocupen la part baixa dels vessants.
Camí vora la Laguna.
Una derivació del camí ens acosta a la Laguna, fins a un mirador per a la fauna enclavat a la vora poc fonda de la mateixa.
Després de fer una ullada i observar que els ànecs i demés aus s'estan ben amagades, continuem pel camí, on trobem de tant en tant banquets per a seure i descansar.
Mirador de fauna.
Una trossada més tard enllacem altra vegada amb el PR-CU-37, ja  a la vora de les cases de la Central Elèctrica, ara abandonades i en dessús.
Just a l'arribar a elles connecta també amb la nostra ruta el GR-66 que ve de las Majadas i amb les marques blanques, grogues i roges, seguim per un ample camí que passa per la vora de les cases i a poca distància del mur que tanca la Laguna i la converteix en un pantà.
Central eléctrica.
Per dalt del mur també es pot passar, però per a això ens hauriem d'haver desviat abans. Ara una xicoteta tanca ens barra el pas.
El mur es va construir a principis de segle XX per augmentar la capacitat de la Laguna, incrementant la seua superfície.
Laguna de Uña des del poble.
Així arribem al poble de Uña i, després de travessar-lo passant per una font i un parc infantil (ideal per a acabar la ruta amb xiquets) arribem a l'eixida del poble al mirador des d'on havíem començat la ruta.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc
Més informació:
  • Senderos de Cuenca
  • Blog de Drakis
  • Diversos Autors (2006) Registro oficial de senderos. Provincia de Cuenca. Diputación provincial de Cuenca
  • Monge, Alfonso; Bocos, Mª Victoria (1997) Rutas y paseos por Serranía de Cuenca Ed. SUA

dissabte, 10 d’agost del 2013

DE TOGA A ARGELITA, ENTRE EL MIJARES I EL VILLAHERMOSA

Hui per diverses raons no podíem fer una ruta molt llarga, i com que a l'estiu abelleix anar prop de l'aigua ens hem decantat per una ruta vora riu.
Així que hem anat a Toga per fer una ruta baixant el riu Millars i remuntant el riu Villahermosa fins a Argelita per tornar a Toga pel camí vell.
Després d'haver estudiat el traçat i els pocs tracks existents a la zona vaig dibuixar un track amb molts interrogants que calia esclarir sobre el terreny. D'Argelita vaig aprofitar un track de Javier Vivas, dels molts que té pels voltants. I de Toga una part d'un track de Drosidelraval que seguia en part el camí vell.

