dissabte, 23 de maig de 2015

DE LLUCENA AL XORRADOR DEL MAS D'ANDREU PEL CAMÍ DEL SOLIGUER I TORNADA PEL CAMÍ DE LES NAVARRES I ELS BANDEJATS

Tornem a Llucena i ho fem per a recòrrer les sendes que han estat netejant els Amics dels Camins de Ferradura de Llucena acompanyats de dos dels Amics, Rospi i Paco, i guiats per ells comencem la ruta que ens portarà al xorrador del mas d'Andreu, un racó tan desconegut com espectacular del terme de Llucena.

 Així que a les 8 tocades eixim des de la Mitja Lluna de Llucena baixant per les escales que porten a l'explanada que s'estén entre la Mitja Lluna fins als carrers estrets del casc antic de Llucena.
La Mitja Lluna.
Travessem Llucena passant per carrerons estrets, arcs que apareixen quan menys ho esperes, i el Graner del Pòsit, antic graner reconvertit en Hospital al segle XIX.
Arc al carrer Cavallers.
Després de travessar el poble eixim per la carretera d'Argelita cap al collet de Ferrís.
El tram de carretera és monóton però curt i al fer-la de bon començament no es fa tan pesada com si fora a l'acabar la ruta.
Passem sota l'Oró on dalt hi ha les restes d'antigues bateries de l'època de les guerres carlines. Rospi ens comenta que va pujar fa poc, quan un incendi va cremar l'altra banda del tossal, i que les va trobar molt més malmeses del que recordava d'uns anys abans. Llàstima perquè és un patrimoni que recorda alguns dels episodis del passat recent de Llucena.
Penyagolosa des del collet de Ferrís.
Arribats al collet de Ferrís comencem a trobar les marques blanques i blaves dels camins recuperats pels Amics dels camins de Ferradura. També trobem uns taulellets en forma de fletxa que indiquen els camins que mouen des d'ací, i el lloc on van.
Nosaltres seguim pel camí vell de Ludiente però als pocs metres trenquem a l'esquerra per seguir pel camí del Soliguer, recuperat pels Amics, i que ens porta paral·lels a la carretera d'Argelita però per dalt.
Camí del Soliguer.
El primer tram el fem per dins d'un jove pinar però de seguida n'eixim i travessem una vessant on alternen pins i matolls. Ací es veu clarament el vell camí empedrat i el treball de recuperació que han fet els "Amics" fent accessibles molts racons del terme que havien quedat aïllats al perdre's els camins tradicionals.
Vell camí de ferradura recuperat.
Com que el camí circula en balcó podem disfrutar de bones vistes cap a llevant. En primer terme i sota nostre es troben les Foies, on hi ha un parell de fàbriques de taulells que pot ser trenquen el paisatge llucener però donen faena i vida al poble, és el preu que cal pagar per a mantindre un cert volum de població en una zona muntanyenca on l'agricultura no pot passar de ser de subsitència.
Les Coronetes des del camí del Soliguer.
El camí puja fins a un llomet, prolongació de la Lloma de l'Hostalet. Cap a l'esquerra queda la Roca del Soliguer, que dona nom a la partida pot ser per niuar en ella els soliguers o xoriguers (falco tinnunculus).
Per dalt del llom corre un assegador que baixa des de l'Hostalet a les Coronetes, i per ell encara passa el camí de la Serra molt fressat pel pas de bicicletes.
El Xorrador del mas d'Andreu des del Soliguer.
Travessem l'assegador i comencem la baixada al mas d'Andreu. Des d'ací ja podem vore el Xorrador del mas d'Andreu, i bona part de la ruta que hem de fer.
Tota la partida que abraça la vista a banda i banda del barranc del Salt pren el nom del mas d'Andreu, segurament el primer que hi va haver i també l'únic fins avançat el segle XIX quan la desamortització i l'explosió demogràfica va comportar la transformació en bancals de les deveses i boscos que cobrien fins el segle XVIII bona part del terme de Llucena. Així ara el mas d'Andreu no és una casa aïllada sinó diversos conjunts de cases, agrupades al voltant del mas d'Andreu de Baix i de Dalt.
Mas d'Andreu de Baix.
Nosaltres baixem al mas d'Andreu de Baix, per un ben traçat camí que davalla per la Solana d'Andreu, fent voltes i voltes per suavitzar la pendent fins que arriba al fons del barranc.
Quan arribem a les cases uns gossos lladren avisant de la presència de forasters a uns masovers que ja no hi viuen tot l'any. De tota manera els masos estan arreglats i les hortes vora el barranc es troben tan cuidades i treballades com sempre ho han estat.
Horta del mas d'Andreu.
El camí passa vora les cases, però Rospi i Paco ens conviden a fer volta per no molestar els veïns. Total només farem unes poques passes més. Així que busquem la nova pista que va substituir el vell camí i que passa entre el parell de cases que queden cap al barranc i un grup gran de cases que queda dalt nostre. Per elles passarem més tard, de tornada del Xorrador.
Pista al mas d'Andreu.
La pista fa una volta seguint el traçat del barranc. Els bancals de la vora encara estan treballats doncs són més grans i plans, i l'accés és fàcil (o serà al revés?).
Acaba la pista en un maset relativament nou i per la vora continua el vell camí de ferradura que puja cap al mas d'Andreu. 
Senda a la bassa del Molí del Rosat.
De seguida abandonem el camí i seguim per una senda estreta, penjada de les penyes que ens porta a la bassa del Molí del Rosat.
La bassa encara recull l'aigua que baixa pel barranc del Salt i l'aprofita per a regar, però ja no mou les moles del molí que està uns metres més avall mig assolat i engolit per la vegetació.
Bassa del molí del Rosat.
Una estreta sequieta porta l'aigua des del barranc per a omplir la bassa i per ella continua el nostre camí. Este és, pot ser, el tram més perillós del dia doncs en alguns punts l'altura des del llit del barranc és considerable i no sempre hi ha bon peany.
Sèquia del molí.
El tram de sèquia, tot i el perill real de caiguda, és molt espectacular i ens porta al llit del barranc on un xicotet assut desvia l'aigua a la sequia.
Assut al barranc del Salt.
Un camí dins del barranc cal seguir amunt, remuntant els tolls que es formen als forats de les penyes, fins que arribem sota el xorrador.
Hui l'aigua que baixa és poca, tan sols un filet. Cal vindre després d'una temporada de pluges per vore'l en tot el seu esplendor tal com ens mostraran Rospi i Paco en fotos.
Xorrador del mas d'Andreu.
De tota manera el paratge és magnífic i m'afegesc a l'afirmació de Dani quan diu que es tracta d'un "de los bellos rincones poco conocidos" que encara ens queden. Ell va fer el descens del barranc amb aigua, i és que este tram del barranc del Salt està equipat per a la pràctica del barranquisme.
Eixint del Xorrador.
Pensàvem que hauriem de tornar a eixir per la sèquia per on hem entrat però mirant amunt veiem un corriol que passa als peus de les parets i sembla eixir-ne així que anem pujant i trobem un curt pas equipat amb una corda (i això que no és tan perillós com la sèquia!).
Tram protegit amb cordes.
Eixim així del barranc per un lloc diferent, grimant un poc però sense dificultat, i pujant a enllaçar amb el camí que des del mas d'Andreu puja al mas de Sevilla, també netejat pels "Amics" que, per ací, han estat treballant de valent este hivern.
Camí al mas de Sevilla. Al fons la bassa del molí.
El camí puja a un llomet i des d'allí veiem al davant el mas de Sevilla i el camí que ressegueix els plecs de la muntanya per arribar.
Ací mateix un altre camí continua per l'esquerra al mas d'Andreu de Dalt que està quasi a tocar tot i que no el veiem. Un rètol a un taulellet en terra ens diu on va cada camí, cosa que s'agraeix, i les marques blanques i blaves dels "Amics" ens acompanyen de camí.
Mas de Sevilla.
Seguint camí avant passem sota el mas de Sevilla i trobem la pista que puja des de la font de l'Esqueix. Per ací passa el PR-CV-327 que vam seguir la tardor passada. El PR baixa des de la Lloma fent volta per buscar una vella pista. Els "amics" han recuperat el camí original que puja recte fent voltes i més voltes, des de la mateixa font.
Font de l'Esqueix.
Però abans d'encarar la pujada ens acostem a la font de l'Esqueix a fer un glop d'aigua. Fins ara el dia no ha estat calorós i tampoc hem fet grans pujades així que no ens cal reomplir d'aigua.
La font aboca a una pica que està al nivell del barranc, quasi tapada per la grava. Rospi ens conta que abans la pica estava elevada per a beure els matxos però al fer la pista l'acumulació de sediments ha reomplit el llit del barranc fins a l'altura de la pica.
Foto de grup a la font de l'Esqueix.
Aprofitem per fer un mosset i un glopet de mistela, que sempre va bé per acompanyar el dolcet, i per fer-nos una foto de grup abans de reprendre el camí.
Continuem camí encarant la pujada més dura del dia. Per sort el vell camí fa voltes i més voltes per fer més fàcil pujar la costera.
Seguim un assegador i és que la font de l'Esqueix és un punt de trobada d'assegadors i punt d'abeurada de ramats. Sempre ho ha segut.
Voltes a l'Esqueix.
El camí puja ràpid fent moltes voltes i de seguida agafem altura. Poc a poc la pendent se suavitza conforme anem arribant al llom de la Lloma, i abans d'arribar dalt ens aturem a vore el paisatge que s'obre davant nostre: la part alta del barranc del Salt, les llomes que queden a l'altra banda des de l'Hostalet fins a la Venta Marieta, el Pla de la Foia de la Nou, i al fons de tot, vigilant com sempre, Penyagolosa.
La Lloma.
Arribem a la Lloma i retrobem el PR que puja fent més volta. Ací la senda es converteix en una pista que travessa la llarga lloma seguint l'assegador cap al mas del Soldat. La Lloma, una més de les que hi ha en esta part del terme de Llucena encara que pot ser la més llarga, pren el nom dels diferents masos que hi ha a les vores, així el tros que passem també pren el nom de Lloma de Juanito mentre que més avant també l'anomenen la Lloma del Rei o Lloma de Cabedo, i és que els topònims no són estàtics ni únics.
Mas de Juanito.
No fem molt de tros per la lloma que de seguida girem a l'esquerra a buscar el mas de Juanito, fet a la vessant de la lloma, quan l'horitzontalitat deixa pas a les costeres que davallen cap al barranc del Salt.
Mas d'Andreu des del mas de Juanito.
Des de l'era del mas de Juanito es veu tota la serra d'Espadà fins a la mar, una vista preciosa sobretot a l'hivern quan les boirines no difuminen les vistes.
Camí del mas de Juanito.
Per la vora de l'era baixa el camí que puja des del mas d'Andreu de Dalt. Un magnífic camí ben traçat i amb molts trams empedrats que travessa la costera en diagonal deixant als peus la clotada del mas d'Andreu.
Font del mas d'Andreu.
Però no és eixe l'únic camí recuperat pels "Amics" així que després de passar per la vora de la font del mas d'Andreu (en no molt bon estat) arribem a un encreuament on tenim dos opcions per a baixar; recte continua el camí cap al mas d'Andreu de Dalt (i d'ahí al de baix), i per la dreta baixem al mas d'Andreu de Baix per la caseta de Camanyes. Este és el camí que triem.
Cap a la caseta de Camanyes.
El camí baixa travessant bancals coberts d'herba, i el mateix camí es troba tapat en alguns llocs per l'alta herba que ha crescut després de les abundoses pluges de la primavera, però és fàcil de seguir i l'herba no molesta per a passar. Abans quan en cada mas hi havia almenys una punta d'ovelles o cabres l'herba no arribava a crèixer tant, ara només les cabres salvatges pasturen per ací, i no en són tantes com per a tindre a ratlla l'herba que creix.
Caseta de Camanyes.
 Passem per davant de la caseta de Camanyes i enfilem avall recte cap al mas d'Andreu de Baix, arribant a la part alta de les cases.
Ací deixem les sendes i encetem un llarg tram per pista i carretera, necessari per a fer la ruta circular.
Mas d'Andreu de Baix.
Baixem per la pista d'accés al mas d'Andreu que baixa a buscar la carretera d'Argelita. La pista està formigonada i només l'abandonem per a retallar una gran revolta que fa just abans d'arribar a l'asfalt.
Carretera d'Argelita.
Trobem la carretera just abans del pont que salva el barranc del Salt. El travessem i comencem una suau però llarga pujada cap al collet de les Coronetes. Per sort corre l'airet i els pins donen prou ombra per a no patir calor tot i què el sol comença ja a pegar fort.
Arribem al coll de les Coronetes. A la dreta queda el mas de les Coronetes, de qui pren el nom, o va ser al revés? tan se val, el cert és que el mas i el coll porten el mateix nom.
Pel coll pasa l'assegador i el camí de la Serra que baixa de l'Hostalet, i per l'altra banda continua cap a Torremundo i, més avant encara, a l'Alcora.
Camí de les Navarres.
Nosaltres no seguim cap d'eixos camins. Abandonem la carretera i seguim la pista del mas de Granell encara que abans d'arribar trenquem a l'esquerra buscant el camí de les Navarres, també netejat i marcat en blau.
Les Navarres.se

Deixem a l'esquerra un ramal que baixa directament del camí de la Serra i el camí ens porta a travessar la part alta de les Navarres, dalt de les Foies, per un recorregut planer i fresc a l'ombra dels pins.
Si a l'anar anàvem paral·lels a la carretera d'Argelita per dalt, ara ho fem per baix fins que arribem novament al collet de Ferrís completant així una volta circular.
Des d'ací només hauriem de seguir la carretera per entrar a Llucena per dalt, pel mateix lloc per on hem eixit, però decidim fer la volta un poc més llarga i xafar més camins dels que han recuperat els "Amics".
Camí dels Bandejats.
Des del collet de Ferrís seguim les indicacions que ens baixen a les Forques pel camí dels Bandejats. Curiosos els dos topònims doncs bandejat fa referència als que viuen fora de la llei (per voluntat pròpia o no), i no és el primer camí dels Bandejats que conec. I les Forques és el lloc on es penjaven els bandejats, roders i altres condemnats, sempre fora del poble i a la vora d'un camí important per a exemple de veïns i forasters.
Baixant a les Foies.
Pel camí dels Bandejats baixem cap a les Foies. És un camí bonic però malauradament fa un parell d'anys un incendi va cremar bona part dels pinars que creixien ací i encara tardarà anys en tornar a formar-se un pinar en condicions.
El camí ens deixa dalt de les Foies, a la pista que travessa la partida passant per dalt de les fàbriques que ocupen la part més baixa.
 Ací cal anar atent perquè si seguirem la pista ens trauria directes a la carretera de Castelló, mentre que seguint les indicacions seguim el camí vell que passa per la vora d'algunes casetes i ens puja al cementeri sense xafar asfalt.
Arribant al Cementeri per les Forques.
Seguint el camí pugem al cementeri nou, construït a l'antiga vinya del Polit. Uns metres abans d'arribar trobem l'assegador de les Forques i un important encreuament de senders. Per la dreta hi ha la baixada al riu amb totes les opcions que s'obrin de l'altra banda del riu, des d'on venim també tenim un ample ventall de rutes: al mas de Granell, al collet de Ferrís, ... i la que seguim, al cementeri i al poble a acabar la ruta.
Llucena des del Cementeri.
Des de la Vinya del Polit hi ha una magnífica vista del poble, dominant la vall del riu i les hortes que davallen per la vessant. Des d'ací s'entén el perquè es va fer un poble en eixe punt, un tossalet de fàcil defensa, controlant el pas del riu i voltat de fonts i d'aigua que permetien mantindre una gran extensió de bancals d'horta. Ara però el que abans foren avantatges són entrebancs a la mecanització agrícola, l'establiment de fàbriques i equipaments, ...
Font de Sant Vicent.
Des del cementeri ens queda només un curt trajecte de baixada fins que arribem a l'ermita de Sant Vicent, ja tocant el poble, però abans de tornar a la Mitja Lluna baixem a la font de Sant Vicent per a refrescar-nos doncs l'últim tram de pujada al cementeri finalment ens ha fet suar.
Després d'això només ens queda recuperar forces i recordar la ruta davant d'una cervesa fresca ... i fer plans per a properes rutes pel terme de Llucena.

Moltes gràcies als Amics dels camins de Ferradura per la recuperació d'antigues sendes, gràcies a gent com ells podem practicar la nostra afició.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

De Llucena a la Foia de la Nou pel "camí de Foios"
De Llucena a Ludiente pel camí vell tornant per la Granella i el camí de Foios
Llucena - Figueroles - Guardamar


Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Moliner, Odet (1998) 10 Excursions a peu pel terme de Llucena Ed. Associació cultural Llucena
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.

4 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! Ruta que ens retorna a temps passats quan els camins i sendes romanien en bon estat perquè eren continuament trepitjats pels masoveros i els ramats que pasturaven per allà. I també, donar les gràcies i l'enhorabona al Amics dels camins de ferradura per la seua tasca de recuperació d'antics camins oblidats i desapareguts per falta d'ús.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Emilio. Els vells camins han perdut la seua funció original, però encara poden servir per al que van ser fets: caminar i anar d'un lloc a un altre, així que estos que tenim nets el que ens toca ara és xafar-los per acabar de recuperar-los, perquè un camí sense caminants és com un riu sense aigua, bonic però inútil. I en els temps dels cotxes a qui ens toca tornar a xafar els camins és als senderistes.

      Elimina
  2. Hola Xavier! En primer lloc m'agradaria felicitar-vos per les descripcions tan acurades que feu de les rutes. Continueu així! Fa unes setmanes vaig fer una ruta que parcialment coincideix amb aquesta. Mai havia estat caminant per Llucena i la veritat és que em va encantar. La cosa és que vaig passar pel Mas d'Andreu de Baix i em vaig fixar que en una de les cases estava retolat "Mas d'Encarna", cosa que em va descol·locar un poc. Després de consultar el SIGPAC i el TERRASIT no vaig topetar eixe nom enlloc, ja que sempre apareix com Mas d'Andreu de Baix. Ho comente perquè sempre sou molt exactes amb la toponímia i he pensat que tal vegada teníeu informació sobre aquesta doble denominació. Gràcies i bon camí! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ismael:
      La veritat és que no tinc molta més informació que tu sobre els topònims. En este cas els nostres acompanyants l'anomenaven mas d'Andreu de Baix, i el llibre "La Llucena masovera" que inclou un cd recopilatori de masos proposa eixe nom com a tradicional doncs ja apareix a la documentació al segle XVII (i el de dalt també). Però la toponímia és variable i noms que han perdurat durant segles es canvien en pocs anys, o bé els propietaris canvien el nom per diferenciar-se o perquè no els agrada el tradicional, ... per exemple al mas de Peris (del Castillo), nom que ja consta als mapes de fa més de cent anys, el nou propietari l'ha retolat com a "mas de Juanjo (supose que el seu nom) antiguamente mas de Peris".
      La veritat és que per a saber-ho del cert caldria parlar amb els veïns i propietaris, i amb qui ha ficat la placa. Per exemple al "mas de Peris" al terme del Castillo, nom que porta de fa més de cent anys, el nou propietari l'ha retolat "mas de Juanjo (supose que el seu nom) antiguamente mas de Peris".

      Jo també utilitze el Terrasit per a consultar topònims, especialment la capa de toponímia de l'Atlas toponímic valencià, així com també les "minutas del mapa topográfico nacional", les classificacions de vies pecuàries, el cadastre, o els reculls de toponímia municipal publicats per l'AVL, encara que l'autèntica font toponímica és la gent major coneixedora del territori perquè la toponímia és una cosa viva.

      Elimina