CAMINO DEL SALVADOR

Camins a Santiago hi ha molts, quasi tants com a Roma però com em deia un amic, l'autèntic camí de Santiago només és un, el que va de la porta de ta casa a Santiago i torna. Ara bé, quan es va descobrir la tomba de Santiago i van començar les pelegrinacions des d'europa la majoria de camins i pelegrins venien de França i, si bé en un principi seguien un camí proper a la mar, a partir del segle XI amb el desplaçament de la frontera cap al sud, el camí travessa la meseta nord pel que hui en dia es coneix com el camí francés.
Van haver però, altres camins històrics que agafaven els pelegrins per arribar a Santiago: la via de la Plata, la vella calçada romana que seguien els mossàrabs cap al nord, i que sovint era un camí només d'anada. El camí de l'Ebre que va seguir Sant Francesc d'Asís quan va fer la seua pelegrinació. El camí anglés, des d'A Corunya on desembarcaven fins a Santiago, etc. D'aquests destaca l'anomenat camino primitivo que fou el que va seguir l'any 814 Alfons II rei d'Astúries en tindre notícia de l'aparició de la tomba de l'apòstol.

El camí del Salvador és una variant del camí francés que agafaven els pelegrins des de Lleó per anar a Oviedo a visitar la Cámara Santa on es conserven diferents relíquies de Crist (un sudari, una arca, etc.) seguint la vella dita dels pelegrins occitans que afirmava que qui va a Santiago i no al Salvador, visita el criat i no el senyor. Els pelegrins medievals no tenien cap inconvenient en desviar-se del camí allargant-lo un parell de setmanes més, total no anava d'un mes la pelegrinació a Sant Jaume.

Així de camins de Sant Jaume hi ha molts però, avui en dia quan el temps és tant escàs, per què triar el camí del Salvador? Normalment qui fa el camí per primera vegada tria el camí francés, per tradició, fama i per ser el més concorregut, però posats a repetir experiència el camí francés es troba hui en dia molt massificat i s'ha comercialitzat en excés perdent un poc del seu atractiu original. Per tot açò molta gent opta per altres camins més exigents, solitaris o autèntics: via de la Plata, Camí del Nord. El camí del Salvador té tot açò i un parell de coses més; la primera és la distància; tan sols 120 km que fa possible fer-lo en quatre o cinc dies; la segona és el fet de ser el camí més muntanyer de tots els que van a Sant Jaume.

Així quan un company em va comentar que est estiu pensava fer el camí del Salvador i el Primitivo em va temptar molt, però com que les obligacions familiars no em permetien estar quinze dies fora de casa vaig optar per acompanyar-lo el primer tram, què és un camí en sí mateix a una fita clara: la catedral del Salvador d'Oviedo.

Fita d'inici del camí.

El primer diumenge d'Agost vam eixir de matí de la Plana fent camí per Terol, Sòria i Burgos fins a Lleó, resseguint les passes del protagonista de l'Espill que també pelegrinà a Compostel·la.

Després de fer nit a l'alberg de joventut (on es pot reservar) dilluns abans d'eixir el sol vam eixir cap a l'Hospital de San Marcos, punt on el camino del Salvador es desvia del camí francés. Una fita ens indica l'inici de la ruta però els primers centenars de metres no trobem cap fletxa indicadora, i segurament amb bon criteri no estan posades. Una anècdota pot il·lustrar-ho perfectament: uns pelegrins francesos van seguir-nos camí amunt per la vora del riu, i els vam esperar pensant que pot ser s'equivocaven. Al preguntar-los si anaven a la Virgen del Camino i respondre afirmativament els vam aclarir que s'equivocaven; un home va negar amb el cap i assenyalant una fletxa va començar a caminar pensant que li preníem el pel. Al aclarir-li que per allí s'anava a Santiago passant per Oviedo ens va donar les gràcies i es van dirigir al camí francés.

El primer tram fins a Carvajal de la Legua és una llegua bona (una llegua és equivalent a una hora de caminar a peu) doncs està a quasi 7 km, i va travessant les urbanitzacions dels afores de Lleó. A partir d'ací ja comença el camí de veritat, només eixir del poble agafem un camí de terra que, entre camps de blat i per un terreny ondulat, ens endinsa a poc a poc a un bosquet de carrasques i roures.

