dissabte, 25 d’octubre de 2014

DE LLUCENA A LA FOIA DE LA NOU PEL "CAMÍ DE FOIOS"

Sense voler-ho ja fa unes setmanes que venim pujant vèrtex geodèsics, imitant a Pablo però sense una planificació tan perfecta; així que finalment he acabat fent una llista dels vèrtex que he pujat i dels que estan recollits al blog (que en són ja molts) de manera que quan vinga bé anirem pujant-ne. I esta setmana era una de les que venia bé i amb l'excusa del vèrtex hem tornat a Llucena a seguir un PR, ruta que ja vam fer fa anys quan encara estava en procés de marcatge així que toca repetir.

Hem eixit de la part alta de Llucena, prop d'on s'agarra la carretera d'Argelita i la del riu (que havia d'anar a Xodos i mai va arribar).

Preparant-nos a l'eixida de Llucena.
Des d'ací mateix ens dirigim a la fonteta del Godó, vora el barranc del Batle i des d'on comença el PR-CV-327 "Camí de Foios".  Allí mateix i sota el pont de la carretra del riu trobem el panell d'informació del sender.
Comencem el sender passant per dalt la font i l'àrea recreativa del Godó. De fet passem per dalt l'àrea recreativa perquè la font es troba més endins.
El camí passa vora unes cases noves i puja a la carretera de Teruel, la travessa per un pas de zebra i entra dins el pinar que voreja l'hotel del Prat.
El Prat.
L'hotel del Prat s'alça on hi havia l'antic mas del Prat i és que els propietaris del mas van ser hàbils i a les primeres dècades de segle van alçar un hotel-balneari aprofitant les aigües de la font del Prat per a que s'allotjaren els burgesos benestants que pujaven a estiuejar a Llucena en eixos anys.
Es tracta doncs d'un edifici classicista amb traces modernistes envoltat d'una pineda i que fa reviure la "belle epoque".
Passem per la font del Prat que es troba darrere l'hotel però malauradament està quasi seca i això que sempre ha estat una font abundosa.
Traces del vell camí del Castillo.
Vora el Prat mou el camí que hem de seguir. Es tracta del vell camí que enllaça Llucena amb el Castillo i que continua cap a l'Aragó. Des que es va fer la carretera a primeries del segle XX va deixar de tindre la importància anterior encara que mentre van haver matxos i pocs cotxes seguia usant-se doncs és més curt que la carretera.
Camí dels Pixadors.
El camí puja a trobar la carretera als Pixadors, per això també es conegut este tram com camí dels Pixadors.
La carretera però no la toquem més que de raspalló en una revolta i seguim camí amunt cap al Pla de la Fustera.
Al Pla de la Fustera hi ha un polígon de serveis, i és que les empreses aprofiten els llocs relativament plans com este per a establir-se doncs el nucli urbà està voltat de profunds barrancs i fortes costeres.
Polígon industrial del Pla de la Fustera.
Passem les naus per la vora i després d'un tram entre tossalets el camí torna a eixir a la carretera que anem retrobant periòdicament mentre retallem les grans voltes que hi fa.
No anem molt de tros per la carretera i en un centenar de metres ens desviem per un entrador a l'esquerra que baixa cap al mas del Coc.
Tot i què pot semblar un poc confús el camí es troba perfectament abalisat i amb pals indicadors a tots els encreuaments de manera que no hi ha manera de perdre's.
Baixant al mas del Coc.
Arribem al mas del Coc i el passem per la vora. El mas domina el barranc del Batle a qui li dona nom el mas del Batle que es troba aigües avall. El batle era un càrrec medieval dins els municipis i era el representant del senyor, al cas de Llucena el representant del Senyor de l'Alcalatén.
Tota l'ombria del barranc del Batle es troba coberta d'un espès pinar que, a la part baixa, deixa vore alguns rodals de les roureres que abans cobrien la major part d'estes terres.
Camí del Castillo.
Travessem el barranc i iniciem una llarga pujada pel vell camí de ferradura empedrat que ací s'ha conservat malgrat el pas dels anys i la falta de manteniment.
Passem per dalt de la font de la Roqueta, com bé ens senyala un pal indicador, i un poc més amunt arribem a la carretera just quan esta fa una gran revolta anomenada la revolta de la Creu (o del Cirer).
Des d'ací ja veiem a la nostra dreta Penyagolosa i així serà sempre que no tenim cap tossal cap al nord que ens la tape.
Penyagolosa des de la Revolta de la Creu.
Caminem ara una altra vegada per la carretera però poc de tros. Passem per davant la Venta Marieta. A la seua vora s'alça l'escola de la Venta o del Mosquerí. El Mosquerí és la font que hi ha una cinquantena de metres darrere l'escola i que destaca per l'emblanquinat de les parets.
L'escola del Mosquerí és una de les cinc escoles que es van fer a Llucena durant la II República per tal d'acostar la instrucció pública als veïns dels masos, poblament majoritari al municipi però sempre menystingut i desprestigiat pels habitants del poble.
Davant mateix la venta ens desviem per una pista formigonada que segueix el vell camí i que per davant la Venta de Corosso baixa a buscar el barranc de Foios.
El fet que les cases que deixem a la dreta foren bastides com a venta ja ens mostra que anem seguint un camí que en altres temps fou important i transitat.
El camí asfaltat i el PR continuen cap al mas de Madalena, però nosaltres no el seguim i continuem pel vell camí que segueix barranc amunt.
Barranc de Foios.
Ací trobem una filera de xops que comencen a pintar de groc les fulles, els primers indicis de la Tardor, una tardor que sembla que enguany no vol arribar.
El camí continua pel barranc però nosaltres el deixem a l'esquerra per una senda que segueix un vell assagador i que ens porta fins al Roure de la Corralissa, magnífic exemplar d'arbre monumental voltat per una corralissa per usar-lo com a assester.
Roure de la Corralissa.
A la vora del roure hi ha la font del mas de Marco o Madalena (no n'he sabut trobar el nom bé). Des d'ací continua l'assegador per la dreta per travessant una rourera cap al pas real d'Aragó, mentre que el camí que seguíem continua recte al mas de Madalena.
Nosaltres però no seguim ni l'un ni l'altre camí sinó que travessant l'ample Bancal del Collado ens acostem a la Torre de Foios.
Torre de Foios.
La Torre de Foios és un torrelló defensiu d'època ibèrica que segurament formava part del sistema defensiu d'un poblat més gran, destruït a l'artigar i abancalar les terres dels voltants. Justament a l'artigar les terres a principis del segle XX fou quan es va descobrir la torre i es va posar en coneixement d'un dels primers arqueòlegs de la Península, Bosch Gimpera, que la van donar a conèixer motiu pel qual es va declarar Monument Nacional al 1931.
És la torre ibèrica més espectacular que podem trobar a les terres valencianes del nord, tot i que no l'única. Sense anar més lluny nosaltres l'any passat vam poder observar les restes de la torre del jaciment del tossal de les Foies i fa més anys la torre fortificada que controla l'accés al poblat del Racó de Rata.
Pista a la Penella.
Després de la visita a la torre baixem pels bancals i reprenem el PR que passa per davant del mas de Madalena i continua per la pista que des del mas ens duu a la font de la Penella.
Travessem en un primer moment el bosc mixte de roures i carrasques que envolta el mas de Madalena on hi ha un camp de tir a l'arc del club d'arqueros del Cid, amb itineraris de 3D, de camp, etc. i és que el mas de Madalena és un centre de turisme rural que ofereix allotjament i moltes més activitats als allotjats.
La pista passa per davant el tossal de les Vilaretes i gira a la dreta remuntant el barranc de la Penella o, més ben dit, el barranc remunta fins a arribar a l'altura de la pista perquè quan gira a ponent la pista als seus peus queda el forcall on es junten el barranc de la Penella i el de Foios donant pas al barranc del Salt del Cavall.
Vorejant el barranc de la Penella o del Salt.
