dissabte, 17 de febrer del 2018

ARTANA: LA SERRA DE LA CREU I XAUTENA PER CAMINS MASCARATS

Quan a l'estiu del 2016 un incendi criminal va cremar una part de l'extrem est de la serra d'Espadà, als pocs dies vaig recòrrer els camins de cendra que en van quedar per a comparar l'abans i el després del foc. Vaig decidir tornar cada any per poder vore com va canviant el paisatge després del foc però la marxa s'ha anat postposant, en part perquè és molt trist caminar per terres cremades havent-les conegut verdes i plenes de vida.
Hui finalment ens hem acostat a Artana per recòrrer part del terreny cremat, i ho hem fet també per a conèixer unes sendes d'Artana, obertes per Santi Moros abans de l'incendi i que ens haguera agradat xafar quan eren verdes i plenes de vida.


Comencem a caminar des del camí d'Onda, just abans que travesse el barranc de Xanquet i mentre estem preparant-nos per a moure ens trobem al mateix Santi que passa corrents, així que aprofitem  per informar-nos millor dels camins que volem xafar, la resta que ha obert ja els caminarem un altre dia.
Comencem la ruta travessant uns camps abandonats per enllaçar amb el camí de Xanquet que se n'entra barranc de Xanquet amunt. La primera part el vell camí ha dónat pas a un camí de cotxe per a poder entrar fins als bancals que encara se treballen. Més avant acaba la pista i continua un bonic camí de ferradura que travessa el pinar que ha crescut les darreres dècades al lloc que ocupaven anys enrere els bancals de garroferes i oliveres.
A l'esquerra Santi Moros, l'artífex de la recuperació dels senders.

Primers ametlers en flor de la primavera artanenca.

Camí de Xanquet.
Comencem a pujar i al cap de poc comencem a vore les senyals del foc, encara que el barranc de Xanquet va eixir-ne més o menys estalvi, és a dir, la part baixa i l'ombria es van escapar del foc, i a la part central van quedar grans rodals de pinar mentre que la solana i la capçalera va cremar totalment.
Els pins cremats van podrint-se i caent, de vegades al mig del camí, mentre que sota els pins cremats van eixint multitud de xicotets pinets gràcies a la natural repoblació que fa el pinar; les pinyes amb el foc s'obren i cauen i s'escampen els pinyons que troben en la cendra un adob perfecte per a crèixer tal i com vaig poder observar després de l'incendi. El problema és que en alguns llocs no arrelen els pinets i en altres la densitat és massa alta.
Entrant a la zona cremada.

Pinets creixent entre tanta dessolació.

Els pins cremats es podreixen i van caent, també al camí.
Arribem a la part de dalt del barranc i entrem de ple en la zona zero de l'incendi, on la devastació és total i no va quedar res sense cremar. A dalt del collet que separa Xanquet de Xautena mou a l'esquerra la senda del Raio que hem de seguir, però no ens estem de baixar uns metres i visitar el clotxó de Xanquet, un simple aljub (clotxó a Artana) que recollia l'aigua de pluja per a fer-la servir els llauradors que estaven treballant per la zona. Als peus passa la pista que entra a Xautena i que retrobarem més endavant.
Collet dalt de Xanquet.

Clotxó de Xanquet.
El clotxó abans de l'incendi.

El mateix lloc just després de la crema.
Pista de Xautena.
El mateix punt abans de l'incendi ...

... i just després.

Inici de la senda del Rayo.
Comencem pujant entre bancals abandonats que han quedat al descobert després de l'incendi. Una part del que xafem ja es va cremar l'any 1985 en un incendi semblant, però aquella vegada el vent va fer que passara més de pressa i es van salvar grans rodals de pinar. En esta quan el vent va calmar va cremar tot el que hi havia dins el perímetre de l'incendi, fins i tot les grans garroferes i oliveres centenàries van acabar cremades fins a les arrels.
La senda que seguim està clara i ben enfitada, però en molts llocs trobem les fites però no podem passar per la quantitat de troncs de pins que han caigut damunt la senda impedint el pas. En alguns llocs ens toca avançar per dalt dels troncs sense tocar terra, com si anarem per damunt d'un rai dels que s'usaven per baixar la fusta pels rius.
Conforme pugem la desolació que s'obre als nostres peus és més gran, tot el que ens envolta i quasi fins on arriba la vista està cremat i es veuen molt poques senyals de verd, sobretot després d'esta tardor i hivern tan secs.
En alguns punts perdem les fites i avancem com podem evitant troncs i buscant el millor pas fins que arribem a la cresta de la Serra de la Creu.
Pins cremats i caiguts que tallen el pas.