El camí a l'eixida de Carvajal de la Legua.

El camí va resseguint el riu Bernesga tota l'estona, ara més aprop ara més lluny, però no és un camí planer doncs va pujant i baixant els costers de vora riu.

Una llegua curta més tard arribem a la font de Villalbura on antigament va existir un poble del qual ara només resten en peu quatre parets aprofitades per tancar ovelles i una bústia per a signar els pelegrins. Un poc més avant, després d'una forta pujada i dins el bosc trobem l'àrea de descans de San Pelayo. On a l'edat mitjana hi havia un monestir per reconfortar els pelegrins ara trobem unes tauletes a l'ombra i una bústia amb un llibre per signar i medecines. Un poc més avant trobem una nova font a la vora del camí (si fem drecera travessant la vaguada pel mig no la trobarem).

Llibre de signatures de San Pelayo.

Poc després arribem a Cabanillas, poble històric del camí on hi havia un antic hospital i on encara hui es celebra una festa el dia del pelegrí.

Camins de la vega del Bernesga.

Després d'un traguinyol d'aigua i un mosset continuem el camí ara sí per la vora mateixa del riu, sota d'unes carrasques primer i guanyant un poc d'altura fins arribar a la Seca, per on no passem doncs queda just a l'altre costat del riu (hi ha un pont), i seguim a partir d'ací per la vega del riu per un camí envoltat de xops fins eixir a una carretera comarcal no massa transitada que passa per la calle Real de Cascantes i que no deixarem fins arribar als afores de la Robla.

Ermita de la Virgen de la Celada.

Abans d'arribar a la Robla un desviament ens acosta a la via del tren i a l'ermita de la Virgen de la Celada (o de las Nieves) amb unes magnífiques vistes de la central tèrmica. Coincideix que hui és el dia de la festa major i bona part del poble es troba oint missa a l'ermita i pels voltants, on hi ha preparat l'esmorzar, com que no anem tan mudats com la gent del poble seguim camí per arribar a l'alberg i arreglar-nos.

Cal trucar per telèfon i un treballador de l'ajuntament ens obrirà l'alberg i ens explicarà el funcionament. L'alberg és nou de trinca, situat a la vora d'un parc a l'eixida del poble, un poc apartat del centre però molt tranquil, cosa que agraïm estant de festes.

Dinem i mirem de comprar pa i altres coses per a les jornades a venir, cosa difícil perquè està tot tancat. Demà passarem per Pola de Gordón molt de matí i encara estarà tot tancat, i des de la Pola de Gordon a la Pola de Lena (a dos dies) no hi ha pràcticament cap servei.

Passem la vesprada xerrant amb dos pelegrins més que han arribat més tard; una dona holandesa que ve de ... València! i un home de Valladolid que ja va fer el camí i torna aprofitant uns dies de festa que té.

Corro de Lucha leonesa.

Aprofitem també per assistir al corro de Lucha leonesa que han montat just a la vora de l'alberg, on es fa una competició d'esta lluita barreja de força i habilitat.

Dimarts de matinada fa un fred que pela i, encara de nit, iniciem l'etapa reina del camí, 42 km i 3 ports de muntanya. Eixim de la Robla per una carretera secundària sense trànsit a estes hores. Passem per Puente de Alba i Peredilla i se'ns fa de dia al passar per l'Ermita del Buen Suceso, entre la carretera i la via del tren on fem una breu parada doncs encara no hem entrat en calor.

Abandonem temporalment la carretera per arribar a la Pola per un camí de terra que agafem en Nocedo de Gordón i entrem al poble passant sota les vies per un pas soterrat. Passem per la Pola poc abans de les huit i el termòmetre marca només 6 ºC. Seguim un tros per vora riu fins un polígon industrial i per carretera local fins a Beberino. Travessem el poble i seguim per la carretera, amb molt poc trànsit, que enfila de dret les muntanyes que tenim ja a tocar. Passem un estret i agafem una carretera local. El sol encara no ha tocat les fondalades per on va la carretera i fa fred. Passem i parem un moment a l'ermita de Nuestra señora del Valle just abans d'arribar a Buiza.

Ermita de Nuestra señora del Valle.

