DEL MAS DEL ROGLE AL SALT DEL CAVALL PEL MOLÍ DEL ROS I LES CALÇADES

Hui hem tornat a terres d'Araia i és que als darrers anys hem anat ben  poc. Hem anat a visitar el Salt del Cavall on Joan i Pasqual no havien estat mai i la vista s'alegra amb el pinar que ja hi ha, encara no tan com abans del gran incendi de principis dels 90 (crec recordar que el 93) i que va arrasar part dels termes d'Argelita, Llucena, Fanzara, Ribesalbes i l'Alcora.  No se m'oblidarà la llengua de foc que es va vore eixa nit des de la Plana, un front de molts quilòmetres que baixava des de les muntanyes cap al pla impulsat pel vent de ponent. Per sort tot i que encara es noten els estralls del foc en forma de troncs mascarats i algunes soques mortes la natura ha fet camí i està en procés de retornar el bosc d'on mai haguera tingut que desaparèixer.
Tenia baixat un track d'una ruta que va fer Casiaventurilla  i Emilio guiats per Pascual, gran coneixedor de les terres de l'Alcalatén, i que passa per sendes poc habituals, però com sovint fem hem fet unes quantes variacions sobre el tema aprofitant el mapa de l'Alcora que va fer eltossal.

Així hem eixit des del mas del Rogle, un més dels diversos grups de masos que hi ha al voltant d'Araia però  que resta totalment assolat. Just abans del mas hem deixat el cotxe i ens hem posat a caminar.

Mas del Rogle.

La idea era agafar un sender precari que apareix al mapa del Tossal (el camí d'Uriola) i enllaçar amb una pista que puja des de la font d'Oriola fins que acaba i, d'ací, buscar la manera de baixar al barranc del Llosar seguint l'assegador que passa per la ratlla dels termes de Llucena i l'Alcora.
El sender l'hem trobat de seguida, xafat però poc clar, i mou a l'esquerra del camí entre piteres i figues paleres, fent unes voltes per a baixar al barranc del Llosar.

Camí del mas del Rogle a Uriòla.

Només baixar els primers dubtes. El sender més xafat baixa per l'esquerra a buscar uns bancals d'horta, però per la dreta també hi ha un vell camí tot embardissat. Decidim que es pronte per a punxar-nos i seguim a l'esquerra.
Arribem a la sèquia que rega les hortetes del mas del Rogle i la seguim, salvant el barranc del Llosar per un pontet.

Aqüeducte al barranc del Llosar.

Només travessar el barranc un altre dubte. Segons el mapa hem de seguir recte i sembla que hi havia un camí però està completament tapat. A la dreta mou un senderol de caçador (vist en perspectiva el camí correcte) però decidim seguir la sèquia que és el camí fàcil i totalment netejat de fa molt poc.
Seguint-la arribem a un bassot on s'acumula l'aigua, i just de l'altra banda del barranc d'Oriola hi ha un terrer on encara sembla que trauen argila però nosaltres seguim amunt sense travessar-lo, barranc amunt.
Conforme pugem el barranc s'estreta i la sèquia també. En algun punt ha estat substituïda per un tub, i en altres veiem que encara duu aigua. També al barranc es sent la remor de l'aigua i sorprén en un lloc tan eixut.

Sèquia al barranc d'Uriòla.

La sèquia acaba, o comença, al barranc, on hi ha un improvisat assut d'on mou també una sèquia per l'altra vessant. Just dalt nostre es troba el Molí del Ros, sense sostre però amb un cup ben conservat.
 Dins encara es veu una mola i fora i tirada per terra està la gronsa.
Pugem sense camí a la bassa que hi ha dalt i ens estem una estona mirant la important construcció i preguntant-nos per on vindria la sèquia que l'omplia doncs no se'n veuen les traces tot i que es pot intuir per on estaria.
Des d'ací pugem per dalt i comencem a trobar sendetes obertes pels senglars i els caçadors i, enllaçant-les arribem finalment a la llometa per on puja el camí d'Oriola, no molt més ample que les sendes per on anàvem.

Camí vell d'Uriòla.

