DE LA SALZADELLA A LA TALAIA GROSSA TORNANT PEL CARRERÓ DE LA CANAL

Un any més, i com ja en fa uns quants, ens acostem a primers de juny a la Salzadella per a disfrutar de les cireres. Cada any es fa ací una fira de la cirera però enguany, igual que l’any passat, no s’ha pogut fer. De tota manera nosaltres ens arrimem igual per a recórrer els camins i muntanyes dels voltants.

Fa uns quants anys vam voler pujar a la Talaia Grossa però finalment vam acabar pegant-li la volta sense trobar la manera de pujar. Hui, amb un track carregat al GPS que passa per dalt, anirem a pujar finalment al cim que dóna nom a les muntanyes que s’estenen entre la Salzadella i Alcalà.

 

Comencem a caminar des del Bovalar, terreny comunal propietat de l'ajuntament de la Salzadella que abans s'usava per a pastura dels animals de treball dels veïns (d'ací que estiga al costat del poble) i que ara s'ha convertit en un pinar de repoblació. Sota el pinar hi ha tot de senderes traçades per a un circuit de btt que baixa des de l'ermita de Sant Josep i per elles comencem a caminar passant per alguns punts on s’ha tret pedra que contrasten amb el relleu suau de la resta on el pinar, ja madur, només deixa créixer les herbes i poca cosa més.

Travessem el Bovalar i, després de travessar el barranc de la Font d’en Seguer, eixim pel cap de dalt que mira cap a les Sorts on el pinar deixa pas a un seguit de bancals d’oliveres, ametlers o cirerers, la major part abandonats i cap a on s’estén el pinar. Les Sorts és un topònim que sol estar relacionat amb antics terrenys comunals que es sortejaven per al seu conreu entre els habitants del poble i que amb la desamortització del segle XIX sovint van passar a mans (comprant-los) de qui les treballava. Així hui en dia les Sorts és una zona de conreus majoritàriament abandonats al ser xicotetes partetes que no mereix la pena treballar.

Travessem les Sorts seguint un sender traçat per a les bicicletes de muntanya, així conforme pugem i augmenta la pendent anem trobant terraplens per a saltar amb la bicicleta. Per sort per la vora es poden evitar. Conforme ens acostem a la falda de Sant Josep la pendent augmenta i ens toca fer més esforç per a pujar fins que arribem a una pista que corre transversalment. Cal travessar-la i continuar amunt per la senda que puja cap a l’ermita de Sant Josep entrant en un espès pinar que creix a l’ombria de Sant Josep.

La pujada és continua però constant i no presenta una pendent excessiva. Faldeja el tossal on s’alça l’ermita fins que arribem a un coll on enllaça amb el camí de Sant Josep, asfaltat, que puja des del collao per on passa el camí de Santa Malena. Des d’ací el camí asfaltat puja a l’ermita i també hi ha una drecera per senda. Nosaltres no hi pujarem sinó que continuem asfalt avall fins al collao que està ben a prop.

 

La Salzadella des del Bovalar.

L'ermita de Sant Josep des de les Sorts.

Circuit de descens en btt.

Pujant per l'ombria de Sant Josep.

La Talaia Grossa i les Estelades des de Sant Josep.

Arribats al collao trobem un encreuament de camins. En primer lloc hi ha el camí veïnal asfaltat que des de la Salzadella va a Santa Malena. També arriba una senda que ve des de Serrancanes passant pel corral de la Porrona a més del camí que seguim. Nosaltres ara seguirem el camí de Santa Malena uns cent-cinquanta metres perquè de seguida girarem a la dreta per una ample camí que entra en un pinar de repoblació.

Al coll hem deixat enrere el terme de la Salzadella i ara estem dins del de Santa Malena, encara que el poble està ben lluny d’ací. Travessarem ara la partida de les Estelaes o Estalaes (possiblement corrupció de Les Talaes) que s’estén pràcticament fins als peus de la Talaia Grossa que queda davant nostre, alçant-se solitària, separada de la línia principal de tossals.