Fita i senda impossible de seguir.

La Penya Parda a la dreta i l'Espino a l'esquerra.

Passant sota els pins caiguts.
Arribem a dalt de la Serra Creu a un collet. Per l'esquerra es pot pujar uns metres fins al punt on hi ha un gran molló de terme que marca el punt on parteixen els termes d'Artana i Eslida. Ací a la vora hi ha també un gran conjunt de trinxeres.
Des d'ací ja podem vore la part no cremada de la serra, de fet la serra Creu fa de frontera i la solana va escampar (en gran part) de l'incendi, no així l'ombria que va cremar completament.
Continuem la nostra ruta pel llom de la serra resseguint aproximadament la ratlla d'Eslida.
Fita de terme entre Artana i Eslida.

Vista cap a Eslida amb la Costera i Tarraguan al fons.

Vista cap a Tales amb l'Espino al fons.

Trinxeres a la serra Creu.

Continuació de la ruta pel llom de la serra.

Ombria cremada de la serra Creu amb pinets que van creixent.
Seguint per dalt la serra arribem a una altra fita de terme, més malmesa però més interessant al ser el lloc on conflueixen els termes d'Artana, Eslida i l'antic terme de Veo (ara dins d'Alcudia). Les vistes des d'ací són magnífiques dominant-se tota l'ombria de l'alineació principal de la serra d'Espadà. Només el negre que queda al nord desllavassa el que, abans de l'incendi, devia ser una de les millors talaies de la serra.
Continuem ara baixant cap al coll del Maset pel que (pensem) deu ser la senda Mala. I molt bona no és perquè en molts llocs la trobem plena de pins que han caigut. Passem per la vora d'un corral i finalment arribem al coll del Maset per on passa el vell camí d'Eslida a Benitandús (i a Tales). Fa anys vam passar per ací i la baixada pel Pinar Negre era un goig, ara el pinar és negre però no de l'espessor dels pins.
Fita dels termes d'Artana, Eslida i Veo.

El coll del Maset  amb el Pinar Negre a l'ombria.

Coll del Maset.

El Pinar Negre després de l'incendi.

El Pinar Negre abans de l'incendi.
Després de baixar l'ombria del Pinar Negre arribem finalment al barranc de Xautena, prop de l'aljub d'Herrerias. Per ací passa el camí d'Artana a Veo que ressegueix el barranc de Xautena i per on tornarem.
Fa anys per ací pujàvem des de Vila-real al pic d'Espadà en una excursió que va esdevindre un clàssic. La primera vegada que vam passar als anys 90 el camí era quasi impossible de seguir i es notaven clarament els efectes de l'incendi d'uns anys abans, ara ja semblaven tancades les ferides d'aquell incendi però ha tornat a cremar i passaran molts decennis fins que no torne a haver un bosc com hi havia.
Barranc avall passem per la vora d'algunes sureres, les poques que creixen en esta part i totes vora el barranc. Elles han pogut salvar-se del foc gràcies al suro i han brotat de branca, però si la seca que patim s'allarga també poden acabant morint. La resta d'arbres i arbustos que cobrien el barranc: espinalbs, llentiscles, rosers borts, ... no han tornat a brotar.
Sureres rebrotant després de l'incendi.

Travessant el barranc de Xautena.
El mateix lloc abans de l'incendi...

... i just després.
Continuem barranc avall però no pel camí vell sinó pel camí obert per a poder passar després de l'incendi dels 80. El camí vell continua per l'ombria i pot ser ara fóra el moment de trobar-lo i recuperar-lo.
Passem per la solana en un lloc on no hi havia pinar abans de baixar per un rodal de vells pins que es van escapar de l'incendi anterior. Este no han tingut tanta sort. Travessem ací el barranc i pugem per l'altra banda baixant travessant bancals on creixien els pins joves tan espessos que era difícil obrir-se pas. Ara sota ells hi ha tot un nou planter de pinatells que de ben segur que creixeran tan espessos que en pocs anys dificultaran el pas novament, a no ser que es facen treballs de silvicultura, cosa poc habitual doncs cal recordar que qui ho hauria de fer són els propietaris dels terrenys, propietaris que moltes vegades no saben ni on són les seues terres.
La senda deixa enrere la part més afectada pel foc dels 80 i continua travessant uns carrasquissos que han rebrotat de soca abans d'abocar a la pista de Xautena, que ja havíem vist abans.
Repoblació de pins natural després de dos incendis en 30 anys.