Seguim el vell camí, que conserva les traces d'un camí important, i un tros més avant arribem a una pista. El vell camí baixa a l'esquerra, seguint la pista, a buscar la font d'Oriola, mentre nosaltres seguim a la dreta pujant un poc.
En esta part els pins es tornen realment abundants, pinets joves que creixen massa junts i formen una selva impenetrable. De tant en tant anem trobant rodals de pins grans, que van escapar de l'incendi, i ens mostren com podrien ser estos pinars si no s'hagueren cremat.

Pista que segueix l'assegador de la ratlla de Llucena.

La pista arriba a un collet on hi ha uns bancals d'ametlers i acaba poc després. Nosaltres des del collet baixem pels bancals fins a la banda de baix i, des d'allí busquem la manera de baixar al barranc del Llosar.
Per sort trobem una senda, poc clara i no massa neta, però que ens porta seguint la ratlla de terme per on passa l'assegador i deixant a la dreta la Foia Picuela, per on passa el barranc del Llosar.
Quan l'assegador baixa al recte cap al barranc la senda se'n separa i baixa en diagonal a travessar el barranc per la volta de les Saleres.

Baixant a les Saleres per un vell camí.

Travessat el barranc la senda esdevé pista i enllaça amb la pista que ve des del mas de Gual i la seguim a dretes una trossada fins que, just abans d'un collet on enllaça amb el camí de Llucena, ens desviem a l'esquerra pel camí de les Calçades. Més tard passarem pel collet, a només uns metres d'on ara ens desviem, i on aparquen els cotxes els escaladors que s'acosten a les parets de les Calçades.
Unes motos s'aturen al collet mentre nosaltres emprenem la pujada passant per dalt dels Cauets i seguint una llarga lloma amb pocs arbres que corre entre el barranc del Llosar, a la nostra esquerra, i el del Salt del Cavall, a la dreta.
Encara no hem fet ni cent metres que sentim les motos darrere nostre i ens apartem per deixar-los pas.
Tot i que pugen amb coneixement més avant podrem vore com d'ací i d'allà, per més en compte que vagen, van soltant i desfent les pedres que formen l'antic camí empedrat que, a la llarga, es converteix en un regall pedregós i de mal caminar. I és que les motos d'enduro són les principals enemigues de l'empedrat dels camins.
Quan encara no hem encarat la part dura de la pujada una fita marca la senda que se n'entra al barranc del Llosar cap a les vies d'escalada de les Calçades.
Un poc després comença el tram més espectacular del recorregut. El camí puja una llarga costera, desarbrada i on la roca aflora quasi a la superfície, i ho fa fent llarges llaçades que suavitzen la pujada. Bona part del traçat es troba encara empedrat és bon peany que ajuda al caminador.

Camí de les Calçades o de la Mina.

A la vora del camí trobem algun avenc i alguns altres forats, pot ser cates per vore si també hi havia mineral com a la part alta, doncs el camí que seguim puja a la mina del mas de la Llosa i passarem per la vora d'una de les bocamines.
Al final de la llarga vessant el camí enfila cap a una obertura en la vessant per on puja en un elegant traçat, empedrat i fent voltes, i travessant amb un pontet d'una sola llosa de pedra el xicotet barranquís que baixa.

Pontet improvisat a les Calçades.

A la part alta trobem una senda, menys xafada que es desvia a la dreta i que sembla pujar directament al corral de les Calçades. Nosaltres seguim amunt deixant enrere la calcària i entrant en un terreny dominat pels gresos i argiles. Passem per la vora de la bocamina inferior del conjunt miner del mas de la Llosa. Just a la seua vora hi ha una escombrera que delata la seua situació.

Escombrera a la bocamina inferior del mas del Llosar.

A partir d'ací el vell camí es troba en pitjor estat, molt erosionat a causa de l'erosió de les pluges. A més la major humitat que aporten els gresos fa que les argilagues cresquen amb més força formant una malea impenetrable.
Continuem amunt i ens trobem a la dreta un pas cap al corral de les Calçades que domina un collet. Ens desviem cap allí seguint el senderol poc definit i a l'arribar continuem cap al collet que queda un poc més avall. Ací les argelagues deixen pas a l'estepa i els gresos afloren a la superfície.
Passem el collet per on sembla que passa una senda que el transpon i baixa cap a la font de l'Horteta i continuem seguint unes fites cap al Pinar de Lliberato que, miraculosament va escapar del foc.