Seguim per l’ampla i recta pista fins que trobem a l’esquerra un senderol no massa xafat. Deixem ara l’ample camí i continuem pel sender que traspon un rellomet i baixa a travessar el barranc dels Blascos pujant per l’altra banda. Deixem enrere el camí ample però també el pinar, tot el que ens queda per davant, però també pels costats i el que anem deixant enrere és una gran malea formada per coscoll i llentiscle, acompanyat per romer, argelaga i margalló. Només alguns carrasquissos creixen ací i allà mostrant el què podria (i hauria) de ser un espès carrascar abans que el desboscament secular el fera retrocedir, i és que en este cas no han estat els incendis els responsables de la desaparició del bosc sinó la tala i el pasturatge intensiu a què han estat sotmeses estes terres, sobretot a partir del segle XIX, amb la privatització dels boscos. Mostra d’això encara són els nombrosos corrals que es troben, les úniques construccions humanes en un lloc on ni els bancals sovintegen, prova de què la terra no és gens agraïda.

La senda recorre les faldes de la Talaia Grossa fins que enfila la pujada per la cara nord on enllaça amb un sender més xafat que ve de la carretera de Santa Malena. Comencem així la segona pujada del dia (cap de les dos massa dura) que ens portarà a salvar un desnivell de 150 metres fins que arribem al colmo de la Talaia Grossa.

Des de dalt podem disfrutar d’unes vistes tan bones com el què promet el nom, i és que la Talaia Grossa és una immillorable talaia des d’on es domina tot el què queda de la serra d’Irta fins a Serrancanes, a més de vore tota la ribera de la mar entre Torre la Sal i el Montsià. Des d’ací es veu Cervera, Càlig, Santa Malena, Alcalà, Vinaròs, ... entre d’altres pobles, i això què el dia està boirós, en un dia clar i ventós se’n vorien molts més.

Camí dels Nàssios amb la Talaia Grossa al fons.

Plans de les Estelades cap a la Talaia Grossa.

Pujant a la Talaia. Al fons Sant Josep.

El cim de la Talaia Grossa.

El Montsià i la Plana de Vinaròs des de la Talaia Grossa.

Després de descansar un poc disfrutant de les vistes continuem la ruta encetant la baixada per la cara sud. La senda baixa directa i amb una forta pendent cap al barranc dels Blascos. Cal estar atents per a no fer un mal pas, sobretot als primers metres. Baixem conforme hem pujat entre els coscollars que ocupen les vessants de la Talaia que ens acompanyen fins que arribem al camí de la Bagassa o de la Cova d’en Cubells, que puja des de la partida de la Cova d’en Cubells (i del corral de la Bagassa) a les Estalaes. Nosaltres el seguim amunt cap a les Estalaes. Uns metres més avant, passat un collaet, el camí es fa ample i en un centenar de metres enllaça amb el camí dels Nàssios, ampla pista forestal que ara seguirem a la dreta de retorn cap a la Salzadella. El camí dels Nàssios és el mateix que hem agafat a l’entrar al terme de Santa Malena però ara el fem en direcció contrària.

El camí travessa una sèrie de pinars de repoblació. Ací l’antic ICONA va expropiar terres ermes i va fer una tasca de repoblació amb pins. La gran majoria dels pins són pins blancs però també trobem altres classes de pins que no acabem d’identificar i, entre ells, creixen algunes carrasques i algun roure.

Però no seguim massa tros el camí dels Nàssios i de seguida trenquem avall per una pista que baixa a buscar el barranc del Pou del Roure, el travessa, i continua remuntant-lo per l’altra banda. Al barranc passem per una raconada on, pot ser, hi havia un pou per les restes que es veuen. El que sí hi ha són roures, no formen un bosc pròpiament dit però trobem exemplars adults que creixen a les parts més fresques.

Seguim la pista fins que acaba, just quan acaba el pinar de repoblació, als peus de la Serrancanes, la serra que separa els termes de Santa Malena (i Alcalà) del de la Salzadella, el punt més alt de la qual i d’on pren el nom és el Tossal d’en Canes. Tant esta com els tossals anteriors de les Talaies sovint a la cartografia oficial apareixen retolats com a «Serra de la Vall d’Àngel» (o Valdanxer en una transcripció corrupta de la mateixa), però la Vall d’Àngel pròpiament dita és la vall que hi ha entre la Serrancanes i les muntanyes de Murs, que la separen d’Alcalà.