Carrasques rebrotant de soca.

Pista de Xautena amb la Penya Parda al fons.
Continuem per la pista de Xautena avall cap al corral de Xautena. Quan arribem prop del corral el pinar que creixia al pla ha estat talat. Ací s'estan fent tasques silvícoles consistents en retirar la fusta cremada i, en alguns casos, crear barreres per a evitar l'erosió. Això no cal a la major part de la terra cremada on se'n conserven els vells bancals que ja fan eixa funció. També és cert que només s'han tret els pins en esta zona més plana i prop de la pista, la major part de les muntanyes continuaran plenes de fusta cremada fins que es podrisca de manera que la marca del foc continuarà sent present durant moltes dècades.
Deixem a l'esquerra el camí de Tales que pel toll de Xautena puja al colladet de Tales i el seguim avall cap al barranc. Quan n'entra al barranc a la dreta queda el corral de Xautena on va cremar l'eixerri sec.
Ací abans la pista es trobava tallada a l'haver-se traçat per dins del barranc, ara se n'ha fet una de nova per fora evitant així que quan ploga se l'emporte. Eixa és una de les causes de l'expansió del foc; els bombers no van poder entrar a fer-li front a Xautena pel perill de quedar atrapats.
Encreuament de camins. Al fons queda el colladet de Tales.

Corral de Xautena.

Tram nou de pista vora el barranc.

Treballs silvícoles per a evitar l'erosió.
Quan eixim del barranc pel Planet de Xautena trobem que els pins han estat tallats per aprofitar la fusta i es troben a la vora del camí esperant que se'ls emporten. Travessem el Planet i a l'altre extrem trobem una plaqueta que marca per on puja la senda als Collaos si no llegim malament. Continuem avançant i per la dreta una altra placa de fusta ens marca la senda de l'Ombria de Xautena, per on anava el camí vell de Tales i la seguim mentre baixem a travessar el barranc. Ací també han tret pins i la màquina ha passat per damunt el vell camí que, en algun tram, encara conserva l'empedrat. Pugem per l'altra banda i enllacem amb la pista de Xautena que puja pel corral de Federico a buscar el clotxó de Xanquet i roda per baixar per la cova de Xautena. Nosaltres ara la seguim avall cap al colladet del Segorbí.
Pins tallats al Planet de Xautena.

Ombria de Xautena.

Senda Ombria de Xautena (camí vell de Tales).

Travessant el barranc de Xautena pel camí de Tales.

Pista de Xautena eixint de la part cremada.
Seguint la pista avall, que ací coincideix amb el camí vell, de seguida eixim de la part cremada i entrem al pinar verd, tal i com hauria d'estar tot si no fora per la inconsciència d'alguns eixelebrats.
Trasponem el collao del Segorbí i baixem suaument a buscar el camí d'Onda, asfaltat, i que en uns minuts ens retorna al punt on hem deixat els cotxes per començar a caminar.
Zona que no es va cremar.

Camí d'Onda.
La ruta de hui no ha estat massa agradable, i no pels llocs per on passa sinó perquè en el record encara tenim allò que era i ja no és, un bosc perdut i un verd que s'ha enfosquit i tardarà molts anys en tornar. La part optimista és vore com la natura continua el seu camí i fa caure els vells arbres per a transformar-los en adob per a les plantes que ja estan creixent i que conformaran el bosc del futur ... si els hòmens la deixen.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Al voltant de Xotena per camins de cendra
D'Eslida al barranc de Xautena pel Pinar Negre i retorn pel barranc de les Vinyes
L'altra Artana: Penyes Altes, Penya Parda i Xautena
Vila-real - pic d'Espadà 2010

Més informació:


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte, 30 de desembre del 2017

GR 333: D'ALCUDIA A VILLAMALUR TORNANT PEL GR 36


Per a finalitzar l'any ens acostem a Alcúdia per a estrenar el nou GR que recorre els pobles de la mancomunitat Espadà-Millars, el GR-333 que enllaça els 15 pobles (i 2 aldees) que la conformen.
Aprofitant que al conter oficial de wikiloc de la Mancomunitat s'han penjat els tracks de tot el recorregut ens acostem a Alcudia amb la idea de fer una circular seguint primerament el nou GR-333 i retornant a Alcudia pel vell GR-36 que travessa tota la serra d'Espadà.
Així que des de la plaça del poble eixim per la part alta a buscar la font de Sant Pere per on passen els dos senders. Des d'ací continuem pel camí de Villamalur (i de Xinquer) que mou pel costat de la font seguint el riu de Veo amunt. Arribem en quatre passes a una bifurcació de camins. Per la dreta continua el camí de Villamalur per on va el GR-33 remuntant la Barrancada cap al coll de Molina. Eixe serà el nostre camí de tornada. Nosaltres ara seguim per l'esquerra el GR-333 camí de Xinquer amunt, remuntant el riu de Veo que ací de riu només duu el nom.
El camí alterna trams per dins del riu amb altres que va per fora, per la vora dels bancals de velles oliveres, molts d'ells ara perduts i emboscats.
Fuente de San Pedro. Per la vora ixen els dos GRs.

Bifurcació de camins i senders. Per la dreta el GR-36 pel camí de Villamalur i per l'esquerra el GR-333 pel camí de Xinquer.

Riu Veo.
Finalment el camí ens trau a la pista de la Barrancada que seguirem  a l'esquerra uns metres per la partida de los Olivares que fent honor al seu nom està encara coberta de bancals d'oliveres i on, encara ara, hi ha gent plegant olives.
No seguim la pista molt de tros perquè de seguida retrobem la vella traça del camí que en un parell de llaçades per la vora dels bancals ens puja a la pista de Xinquer, que ací ha substituït al vell camí de ferradura. 
Ara toca seguir la pista uns quants quilòmetres. Malgrat que hi ha molts trams formigonats no se'ns fa gens monòtona i anem disfrutant dels pinars que entapissen les faldes de les muntanyes que voregen la vall del Xinquer, que ací se'ns presenta més estreta i conforme anem remuntant-la va obrint-se.
A la nostra esquerra queden las Umbrías de la Peña Parda i de l'altra banda de la vall s'estenen la Solana de Pedralba, i entre elles anem avançant per la pista fins que arribem al barranco de la Horca on la pista fa una volta per a travessar-lo deixant a la dreta el Corral Nuevo.
Traça del camí vell a los Olivares.

Pista (i camí) de Xinquer.

El Corral Nuevo que ja és vell.
Passat el barranc a la dreta una fita marca el punt on ens desviem de la pista i retrobem la traça del vell camí de ferradura que se'n separa per a baixar a buscar el riu. Ací s'ha fet una ingent faena de neteja i recuperació doncs el camí estava totalment perdut i tapat d'argelagues.
El camí baixa a buscar el riu i quan estem prop circula per la vora d'una sequieta. Finalment arribem a l'altura del llit del riu i el travessa per unes pedres blanques on, en cas que duga molta aigua, és més fàcil passar. Ara només en porta un rajolinet però ja és molt després de la llarga sequera que patim.
Per l'altra banda la senda puja entre antics bancalets d'horta fins a un punt on hi ha una bifurcació. El camí més curt munta per l'esquerra entre bancals i el que segurament tardarà més en embrutar-se per la dreta i es junten finalment a pocs metres de la font de Xinquer.
La font del Xinquer tampoc raja aigua i és que des d'ací es canalitza l'aigua (seguint la pista) fins al poble d'Alcudia per a abastir la població. Unes noves construccions ocupen el lloc de l'antiga font i només en èpoques d'aigua abundant els sobrants s'escolen riu avall.
Des d'ací continuem avant i de seguida trobem el camí que per la dreta s'adreça a la fuente del Secano continuant cap a Sueras per Pedralba. Eixa fora una bona opció de recurtar la ruta doncs seguint el camí arribariem a la Campana de Sueras, encara que no és l'única opció per acurtar camí.
Retrobant la traça del camí vell per les hortes del Xinquer.

Passera sobre el riu Veo que ací duu aigua.

Font de Xinquer.