Pinar de Lliberato.

Travessem el pinar que es troba al capoll d'una muntanya i baixem per l'altra banda cara al gran tall del Salt del Cavall fins que tenim una bona perspectiva dels cingles.
Ens trobem dalt del Racó, que es troba dos-cents metres més avall i voltat de cingles de més de cent metres. Davant nostre tenim el Sopalmo amb un cingle semblant i entre els dos el Salt del Cavall que passarem d'ací a poc per baix.

Salt del Cavall des de dalt.

El Salt però no es refereix (com sol ser habitual) a un salt d'aigua, sinó literalment al Salt que va fer el Cavall de Sant Jaume, segons conta la llegenda.
Conten que Sant Jaume es va aparèixer per ajudar els cristians en una batalla contra els moros i estos van començar a perseguir-lo de manera que es va obrir un tall a les muntanyes i el Sant, dalt del seu cavall blanc, va saltar d'una banda a l'altra i els seus perseguidors també però van caure al fons. D'ací ve el nom del Salt del Cavall, del salt que feu el cavall de Sant Jaume.
Després de la visita al Salt per dalt retornem sobre els nostres passos fins al camí de les Calçades i reprenem la pujada per assolir la lloma del mas del Llosar. Arribem a una pista que seguim a la dreta i just on comença, per on passa la carretera de Llucena a Argelita, seguim una pista oberta de fa poc a la dreta que baixa cap a la Casa de la Mina.
Just ací trobem un cotxe aparcat i uns xics que estan preparant-se amb cordes i material dur. Són membres de l'Espeleoclub de Vila-real i salude a Felip a qui vaig tindre el gust de conéixer al congrés de Muntanya que van organitzar conjuntament amb el Club de Muntanya. Sempre és agradable trobar gent per la muntanya, i més encara gent coneguda i ja van dos setmanes seguides que ens passa.

Felip i un servidor.

Estem una estona enraonant i compartint informacions però nosaltres encara tenim una llarga tornada i ells han de baixar el barranc del Llosar així que ens despedim i seguint el nostre camí.
Comencem a baixar per la vessant dreta (orogràfica) del barranc del Salt seguint la pista i passem per la vora de l'assolada Casa de la Mina. Just sota nostre queda el Roural, i fa honor al seu nom doncs els joves roures ja comencen a formar un bosquet que davalla per la vessant argilosa.

Pista pel Roural.

La pista arriba un punt on es troba poc xafada i coberta totalment d'altes herbes de manera que hem d'anar amb compte d'on posem els peus. Finalment acaba vora un reguer que baixa des del mas de Batxero (de Llucena, a Araia n'hi ha un altre).
Per la vora d'un roure continua la senda que travessa el reguer i puja als bancals de la Solana (de Batxero). Ací ens cal estar molt atents al track perquè un error de 5 metres i equivoquem el bancal que hem de seguir, així que ens entretenim un poc fins que enfilem pel bancal bo.

Bancals de la Solana.

Per sort els bancals no fa tant de temps que estan abandonats i és fàcil passar.
Quan arribem a l'altra punta trobem una senda que puja des del barranc, per on s'accedia als bancals, i la seguim. No està massa neta però encara és de bon passar llevat de la part final, molt perduda. (de fet el track que duem se'n desvia per fugir de la part més tapada).

Senda engolida per la malea.

Arribem a un altre grup de bancals d'oliveres encara treballats i baixem al barranc del Salt per la pista que hi dona accés.
Pel barranc passa una pista que baixa des del mas de la Mina i la seguim barranc avall. La pista passa pel Ramblar i quan es desvia per la dreta per pujar cap al Roural la deixem per seguir el barranc que no deixarem fins molt després de passar el Salt.
Trobem algunes fites al bell mig del llit de grava que, més avant comença a alternar amb la roca. Passem un primer estret molt estret.