El camí continua barranc amunt en una zona dominada pels ginebres i savines que s'alternen amb els pins, i passa a vistes del mas de la Penella. La pista aboca al camí Real d'Aragó, vora la font de la Penella però nosaltres l'abandonem abans i seguim un carril que puja a la Torrassa seguint un assegador. L'altra vegada que vam estar per ací seguint l'assegador vam pujar fins al mas del Soldat, però hui quan arribem dalt i veiem el que ens queda ens mirem les cames i decidim seguir pel camí que entra des del Camí Real. I és que l'altra vegada anàvem amb pantaló llarg.
Camí Real d'Aragó a la Foia de la Nou.
Enllacem amb el Camí Real d'Aragó just dalt de la Foia de la Nou i seguint-lo travessem la foia recte doncs a l'altra banda es troba el vèrtex geodèsic de la Canter on anem.
El Camí Real d'Aragó, pas real d'Aragó o assegador real d'Aragó és un dels grans camins ramaders que des de les terres altes del sud d'Aragó baixa a les terres baixes valencianes i per on històricament han anat amunt i avall les raberes d'ovelles, cabres i demés animals. Fins fa poc encara baixaven al novembre raberes d'ovelles de Mosquerola a extremar a Artana, i retornaven al mes de maig. Ara però ja no sé si en queda cap que passe.
Land art.
Per les vores del camí anem trobant artístiques fites de pedres, pedres alineades i altres escultures naturals, més abundants al rodal cremat que hi ha vora el mas del Soldat, i deuen ser els habitants del mas qui ha improvisat este land art.
Nosaltres quan arribem a l'altura del mas deixem momentàniament el PR per acostar-nos al vèrtex geodèsic, mirant de no molestar els veïns del mas del Soldat i sense entrar en les seues terres doncs el vèrtex està dins l'assegador veí.
Vèrtex geodèsic Cantera.
Malgrat que estem en un lloc més bé pla, dalt d'una extensa lloma, la veritat és que el vèrtex està molt ben ubicat i presenta una vista de 360º perfecta dominant bona part de les terres interiors valencianes. Així veiem Penyagolosa i la Lloma Bernat d'una banda fins a la Plana i la mar de l'altra, a més de la serra d'Espadà, les muntanyes que envolten la vall del Millars i del Villahermosa i bona part de les terres del Maestrat històric.
Assegador del mas del Rei.
Retornem sobre els nostres passos i reprenem el PR que ara segueix l'assegador de les Torrecelles que ací corre per dalt la lloma del mas del Rei, que no veiem doncs queda a la nostra dreta, a la caiguda de la lloma i dins d'un pinaret.
Des de dalt d'estes llomes hi ha magnífiques vistes cap allà on mirem, i al fons de tot sempre el Gegant de Pedra que no ens perd de vista.
Penyagolosa.
Ens trobem un parell de cotxes de caçadors que venen de cara i els preguntem pel nom de la lloma per on anem (i on estaven ells caçant) i ens diuen que és la Lloma de Juanito, curiós, el Cadastre retola la partida com a Lloma del Mas del Rei i a l'atles toponímic valencià apareix un tram com a Lloma de Cabedo i l'altre simplement com la Lloma pot ser per ser la més important dels voltants.
Lloma de Juanito.
Anem acostant-nos al final de la lloma i el llom pelat clapejat de ginebres deixa pas a les carrasques i pins que van formant un bosc a la vegada que la pista deixa pas a una estreta senda.
En este punt abandonem l'assegador, que baixa recte a la font de l'Esqueix, i continuem pel PR que enllaça amb una vella pista que pujava per darrere del mas de Sevilla.
Senda al mas de Sevilla.
La pista passa per un vell parany i fa voltes entre antics bancals d'ametlers fins que arribem a l'era del mas. Des d'ací torna a fer una gran volta per passar als peus del mas baixant al fons del barranc del Salt, on està la font.
Com que hem tingut molt poca aventura hui decidim buscar el vell camí que baixava del mas a la font, més recte i que no fa la volta de la pista.
El camí està visible i més o menys passable, i el seguim retallant un bon tros, i és que el PR no el van traçar pel camí més curt o seguint els vells camins sinó per allí on menys esforç costava de passar, com sovint passa.
Mas de Sevilla.
Arribem així a la font de l'Esqueix, una de les fonts importants del terme de Llucena i on no és estrany trobar algú omplint aigua. Malgrat la sequera que patim encara raja un fil d'aigua a la vora del barranc i entre això i els xops que l'envolten que ja groguegen li donen un aire màgic al racó.
A més la font de l'Esqueix és abeurador i es troba en una intersecció d'assegadors. Per darrere d'ella baixa l'assegador de les Torrecelles que veníem seguint. Una fita marca el lloc per on es pot baixar, segurament posada pels veïns del mas del Soldat quan baixen a la font, tot i què el camí vell baixa de l'altra banda fent unes revoltes perfectament traçades tot i què no massa transitables a hores d'ara.
Font de l'Esqueix.
Des de la font seguim recte per la pista que ve a la font, traçada damunt el camí que baixava des de l'Hostalet ací. Deixem enrere les llomes pelades i entrem a un pinar de repoblació que envolta el mas de l'Hostalet, que tot i ser particular està gestionat per la conselleria i gràcies a això s'ha reforestat i se li fan tractaments selvícoles.
Pista de la font de l'Esqueix.
Seguint la pista arribem a un collet on hi ha un encreuament de pistes. Ací enllacem amb l'antic camí de Ludiente a Llucena que està en procés de recuperació (gràcies Julio!). És el fet que hi haja este camí l'explicació de trobar un Hostalet en esta lloma apartada.
Llucena des de la Lloma de l'Hostalet.
Travessem la lloma de l'Hostalet i la seguim per la falda que mira cap a Llucena, que ja veiem al lluny encara que ens costarà mitja horeta d'arribar.
Deixem a l'esquerra el camí que baixa al mas del Batle (per on podríem tornar al Prat) i retrobem el vell camí de ferradura amb trams ben empedrats que s'endinsa al pinar.
Baixant de l'Hostalet.
Este tram és una autèntica delícia per al caminant, camí empedrat en bon estat, ample i net, per l'ombra i a més de baixada, que més podem demanar? a més amb bones vistes excepte la part final de la senda quan anem per dalt la fàbrica de Fabresa però és el preu del progrés que fa que Llucena siga encara un poble viu. El preu del progrés però no acabem d'entendre'l en vore la part final del camí alterada per una màquina que ha entrat per a bastir una construcció a la qual no li hem trobat cap significat, per sort no ha malmés el bassi de la font de l'Om que malgrat estar seca allí s'alça com a mostra del favor que va fer durant anys als matxos que pujaven o baixaven carregats.
Camí de Ludiente.
Deixem una senda a la dreta que puja a la lloma i de seguida arribem al collet de Ferrís, per on passa la carretera d'Argelita.
A l'esquerra estan les eres de Fabresa i grans muntanyes d'argila roja omplen de pols els voltants, sobretot els dies d'aire. Hui per sort no es meneja ni un bri i passem sense empolsegar-nos.
Deixem també a la dreta una pista que baixa cap al Cementeri on hi ha marques blanques i blaves d'una ruta que sembla han netejat fa poc.
Carretera d'Argelita.
Ja només ens queda un quilòmetre de carretera vorejant la fàbrica i el barranc del Batle que ací ens separa del Prat i les seues hortes, abans d'arribar novament a Llucena on finalitzem la ruta.
El Prat i Fabresa.
Ara toca recuperar forces però abans d'això ens acostem a l'ermita de Sant Antoni que bé mereix una visita, i trobem uns valents fent barranquisme pel barranc del Batle. Més tard els trobarem fent-se'n una i ens conten que el barranc és bonic, però quasi impossible de passar doncs sembla una selva i, malgrat tot està equipat.
Nosaltres acabem fent-nos-la vora l'ajuntament tot i què pot ser ens cauran les malediccions de Sant Vicent.

Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Llucena - Figueroles - Guardamar


Més informació:
  • Gil-Mascarell Boscà, Milagro; Fernández Izquierdo, Asunción i Oliver Boix, Arturo (1996) "Resultado de las excavaciones arqueologicas en el yacimiento ibérico de la Torre de Foios (Llucena, Castelló)" dins Quaderns de Prehistòria i arqueologia de Castelló nº17 Ed. Diputació de Castelló accessible a la web< http://hdl.handle.net/10234/45427>
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Moliner, Odet (1998) 10 Excursions a peu pel terme de Llucena Ed. Associació cultural Llucena
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.
  • Rochaludiente

dissabte, 18 d’octubre de 2014

VOLTA A LA VALL DE MOSQUERA

Com que no hi ha dos sense tres este dissabte tornem a fer un vèrtex geodèsic. En este cas el Carrascal d'Azuébar on no havíem estat mai tot i haver pujat al Carrascal ... però fa molts anys, així que eixa era una bona excusa per a tornar.


Hem començat la ruta al coll de la pista de Mosquera, on hem aparcat, seguint cap a la casa de la Mosquera mentre el sol començava a entrar a la vall.
Parlar de Mosquera és parlar d'un lloc únic a Espadà per moltes i diverses raons: la primera és perquè es tracta del bosc de sureres més ben conservat de la serra, on mai ha entrat el foc i que manté una continuïtat des de sempre, o almenys des de fa centenars d'anys; la segona perquè amb les seues 113 ha (en pla) es tracta d'una de les finques més grans de la serra amb un únic propietari; i la tercera és per tindre un mas, hàbitat dispers excepcional dins la serra i més encara al seu cor. Però és que Mosquera té molta més història darrere del que sembla a primera vista.

Pista de Mosquera.
Recorrem la pista de Mosquera, de molt bona factura i feta a mà, com es feien les carreteres i camins al 1931 quan es va obrir la pista.
Prop del coll i a l'esquerra del camí trobem una cova feta per a servir de refugi a qui passava per la carretera en cas de tronada. Ací es va refugiar després de la guerra un maqui o roder que aprofitava per a assaltar qui passava per la propera carretera fins que fou mort per la guàrdia civil.
Casa de Mosquera.
Conforme caminem anem contemplant la vall de Mosquera i la casa que s'alça en mig, just dalt de la fuente la Esvarosa i prop del lloc on deguere estar l'antiga alqueria morisca de Mosquera, despoblada ja abans de l'expulsió i de la qual no en queda cap resta.
Arribem a l'encreuament amb la pista que puja pel barranco de la Falaguera des de la Torreta i la seguim avall. Per ací passa un itinerari de btt que puja per la pista des d'Azuébar i continua cap a la carretera d'Almedíjar.
Barranco de la Falaguera.
Deixem a l'esquerra la fuente Esvarosa i els antics bancals d'horta, ara engolits pel bosc, igual que els bancals de secà que quedaven a la solana de dalt la casa de Mosquera.
Seguim la pista barranc avall  on encara no ha entrat el sol, envoltat de grans sureres però no trobem cap falaguera de les que pren el nom el barranc. Pot ser a causa de la sequera tan llarga que patim. El que sí trobem són uns ciclistes que pugen no massa acalorats perquè la pista no puja molt i fa més frescor que calor ací dins.
Ciclistes al barranc de la Falaguera.
Arribats a la confluència amb el barranco del Sas, i al mateix lloc on una caseta de captació d'aigua marca el punt on està la fuente del Sas, deixem la pista i seguim una senda a l'esquerra.
Al començament de la senda hi ha una fita, i s'agraeix perquè els primers metres estan un poc tapats i sembla un senderol que no anirà molt lluny. Conforme anem pujant es va fent més clara i després de passar una revolta del barranc ja veiem el coll cap on ens dirigim.
Senda de pujada pel Sas.
La senda puja per l'ombria del Sas seguint més o menys el barranc del mateix nom, i travessa un bosc de sureres que si bé no està tan ben conservat com la Mosquera és més que interessant encara que es nota als troncs de les sureres que ha patit el pas del foc i està més aclarit que el bosc espès de la Mosquera.
Collet on ellacem amb el PR.
Arribem així a un collet per on passa la variant del PR-CV-63.6 que des de Azuébar puja per las Balsicas a Mosquera i enllaça amb el recorregut principal que pels cims de la serra enllaça Chóvar amb Algimia.
La veritat és que només havia passat una vegada per ací i ja fa més de deu anys, aleshores bona part del recorregut estava mascarat per un incendi recent que va afectar la part baixa del barranco de la Falaguera i las Balsicas, ara fa molt més goig doncs si no ens fixem bé no trobarem rastres de l'incendi.
Piedra Cullera i Pic d'Espadà.
Si fins ara caminàvem a l'ombra i sense vore molt més enllà dels arbres del davant a partir d'ara anem per dalt dels cims i tenim unes vistes magnífiques de les muntanyes dels voltants i caminant a l'esquerra ens queda la Piedra Cullera, l'Espadà i la Ràpita, mentre que a la dreta el Carrascal que domina la baixa vall de Segorbe.
Faldejant els cims que envolten Mosquera.
Seguim la senda per l'esquerra seguint un tallafocs obert per dalt dels cims que abandonem tot seguit doncs comencem a faldejar per la dreta d'un tossalet per a evitar les fortes pendents i travessem un dels reguers que baixem dels cims que envolten la "Redonda" de Mosquera, que és com s'anomenava a l'edat mitjana a la devesa de Mosquera, bosc propietat municipal i que era aprofitat pels veïns o bé se subhastaven les herbes, llenya i fusta.
Capçalera del Barranco de los Pozos.
La senda enfila un dels reguers de la capçalera del barranco de los Pozos i seguint-lo arribem al collet que ens separa de les terres de Mosquera.
Per ací passa el tallafocs que hem deixat abans i que continua dret per dalt les muntanyes vorejant la finca de Mosquera, finca que va passar a mans particulars arran del decret de desamortització dels béns municipals del 1855. Sortosament la finca va caure en mans d'un particular que la va comprar per a aprofitar el suro i gràcies a això s'ha conservat fins els nostres dies en bones condicions. Malauradament no va passar el mateix amb la gran majoria de finques i terres desamortitzades, normalment boscos comunals, que van ser objecte de tala i carboneig sistemàtic, sent la desamortització la principal causa de desforestació a les nostres terres.
Vorejant la vall de Mosquera.
La senda s'endinsa al magnífic bosc de Mosquera, en esta part en ombria, amb un important sotabosc de brucs i estepes que no existia antigament, primer per l'aprofitament ramader i més tard per vendre la malea als forns de ceràmica d'Onda, de manera que les muntanyes estaven molt més desproveïdes de vegetació que ara, la qual cosa no és necessàriament bona.
Penya Blanca i la vall de Mosquera.
El PR enfila avall a buscar la casa de Mosquera però nosaltres seguim recte per una senda prou clara que va fent la volta a la vall per l'ombria però no lluny dels cims fins que torna a trobar el tallafocs que corre pels cims. Des d'ací tornem a vore el cim del Carrascal que sembla una moleta plana, estranya a Espadà i més pròpia dels paisatges del Maestrat. Ens hi separa el barranco del Horcajo.
El Carrascal.
Avancem uns metres pel tallafocs i la senda gira a l'esquerra a buscar el Collado del Cuco, que tanca la vall per llevant. Nosaltres però no seguim eixe camí sinó que continuem pel tallafocs cap a llevant.
Tallafocs pels cims.
Seguint el tallafocs arribem a un tossalet que s'alça davant del Carrascal, separat d'ell pel Collado de los Mondragones, i ací trobem una senda que passa perpendicular a la nostra marxa i que seguim a la dreta cap al Carrascal.
Travessem el collado de los Mondragones i la vegetació canvia. Les sureres queden enrere i donen pas a un espès matollar d'estepes i brucs que es substituït per carrasques que han rebrotat quan ens acostem a les penyes que envolten el Carrascar.
El Carrascal des del Collado de los Mondragones.
Enfilem la pujada al Carrascar per un senderol que s'arrapa a les penyes i travessa sota els carrasquissos. Arribem així a l'ample cim on creix un carrascal en miniatura, fruit de l'intens carboneig que va patir a meitat segle XX, el mateix que es va endur per davant els millors boscos del Maestrat.
Carrasques al Carrascal.
Travessem el cim on també hi ha algunes trinxeres republicanes de la guerra civil, tot i que el front mai va passar d'Aín, i arribem finalment al vèrtex geodèsic del Carrascal, amagat entre les carrasques de l'extrem oest del cim.
Vèrtex geodèsic.
Ens fem la foto de rigor per a confirmar que hi hem estat, i ens aboquem a les penyes que cauen sobre el barranco del Horcajo que forma una raconada magnífica i molt fotogènica.
Retornem sobre els nostres passos però buscant sempre cap a llevant per si trobem algun pas que ens baixe cap al Castillejo per on, segons la descripció de l'IGN van pujar per fer el vèrtex, però no en veiem cap i desistim de baixar per allí, així que retornem al Collado de los Mondragones i enllacem amb la senda que baixa cap al collado del Cuco.
Baixant al collado del Cuco.
La senda està neta o millor dit, l'han netejat per fer un tallafocs però sense tallar cap surera, per tant es baixa molt bé llevat de la forta pendent que presenta la baixada.
Si este matí feia un poc de frescor ara ja comença a fer calor i apretar el sol però tot i la calor encara trobem per les vores alguns bolets. Ben pocs perquè ja fa molts dies que no plou i amb la calor la humitat que van portar les pluges del setembre s'ha esvaït.
El Bellota des del Collado del Cuco.
Arribem al collado del Cuco per on passa un camí que des de la casa de Mosquera remunta tota la vall i traspon per anar a baixar a Parlunes, per on puja una pista des d'Azuébar.
Nosaltres no seguim ni l'un ni l'altres sinó que continuem recte, enfilant una senda que puja a pits cap al Bovalar d'Aín.
Senda al Bovalar.
La senda comença pujant en forta pendent, que no se suavitzarà fins que arribem a vistes del cim. Anem seguint un rellomet que separa les aigües que corren cap a la Falaguera de les que baixen pel barranco de Parlunes i que també marca el límit de Mosquera.
Amb el Carrascal a l'esquena.
Darrere nostre queda el Carrascal, fàcilment distingible amb el seu cim pla. Recorde que la primera vegada que vaig anar amb Eliseo Arrufat i Pepe el Bono, Pepe que era d'Eslida l'anomenava les Penyes de Logroño, després he sabut que el barranco de Logroño (i supose que les penyes) es troben als peus del Pico Bellota.
Tram final de la pujada.
Quan s'acaben les sureres s'acaba el rodeno i fem un tros per terreny calar on només hi ha alguns pins i ginebres dispersos. Ací la pendent minva i ja estem prop del cim.
Vorejant el Bovalar d'Aín.
Arribem finalment al cim del Bovalar. A Aín la Penya Blanca (o Penyes Blanques) és el cim que hi ha a l'altra banda del coll i que al sud té unes penyes de rodeno blanquinoses, o almenys no tan roges com és habitual. A les "minutas del mapa topográfico nacional" tant l'un com l'altre cim estan retolats com "Peña Blanca", però en l'edició final només en el que estem, més alt, apareix amb el nom. Així que seguint els veïns d'Aín a qui he preguntat en diverses ocasions continuaré anomenant-lo el Bovalar, tot i que el Bovalar és la partida que queda mirant a Aín doncs sovint els cims no tenen nom o bé tenen el nom de les partides. (vegeu sobre toponímia i topònims)
Baixant al coll de Penyes Blanques o de Mosquera.
No arribem però al cim ans ens quedem uns metres abans on enllacem amb el PR-CV-63.6 i el seguim de baixada cap al coll de Penya Blanca o de Mosquera (a Aín) per on passa el camí d'Aín a Mosquera, el millor camí per accedir a la casa de Mosquera durant el segle XIX i fins que es va construir la carretera d'Almedíjar als anys 20 del segle XX.
L'Ereta i Aín al fons.
Baixem per les altes i desarbrades llomes que separen Mosquera d'Aín i que contrasten vivament amb el bosc de Mosquera, exemple del que tindríem també ací si la desforestació i els incendis les hagueren respectat i arribem al coll. Ací hi ha un important encreuament de senders: a cota però per la dreta continua cap a Cerro Gordo el PR seguint una trinxera i per la dreta puja el camí d'Aín a Mosquera que baixa per l'esquerra del coll. Este és el camí que usaven els estatgers de la casa de Mosquera que durant quasi cent anys van ser d'Aín.
Nosaltres no seguim cap dels tres sinó que seguim recte una senda que enfila al cim de Penya Blanca.
Cim de Penyes Blanques.
No arribem al cim sinó que el voregem pel sud buscant el tallafocs que puja seguint la ratlla de termes que va per dalt les muntanyes.
Este tallafocs ja el vam vindre a fer-lo l'any passat després de llegir-ne una crònica de Dani, però al final no va eixir la ruta com havíem planejat i vam pujar per camins de traure suro de Mosquera fins ací dalt. Hui però anem decidits a fer-lo sencer encara que siga de baixada.
Fita de terme entre Almedíjar, Azuébar i Aín.
Passem per la fita que marca el punt on conflueixen els termes d'Aín, Almedíjar i Azuébar i comença la baixada de veritat. Des de dalt no sempre sembla clar que per ací arribarem baix però ...
Cresta de les Penyes Blanques.
Arribem a un punt on sembla que no hi ha camí per seguir, encara que quan ens acostem a les penyes per sota continua el tallafocs, i açò ens passarà més vegades.
Baixada de pedra solta.
Tot i que es camina bé sense punxar-se la baixada és molt tècnica, sobretot quan no hi ha grans pedres i cal anar baixant entre molta pedra solta i terra que a causa de la forta pendent ens fa anar amb els cinc sentits per no acabar rodolant costera avall.
La Vall de Mosquera amb el Carrascal al fons.
Per sort les vistes que hi ha sobre la vall de Mosquera compensen sobradament la dificultat de la baixada. Des d'ací podem observar en tot el seu esplendor el bosc que cobreix la vall de Mosquera.
Destrepant.
Només a un lloc ens toca posar les mans i destrepar un parell de metres unes penyes ja que no trobem altra alternativa per a baixar caminant. Això sí, sembla més segur destrepar que baixar per algunes de les costeres amb pedra solta que anem trobant.
La Dehesa des de la Peña del Moro.
Seguint el tallafocs arribem a la punta de la Peña del Moro des d'on tenim a vistes el coll des d'on hem començat la ruta i, més enrere la Dehesa que queda dalt d'Almedíjar.
Des d'ací anem baixant deixant trobant finalment un senderol que segueix la carena de la muntanya per on va el tallafocs i que ens deixa just al mateix coll des d'on hem eixit.
Coll de Mosquera.

Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

D'Almedíjar a Ain


Més informació
  • Vidal González, Pablo (2007) Mosquera. Etnología de un paisaje rural de la Sierra de Espadán Ed. Diputació de Castelló. 
  • Rodrigo Alfonso, Carles (2010) Mosquera: hábitat y explotación agroforestal en la Sierra de Espadán Alter21 <http://www.alter21.es/?p=518>
  • Vidal González, Pablo  (2007) "Etnologia de una fiesta perdida: la fiesta del corcho en la masia Mosquera. Sierra Espadán (Castellón)" dins Revista d'etnologia valenciana nº2 Ed. Museu Valencià d'Etnologia. <http://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n_m._2/169>
  • Senderos de Espadan
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web