Deixem enrere la pista i pugem per una senda que mou recte entre els pins alineats fins que deixem enrere el pina i eixim novament al coscollar que s’estén per tots els tossals que no han estat replantats de pinar. La senda ens puja a enllaçar amb la senda del mas de Fenàs que seguirem a la dreta obligatòriament perquè a l’esquerra, cap a lo Fenàs, es troba totalment tapada pel coscoll.

La senda ens puja a la divisòria d’aigües, en un colladet on enllaça el sender que ve des del Tossal d’en Canes pel Tossal Pelat i on puja també des de la Salzadella l’assagador Real que baixa pel costat del barranc de Coma Cabrera. El seu traçat s’ha netejat fa poc i una paleta convida a baixar però nosaltres seguirem el camí del Tossal Pelat cap al nord, també ample i recentment netejat.

Seguim el camí fins que ens trobem ja prop del corral de la Porrona. Ací deixem el camí principal, que segueix recte a enllaçar amb el camí asfaltat de Santa Malena, just al coll on hem passat abans, i trenquem a l’esquerra passant per davant de les parets del corral de la Porrona per a buscar el Carreró de la Canal. Un cartell ens ajuda a seguir en la direcció correcta.

Senda de baixada per la cara sud.

Baixant cap a les Estalaes.

Camí de la Cova d'en Cubells.

Camí dels Nàssios.

Pista del Pou del Roure.

Pujant cap al Tossal Pelat amb la Talaia Grossa de fons.

Senda del mas de Fenàs.

Camí del Tossal Pelat.

El sender que seguim fa la volta al tossal per ponent, deixant un senderol poc evident que baixa cap al pla, i enfila per dalt l’estret Carreró de la Canal.

Entrem així al Carreró de la Canal, una ampla obertura entre les penyes calcàries i on la dificultat d’accés i l’estar situat a la cara nord ha facilitat la conservació de la vegetació original. Així ací trobem un carrascar ben estructurat, format per carrasques grans amb tot l’acompanyament florístic característic dels carrascars termomediterranis com l’arítjol, la rogeta, l’alborcer, ... entre d’altres, però el fet de situar-se en una ombria fa que no aparega el margalló (present a la solana just abans d’entrar al Carreró), el romer o l’argelaga. D’altra banda trobem algunes espècies pròpies dels carrascars mesomediterranis com l’heura i lligabosc. Estem doncs en un paratge

especial que ens transporta a una altra època quan els carrascars cobrien totes les serres i terres que hem caminat.

Travessem el Carreró de cap a cap fins que acaba, dalt de la capçalera del barranc de la Fonteta. Hauríem de tornar enrere per a mirar de baixar per la senda que davalla a buscar l’Assagador Real però decidim baixar camp a través a buscar els bancals treballats que hi ha al pla, a la falda dels tossals doncs no sembla massa difícil ni massa tapat. Així que ens disposem a fer la part més aventurera de la ruta ara al final.

La baixada no és difícil però presenta algun pas complicat on cal posar les mans i despenjar-se. A més, fugint de la vegetació, optem per buscar les penyes i també optem per baixar per un pedregal que ens evita les punxades fins que ens trobem a la falda del tossal. Des d’ací ens queda només un curt tram per a arribar als primers bancals treballats i mirem d’arribar pel lloc on menys malea hi ha, i quasi ho aconseguim. Al final només ens haurem de punxar una vintena de metres per tal d’arribar al cap de dalt d’un bancal d’oliveres que hem de travessar del capçal al bassal per a arribar a l’entrador que li dóna accés i per on nosaltres continuarem.

Desviament al Carreró de la Canal.

Senda al Carreró de la Canal amb la Salzadella de fons.

Començament del Carreró de la Canal.

El Carreró de la Canal.

Baixada camp a través des del Carreró.

Barranc de la Fonteta per on hem de baixar.

Desgrimpant el barranc ...

... i baixant pedreres.

Falda de la muntanya als peus del Carreró que queda dalt.

Tros tapat de malea per a arribar als primers bancals.