Eixim des de Toga pel camino de la Ermita de San Juan, ample i asfaltat, que travessa les hortes de la part baixa del terme.
Eixida de Toga.
Passem per la vora de la depuradora i, quan el camí gira a buscar la carretera, hem travessat el riu per una passera de formigó per pujar cap a los Planos d'Espadilla, terra plantada d'horts de tarongers regats per aigua de pous. Anem sempre a l'ombra de la Peña Saganta que esdevé una fita present al llarg de tota la ruta.
Penya Saganta des de los Planos.
Travessem los Planos, cap a l'antiga central elèctrica de la Carmelitana, de la qual només en resten les runes, deixant un camí a la dreta que va a Espadilla per l'ermita de San Roque tot travessant el riu.
Deixem enrere l'horta nova plantada de tarongers i retornem a la vora del riu on hi ha l'horta vella, regada del riu. Ací els tarongers estan acompanyats per bancals d'hortalíssia per a casa.
Espadilla i Penya Saganta.
Seguim per un camí que puja a la carretera de Fanzara a Argelita i arribem a ella retallant un poc els darrers metres de la pista per una drecera feta pels senglars.
Just des de dalt les vistes de les hortes del riu són magnífiques, i paga la pena estar-se uns minuts contemplant la vall del riu i les muntanyes que la tanquen pel sud.
Arribant a la carretera.
Seguim ara un tros per la carretera i travessem una finca de tarongers. Just on s'acaba la finca baixa un camí al riu Villahermosa i el seguim buscant el riu. Els tarongers deixen pas als pins i estos als canyars quan arribem al llit del riu. Travessem per una passera de grosses pedres col·locades a propòsit i seguim pel camí que remunta el riu per la vora, però encara dins el caixer del riu.
Travessant el riu Villahermosa.
El camí  torna a travessar el riu  per una passera de formigó just abans d'arribar a un desviament.
Río Villahermosa.
Seguim uns metres a l'esquerra i arribem a la fuente de Santa Cruz, bonica i molt ben arreglada, i tornem enrere per continuar remuntant el riu per una pista més bona.
El paisatge s'eixampla quan els estrets del riu deixen pas a l'ampla vall on es troba Argelita, i ací la pista ix del riu i continua asfaltada cap al poble. Nosaltres la deixem per seguir remuntant vora riu per un camí vora els canyars que, arribat un punt travessa el riu.
Ens toca ara tornar a travessar el riu a gual per arribar a la huerta Carruzoso per on passa un camí asfaltat.
Travessant el riu a Gual.
L'horta està ben cuidada, amb fruiters i hortalisses de manera que fa goig passar-hi. Passem per dalt del Molino Viejo  i  preguntem a un llaurador per arribar al poble. Ens explica el camí per arribar a una ampla passera just baix del poble.
Arribant a Argelita.
Travessem el riu per allí, just a sota del frontó i la piscina del poble. Les vores del riu estan cobertes de xops i s'han represat les aigües amb una parada per a facilitar el bany.
Riu Villahermosa i al fons la Peña Saganta.
Després de passar el riu pugem al poble i el travessem passant per la plaça on era el palau d'Abu Ceit i eixim per l'Era Larga enfilant el Camino de Toga.
Passem un barranquet per un nou pont, just al costat de l'antic que feia de pont i aqüeducte a la vegada i pugem a buscar la carretera per un vell assegador. Segurament el camí vell continuava recte per a remuntar el barranco de Cervera.
ARribem a la carretera just a la vora d'unes cases, una espècie d'urbanització on entrem per buscar el camí, que ja hem vist de lluny però no sabem exactament per on agafar-lo. Per sort preguntem a un dels veïns que ens adreça carretera enllà, per agafar un entrador jst abans del barranco de Cervera.
Carretera d'Argelita a Vallat.
L'entrador mou just abans d'un pontet de la carretera, remuntant el barranc fins a uns bancals treballats, i passant vora unes caixes d'abelles que mirem de tindre ben lluny. Quan acaba travessem un bancal i agafem un senderol que puja recte per un rellomet pelat fins que agafem altura.
Pujant al collet per on passa el camí vell.
Des d'ací dalt es veu Argelita al fons de la vall. 
Seguim a buscar un collet on trobem les traces del camí vell que segurament pujava per l'altra banda del barranc i el seguim fàcilment doncs ha estat netejat recentment.
Camí d'Argelita a Toga (o a l'inversa).
Transponem el collet que separa els termes de Toga i Argelita, així com les conques del Millars i Villahermosa i continuem ara cara avall.
La baixada és fàcil i còmoda i de seguida veiem Toga al fons.
Toga des del camino de Argelita.
El camí baixa fins arribar a la carretera de Toga a Argelita i la travessa per continuar baixant cap al riu camí de la Fuente Caliente en una llarga diagonal.
Camí de la Fuente Caliente.
Arribem a la Fuente Caliente, un racó agradable amb tauletes i uns vells llavadors. Un cartell ens explica les propietats de l'aigua però la font la trobem sense aigua perquè se l'emporten a Toga canalitzada
Fuente Caliente.
Seguim avall pel camí vell, ací ben empedrat i magníficament conservat que fa revoltes per assolir el caixer del riu. Només passar la font comencem a trobar les marques blanques i verdes d'un dels Senders Locals de Toga, el que puja a la Herradura de San Jaime, i per ell continuem fins al poble.
Pont sobre el Millars.
Passem el riu per un pontet fet amb dos grans bigues de ferro i seguim riu amunt, passant per baix de les hortes del poble, per arribar al poble  pujant pels llavadors i passant per la nova Fuente Caliente que està sota el castell de Toga, o el que queda d'ell.
La nova Fuente Caliente.
Arribem així al final de la ruta, una ruta curta, refrescant per anar sempre vora l'aigua i amb molt més atractiu del que es pot pensar abans de començar-la.