Fins a Buiza hem fet 14 km en 3 hores, però és ací on comença el camí interessant. Des d'ací hi ha dos opcions (i serà així fins a Los Fierros) el camí d'estiu i el camí d'hivern. Triem el camí d'estiu més interessant i muntanyer, el camí d'hivern segueix quasi tot el recorregut de la carretera i és recomanable quan el d'estiu està cobert per la neu, emboirat o amb forta pluja, malgrat que la carretera és també molt perillosa. (Serà per això que de novembre a abril no hi ha quasi pelegrins pel camí del Salvador).

Forcall de camins a Buiza.

A Buiza deixem a l'entrada les antigues escoles, ara alberg de pelegrins, i travessem el poble passant per davant de l'església nova, reconstruïda després de la guerra. Davant mateix de l'església es parteixen els camins i agafem el que puja. Ens espera una forta pujada i decidim anar cadascú al nostre ritme.

Forcada de San Antón.

La pujada a la Forcada de San Antón és llarga però no massa pendent. Només algun tros de pista a meitat pujada és més costerut, la resta segueix el traçat del vell camí i com tots els vells camins està fet per a que la pujada siga constant però no massa pronunciada. Quasi tota la pujada es fa al sol, nosaltres ho vam agrair doncs fins a eixe moment havíem tingut més fred que calor. A la part final clapes de roures joves alegren un poc el paisatge monòton de prats i matollars. Podem trobar cavalls i vaques pasturant pels vessants.

L'ample coll de San Antón deixa pas al valle de la Tercia cobert de prats, amb algunes clapes de pinar de repoblació com la que trobem just al passar el coll. Les vistes (si el dia és clar) són magnífiques però ens hem de fixar en el camí que hem de seguir, primer per una vella pista forestal en desús convertida en senda que passa pel pinar, deixant-la a l'arribar a un barranc per un sender a l'esquerra que manté l'altura sobre el barranc que s'enfonsa cap a Rodiezmo. Passem uns estrets de roca on la senda és més evident i ens trobem davant les faldes de la serra, cobertes de prats per on hem de seguir però on no és fàcil seguir la senda que, manta vegades, es perd entre els prats. De tant en tant hi ha unes paletes en forma de fletxa pintades de groc que marquen el camí, de lluny es poden vore (si no hi ha boira) i el GPS esdevé sinó imprescindible, una gran ajuda. Ens comenten més tard que les paletes les han ficades este mateix estiu, la veritat és que sense elles i GPS la possibilitat de perdre's és molt gran.

Camí de Poladura pel Valle de la Tercia.

Més d'una hora travessant prats i filats de vaques i cavalls i quan ja està el poble a tocar cal travessar una pista i baixar i travessar un reguer, última dificultat abans d'entrar en Poladura de la Tercia.

El poble és menut i al bell mig, davant de la font, hi ha l'alberg municipal, aprofitant les antigues escoles. A la vora hi ha una casa rural on fan menjars (per encàrrec); a banda d'un grapat de veïns molt amables no hi ha molta cosa més al poble. Portem ja 23 km i és un bon lloc per a finalitzar l'etapa si no ens trobem en forces o en presses per arribar a Payares.

Com no és el cas i el temps assolellat però frescot ajuda iniciem la pujada al segon port del dia: la collà del coito on trobe un home que puja davant meu i encetem la xerrada. Puja a bon pas i ja en té vuitanta complits, m'explica que la collà és per on passaven amb els ramats a Busdongo, i que per la San Anton baixaven els ramats a Astorga on els carregaven al tren cap a Extremadura per a passar l'hivern. M'indica el camí a seguir i continue l'ascensió per les vessants herboses. Només de tant en tant afloren les penyes calcàries i deixen vore avencs i rasclers. El camí a trossos està ben marcat i en altres quasi perdut, però poc xafat en tota la pujada.

A meitat camí veig uns animals que es mouen com en ramat muntanya avall, no els done més importància, però a l'acostar-me veig que són voltors que comencen a volar i al passar pel lloc on eren trobe un isard completament devorat llevat del cap i les potes, si haguera tardat uns minuts més pot ser ja ni això quedaria. Més tard ho comentem a l'alberg de Payares, quan han passat la resta de pelegrins poc més de mitja hora abans encara estava sencer.

Collà del Coito.

A l'arribar a l'ampla collada un tancat de fil d'aram marca el límit entre Viadangos i Busdongo. La vista és espectacular veient ja l'altra banda de les muntanyes, però encara no s'han acabat, cal baixar a Arbás i pujar el Alto de la Gobia.