Seguim l’entrador que puja a la partida dels Reguers, on ens trobem, i que ens portarà a l’ample camí asfaltat de les Gatelleres per on hi ha traçat l’itinerari de la «Via Augusta», ara sense manteniment. Per ací també anava l’antic camí d’Alcalà que passa pels peus de la Serrancanes. Nosaltres el seguim cap a la Salzadella on arribem en poques passes després de travessar el barranc de la Font d’en Seguer on trobem alguns exemplars grans de carrasques i un rodal d’oms joves.

Entrem a la Salzadella i cal travessar el poble per a eixir-ne pel camí de Santa Malena o de les Estalaes. Eixim pel camí asfaltat fins que arribem a un peiró trencat on seguim a l’esquerra entre un camí vorejat d’arbres que ens porta al començament del Bovalar, des d’on hem començat a caminar.

Finalitzem així una ruta que ens ha sorprès gratament tant per les bones vistes de la Talaia Grossa com per l’espectacularitat del Carreró de la Canal.

Camí d'accés als Reguers.

Camí vell d'Alcalà i "via Augusta".

Entrant a la Salzadella.

Camí de Santa Malena.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Salzadella: volta a la Talaia Grossa
La Salzadella al Tossal d'en Canes
de la Salzadella als Revoltons i l'ermita de Sant Josep

Més informació:

• Ajuntament de la Salzadella
• Àlvaro Martí, Mª Teresa (2006) Toponímia dels pobles valencians: La Salzadella Ed. AVL accessible a la web.
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea, Vinarós
• (1910) Minuta del MTN de Salzadella IGN
• (1938) Minuta del MTN de Salzadella IGN
• (1910) Minuta del MTN de Santa Magdalena de Pulpis IGN
  

VOLTA AL CAMPILLO

Fa poc han netejat noves sendes pel terme de Ribesalbes. Noves o velles perquè el què han fet ha estat recuperar vells camins i assagadors. A més fa un temps també van netejar i marcar tot un seguit de rutes en bicicleta de muntanya. A l’Alcora també han recuperat i marcat nous senders, entre d’altres la ruta de la Metal·lúrgia que ja vam fer, en part, al gener passat. Així basant-nos en les rutes obertes per uns i altres hem dissenyat una ruta senderista pròpia que fa la volta al Campillo entre els termes de Ribesalbes i l’Alcora.

El Campillo però no és de Ribesalbes ni de l’Alcora sinó que és una partida del terme d’Onda que es troba entre els dos anteriors. Però encara que administrativament pertany al terme d’Onda els propietaris són majoritàriament de Ribesalbes. Fent honor al seu nom és un gran rodal de terreny pla, ideal per als camps, que es va transformar en regadiu als anys seixanta del segle passat per a compensar els veïns de Ribesalbes que van perdre les seues hortes, inundades pel pantà del Sitjar. Actualment encara contrasta la verdor dels tarongers que formen un rodal compacte, amb el verd més apagat d’oliveres i garroferes que hi ha als voltants.

 

Per començar la ruta ens acostem a la bassa del Campillo, fins on arriba l’aigua del riu de Millars i des d’on es rega la part d’horta. Dalt mateix de la bassa hi ha una senda que mou cap a Ribesalbes. En poques passes arribem al camí del Canal, que ací va per la vora del canal que porta l’aigua del riu al Campillo. Cal seguir-lo a l’esquerra uns metres fins a la carretera i baixar per ella per a trobar un sender marcat amb ratlles blanques i blaves que ve de Ribesalbes per a pujar al Tossal del Negre.

Després d’un curt tram per un camí de terra arribem al Campillo, o millor dit a la vora. A l’altura d’una caseta on el gust d’un pare va construir tot un món de fantasia per als fills, ja majors (amb una caseta de fades, un castell o un iglú entre d’altres construccions) trobem l’assagador d’entre Termes que segueix la ratlla de Ribesalbes i Onda. Nosaltres el seguirem cap al sud deixant el Campillo a l’esquerra. Ací ressalta el contrast entre el verd dels tarongers plantats dins del Campillo i les garroferes i oliveres (cuidades o perdudes) del secà que l’envolta. Seguim l’assagador fins als peus del Tossal del Negre on l’ample camí que el segueix es torna una estreta senda que puja cap al tossal.

Cal seguir les marques que ens porten senda amunt cap al capoll del tossal fent algunes voltes per suavitzar la pendent. Pugem entre bancals ermats fins que arribem a la part alta del tossal on hi ha una gran fita de terme i des d’on se pot vore el rodal del Campillo i tota la ruta que tenim previst fer. De l’altra banda queda el pantà del Sitjar, pràcticament ple. Hui les boires no ens deixen disfrutar de les vistes que arriben fins a la mar però no per això són menys boniques.

Inici de la ruta a la vora del Campillo.

Bassa del Campillo.

Ribesalbes des de la carretera.

Caseta de bruixes per als xiquets.

Assagador d'Entre Termes.

Pujant al tossal del Negre.

El Campillo des del Tossal del Negre ...

... i el pantà del Sitjar de l'altra banda.

Després d’uns moments al cim continuem camí per dalt del tossal que s’allarga cap al pantà. Baixem cap a un collet que separa les dos puntes del tossal. Ací la ruta marcada continua recte per dalt per a baixar al pantà per la cova del Negre. Nosaltres però trenquem a l’esquerra cap al barranc de Parents. Àlvar però se’ns separa per a seguir recte quedant que ens agafarà més endavant.

La senda baixa entre pins i coscolls fins que arribem al camí del Campillo, ací una estreta pista que entra als bancals que encara es treballen. La seguim a la dreta entre el pinar que colonitza els bancals de garroferes abandonats fins que mor. Ací cal esperar a Àlvar que hauria de vindre per la dreta, pel camí que ve de la cova del Negre. Ens estem esperant una estona no molt llarga i com que no ve continuem camí baixant pel vell camí que enfila avall pel barranc de Parents.

La baixada pel barranc és ben bonica. Seguim per una senda que travessa el dens pinar que creix més espès quan més baixem, i també més ombrívol de manera que a la part més baixa travessem un pinar madur amb un sotabosc de llentiscle, murta i l’arítjol que se’n puja pels pins. Anem buscant una senda que mostra el mapa del Tossal de l’Alcora i què puja per la Foguilella i la Foia dels Flares a buscar la ratlla del terme de l’Alcora però ens la saltem i fem cap a la carretera de Castelló a Ribesalbes que voreja el pantà. Cal tornar enrere i mirar millor i, ara sí, trobem la senda que està molt desdibuixada, no debades és una d’eixes sendes que els mestres del Tossal marquen amb puntets.

Ens esperem a l’entrada de la senda a Àlvar però no arriba i tampoc podem tocar-li perquè no hi ha cobertura de manera que decidim pujar un poc a buscar-ne senda amunt. Mala idea perquè al final anirem tot el matí enviant-nos missatges d’on parem però no ens acabarem trobant fins al final de la ruta. Així que no seguim avant buscant el senderol que puja per un barrancusset que baixa de la Foia dels Flares. El senderol es fa perdedor allà on el barranc s’obre, perdent-se entre l’herba alta que creix al fons. Finalment sense massa complicacions arribem a una pista que entra a una caseta assolada enmig d’un espès pinar i, seguint-la, fem cap a la ratlla de l’Alcora per on corre l’assagador reial d’Aragó que, des del Sitjar i per les Serretes puja cap a Penyagolosa.

Abandonant la ruta que va a la Cova del Negre.

Camí del Campillo.

Senda que baixa al barranc de Parents.

Tram de pinar madur al barranc de Parents.

La Foia dels Flares on no hi ha senda clara.

Bancals d'oliveres a la Foia dels Flares.

Seguim per la ratlla amunt fins que arribem a un antic corral de bous on ara ja no n’hi ha. Just ací passa el gasoducte i per la dreta continua una senda seguint-lo que baixa a travessar el barranc de la Grillera i per on es pot anar fins a l’Alcora. Nosaltres ara seguim recte entre bancals de garroferes fins que eixim a la carretera en una revolta tancada. Continuem per ella amunt fins una altra, ací cal desviar-se'n per la dreta a buscar un sender que ix just abans de la revolta a l’esquerra (i ens estalvia un tros d’asfalt) i seguim recte per l’assagador que va travessant entre garroferals, olivars i ametlars. El seguim fins que arribem a un pinar on l’abandonem per a retallar buscant el mas de Sant Gils. Seguim ací un entrador que travessa el pinar i per la vora d’un parany fa cap a un hort de tarongers deixat ermar. Travessem l’antic hort on la brossa ja passa per damunt dels tarongers secs i enllacem amb un camí que travessa un pinar i acaba en un estable de cavalls. Abans que acabe, quan gira a la dreta, seguim a l’esquerra un senderol que coincideix amb un assagador i que ens portarà a un garroferal. Deixem l’assagador i travessant el garroferal arribem a Sant Gils.

Ací, baix d’uns pins trobem unes taules d’obra on aprofitem per a descansar i fer un mos. Sant Gils fou una de les diferents masades del terme de l’Alcalatén que s’incorporaren a l’Alcora arran de la desaparició del poble d’Alcalatén al segle XV. La sort que han seguit les diverses masades existents ha estat dispar: així la Foia o Araia continuen formant part de l’Alcora mentre que Figueroles o Costur s’han separat convertint-se en pobles independents de Llucena i l’Alcora respectivament. Sant Gils és qui ha patit pitjor sort i hui en dia ha desaparegut totalment. Per Sant Gils passa el recentment marcat camí de la Metal·lúrgia que ve del mas d’en Corna i continua cap a Araia.

Assagador reial d'Aragó.

Fent drecera per una pista entre el pinar ...

... un camp de tarongers abandonat ...

... una altra pista entre el pinar ...

... i finalment per un antic assagador mig perdut.

El mas de Sant Gils.

Després de descansar continuem camí i ho fem seguint el camí de l’Alcora, per on ve el camí de la Metal·lúrgia però no el seguim més que uns metres perquè de seguida l’abandonem trencant a la dreta per una senda que baixa a buscar la font de Sant Gils. La senda, recuperada per l’amiga Aida i el seu company, segueix el traçat d’un assagador que baixa per la vora dels antics bancals d’horta que baixen com les grades d’un teatre romà cap al barranc de la Grillera, que ací pren el nom de barranc d’Araia (la Grillera se l’anomena quan es junta amb el barranc del Salt). Seguint el vell camí arribem al fons del tot a on passa el barranc per on corre l’aigua que antigament regava les hortetes.

Travessem el barranc i pugem per l’altra banda. L’assagador que seguíem continua a la dreta cap a la Palmosa però no està net. Nosaltres seguim pel camí netejat que torna a baixar al barranc passant per una raconada frescal on tornem a travessar l’aigua entre juncs, baladres i d’altres espècies amants de la humitat. Des d’ací pugem novament per l’altra banda fent cap als antics bancals. Deixem a l’esquerra les antigues hortetes i per la vora d’un llarg bancal de garroferes acabat de treballar i fem cap al camí de Sant Gils a l’Alcora (per on passa el camí de la Metal·lúrgia). Seguim ara a la dreta uns metres i quan comença a baixar trenquem a l’esquerra.

A l’esquerra tenim dos sendes no molt clares. Nosaltres seguim per la de dalt que puja entre el pinar i ens porta al camí de Sant Gils que va des de Sant Gils a Araia. Este també el seguim només uns metres perquè quan gira a la dreta nosaltres seguirem recte passant per la vora d’una finca de tarongers. Davant nostre veiem ja la Serreta per on hem de pujar.

Per la part de dalt dels tarongers continua un ample caminal en prou mal estat per al pas de cotxes que s’endinsa al pinar i va pujant cap a la Serreta. Per ací no és la primera vegada que passem però sempre ho hem fet en sentit contrari així que ara ens tocarà vore com de dura és la pujada que, a més, és la primera de tota la ruta que mereix eixe qualificatiu.

La primera part de la pujada la fem pel camí entre el pinar fins que arribem a un collet. Ací cal seguir per la senda que coincideix amb un assagador. A la Serreta on hi ha un pinar que es va salvar del foc sent esta la part més bonica del recorregut. El sender, no massa xafat però evident, passa sota els alts pins que li fan ombra i eviten el creixement del sotabosc. Després d’una pujada no massa llarga arribem a la Serra per on passa l’assagador real d’Aragó. Molt a prop de la Bassa de Fanzara que deixem a la dreta.

Senda de baixada al barranc d'Araia.

Travessant el barranc d'Araia.

Bancals a Sant Gils.

Camí de Sant Gils.

Pujant cap a la Serreta que es veu al fons.

Senda de la Serreta.

Pas real d'Aragó per la Serra en la Bassa de Fanzara.

Al punt on arribem conflueixen els termes de l’Alcora, Ribesalbes i Fanzara (el d’Onda queda un centenar de metres més enrere). I també ací arriben tota una sèrie d’assagadors que s’uneixen al assagador o pas Real d’Aragó que puja cap a Penyagolosa. Este era un punt de pas obligat per a les raberes que anaven a extremar. A més ací arriben també diferents camins que en la majoria de casos coincideixen amb els assagadors. Tenim la pista per on passa l’assagador principal, la senda que hem seguit, un camí que baixa directe a Araia (ara tapat de malea) i el que seguirem, que també seguint un assagador baixa als Contaors què és per on continuem la ruta.

Comencem la baixada pel camí vell, net i ben traçat de manera que podem baixar a bon pas sense patir massa per la pendent. A més així podem disfrutar de les vistes sobre Ribesalbes i el Millars. En dies més clars es veu també tota la Plana.

Baixant pel camí arribem al collet dels Contaors on hi ha una bassa i un aveall per als senglars i una caseta per a caçar-los a l'espera. Fins ací puja una pista seguint el traçat del vell camí i la senda més xafada trenca a la dreta baixant al Clot per a buscar Ribesalbes. Nosaltres però seguirem una senda recuperada fa poc que continua recte per l’assagador dels Contaors passant per dalt del Cau de les Màlies.

El camí dels Contaors des de la Serra.

Caseta per a l'espera del senglar.

La senda puja primer cap al capoll de la muntanya i segueix per dalt fins que, separant-se’n de l’assagador (que sempre va per dalt) continua pel cara-sol del tossal, amb una malea més clara. La senda s’ha netejat ha consciència de fa poca i és fàcil passar. A més la pendent no és massa gran i sempre de baixada fins que arribem a la Domenya. Mentre baixem podem disfrutar de les vistes que no són massa bones en un dia calorós i tèrbol.

Arribem finalment a la Domenya on la senda esdevé en pista (que puja a uns bancals i una caseta). Ací la pendent és més forta fins que arribem a un colladet a l’Esmoladora on hi ha un important encreuament de camins: per l’esquerra puja un ample camí des del Campillo que continua per la dreta cap a la Serra, recte continua un ample caminal que segueix l’assagador dels Contaors i a la seua dreta el camí de l’Esmoladora per on es pot baixar a Ribesalbes.

Seguirem recte pujant un poc per un pinar que creix a l’ombria del Piló del Palmeral fins que eixim a uns bancals d’ametlers al Tapàs. Travessem els bancals i per l’altra banda continuem per una ampla senda que baixa cap a la bassa del Campillo. Després d’un tros de terra arribem a una pista formigonada que puja al corral de les Forques. Des d’ací l’assagador baixa directe cap a Ribesalbes. Nosaltres però seguirem recte pel formigó fins que fa una revolta tancada, moment en què el deixarem seguint recte per una ampla senda que ens portarà al cap de dalt de la bassa del Campillo, a pocs metres d’on hem aparcat per a començar a caminar.

Acabem així una ruta més que interessant que fa la volta al curiós enclau del Campillo. Ruta ideal per a fer-la a la Primavera o la Tardor, encara que en esta segona cal anar molt pendent dels caçadors.

Seguint l'assagador dels Contaors pels colmos.

Arribant als corrals de la Domenya.

Camí del Campillo a la Serra.

Ametlers al Tapàs.

Tram de senda baixant al Corral de les Forques.

Tram formigonat al corral de les Forques.

Acabant la ruta novament a la bassa del Campillo.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó

de Ribesalbes a Araia

de l’Alcora a Sant Gils pel mas Vell i tornant pel tossal de les Foies

Més informació:

• Ajuntament de Ribesalbes

• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.

• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)

• Ruta "camins de la Metal·lúrgia"

• Ajuntament de l'Alcora