Ací està el track:



Ací un altre track que coincideix en part del traçat:

Més informació:






dissabte, 3 d’agost del 2013

BARRANCO SANTA ANA I LOMA BENACHERA

La ruta de hui estava clara: fer una volta acabant a la Poza de la Caldera per a prendre el bany, abans d'arribar al cotxe .
Aprofitant l'avinentesa volia passar pel camino del Tormo a la Benachera, des de l'Artijuela, i vaig descarregar uns tracks de Jesús Minguillón que ha reobert i netejat el camí. A més d'un track de tormeros que baixa des de l'Hostal fins a l'Artijuela per dins el Barranco de Santa Ana, Santana o del Hambre.
La ruta prevista era pujar a la Benachera pel mas de Benito, seguir la pista per la Loma de la Benachera i baixar al Barranco Santa Ana a l'altura del mas del Barranco, i resseguir tot el barranc per dins fins a tornar a l'Artijuela.

Així que amb els tracks carregats al GPS i després d'un tros llarg de pista des del Tormo  (regular fins los Gavites, mala des d'ací) arribem al final de la Pista de los Gavites, davant de l'Artijuela, des d'on comencem la ruta. (Si es vol començar la ruta des del Tormo cal afegir, almenys, 10 km més al recorregut)
El primer problema és que no apareixen els tracks al GPS. Problemes de compatibilitat de format; una errada imperdonable. Però que li anem a fer.
El Cabezo des de la Rambla de Santa Ana.
Fent memòria de per on anava el track original anem a la Artijuela des d'on comença el camí. Així que baixem per la pista fins que trobem un sender, prou fressat, que puja per dins el barranc a l'Artijuela.
Quan arribem allí no ho veiem clar, no hi ha cap fita ni cap indici que el camí que volem seguir estiga per allí, i per por d'equivocar-nos i ficar-nos en un "mar de tollagas", que tot i ser l'estiu no abelleix tastar-lo baixem al barranc i seguim per ell, atents a qualsevol fita o indici de camí a la dreta però no en trobem cap i eixim finalment al final de la pista de los Gavites, per on passa el PR de las masías del Tormo, obert pel CAMET del Tormo, que seguirem remuntant la rambla.
El PR està més tapat del que recordàvem i les pluges de la primavera han fet crèixer l'emborratxacabres que quasi tapen el sender, i els esbarzers, pocs però que molesten prou més.
PR de las Masías.
Seguim el barranc, part per dins, part per fora, seguint a vegades una nova goma negra per agafar aigua. Trobem finalment una vella sèquia que seguim fins que arribem al Pozo de la Caldera, des d'on agafen l'aigua la sèquia i la goma.
Fins ara el cel havia estat núvol i fins i tot semblava que s'escapava alguna goteta. Ara però comença a ploure deixant-ho tot (nosaltres inclosos) ben banyats. De tota manera no fa fred i de seguida s'atura la pluja que només ha servit per refrescar-nos un poc i per augmentar la humitat i la sensació de basca.
Tornem enrere, i als pocs metres trobem la continuació de la ruta per un senderol que puja fent revoltes entre els bancals a trobar una vella pista, oberta sobre el camí vell de los Mores.
Passem un collet on hi ha una precària portera per a que no passen les vaques que pasturen estes terres, suposem que a l'hivern perquè ara no hi són, o pot ser ja no tornaran i per això els camins estan més tapats.
Tornem a baixar al barranc i el travessem per un lloc on corre l'aigua..
Travessant el barranc i buscant el camí.
La vegetació ha tapat el camí de manera que sovint no sabem per on seguir. Per sort les marques grogues i blanques són noves i es veuen bé, tot i que cal obrir-se pas entre la vegetació que creix exhuberant.
Camí tapat per la vegetació.
Finalment eixim del barranc i podem anar un poc més de pressa avançant per la vora fins que arribem a uns tollets, sota el mas d'Espelleta. Ací el Pr puja cap a les runes del mas però nosaltres seguim rectes per dins del barranc, confiant en trobar un pas per remuntar-lo.
Tollets sota el mas d'Espelleta.