Església del Xinquer.
Però descartat eixe camí continuem un poc més arribant al despoblat de Xinquer. 
Xinquer és el despoblat més conegut de la serra d'Espadà. Pot ser perquè va ser l'últim a abandonar-se i, de fet, es va abandonar per culpa de la guerra civil doncs ací es va establir el front al llarg de molts mesos, destruint bona part del poble i arrasant els camps de manera que després de la guerra els pocs veïns que quedaven van anar marxant cap a Alcudia.
Nosaltres visitem Xinquer per damunt damunt perquè també hem de marxar, en este cas seguint el camí de Matet i Algimia que puja cap al coll de Cuatro Caminos.
El sender abalissat travessa el poble i passa per les restes de l'església abans d'eixir per les pallisses de la part alta. Des d'ací enfila cap al castell.
El camí circula pel costat del barranquet del castell i, abans d'arribar a les coves del Xinquer, travessa el barranc i puja per la vessant contrària, passant molt a prop del castell que s'alça dalt d'un penyal de roca voltat de bancals. L'accés al castell és molt dificil donat que l'antic camí d'accés es va solsir i cal pujar escalant alguna de les parets del penyal.
Tot i què passem molt prop cap senda ens acosta a la base del castell i el deixem enrere en el punt on, el camí recuperat, enfila un morret rocallós, continuació del del castell, pujant entre el barranquet que baixa de la fuente Corral i el riu de Veo (o millor ací de Xinquer).
El camí travessa un antic corral i un poc més amunt arribem a uns bancals treballats on arriba una pista traçada seguint el vell camí. A partir d'ací l'ampla pista ha substituït el vell camí de ferradura i seguint-la travessem la Solana de la part alta de Xinquer. De l'altra banda veiem les ombries que baixen de la Sierra de Xinquer.
Camí caminant passem per dalt la font de la Solana, que aboca les aigües a la bassa que queda a l'esquerra del camí. Un poc més avant trobem la pista del Xinquer que puja per l'altra banda del riu i se'ns uneix aci. Per ella pugen uns ciclistes que se'ns fiquen al davant enfilant la dura costera que ens portarà al coll. El camí es fa més costerut i els ciclistes no avancen més de pressa que nosaltres mentre completem els metres que ens queden per a arribar al collado de Cuatro Caminos.
Castell de Xinquer.

Camí de Matet.

Font de la Solana.

Ciclistes a la pista del Xinquer (que coincideix amb el camí de Matet).

Collado de Cuatro Caminos.
Arribem finalment al coll i els avancem (perquè ells s'aturen a descansar, cal dir). Des d'ací els nostres passos s'encaminen a la Nevera seguint el GR i el vell camí d'Onda a Matet, i és que no en són quatre sinó cinc els camins que mouen des del coll: el d'Alcudia per on hem vingut, el d'Algimia, el de Matet, el de Villamalur i el d'Onda per on ens acostem a la Nevera de Cuatro Caminos per l'ombria de Chércoles.
Passada la fresca ombria arribem a la nevera, la més gran de la serra d'Espadà i des d'on s'abastia de neu i fred els pobles d'Onda i Vila-real. Des d'ací una senda baixa cap a Villamalur pel mas de Taide. Este és el camí que hem vingut seguint altres vegades però ara aprofitem que al traçar el GR han desbrossat l'antic camí d'Onda, per on baixaven els matxos carregats de neu a la Plana.
El camí enfila recte passant per la vora del corral de la Nevera i comença a baixar per l'ombria de la Talaia que queda dins del terme de Villamalur. El camí baixa ben traçat i fa voltes per travessar la capçalera del barranco del Tajo enfilant per sota de la Talaia a buscar la nevera de la Talaia. Ací coincideix amb la pista que entra i mor en una gran finca de cirerers, ja dins del terme de Suera, on hi ha la nevera de la Talaia. Segurament este camí tan ben traçat, era el que s'usava per a baixar la neu de la nevera de Villamalur i la de la Talaia (més menuda) cap a la Plana, principal consumidor de neu en època moderna.
El vell camí es bifurca davant la finca de cirerers. El GR continua seguint el camí d'Onda (o de Suera a Matet) que continua per la divisòria d'aigües  que també ho és de termes, entre Suera i Villamalur. Travessant la finca continua el camí de Villamalur a Xinquer que passa per la font de la Talaia, la tanca de la finca però n'impedeix el pas.
Travessem un bosc mixte, barreja de sureres i pins (més pins que sureres) que ens acompanyarà tot el trajecte que fem pels cims. A la dreta queda la gran partida de Pedralba dins de Suera, més concretament la Solana de Pedralba. Per l'esquerra queda el Repasto de Villamalur i, més avant, el Quinquillero.
Anem trobant grans fites de terme que marquen per on va la ratlla i el nostre camí pràcticament va seguint-la per dalt dels cims. Finalment comencem a baixar cap al colladico Royo on trobem un encreuament de camins i, ara també, de senders de gran recorregut. Per ací passa el GR-36 perpendicular a la nostra marxa.
Nevera de Cuatro Caminos.

