dissabte, 31 de gener de 2015

EL PICAIO, ESPADÀ I CULLERA DES D'AIN SEGUINT LA MARATÓ DELS DEMENTS.


Hui anem a fer una part de la Marató dels Dements, exàctament la part que es va anular a causa de les fortes pluges del dia que es va celebrar. I ho fem per a conèixer un parell de sendes que s'han obert per tal de poder passar la cursa; l'una de pujada a la Finestra i l'altra de baixada per la Reflexió.

Després de passar a arreplegar a Solo a Artana fem cap a la plaça d'Aín des d'on eixim. Ell va fer la marató però va haver d'abandonar ací però té carregat el track així que ens anirà guiant per eixir del poble que és l'únic punt on tenim un poc de dificultat.

Escaletes del Secà.
Eixim del poble per unes escales que imaginativament porten el nom d'Escales del Secà. Per davant d'elles mou un camí que puja cap al dipòsit d'aigua del poble i des d'ell continuem per una pista que enfila cap a les primeres estribacions d'Espadà passant per la vora d'una gran surera.
Pista entre sureres.
La pista ens aboca a la carretera d'Almedíjar, la travessem i per l'altra banda mou una senda marcada amb punts rojos. La senda travessa el pinar que baixa per les Rossetes i comença a pujar cap a la Finestra traçant llaçades per a suavitzar la forta costera.
Senda de pujada.
De tant en tant trobem fites i alguns punts on s'ha tallat algun que altre pinet o bruc que molestava. És gràcies a la cursa que s'ha recuperat esta vella senda que puja més suaument cap a la Penya del Pastor.
Pedrera de la Finestra.
La senda fa llaçades de pujada fins que arriba a unes carboneres al peu d'una pedrera que baixa des de la Finestra. Ací la vella senda continua cap al Picaio mentre que el traçat de la carrera puja recte per la pedrera.
Ascens vora la pedrera.
Com que la pujada de la pedrera és molt dura finalment per a la carrera s'ha obert un pas per la dreta que evita les pedres però no la pendent, i ací en molt poc de tros se supera un bon desnivell. Si fins ací la pujada era més o menys suau ara s'empina pujant al recte i cal ajudar-se de les mans per anar avançant i estalviar-se mals passos.
Travesant la pedrera.
A meitat pujada travessem la pedrera al lloc on hi ha unes grosses trinxeres de la guerra civil, i continuem pujant per la vora de la pedrera una trossada més.
Ascens per la vora de la pedrera.
Un poc més amunt arribem a la cresta de la Penya Pastor, un poc per damunt de la Finestra, i ací hi ha unes cordes instal·lades que ajuden a superar les penyes del darrer tros, molt d'agrair en cas que estiga la pedra humida.
Cordes en la ruta de pujada.
Arribem així a la Penya Pastor que queda després de travessar una fonda trinxera. Des d'ací podem vore la continuació de la ruta per tota la cresta fins al pic d'Espadà.
El Picaio i Espadà des de la Penya Pastor.
Fins ací puja el SL-CV-27 que puja des del poble d'Aín seguint el barranc del Picaio. Nosaltres el travessem en el collet que queda als peus de la Penya Pastor i seguim recte per la part de dalt de les muntanyes cap al Picaio. Ací no hi ha senda clara doncs s'ha fet senda de passar la gent. Per sort ara està molt xafada i amb fites que ajuden a no perdre's.
Continuació al Picaio.
Les fites ens van portant ara per l'ombria, ara per la solana, però sempre prop o dalt dels cims on bufa un ventet entre fresc i gelat.
Trinxeres en la cresta.
Per tota la carena anem trobant trinxeres i algunes velles construccions. La majoria són restes de la guerra civil però pot ser algunes són més antigues, dels temps de la revolta dels moriscos d'Espadà doncs fou ací on es van fortificar i on es va lliurar l'última batalla on van vèncer els cristians.
Pinar del del barranc dels Morts.
Pugem al Picaio on hi ha restes d'antigues construccions on destaca restes d'una espècie d'aljub fet de morter de calç que sembla anterior a la guerra. El Picaio és un pic redó que destaca en esta part de la serra i també el lloc on és més factible fortificar-se i segurament fóra usat durant la revolta dels moriscos.
 
Senda a Espadà.
Després del Picaio passem pel pinar que queda dalt del barranc dels Morts, que marca la divisòria entre els termes d'Alcudia i Aín, i continuem pel senderol enfitat que segueix la carena. Quan anem sota el pinar és més clar però quan s'enfila a les penyes dels cims es torna perdedor i cal anar atent a no perdre les fites. De tota manera està més ben marcat que la darrera vegada que hi vam ser.
Quan ja som prop del cim del Pic d'Espadà enllacem amb el PR-CV-63.3 que seguim els darrers metres de pujada al cim.
Pic d'Espadà.
 El dia ventós i fresc ens proporciona magnífiques vistes però per eixa raó no ens estem massa  al cim i continuem per l'altra banda baixant cap a la Nevera, però només baixar del pic cal desviar-se a l'esquerra per la senda que baixa a enllaçar amb una pista que acaba al Pedregal Redondo. Des d'ací seguim avall fins a la Pista de la Ibola a la Nevera.
La pista passa per un collet que a Algimia coneixen com a Collado de Aín, i a Aín crec que com a coll de la font Calenta tot i què mai m'ha quedat clar si  era eixe o el següent per on sembla que passaríen els vells camins.
Travessem la pista i continuem recte per una senda que passa pel coll de la Font Calenta o Collado de Paquito de Eugenia. Per ací devia passar l'antic camí que baixava cap a la font de la Parra però mai n'hem trobat les traces tot i què encara es pot baixar fins a la font.
Coll de la font Calenta.
Des d'ací pugem recte cap al tossalet que queda davant que a Aín (si no ens informa malament Solo que coneix els topant per haver caçat per ací) anomenen Cullereta.
El Pic d'Espadà des de la pujada al Cullereta.
La senda puja cap al cim però quan està quasi dalt fa la volta per l'esquerra vorejant-lo buscant un collet obert al rodeno roig als peus de les penyes cimeres del Cullereta. Ací no hi ha senda però si dos itineraris enfitats: per la dreta continua la cresta que passa pel collado de los Erizos fins a Juan Vicente mentre que recte seguim cap a la Peña Cullera.
Cresta del Cullera.
Seguint la cresta arribem a la Peña Cullera, cim més elevat del crestall i que domina las Piedras de Cullera que estan un tros més avall.
Peña Cullera.
Passem pel cim de la Peña Cullera però no ens entretenim gens i girem a l'esquerra seguint unes fites que baixen per un rellomet. Per l'altra banda baixa un senderol a las Piedras de Cullera fins on puja una vella senda.
Baixant a la Reflexió.
Seguim el rellomet on anem trobant fites. Esta drecera de baixada la va enfitar fa anys Carlos Janés amb la idea de baixar directe fins al barranc d'Almansor, però no ho va poder completar i només ho va poder fer fins al camino de los Majadales que finalitza ací i es manté net per a treure el suro. Ara amb motiu de la marató han obert el tram que faltava fins al barranc d'Almansor.
El tram final de baixada és molt pendent fins que arribem al barranc de la Reflexió per on passa un vell camí, i seguint-lo arribem al barranc d'Almansor.
Barranc d'Almansor.
El barranc d'Almansor és un dels pocs barrancs amb aigua permanent que podem trobar a Espadà tot i què és ben pronte aprofitada per a regar les hortetes que hi ha a la vora de manera que aigües avall de la font d'Almansor sol quedar sec. Gràcies a això podem trobar a la seua vora i fins i tot dins l'aigua una vegetació diferent de la resta.
Camí d'Almedijar a Aín.
Vora el barranc d'Almansor passa el vell camí que unia els pobles d'Almedijar i Aín abans de fer la carretera, i també després perquè encara ara és el camí més curt per anar d'un poble a l'altre. Nosaltres el seguim amunt remuntant el barranc i deixant a la dreta el camí de Penyablanca que puja cap a la carretera i continua amunt cap a Penyablanca (este darrer tram perdut).
Pista de la Ibola.
El camí ix del barranc quan este se separa en diversos reguers més menuts i arriba a uns bancals d'ametlers abandonats. Per dalt d'ells corre la pista de la Ibola, traçada en bona part damunt del camí de la Ibola. El traçat del vell camí ací segueix la pista cap a la dreta pujant cap al coll de la Ibola.
Coll de la Ibola.
Arribem així al coll de la Ibola anomenat així perquè dona pas a la gran partida de la Ibola, dins el terme d'Aín però de l'altra banda de la divisòria d'aigües.
Ací hi ha una important bifurcació de camins. Per l'esquerra abans del coll puja el camí de la Serra que continua fins al pic d'Espadà i per on passa el PR-CV-63.6 i també el SL-CV-27 que se'n desvia per a pujar a la Penya Pastor. Abans de travessar el coll continua per l'altra banda el PR cap a el Cerro Gordo i la Mosquera (per on continua la Marató dels Dements), i passat el coll segueix el camí vell que baixa recte cap a Aín. Per ací està marcat el PR, però el SL que puja des d'Aín segueix un altre camí que enllaça amb el primer i que usen sobretot les bicicletes que han fet una traça recta.
Camí vell per la Rossa.
El vell camí continua per la Rossa, partida calcària i pràcticament l'únic lloc de tota la ruta on desapareix el rodeno, i passa sota el castell buscant el barranc de la Caritat on enllaça amb el GR-36 que segueix el vell camí de Chóvar. Seguim avall per un camí que ja hem fet infinitat de vegades seguint el barranc de la Caritat que també duu aigua de manera permanent gràcies a la font de la Caritat que mai se seca, i passem per la vora del molí de l'Arquet abans d'arribar al Calvari d'Aín per on entrem al poble.
Arribant a Aín.
Completem així un tram de la Marató dels Dements que se'ns ha fet prou dur de manera que no volem ni pensar què serà fer-la sencera.


Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Aín al Picaio i l'Espadà tornant per la fuente del Toro
D'Aín al Castell i la font de Sant Ambrós
D'Aín al Batalla i retorn pel Bovalar
D'Aín a  la Mosquera amb tornada per les Penyes Blanques
D'Aín a la Penya Pastor per la Finestra
De la Fuente la Calzada a la Peña Cullera
2 mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
5 mils d'Espadà 2013

Més informació:
  • S.A.S.E Senders a Aín Ed. Ajuntament d'Aín, 2001
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Ajuntament d'Aín
  •  Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
  • Ajuntament d'Algimia de Almonacid
  • García Osuna, Antoni (2010) Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid Ed. AVL accessible a la web.
  • (1909) Minuta del MTN de Ain  Ed IGN
  • (1909) Minuta del MTN de Algimia de Almonacid  Ed IGN
  • (1909) Minuta del MTN de Alcudia de Veo  Ed IGN

dissabte, 24 de gener de 2015

LES AGULLES I EL BARTOLO FENT LA VOLTA AL DESERT.

Una vegada més acompanye a Pablo en el seu prorrogat repte de pujar a tots els vèrtex geodèsics de la Comunitat Valenciana. En este cas a un ben proper i on he pujat unes quantes vegades però on mai està de més pujar: el Montsoliu, també anomenat Pare Bartolo o montanya de Sant Miquel i que a l'IGN designen com a “Desierto” pel nom de la finca on s'inclou, el Desert de les Palmes.
El nom de Desert de les Palmes ve (cita). El nom antic de la muntanya és el Montsoliu i quan els frares es van instal·lar al Desert van construir al seu cim una ermita a Sant Miquel, d'ací l'anomenar-lo muntanya de Sant Miquel a alguns mapes històrics. En esta ermita va viure el frare Bartolo, també conegut com Pare Bartolo i que va acabar donant-li nom al cim. El Pare Bartolo (Fray Bartolomé de la santísima Trinidad) fou el fundador del Convent Carmelita del Desert de les Palmes en una finca comprada a la baronessa de Benicàssim i segons conta la tradició va fer vida d'ermità a la cova que hi ha sota l'ermita.

Però a banda del Bartolo també pujarem a les Agulles de Santa Àgueda que formen una serreta esmolada a la capçalera del barranc de Santa Àgueda on s'obri la cova i ermita a la santa on van en romiatge els veïns de Benicàssim. Així enllaçaríem en una única ruta els dos cims emblemàtics del Desert. Bé, el cert és que també entrava dins dels plans passar pel castell de Montornés però al final no vam poder acostar-nos.

Així que encara entre dos clarors ens vam trobar al davant del mas del Salandó per començar la ruta a punta de dia. Per començar a caminar travessem el pla del Salandó cap al barranc de les Agulles i, just a la vora del corral de la Comba trobem les marques del PR-CV-397  que fa la volta a les Agulles i seguim el seu traçat pels peus de les Agulles, fent per baix el que després farem per dalt.
Remuntant el barranc de les Agulles.
El PR segueix ací la carrerassa del Reboll passant per la falda de les Agulles i remuntant el barranc que separa el rodeno de les Agulles de la calcària dels Covarxos.
Les Agulles.

Arribem així a l'ample coll dels Covarxos que separa el barranc de les Agulles del dels Covarxos. Una senda davalla per eixe barranc però nosaltres seguim la carrerassa (i el PR) amunt a buscar el coll de les Agulles.
La Plana des de la Carrerassa del Reboll.
Abans d'arribar al coll arribem a un encreuament de senders. Per la dreta continua una senda amb múltiples opcions: al Portell de les Agulles, al Juvellús, a Santa Àgueda, … però nosaltres seguim a l'esquerra per on el PR passa el coll de les Agulles per a baixar al camí de Miravet poc més amunt de la font Tallada.
Inici de la travessa de les Agulles.
Al coll abandonem el PR i comencem la travessa de les Agulles pròpiament dita, però no ho fem seguint les crestes sinó seguint un senderol marcat amb fites i punts grocs (o blancs) que ens porta per la banda de llevant a esquivar els passos més complicats.
 El sender passa per un rodal de sureres que quasi forma un bosquet, és el grup de sureres més gran del Desert, que no és molt.
Tram central de les Agulles.
 El sender puja i baixa per anar evitant els passos més complicats fins que arriba un punt on baixa a buscar un pas alternatiu al forat per travessar un crestall rocallós que ens barra el pas.
Passat eixe punt hem de tornar a pujar a buscar la part alta però sense arribar-hi, sempre mantenint-nos a una certa distància sota la part més aèria i espectacular de les Agulles.
El Trampolí.
Ací fem com la darrera vegada que vam estar fa poc més d'un mes i ens separem. Amb Pablo i Paco ens encaminem al trampolí perquè passar per ací i no pujar sembla quasi un pecat. Mentre la resta del grup continua per sota seguint les fites (senderol no hi ha) que busquen el pas més fàcil.
Cresta aèria.
Pugem al Trampolí i fem les fotos corresponents i continuem la travessa per la part alta vorejant una altra agulla i baixant a buscar l'itinerari enfitat per on van els nostres companys. Esta part no és massa difícil però no deixa de tindre trams complicats on cal posar les mans i estar atents a no fer un mal pas i no és gens recomanable a qui tinga vertígen.
Baixant a la "senda".
Finalment enllacem amb l'itinerari “fàcil” i amb la resta del grup poc abans d'una ample collet que és la part més fàcil de la travessa. Ací mateix ens aturem a menjar al solet i a recer de l'aire gelat que corre per la cresta cada vegada que aguaitem a l'altra banda.
Itinerari "fàcil".
Després d'esmorzar continuem un tros més, pel senderol obert entre la vegetació que cobreix la cara nord on corre un airet fred, i enllacem amb la senda de pujada a l'Agulla Grossa o Agullot.
Pugem a l'Agullot a fer cim i baixem tot seguit per continuar la ruta perquè se'ns ha fet molt llarga la travessa i encara ens queda molt de camí per davant.
Accés a l'Agulla Grossa o Agullot.

La baixada de l'Agulla Grossa la fem per la “via normal”, on les sendes se separen per tornar a trobar-se més endavant. Només cal estar atents per agafar per l'esquerra la senda que passa sota dos pins seguint el rellomet que queda entre la Comba i el Pla de Miravet.
Seguint la senda arribem a la capçalera del barranc de la Comba, per on puja el camí que des de Benicàssim enllaça amb el camí de Miravet on retrobem el PR-CV-397 que fa la volta a les Agulles.
Coll de la Comba.
Joan s'en torna per este camí perquè ha d'estar a dinar a casa, però a nosaltres encara ens toca pujar al Bartolo que és l'objectiu final de la ruta.
Des d'ací seguim un tros del camí asfaltat de Miravet cap al mas de la Comba i, just abans d'arribar a la carretera del Desert, trenquem a la dreta per un camí on trobem unes paletes de la ruta de les fonts del Desert.
Camí del Pla de les Muletes.

Pugem  per un pla inclinat per on passa la ratlla de Benicàssim i Cabanes fins que abans d'arribar al Corral de Miravet deixem el camí asfaltat que puja cap al Pla de les Muletes i seguim recte per una senda que passa per dalt de la carretera del Desert cap a l'ermita de Monserrat.
La senda planeja sota el Rojal i ací podem avançar ràpidament fins que arribem al Pla de Monserrat on ens desviem uns metres fins a l'ermita des d'on hi ha unes magnífiques vistes cap a Benicàssim.
Les Agulles des del Pla de Monserrat.
Ja és tard però encara ens queda pujar al vèrtex al dret, per una dura pujada i hi ha la possibilitat d'estalviar-se la pujada anant directes a l'ermita de Sant Josep ... però ningú vol abandonar i tots estan dispostos a fer el cim.
Un poc més avant de l'ermita de Monserrat deixem la senda que continua cap a la font i ermita de Sant Josep i comencem a pujar cap al Bartolo que ja tenim davant i dalt nostre.
La pujada és constant i dura per una vessant molt desarbrada com a conseqüència dels incendis del segle passat.
Pujada pel Coscollar.
Només hi ha un punt on suavitza la pendent seguint un senderol que sembla que ve des de la cova del Pare Bartolo, sota els cingles de la Roca Corba, i sembla que segueix cap al Colomer. Caldrà mirar de seguir-lo algun dia.
Des d'ací només queda un curt tram fins a dalt, però és el de més dura costera i pujant per ell arribem al cim després de passar per una rampa formigonada, feta per a poder-se llançar amb parapent.
Arribant al cim del Bartolo.
Al cim trobem l'ermita de Sant Miquel, el vèrtex i les antenes de televisió que s'hi van instal·lar als anys 50 i 60. Ací mateix també es troben les restes de la vella creu del Bartolo, erigida al 1902 i dinamitada al començament de la guerra civil.
Des d'ací s'albira un ample panorama, pot ser el més gran de les terres castellonenques i també per això fou un dels punts usats per Mechain per a triangular al sud de Barcelona i millorar la precisió de la medició del meridià que és la base del sistema mètric.
Vèrtex geodèsic.
Però hui no estem massa per mirar i a més les antenes tapen bona part del paisatge així que ens limitem a fer-nos la foto i començar la baixada.
Continuem cap a la nova Creu del Bartolo que a la dècada dels 80 va substituir l'antiga encara que no al mateix lloc, ocupat ja per les antenes. Per ací passa el PR-CV-422 que puja des de la Pobla.
Des de la Creu baixem a buscar el nou camí asfaltat que puja al Bartolo, construit per aa pujar a fer les antenes. Un tros pista avall trobem a l'esquerra el vell camí de ferradura i per ell continuem la baixada cap al Convent Nou.
Camí del Bartolo.
El camí baixa sense massa pendent, molta menys que la que hem fet de pujada, encara que ens el grup s'allarga perquè ja portem moltes hores de marxa i el cansament, vulgues que no, es fa present.
Deixem a l'esquerra en una revolta un senderol que s'encamina a la cova del Pare Bartolo i continua per enllaçar amb la pujada que hem fet. Nosaltres seguim recte avall enllaçant finalment amb la pista asfaltada.
El Convent Nou i Montornés.
Seguim per la pista fins al Convent Nou que passem per la vora i enfilem carretera avall per desviar-nos a la dreta cap al restaurant. No arribem a ell sinó que baixem per una senda nova, oberta entre els bancals per evitar passar pel vell camí que mou des del mateix restaurant.
En una curta baixada enllacem amb el camí vell, ample i amb capelletes a les vores, que enllaça el Convent Nou amb el Convent Vell i que era el camí principal d'accés al Convent abans de fer la carretera.
A la vora del camí s'alcen alguns "antros" (literalment cova) que són menudes cases on se retiraven els frares a fer meditació en solitud durant el dia, Per a més dies anaven a les diverses ermites disperses per tot el Desert com les que ja hem passat.
Passem per la vora d'una bassa que recollia l'aigua de la font de Crist, ara plena d'oms jòvens que creixen atapeïts i entrem en el que fou una ampla avinguda vorejada d'altes parets i que acaba davant la porta del Convent Vell. No explicaré ací la història del Convent vell (si algú té interés es troba explicat en una entrades anteriors).
Porta del Convent Vell.
Per la vora de la porta baixa una senda cap a la font de la Teula on arribem després d'una curta baixada. L'aigua de la font es troba canalitzada però hi ha una aixeta d'on cau un rajolí d'aigua i aprofitem per a beure perquè la ruta s'ha allargat i ja anem ben justets d'aigua. Per dalt dels cims bufava un ventet gelat però a la banda de la mar el sol calfa i fins i tot fa caloreta.
Font de la Teula.
Després de carregar aigua continuem per una pista que arriba a la font. Continuem per ella i enllacem amb le ramal que baixa des de l'altra banda del Convent Nou i seguim baixant cap al corral de Sant Elies.
El Convent Vell i el Bartolo.
La baixada és ràpida, per pista ampla i cara avall tota l'estona i amb ganes d'arribar.
Passem per la vora del corral i seguim la pista que fa volta (després ens adonem que hi ha una senda que travessa) i que abandonem per baixar directes a travessar el barranc del Desert a l'altura d'on va estar la Porteria Baixa o Portalet de la Garrofera.
Arribant al Portalet de baix.
Per la vessant dreta del barranc baixa el vell camí del Desert, però com que tenim pressa pugem a la carretera per fer el darrer tros per carretera fins al mas del Salandó, passant per sota de l'Agulla del mateix nom que ens vigila des de dalt.
Carretera del Desert.
Acabem així una ruta que no ha sigut massa llarga en quilòmetres però sí en temps i que ens ha deixat un bon regust a la boca a l'enllaçar els dos cims més emblemàtics del Desert: les Agulles i el Bartolo. Per acabar-ho d'arredonir encara podríem haver pujat a Montornés ... però això serà un altre dia.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Benicàssim de la mar a la muntanya: del Voramar a la font Tallà per Santa Àgueda i Cantallops.
De Benicàssim al Convent
Agulla del Salandó i Agulles de Santa Àgueda
Rapelant a les Agulles de Santa Àgueda
La Cresta de les Agulles versió fàcil
L'Agullot des del Pla del Salandó
Del Pla del Salandó a Miravet tornant pel Juvellús
De la Pobla a Benicàssim pel Bartolo
De la Pobla a les Santes pel Bartolo
Des del Pla del Salandó al centre d'interpretació de la Bartola

Més informació:

  • Pedro de la Madre de Dios (1915) Desierto de las Palmas: monografia histórica, impresiones y recuerdos. Ed. Libreria Fenollera. Accessible a la web.
  • Blat, Vicente (1978) Historia del Desierto de las Palmas Ed. Unión Gráfica, Zaragoza
  • Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló
  •  Ajuntament de Benicàssim
  • (1909) Minuta del MTN de Benicasim IGN
  • Cartoweb
  • Sos Baynat, Vicent El valle de Miravet y les Agulles de Santa Àgueda BSCC 1959 accessible a la web.
  • Web del parc natural del Desert de les Palmes
  • desertdelespalmes