A partir d'ací comença el tram més aventurer de tota la ruta. Seguim per dins el barranc, que duu aigua, buscant els blocs de pedres caiguts al seu llit per tal d'evitar l'aigua i també la vegetació, sobre tot els esbarzers.
Saltant de pedra en pedra.
Anem avançant molt poc a poc, llevat d'alguns trams més oberts on podem caminar més de pressa. L'avanç per això es fa lent i complicat, i moltes vegades ens toca tornar uns metres enrere per trobar, no el millor pas, sinó l'únic possible.
Avançant penosament.
Al final arribem a un punt sense eixida clara i decidim eixir del barranc i pujar a uns bancals amples que ens queden a la dreta. Al pujar trobem un senderol obert per les vaques que pasturen per la vora i el seguim barranc amunt. A partir d'ací el camí és més fàcil perquè als llocs on és més difícil el trànsit per dins el barranc les vaques s'han obert camí per fora. Llàstima no haver-lo trobat abans.
Arribem així al forcall entre el barranco de Matamoros i el barranco Santa Ana. El paratge és espectacular, amb un estret per on passa el riu i pinars que s'estenen per les vessants clapejades de penyes.
Estret a l'enforcall del barranco de Matamoros.
A partir d'ací el barranc té menys aigua i el senderol de les vaques és més clar i sovint segueix per dins el barranc. Ara podem avançar més ràpidament i de seguida el barranc va obrint-se més.
Part més oberta del barranc.
Arribem així a les proximitats del Mas del Barranco on s'han tallat pins i el bosc queda molt aclarit. Fins ací s'han obert també algunes pistes per a treure els pins i seguim per la que s'ha obert vora la rambla.
Pistes de traure fusta.
Després de travessar novament el barranc, a un tros on torna a dur aigua, arribem a uns grans bancals, sense pinar, i on s'han estat les vaques fins fa poc.
Després de passar eixe tros hem d'esplugar-nos per a treure les moltes caparres que hem arreplegat per culpa de les vaques.
Bancals del Mas del Barranco.
Just després del bancal es troba una vella sènia que encara conserva els catúfols de fusta per a treure l'aigua. Just ací hi ha una ampla pista que puja a l'esquerra cap al Mas del Barranco. Nosaltres però seguirem recte per una altra pista, també ampla, que remunta el barranc passant d'una vora a un altra.
Els pinars dels voltants han estat tallats per a treure pins deixant només els pins més jòvens com si haguera passat un tornado.
Seguim per la pista i trobem un grup de ciclistes que venen en direcció contrària.
Pista remuntant el barranco Santana.
Ens aturem a parlar amb els primers ciclistes que ens diuen que venen des de Ludiente per la Benachera, just al revés que el que nosaltres volem fer.
Després de deixar-los continuem per la rambla fins que la pista gira i comença a pujar per la vora de l'Higueral, traçada quasi damunt l'antic Camino del Mas Royo, i pel mig del pinar que tot ho cobreix fem la pujada cap al Mas Royo.
Pujant per l'Higueral.
Tot per pista pugem fins a trobar l'assegador de Benachera que passa per la ratlla dels termes de Zucaina i el Castillo. I el seguim a la dreta cap a la Loma de la Benachera.
Encara que continuem pujant, però poc, ja estem al nivell de les altes llomes que s'estenen entre el barranc de Santana i el riu Villahermosa, i que continuen cap al nord pels altiplans de Zucaina.
Des del lloc on estem es veuen les grans pinedes que s'estenen pels plans de Zucaina, enllaçant amb el Plano d'Arañuel. Per sort el pulmó verd de l'Alto Mijares encara es conserva intacte i estalvi d'incendis ... i per molts anys que dure perquè és una de les extensions més grans de bosc continu de la Comunitat Valenciana.
Assegador de la Benachera.
Anem seguint l'ampla pista traçada per damunt l'assegador, llevat d'algun tros on la pista fa volta i aprofitem per retallar seguint l'antic camí ramader que puja i baixa al recte.