Camí vell d'Onda a Matet.

Pista de la Talaia traçada sobre el camí vell d'Onda a Matet.

Ratlla de terme entre Suera i Villamalur.

Arribant al colladico Royo o coll del Quincaller. Punt d'enllaç amb el GR-36.

Davant nostre el GR-333 continua cap a Villamalur pel collado Jupillo. Per l'esquerra baixa el GR-36 cap al Cantal pel barranco del Quinquillero. Nosaltres seguim per la dreta el GR-36 baixant pel Pinar dins ja el terme de Suera.
El vell camí de Villamalur a Alcudia, que ara seguim, va fent voltes sota els pins en un tram deliciós enfilant avall per la vora del reguer del Pinar. A meitat baixada el paisatge canvia quan canvia la litologia, així quan els gresos rojos deixen pas al terreny argilós i calar les sureres i els pins negres deixen pas als pins blancs acompanyats del seu típic sotabosc de romer, argelaga i coscoll.
El camí acaba dins del reguer i el segueix un tram fins que n'ix quan aquest s'acosta al barranc de Pedralba. Ací tornem a trobar el rodeno roig i la vegetació torna a canviar, fent-se més fresca i humida als voltants del barranc per on sempre baixa un fil d'aigua.
Passat el barranc hi ha la pista de Pedralba i per ella continua el Gr (l'antic camí d'Alcudia pujava per la font de l'Avellaner directe a Molina. Nosaltres optem per seguir el GR que puja per la pista.
La pista puja deixant a l'esquerra els reguers que conflueixen al barranc de l'Avellaner. Esta és la zona on hi ha més fonts del terme de Suera i quasi cada bancal o grup de bancals en té una que regava unes poques fanecades. També trobem alguns rodals de roures grans, sent esta la vegetació potencial de totes les Ombries de Pedralba (almenys en terreny calar).
Seguint la pista passem per la font del Safareig o de la Campana, abans d'arribar a l'antigament coneguda com caseta de Ximo Forn però ara més coneguda pel mas de la Campana gràcies a que després de la guerra es va penjar de l'olivera de la vora un obús buidat fent de campana. Qui ho va fer no ho sé (a cadascú que he preguntat m'ha dit una persona diferent), el cert és que la campana està ací i ara ben obrada a la paret del mas per a què no torne a desaparèixer com va passar fa uns anys.
Camí vell de Villamalur a Alcudia. Traçat actual del GR-36.

Castell de Suera des del barranc de Pedralba.

Rodal de roures vora la pista de Pedralba.

Mas de la Campana.

Seguim avant i per dalt dels bancals deixem a la dreta el camí de Xinquer, que saltant la muntanya baixa al Xinquer (una bona opció per a recurtar la ruta).
Passem entre bancals treballats i algunes casetes fent la volta per Pedralba. Seguim la pista fins que acaba vora una caseta de construcció més recent però també abandonada. A partir d'ací continua el vell camí que puja, primer al recte, i després trenca a l'esquerra a buscar el collet de Pedro Molina que traspon al terme d'Alcudia. Les sureres dominen tota la costera de Molina (com s'anomena el cim i també la fonteta que hi ha als peus prenent el nom del cognom de l'antic propietari), i també en la llarga baixada cap a Alcudia per la Barrancada.
La senda baixa cap a la Barrancada i continua per ella un bon tros fins que se n'ix definitivament quan comença a trobar els bancals que indiquen la proximitat del poble.
El camí segueix ara per dalt dels bancals en un tram que encara conserva en part el seu empedrat i abans d'arribar a la fuente de San Pedro enllacem amb el camino de Xinquer per on hem eixit seguint el GR-333.
Passem per la vora del frontó i per no repetir en l'entrada al poble travessem el riu de Veo per la vora de les basses de reg i entrem al poble pels llavadors finalitzant una circular més que interessant pels GRs d'Espadà.
Pista de Pedralba.

Collet de Molina.

Baixada a la Barrancada.

Tram de camí magníficament empedrat arribant a Alcudia.

Llavadors d'Alcudia.


  

Més informació:
Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)