dissabte, 28 de juny del 2014

A LA COSTA PER LA FONT PODRIDA I RETORN PEL BARRANC DEL GORGÀS

Fa quasi dos mesos vam estar fent camí per Llucena aprofitant que gent del poble han estat reobrint i netejant vells camins. Quan vam estar l'altra vegada ens van informar que havien netejat la senda que baixa des del mas de la Costa al mas de Bartoll per on passa el PR-CV-79, així que de seguida vam pensar en fer una ruta circular aprofitant el camí del mas d'Olària per a pujar al mas de la Costa, baixar pel PR fins al mas de Bartoll i resseguir el barranc del Gorgàs fins el Riu i tornar pel camí dels Molins.
Hem començat altra vegada la ruta des de l'era del mas de Galapo seguint la ruta dels Molins d'Aigua que forma part dels Caminos Naturales que proposa el ministeri arreu de l'estat.
Era del mas de Galapo.
Si l'altra vegada vam continuar recte pel camí de la Pedrera, hui seguim la ruta dels Molins que baixa al molí del Ros per una pista que baixa cap al riu.
La pista acaba al molí del Ros i per la dreta continua un senderol que segueix riu amunt fins al toll del Molí del Ros, un lloc ideal per a prendre el bany, però ara encara fa fred i no abelleix gens així que continuem el camí dels Molins.
Molí del Ros.
Per l'esquerra del molí puja l'antic camí empedrat al mas del Pelegrinet i per ell continua el camí dels Molins, acompanyat d'unes baranes de fusta totalment innecessàries i que no s'adiuen a les característiques tradicionals del camí.
Arribem a la pista de la Pedrera i la travessem continuant pel camí amunt. Ací abandonem el "camí dels Molins" que continua per la pista cap al naixement del riu, i comencem a trobar senyals blanques i blaves que anirem trobant al llarg de quasi tota la ruta.
Camí del mas d'Olària.
El camí puja buscant el barranc de la Valentina i seguint-lo passem sota el mas per acostar-nos a la font Podrida. Passem per la vora de la font, un pouet pobret d'aigua que era bona de beure tot i el nom, i pugem entre un rodal d'oms per a enfilar cap al mas per una vessant coberta de roures.
Pujant entre els oms a la font Podrida.
Arribem al mas i ens aturem a l'ombra a recuperar l'alé. Tot i què el sol encara no està molt alt ja fa calor i la humitat és alta. La terra està humida i hi ha senyals d'haver plogut fort fa uns dies enrere i això ajuda a que la calor no siga excessiva.
Després del descans continuem pujant. Com fa poc ja vam passar per ací ja sabem què ens espera i ara toca fer una llarga pujada fent voltes abans d'enfilar al recte cap al mas del Pelegrinet.
Camí del Pelegrinet.
Quan arribem a dalt i abans d'enllaçar amb la pista que porta al mas del Pelegrinet deixem el camí que continua cap al mas i puja al mas d'Olària i trenquem a l'esquerra per un altre camí que va cap al mas de la Costa paral·lel a la pista, on puja un poc més avant, sota un pinaret que es va escapar del foc.
Pista del mas de la Costa al Pelegrinet.
La pista puja poc faldejant la llarga vessant que baixa des de la Picossa al riu i mostrant a vista d'ocell l'extraordinari tall que obri el riu de Llucena entre el Cabeço Roig i la Lloma Bernat cap amunt, i avall fins i tot es veuen les cases més altes de Llucena i les serres que es perden cap a la mar.
Quan girem un rellomet se'ns presenta davant dels ulls el mas de la Costa, a la vora d'un capitell poblat de pins. A la coma que hi ha als seus peus s'alça un edifici de pedra ben restaurat i que destaca per la qualitat de la construcció. És l'antiga escola del mas de la Costa, construïda en temps de la República i ara rehabilitada com a alberg i cedida al Centre Excursionista de València.
Passem per dalt de l'escola i travessem les marques grogues i blanques del PR-CV-79 que baixa des de Sant Joan de Penyagolosa i que ara seguirem cap a Llucena.
El PR-CV-79 ha estat batejat com a "camí dels nevaters" doncs era el camí que usaven els nevaters per a baixar la neu des de les neveres i ventisquers de Penyagolosa cap a Llucena i la Plana. El vell camí però no baixava seguint el barranc del Gorgàs com el PR actual sinó que ho feia pel vell camí del mas de la Costa per on anava el traçat original del PR, modificat ara després de formigonar-se tot el camí per evitar un tram tan llarg d'asfalt que el fa monòton i avorrit.
Mas de la Costa.
Passem per davant del mas on hi ha molta animació: es senten les gallines, la gent, ... donant vida al mas, encara que només siga en cap de setmana. No entrem al mas sinó que continuem recte per una pista que baixa per l'altra banda de l'ampla collada que uneix el mas amb la Picossa. El PR continua per una pista que planeja per la capçalera del profund barranc de la Mola fins que l'abandona per enfilar avall per una senda que baixa vertiginosament cap al barranc del Gorgàs resseguint el barranc.
Deixem a la dreta la font dels Bassiets, pobreta d'aigua, i passem per la vora de l'enderrocat mas del Cabrer. Ara les úniques cabres que queden són les salvatges i una rabereta d'estes les trobem pujant per unes penyes davant nostre.
Baixant pel barranc de la Mola.
De l'altra banda del barranc veiem bancals esglaonats que pugen per tota la vessant. Un treball impressionant per aconseguir un pam de terra bona per a blat en una vessant impossible.
Camí pel barranc de la Mola.
El camí que hi baixa pel barranc també està fet amb la mateixa mestria i hi ha punts on és una veritable obra d'art de l'enginyeria popular, amb grasades, revoltes, desaiguadors, murets laterals, contraforts, ... tot un ventall de tècniques constructives amb la pedra com a protagonista.
Barranc de la Mola i al fons el barranc del Gorgàs i la Lloma de la Pinera.
Després d'una forta baixada entre vessants que semblen caure al damunt de tant pendents finalment arribem a un punt on s'obre el barranc i el camí esdevé pista. Estem ja prop del barranc del Gorgàs que obri una llarga vall entre el coll de Portapous i el riu de Llucena.
Arribant al mas de Bartoll.
El darrer tram de camí el fem vorejats per un pinaret jove que es recupera després del terrible incendi del 1993. El bosc sembla que vol tornar a fer-se amo d'allò que fou seu, encara que amb molts anys de retard, pocs per a la natura però massa per a l'escala humana.
Arribem així al mas de Bartoll on les traces blanques i blaves que hem anat seguint quasi tota la ruta se separen del PR. Este travessa el mas i baixa a buscar el barranc del Gorgàs, aquelles pugen pel vell camí, ara asfaltat, a buscar el camí del mas de la Costa per on passaven els nevaters.
Mas de Bartoll.
Tant el mas de Bartoll com el del Roig, just davant a l'altra banda del barranc, són dos grans masades on encara trobem les cases arreglades i habitades. Les cases però presenten algunes particularitats que les diferèncien de l'arquitectura tradicional a la zona i és a causa dels neorrurals que hi viuen des dels anys 80 del segle passat.
L'estar habitades de manera permanent ha fet que s'haja portat llum i que s'aprofite l'aigua del barranc de manera que trobarem també altres cases noves i habitades pels voltants (com també trobem pel riu).
Camí real de Llucena a Villahermosa.
Continuem pel vell camí al poble, que coincideix ací amb el camí real de Villahermosa que remuntava el barranc cap al coll de Portapous, i passem per la vora de Casa Camales, totalment reformada. Un poc més avant coincideix el camí amb una vella sèquia, substituïda ara per una tuberia d'aigua, per a regar els bancals del Cantal Trencat.
Al Cantal Trencat trobem un home que està arreglant-se el mas i ens aturem a xarrar amb ell d'açò i d'allò i d'allò altre i ens conta algunes coses del lloc i de la seua vida.
Seguint camí travessem el barranc que amb la sequera ha perdut quasi tota l'aigua i baixa més sec que menys, i passem per la vora d'uns bancals de vinya i oliveres abans de passar sota el Cantal Trencat, gran penya que sembla partida pel barranc.
Travessant el barranc del Gorgàs.
Tornem a travessar el barranc i seguim paral·lels a la vella sèquia (ara inútil) que regava les hortes del mas de Segundo.
La sèquia i el camí ens porten al mas, vell però ben conservat i dominant les hortes que baixen cap al barranc. El camí passa per dalt els bancals i continua ample, ben traçat i ben conservat. Ací no va arribar l'incendi i les vessants estan cobertes d'un pinar adult mostra de com era tot abans del foc.
Camí del mas de Segundo.
El camí aboca a una pista just quan el barranc s'obri en una fondalada ampla coberta d'olivars. De l'altra banda hi ha la casa de Centet, de la qual només queda un tros del vell edifici quasi invisible al costat de la nova construcció que sembla quasi un palau. Continuant per la pista arribem a un encreuament i deixem les pistes bones per seguir un ample caminal que passa entre el tossal de Benagualit, a dalt, i la casa de Morroco, a baix.
El camí ens porta al mas de Custodi, grup gran de cases, ben coservades que sembla un llogaret amb una placeta al centre. Travessem el mas sense vore a ningú tot i què sembla que sí que viuen i continuem pel camí formigonat que baixa cap a la carretera.
Mas de Custodi.
Arribem a la carretera just a la vora del pont pel qual salva el barranc del Gorgàs. Esta carretera que ve de Llucena es va projectar (i començar a fer) per anar a Xodos però es va acabar el pressupost quan va arribar al mas de Llorenç i mai s'ha continuat. De tota manera el fet d'haver un fàcil accés a la part alta del riu ha permés que les grans masades dels voltants es conserven, la majoria com a segones residències però també algunes amb habitatges permanents.
Travessem la carretera i preguntem a un home que està lligant les tomaqueres als bancals de dalt del mas de la Caseta per la continuació que resulta ser per la vora dels seus bancals, passant apegats al mas.
Camí vora el mas de la Caseta.
Just al mas trobem el "camí dels Molins d'Aigua" que puja des de la ratlla de Figueroles fins al naixement del riu i ja no tenim més que seguir-lo riu amunt.
El PR que seguíem (i el camí dels nevaters) continuen riu avall cap a Llucena.
Passeres al riu.
Travessem el riu per unes passeres noves de formigó. El riu de Llucena és un riu de veritat, dels que duu aigua tot l'any encara que poca, però enguany està més prop de secar-se que mai i només corre un fil d'aigua.
Després de passar-lo passem sota les hortes que s'estenen als peus del mas d'Hilario.
Abans d'arribar al pont del mas de Mollon, passem vora el curiós ullal del Toll de la Font dins un forat on baixen unes escaletes de pedra.
Horta al Pla de Carabasses.
Travessem el riu pel pont i trenquem a la dreta seguint pel Pla de Carabasses que s'allarga per una revolta de riu.
El camí torna a baixar al riu i el travessa per davant el molí del Gat on un assut agafa l'aigua per a una de les dos sèquies que corren pel marge dret del riu. L'assut també aprofita per a portar l'aigua d'una vora a l'altra del riu aprofitant l'aigua sobrera de les sèquies que reguen totes les hortes de les vores.
Sèquies
A partir d'ací les hortes es fan més menudes i més escasses i el bosc guanya terreny a la vegada que la vall del riu s'estreta. Passem així sota el mas de Llorenç, el penúltim gran mas riu amunt abans d'abandonar el caixer del riu i pujar entre els bancals de regadiu al mas de Galapo.
Mas de Galapo.
Passem el mas i fem l'últim tros fins a l'era. Este tros és com sempre el que més costa perquè la calor ja apreta i ja portem unes horetes de marxa. Per això mateix no ens entretenim a l'era i agafem el cotxe per acostar-nos al pla de les Saleres, pista amunt, des d'on baixem a un toll que hi ha a sota a refrescar-nos per dins i per fora.
Toll del Salt
Quan ens acostem al toll sentim crits i veiem un grup fent barranquisme. A la pista hem vist unes furgones de Viunatura, empresa especialitzada en esports d'aventura de Figueroles que sembla que aprofita el riu per a fer iniciació al barranquisme.
Quan ens acostem resulta que el grup que porten no ens és desconegut, doncs són uns xics de Vila-real que estan celebrant un comiat de solter, i entre ells trobem al nostre company i amic Carlos del Centre Excursionista de Vila-real que ara es dedica més a còrrer que a caminar i amb prou d'èxit.
Cerveses per a un campió.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
mas de la costa - roques llises
mas de la costa - lloma saltadora
mas de galapo - pelegrinet - olaria - bernús - fos - moli ros  més informació ací

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea

2 comentaris:

  1. Hola Xavier, soc Diego de Viunatura, en primer lloc felicitarte per el gran treball que estás fent al teu blog, al wikiloc, etc... Tot mol ben explicat i detallat.
    Si necesites alguna cosa de l'Alcalatén, así estem.
    Recorts!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per l'oferiment Diego. De segur que et consultaré més d'una cosa. I enhorabona pel treball tan bo que esteu fent en una zona que dona molt de sí però on cal ser molt valent per a començar aventures d'eixe tipus.
      I tot el que necessiteu només heu de dir-ho, que el coneixement es va construint a partir de compartir el que cadascú sap.

      Elimina