Part més estreta del barranc.

A partir d'ací el barranc es fa més ample però també més espectacular. Comencen a aparèixer trams on cal anar buscant el millor pas entre les penyes que s'amuntonen al mig del barranc, i quan mirem amunt els cingles ens envolten per tot arreu i cada vegada més alts i impressionants.

Parts més complicades.

Arribem així a la part central del Salt, molt ampla però voltada d'alts cingles verticals que baixen des del Pinar de Lliberato (on hem estat abans) i des del Cabeço de Sant Just.
Els cingles conviden a l'escalada i es fa estrany no trobar cap via oberta en eixes impressionants parets, tot i que es tracta d'una microrreserva de flora i l'escalada està prohibida els sis primers mesos de l'any.

Salt del Cavall des de baix.

Continuem avall i deixem la part més estreta per enfilar una obertura al davant que ens treu del Racó que formen els cingles.

Eixida del Salt.

Només passar-la les vessants s'obrin un poc, tot i que continuen havent cingles penjats a dreta i esquerra, però ja no són tan grans ni continus. Ací trobem una zona habilitada per a l'escalada en bloc en unes grans penyes caigudes a la vora del barranc.
A partir d'ací anem trobant grans fites que marquen el camí a seguir, encara per dins la rambla un tros més fins que arribem a les Llobateres on arriba per l'esquerra el barranc del mateix nom. Un poc més avant trobem una fita a l'esquerra que marca el punt d'on mou una senda que puja a enllaçar amb el camí d'Araia a Llucena pel mas de Beltran i nosaltres pugem a trobar-lo. L'altra opció és seguir el barranc fins que el travessa el camí, però és més lent a banda que el barranc fa ací prou voltes. Com que se'ns ha fet un poc tard optem per pujar a buscar la pista per on avançarem més de pressa.

Pujant a la pista.

La pujada és fàcil tot i que hi ha molts senders que s'encreuen i es confonen, però tots arriben a la pista al punt on unes fites marquen el baixador.
Continuem pista avant, deixant enrere el Salt, ara tapat entre els pinets que van fent bosc.
Després de l'incendi i per molts anys des de la pista es veia fàcilment el Salt doncs el pinar havia desaparegut totalment i el paisatge era més gris i apagat. Ara la verdor dels pins alegra el cor i els peus del caminant.

La mateixa foto amb 12 anys de diferència.

Una bona trossada més avant enllacem amb el PR-CV-120 que ve des d'Araia i puja a la creu de Torremundo. A partir d'ací seguirem les seues marques de retorn al cotxe, sempre per pista.

Camí d'Araia a Llucena.

La pista baixa i travessa el barranc del Salt i puja per l'altra vessant, per una xicoteta ombria on s'han conservat alguns pins grans que van escapar del foc, fins que corona en un collet menut.
Ací hi ha uns quants cotxes aparcats doncs és el lloc més proper a les vies d'escalada del barranc del Llosar on es pot accedir en cotxe.
Nosaltres seguim avant apretant el  pas en un tram planer deixant a l'esquerra un parany i, un poc més avant el camí que va directe al cementeri d'Araia. Nosaltres seguim recte vorejant per dalt el barranc del Llosar, i veient a l'altra banda els llocs per on hem passat a l'inici de la ruta.

Arribant al mas del Rogle.

Pista avant arribem finalment al mas del Rogle per la part nord i fem la volta a les derruïdes cases per arribar al lloc des d'on hem eixit.
Ja només ens queda visitar el bar d'Araia. L'última vegada que vam estar per ací no n'hi havia cap de bar, pot ser per això hem tardat tant en tornar, però ara ja no tenim excusa per a repetir ben prompte.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
araia - mas de batxero - araia
torremundo - salt del cavall
vila-real - llucena - sant joan

Més informació:

• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea
• Cartoweb
• Ajuntament de l'Alcora

Hi ha una discrepància entre alguns topònims recollits a l'Atlas toponímic valencià i els retolats al mapa del terme municipal de l'Alcora. S'ha optat per triar els primers, més abundants, per al terme de Llucena i els segons per a l'Alcora.