Passem per la vora d'un gran corral amb edificis que degueren ser importants, ara quasi totalment assolats. Per ací hauria d'estar el Mas Royo que dona nom a tota la partida i pot ser siguen estes les restes. Si és així és normal que acabara donant nom a tota una partida perquè per les restes es veu que fou una edificació imporant.
L'assegador voreja pel nord una lloma, i entre els pins distingim Zucaina i, més lluny, Penyagolosa en la seua cara més bonica.
Assegador (ara pista) de la Benachera.
Poc després arribem a la vista del mas de la Loma de la Benachera del Castillo, que no s'ha de confondre amb la veïna Benachera de Ludiente.
Tornem a retallar pel vell assegador que puja i baixa el barranco de Luis en conte de fer la volta a buscar el mas, i de seguida se'ns apareix la Benachera de Ludiente, també dalt les grans llomes.
Arribant a la Benachera.
El temps, que semblava que anava aclarint-se, es torna a tancar i comencen a créixer nuvolades i fins i tot sentim alguns trons. Des d'estes llomes veiem al fons la vall del Millars i l'Espadà, ben carregada de núvols i possiblement plovent.
La Benachera i Penyagolosa.
Apretem el pas i arribem a la Benachera, però no entrem. Passem de llarg per la pista i al entrador trenquem a la dreta seguint una pista que baixa.
Des d'ací confiem en trobar alguna fita que marque l'inici de la senda que baixa a l'Artijuela pel mas de Benito. Ja que no hem sigut capaços de trobar-ne l'entrada a baix, suposem que ací tindrem més sort. En cas contrari baixarem per Casa Tadeo, per una senda que ja coneixem d'altres vegades.
La pista baixa cap a las Hoyas, grans bancals encara sembrats de cereal, i seguidament enfila avall fent grans revoltes passant per la vora d'un mas assolat. Conforme baixem anem mirant a la nostra dreta per vore l'inici del Camino del mas de Benito, però no el trobem.
Apretem el pas quan dels núvols negres que tenim dalt del cap cauen algunes xapes, però per sort no van a més.
Arribem al final de la pista i busquem el baixador pels bancals que enllaça amb un vell camí que puja des de Casa Tadeo. Ací sí que trobem les fites, xicotetes però a llocs estratègics per a no perdre's.
Baixant pels bancals.
Seguim la vella senda que davalla pel pinar, enfitada i amb marques de pintura fins que, prop del mas, ens desviem per baixar travessant bancals cap a la casa.
Este tram sempre ha estat complicat per a nosaltres perquè només hi havia unes poques marques de pintura velles als arbres. Ara però no presenta cap problema perquè s'ha remarcat amb grans marques taronja que faciliten l'orientació.
Ja només ens queda baixar a la pista que arriba a Casa Tadeo, la mateixa on hem deixat el cotxe.
Antigament les marques conduïen a l'era del mas, ara però els amos han tallat l'entrada i cal despenjar-se pels bancals just davant del mateix.
Arribant a la pista de Casa Tadeo.
Ja només ens queda el darrer tros de pista que fem ben de pressa.
Per la pista ha passat una màquina però no l'ha arreglada massa. Baixem al barranco Santana i el resseguim amunt. Passem per davant del sender que hem seguit a l'eixida per anar a l'Artijuela i pugem un poc fins la bifurcació on hem deixat el cotxe.
Ja només ens queda anar al bar per refrescar-no i recuperar els molts líquids que, tot i el cel cobert i la pluja fina, hem perdut al llarg del matí.
Al final hem ens ha eixit una ruta interessant però que ens ha deixat amb un mal sabor de boca al no haver pogut trobar la senda del mas de Benito, així que haurem de planificar una altra ruta per ací per tal de trobar-la.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
poza negra - benachera - gavites
el tormo - hostal - los mores
el tormo - los gavites - el cabezo
el tormo - gavites - benachera - pozuelo més informació ací
torrechiva - la noguereta - los gavites més informació ací

Més informació: