dissabte, 2 de febrer del 2013

CINC MILS D'ESPADÀ 2013

Un any més arribat el febrer toca fer els cinc mils d'Espadà, i enguany per fi puc fer-los. L'any passat i l'anterior només en vaig poder fer dos mils per diverses raons i ja tenia ganes de poder tornar a fer la ruta completa.
No cal explicar ací l'origen de la ruta ni el perquè de la mateixa, doncs ja va quedar per escrit l'any passat. Només constatar que la ruta ha fet fortuna i cada vegada hi ha més gent que la fa, fins i tot amb el retorn pel GR tal i com ho van fer per primera vegada Ramon i Juli.
L'any passat el fred i el vent van marcar la ruta. Enguany el fred no ha apretat tant però el vent bufava més fort condicionant part de la ruta.
Però no cal correr tant.

Abans de les huit del matí eixim des de la plaça d'Alcudia els desset valents que ens havíem d'enfrontar al vent i als cinc mils d'Espadà.
Foto de grup a la font, encara de nit.

Com sempre hem anat junts i a bon pas pel camí formigonat que ix d'Alcudia fins a la carretera i, per esta, fins al punt on la deixem per travessar el barranco de la Chelva i començar la llarga pujada al pic.
L'alba ens arriba just als peus de la pujada, i mentre anem pujant el sol va enllumenant el mon que s'estén als nostres peus.
La lluna damunt d'Espadà.

En la pujada el grup s'estira i es parteix en dos, d'una banda els més forts que pugen amb un ritme alt, i de l'altra els més prudents (o més fluixos) que ens quedem enrere guardant forces per acabar la jornada doncs la llonganissa és molt llarga.
La pujada comença suau per la vora del barranco de la Chelva però després de travessar el barranco de la Juliana comença a enfilar amunt a buscar un rellomet entre la Juliana i el barranco del Zurrón per on puja amb una pendent acusada i sense descans. Les sureres de la Chelva van entreverant-se amb els pins que, conforme pugem, es fan dominants i les desplacen totalment quan superem la Cantera de Barberan.
La Cantera de Barberan és el punt més bonic de la pujada, ací els castanyers i cirerers posen un to de color al pinar, i els pedregals i penyes imposen un caràcter feréstec que recorda l'alta muntanya.
Passat eixe punt el camí sembla que es suavitza quan sota els grans pins, estalvis de passats incendis, assolim un collet entre el pic d'Espadà i l'alt de la Pastora.
Nosaltres no baixem per l'altra vessant sinó que girem a l'esquerra per enfilar la part final de la pujada.
Passem sota uns magnífics exemplars de pi ver (o rodeno) i enfilem la part final de pujada al pic on cal ajudar-se amb les mans.
Una vegada assolit el primer mil cal fer-se la foto de record i ... poca cosa més.
Primer mil: l'Espadà.

El dia és esplèndid sense cap núvol i amb una visibilitat excel·lent però el vent ens obliga a baixar ràpidament sota l'amenaça de fer-nos caure per l'altra banda.
El grup capdavanter ens l'hem creuat quan enfilàvem la pujada i hem quedat que ens esperaran al primer cara-sol sense vent passada la Ràpita, així que ens ho agafem amb calma i anem baixant sense presses disfrutant de les vistes allí on bufa poc el vent.
Passem el coll per on hem pujat i seguim recte per la carena cap a la Nevera per l'Alt de la Pastora. Ací, tot i que no el considerem un mil pròpiament dit ens desviem per a fer-nos la foto al vèrtex geodèsic d'Espadà, situat a l'Alt de la Pastora per ser un lloc més accessible i amb millor visibilitat.

Fem la foto dalt del vell molló de pedra que recorda els de Penyagolosa i la Mola d'Ares, i és que este també és un vèrtex de primera categoria, i seguim baixant.
Si aplicarem la regla seguida per a contabilitzar els tres mils dels Pirineus hauríem de contabilitzar-lo com un mil més, però seguint la mateix guia en conte de cinc mils ens n'eixirien catorze.
Baixada pel pinar de la Pastora.

La baixada per la part alta del pinar de la Pastora la fem sense pressa però sense pausa. Deixem a l'esquerra la senda que baixa a la Cueva del Estuco i passem per dalt de los Castañeros per enfilar la part final i més pendent de la baixada on el pinar de pi ver deixa pas a un pinar de pi bort en un dels pocs trams calcaris que passarem al llarg de la ruta.
Arribem així finalment al coll de la Nevera però no ens aturem a admirar-la sinó que fem un ràpid glop d'aigua i encetem la pujada a las dos Teticas.
La Nevera de Algimia.

Comencem a pujar des del Collao al Corral del Blanquillo per la pista i encara que el vent bufa fort el fet de passar de l'ombra dels pins al solet fa que el fred no es note tant.
Abandonem la pista a l'arribar al corral i continuem per la senda que puja amb forta pendent per la falda pelada de la primera de las Dos Tetas.
Coronant las Dos Tetas.

Com que no hi ha arbres les vistes són magnífiques i tot sembla més aprop de manera que pareix que d'un bot pugues arribar a qualsevol lloc sense esforç, però com que no som àligues per deixar-nos endur pel vent ens toca fer un esforç per no envolar-nos o rodolar muntanya avall i és que l'aire bufa molt fort i fins i tot hi ha a qui el tomba. La resta mantenim l'equilibri d'aquelles maneres i fem un esforç per coronar i baixar ràpidament desitjant que el vent no bufe tan fort a la Ceja de Xinquer.
La Ràpita i los Cubos des de las Dos Tetas.

Per sort el vent no bufa tan i els arbres ens fan de paravent així que podem descansar de l'aire però encara ens queda la pujada.
La pujada de la Ràpita no és tan pesada com la de l'Espadà (des de la Chelva) i a cada rampa dura es correspon un xicotet descans que aprofitem per recuperar les forces. Així anem pujant fins que una dura rampa ens obliga a fer un esforç més gran per a pujar al Pinar de los Cubos, ja ben aprop del cim.
Pujada suau pel pinar.

A la part final de la pujada cal eixir del pinar i sense la protecció dels arbres el vent, que bufa de valent, ens torna a fer patir un poc. Sort que de seguida arribem a la Ràpita i ens arrecerem a la banda del migdia on no s'està tan mal.
Una parella ens fa la foto de rigor i, sense disfrutar del cim com altres anys, encetem la baixada a buscar la resta del grup.
Segon mil: la Ràpita.

L'aire ens colpeja ben fort en esta banda i sort que les carrasques i roures són baixets i així no ens poc caure cap branca al cap.
Al poc de baixar trobem a Àlvar que ha vingut a buscar-nos, i és que com que ens ho hem agafat amb molta calma als primers els ha tocat esperar més del compte.
Baixant de la Ràpita.

Continuem la baixada pel carrascal cap al coll de Villamalur (o d'Algimia, segons per quina banda vinguem) per on passa un dels quatre camins que s'uneixen ací prop.
Una vegada passat el coll i en un cara-sol ens trobem amb la resta del grup que ja ha esmorzat (són les onze i ja va sent hora) i proven de fer una becadeta.
Esperant als darrers.

Nosaltres esmorzem ràpidament i sense massa descans emprenem tots junts la continuació de la ruta. Bé, no tots doncs Juli i tres amics més d'Eslida han seguit abans perquè no volen perdre temps ja que han de fer la tornada a peu a l'Alcudia.
Continuem camí cap al tercer mil pujant un poc per sota d'un bosquet de pins i carrasques i és que ens trobem tota l'estona per sobre dels 900 metres i les sureres no pugen tan amunt i han estat substituïdes per les carrasques i els roures (d'un parell d'espècies).
Assenyalant la propera fita.

Passem un crestall calcari des d'on es veu perfectament el recorregut que ens queda i enfilem la part final de la carena que ens durà als peus de la Lastra.
Enllacem amb la senda de las Ombrías que puja des del barranco de Lorenza i recorre la carena fins al Carro per l'ombria.
Senda de las Ombrías.

Esta ombria està poblada de pins i carrasques, algunes d'elles mitjanes i fins i tot alguna grandeta, cosa excepcional a Espadà on la majoria dels carrascars grans van desaparèixer a la postguerra convertits en carbó. Les sureres es van salvar gràcies al valor del suro.
Arribem al punt on la senda enfila directament cap a l'ombria per la vora de les antigues trinxeres repúblicanes i nosaltres seguim recte per a pujar al tercer cim del dia.
La pujada a la Lastra és curta i fàcil, només la part final presenta certa dificultat però d'orientació per a arribar al cim, de tota manera cada vegada és un cim més freqüentat com ho demostra el fet que ja hi ha un senderol fàcil de seguir per arribar.
Dalt no hi ha vista que valga, cal acostar-se a la cantera del sud per a tindre unes vistes bones sobre la vall de Sogorb.
Tercer mil: la Lastra.

Després de la foto protocolària desfem el camí d'anada, passant per la vora d'una trinxera de les moltes que travessen las Ombrías i que miren cap al Bobanar i el Alto del Pinar, punt on es va estancar el front durant els darrers mesos de la guerra civil del 36.
Continuem per la senda de las Ombrías cap al Carro però just a sota de la Lastra l'abandonem per seguir un antic baixador de senglars recte avall.
Inici del baixador de la Lastra.

L'inici de la baixada està marcat amb una fita i de tant en tant en podem trobar alguna altra però la senda no és molt clara tot i que el pas de gent fa que s'haja fet un senderol que no existia fa set anys quan vam baixar per primera vegada.
El camí passa sota un pinar amb poc de sotabosc resseguint unes trinxeres fins que giren i, després de travessar-les, segueix recte per un rellomet.
Els pins comencen a alternar amb carrasques ja fadrines i a la part baixa comencen a apareixer roures, a més d'altres caducifolis difícils de reconèixer sense fulles.
Travessant les bardisses de rosers.

El que si reconeixem són les gavarreres o rosers borts que abunden com en pocs llocs i que formen en algun punt una autèntica bardissa. La vegetació és molt humida i més pròpia de les ombries del Maestrat o dels Ports.
Arribem a un collet des d'on cal baixar a l'esquerra per entre antics bancals d'ametlers envaïts totalment pel bosc i on trobem l'antic camí que pujava als bancals. Seguint-lo es baixa a uns bancals encara treballats just a la vora de la pista de Villamalur que corre per la vora del barranco del Camperi.
Just en este darrer tros és on es troben els exemplars més grossos de carrasques i roures que presenten alguns rodals ben conservats.
Arribats al camí asfaltat girem a l'esquerra baixant a buscar el camí vell de Villamalur a Matet.
Ací hem quedat que venen a buscar a Antonio que té molèsties des de la Ràpita. Vicente que és natural de Torralba ha mirat de posar-se en contacte amb algun conegut i finalment ve a per ell Victor, el responsable del Bar El Pinar de Torralba, tota una declaració d'intencions de cara als excursionistes.
Pista de Villamalur.

La resta de participants continuem la ruta amb ganes d'acabar i tastar l'olleta que ens ha fet Victor per al final de la jornada així que anem baixant per l'asfalt, seguint el barranco de Camperi i passant sota el Carro.
S'agraeix este tram tranquil i descansat després de tanta pujada i baixada així que aprofitem per xerrar i distreure'ns abans d'encarar la part final de la ruta.
A l'arribar a una foieta on es junten el barranco de Camperi i el de Argotalla abandonem l'asfalt i trenquem a la dreta per travessar el barranc i uns antics bancals i enllaçar amb el vell camí real de Villamalur a Matet.
Este camí estava impracticable fa uns anys i el vam haver de netejar a base de tisores per a poder fer la primera edició dels cinc mils. Per sort l'ajuntament de Villamalur l'ha netejat amb bon criteri i respectant el traçat original de manera que, encara que hi ha trams on creix molt de pressa la vegetació, es manté en un estat molt bo.
El camí comença remuntant el barranco de Argotalla per la dreta per anar separant-se poc a poc d'ell.
Camí vell de Villamalur a Matet.

La primera part discorre entre un matollar espès on dominen el romer, el coscoll i sobretot l'argilaga però on els pins van fent-se els amos.
Conforme anem pujant la litologia canvia i passem per un racó més humit on regalima l'aigua del Bobanar i la vegetació creix a pler dominant els esbarzers, els roures joves i ginestes, poc comunes a la serra però que ací són abundants.
Cami de Matet travessant un rodal més fresc.

Després de passar el racó més humit la senda puja per un morret calcari fins a assolir una pista just enfront del mas del Catalán. Des d'ací pugem per la pista a buscar els corrals del Collao, per on passa el vell camí i també la nova pista de Villamalur a Pavías.
A la part final de la pujada el matollar alterna amb els bancals d'ametlers florits i de cirerers que esperen encara la seua hora per florir.
Pista al camí vell de Matet. Alto del Pinar al fons.

Passem a la vora d'una bassa que recull l'aigua d'un reguer i enfilem el Collao.
Arribats ací trobem un gran tallafocs que remunta cap al Bobanar facilitant l'accés a la part alta on hi ha unes trinxeres molt ben conservades que miren cap a la Lastra.
Corrales del Collao.

Nosaltres però continuem per l'asfaltat cap a la fuente la Artesa i Pavías, abandonant l'antic camí real.
A banda i banda del camí també s'ha netejat el sotabosc i aclarit el bosc per tal de crear un tallafocs menys agressiu.
El vent, que no ens ha bufat des que hem baixat de la Lastra, torna ací a fer acte de presència i li arrenca la gorra a Jose enduent-se-la cap a Villamalur.
Nosaltres mentre anem fent camí cap als peus de l'Alto del Pinar deixant el barranco Berniches a la dreta i las Medias a l'esquerra.
Pista de Pavías.

Arribem així als peus de l'Alto, just quan l'asfaltat gira cap a Pavías. La senda mou recta però quasi no es distingeix enmig del tallafocs que s'ha obert baixant directe del cim.
Comencem a pujar per la senda però quan es desvia decidim atacar recte el cim aprofitant el tallafocs. Pot ser l'any que ve no tindrem oportunitat de fer-ho si el matollar creix molt així que mirant de xafar bé entre tota la remulla que hi ha per terra anem fent llaçades per no cansar-nos massa i fer el cim.
Pujant pel tallafocs del Pinar.

A meitat camí destaquen unes construccions que, quan arribem, veiem que són una línia de nius d'ametralladores de la guerra. Només la part del tallafocs és visible, la resta l'ha engolida la malea.
La travessem i enfilem unes penyes que ens condueixen al cim.
Des d'ací només ens cal girar a la dreta a buscar la casa forestal, que si bé no és el punt més alt de l'Alto del Pinar si és el que presenta millor vista i on s'està més arrecerat de l'aire.
Quart mil: Alto del Pinar.

Com tots els anys ens aturem a descansar al davant de la casa, a fer un mosset i un bon glop, i hem de fer un gran esforç per abandonar el solet i enfrontar-nos a l'aire i als quilòmetres que ens queden per acabar.
Enfilem la pista de pujada però a la primera revolta seguim recte un senderol que, sota els pins, ens duu a un collet on puja la senda que hem deixat baix.
Abandonant el Pinar.

Continuem per la pista que mou just davant i que travessa per dalt la serra del Pinar cap al Collado la Rocha i anem avançant, arrecerats del vent que pega més fort a l'altra banda de la Rogaliza.
Pista del Pinar.

La pista ens ofereix unes boniques vistes cap al sud de la Serra d'Espadà, la vall de Sogorb i la Serra d'Altura però nosaltres no tenim prestem atenció a cap altra cosa que no siga el darrer mil del dia, el Pinar de Torralba o la Santa com li solen dir allí per haver antigament una capelleta de Santa Bàrbara, perduda durant la guerra civil, i que tenim just davant nostre.
Com un galgo amb la llebra al davant apretem el pas cap al Tajar, que deixem a la dreta i finalitzada la pista enfilem la bonica senda que baixa al collado la Rocha, que separa el Tajar de la Santa.
Baixem al coll per on travessa una pista i des d'on baixa un tallafocs obert pel Pinar seguint l'assegador que travessa la serra cap a Pavías.
Nosaltres seguim per ell amunt, seguint les marques blanques i verdes del SL-CV-103 o sendero del Pinar que puja pel barranco de las Montalbanas. Anem cap a las Suertes, tal i com indica la senyalització del SL tot i que no arribarem.
Comencem a pujar pel tallafocs però després d'una primera costera l'abandonem per a seguir a la dreta la vella senda que, sense perdre altura, ens duu a la vessant de l'ombria de la Santa.
Senda d'enllaç. El Tajar al fons.

La senda enllaça amb el camí del Pinar que puja des de Torralba. Just ací trobem que han obert un gran tallafocs que segueix l'assegador del Pinar i que per arribar amb la maquinària han desfet la vella senda obrint un carril per a poder accedir.
No plorem perquè no és el moment però és una llàstima que per en defensa del medi natural es facen destrosses com aquesta. Segurament d'ací cinc o deu anys el carril s'haurà convertit en una senda però tardarà molts anys en tornar a ser com fou.
Senda del Pinar destrossada pels "tècnics" de Vaersa.

Callats davant la destrossa pugem cap a la santa. Tots recordem com era la vella senda que passava entre els darrers grèvols de la serra, i el silenci respectuós és com un respons per l'atemptat fet.
Arribem al desviament a la Santa i quasi no reconeixem el pujador. El tallafocs obert ha eliminat totalment la vegetació i no s'han salvat ni els arbres més grans com en els altres tallafocs que hem vist al Pinar, sembla que ací la maquinària pesada ha fet com el cavall d'Atila i per on ha passat no ha deixat crèixer l'herba.
Voldria felicitar des d'ací l'enginyer de Vaersa que ha dissenyat els tallafocs i preguntar-li si ha cobrat comissió per llogar una màquina que fa la mateixa faena que poden fer uns quants homes millor i més respectuosament amb el medi (donant a guanyar més jornals i, possiblement, amb menys diners).
Arribem al vèrtex geodèsic del Pinar o la Santa, el cinqué mil, i ens fem la foto corresponent abans d'emprendre el camí de baixada doncs la ruta encara no ha acabat.
Cinqué mil: la Santa o el Pinar.

Tornem a baixar per la destrossada senda fins al punt on enllaça la senda que ve de la Rocha i seguim per la senda intacta, que enfila recte de baixada cap a Torralba que ja s'endevina al fons.
Només començar la baixada trobem a Pasqual que ha pujat amb el cotxe per a baixar-nos (sobretot al fill) i que ens acompanya molt lleuger camí del poble. Vullgues o no es noten els quilòmetres i els mils a les cames.
Senda de baixada. Torralba als peus i los Morrones de Gil al fons.

La baixada no és tan ràpida com altres anys però no ens entretenim gens en arribar. Així baixant, baixant arribem a la pista de las Majadillas, per on han obert un altre tallafocs de baix impacte, respectant els arbres grans i netejant el sotabosc.
Seguim un tros a la dreta i de seguida enfilem a l'esquerra seguint les marques del Sender Local que havíem abandonat dalt al Pinar, i fem l'últim tros de senda per entrar al poble per las Eras, enllaçant amb el GR-36 que ve pel camí real de Villamalur.
Entrant a Torralba per las Eras.

Ens encaminem a la plaça i davant mateix la porta de l'església ens adecentem un poc i fem alguns estiraments abans de fer-nos la foto de record d'haver completat, un any més, els cinc mils d'Espadà.
Final de trajecte a Torralba.

Juli i els seus companys, havent dinat, fa poc que han marxat per retornar a Alcudia seguint el GR, però nosaltres, sense presses ens encaminem al bar doncs ja són les quatre passades i és hora de recuperar forces.
Victor ens para taula i ens ofereix l'olleta promesa però mentre esperem Pasqual trau un termo on ha pujat un caldet més que calent fet per Cristina i aprofitem per entrar en calor després d'un dia ventós que no ens ha deixat ni suar.
Recuperant forces i entrant en calor.

Després del caldo toca l'olla, i en acabant l'entrepà, no precisament menut, i per acabar-ho de completar Pasqual trau unes pilotes de frare i Vicente uns bunyols casolans que acompanyen el carajillo trifàsic.
Al final, com sempre, el millor del dia.

Què més es pot demanar per acabar una bona jornada senderista?!

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

villamalur - matet pel perrudo i catalan
el prao - la santa - el tajar - barranco berniches més informació ací
el prao - catalan - 4 camins
pujada a l'alto del pinar
volta a l'alto del pinar
rambla - alto pinar - bco berniches
torralba - pinar - tajar - torralba
torralba - pavías - ceja pinar
torralba - pinar més informació ací
torralba - pinar - tajar - gr
2 mils espadà 2012 més informació ací
alcudia - espada - rapita - xinquer
alcudia - cueva el toro
5mils espadà 2012
4mils d'espadà
alcudia - picaio - espadà
alcudia - xinquer - calera
ain - espadà - font parra - ibola
nevera - ràpita (amb raquetes)
nevera - ràpita informació detallada ací
nevera - estuco - rapita - puntal del gordo més informació ací
ft calçada - ft parra - pic espadà informació detallada ací.
ft calçada - pic espadà
algimia - espadà - alcudia
ft calzada - espadà - nevera
algimia - matet - algimia
algimia - la lastra informació detallada ací
4camins - rapita
betxí - pic d'espadà
vila-real - espadà 2010
GR-36 montanejos - alcudia
Ací teniu el recorregut del Agua Negra i la Cueva del Estuco per a xiquets.
I ací la travessa de la fuente la Calzada a Alcudia pel Pic d'Espadà.


Més informació:

6 comentaris:

  1. Molt bona tota la descripció. A les 6 i quart arribem a Àlcudia, i no ens varen veure perque estavem al bar fent una cervesseta. Va anar tot bé no ? Ens veiem

    ResponElimina
    Respostes
    1. El millor de tot el bar de Torralba.
      Si tens penjat el track dis-me-ho i l'enllace.

      Elimina
  2. ¡Hola Xavier1 Rutón que me gustaría realizar en la próxima edición. Si es posible y puede ser, me avisas con tiempo y estaría encantado de acompañaros. Merece la pena.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  3. Rutón Xavier R U T Ó N!!!! afortunadamente lo puedo atestiguar. A mi personalmente es una de las rutas por la sierra de Espadán que mas satisfacción me a producido realizarla. Es tan bonita como exigente a nivel físico y la verdad el otro día estaba pensando en repetirla, que casualidad jejeje
    Saludos

    ResponElimina
  4. Ja vos diré quan tornem a fer-la. En principi el Centre Excursionista de Vila-real la fa cada any pel febrer, o siga que l'any que ve segur que es fa, però hi havia gent que va proposar fer-la a l'estiu aprofitant la lluna, eixint de vesprada d'Alcudia i arribant de nit a Torralba; és una proposta interessant i diferent.
    Ho tindré en conte per avisar-vos.
    I pel que fa al "Rutón", agafant-ho amb calma tampoc hi ha per a tant, el "rutón" és tornar a Alcudia.

    ResponElimina