El sender baixa fins la capçalera del Valle del Canal des d'on una pista remunta una vessant amb pinatells de repoblació (si seguirem la pista que baixa arribaríem a Busdongo, des de Busdongo a Uxo anava la via romana de la Carisa, són 42 km de muntanya sense cap poble intermedi abalisats hui en dia com a GR-100.1). Arribem a un alt on agafem una altra pista que ens baixa per un vessant cobert de brugueres al Valle de la Madera des d'on remuntem una altra volta arribant ja a uns prats a l'altura de la Majada de las Caballetas, únic edifici que ens pot servir de recer en tot el recorregut des de Poladura. Des d'ací ja veiem el port de Payares just davant i si tenim intenció d'anar fins allí és millor seguir al recte fins trobar la carretera (al port hi ha bar).

El nostre camí agafa un senderol a la dreta poc després de la Majada que fa cap a un collet on passa un vell camí, el transpondrem i seguirem recte per anar a Arbás. (Si no volem passar per Arbás, seguint el camí a l'esquerra i prenent com a fita la línia d'alta tensió ens estalviem xafar carretera arribant al punt on ens desviem més tard de la mateixa).

Colegiata d'Arbás.

Arribem a Arbás per dalt, havent de baixar una darrera vessant herbosa fins a les cases, pràcticament deshabitades, i la col·legiata tancada. Tot i això mereix la visita per fora l'antiga col·legiata que acollia els pelegrins al seu pas cap a Astúries. Ara l'única cosa que podem fer és agafar aigua d'una font que hi ha davant i que sembla que té fama de ser molt bona.

Des d'Arbás hem de seguir per la carretera amunt cap al port i agafar una pista que puja a la dreta (amb portera) just abans del desviament a les pistes d'esquí. A partir d'ací ja no hi ha marques fins que entrem a Astúries. Pugem cap a l'Alto de la Gobia passant sota les torres d'alta tensió, resseguint uns pals que ens van indicant més o menys el camí. Envoltats de vaques i cavalls pugem a l'Alto i ja veiem a l'altre costat d'una fondalada el Boquete de la Calera on una portera fa de frontera entre Astúries i Lleó.

Boquete de la calera.

Entrem a Astúries baixant la vaguada Tibigracias en una pronunciada baixada sense senda clara fins la carretera que travessem per agafar una pista a l'esquerra que comença a baixar. Només entrar al Principado ens esperen les vaques i les fagedes, la pista baixa entre boscos mixtos de faig i roure, acompanyats d'alguns bedolls, avellaners, etc. A partir d'ací a més de les fletxes grogues del camí trobem també les marques blanques i roges del GR-100 o via de la plata que ens acompanyarà al llarg de bona part del recorregut (també arriba a Oviedo encara que de vegades fa una ruta més muntanyera).

Després d'una llarga baixada arribem a un enforcall on hem d'agafar una ampla pista que planeja per l'ombria entre el bosc espès fins que apareixen els primers prats enmig del bosc, prop ja del poble de Payares. Arribem així a la carretera nacional que baixa del port de Payares. El camí baixa a l'esquerra abans de la carretera per arribar pels camps a Payares (com que no està molt marcat, vam entrar per la carretera, el tram més perillós de tot el camí).

Si vullguerem allargar la ruta no cal passar per Payares, a l'enforcall cal agafar el camí que baixa directe a Sanmiguel del Río.

L'alberg de Payares es troba a les velles escoles reconvertides en local social del poble i en alberg a la part alta. Marisa, l'hospitalera, ens fa el sopar doncs al poble no hi ha bar, només el local social on es reuneix la gent del poble per a fer la partida, xerrar o navegar per internet.

A l'alberg no estem sols, 4 valencians han arribat de matí des de Poladura i també una parella (ella valenciana i ell tarragoní) que ve de la Pola de Gordon. El sopar per tant és més agradable amb tanta colla.

Dimecres de matinada fem camí amb companyia, el xicot de Tarragona s'ha afegit a la colla i eixim mentre la resta encara dormen. Seguim el PR-AS-94 que per un camí enclotat entre prats embardissats baixa amb forta pendent a Sanmiguel. Deixem la boira dalt de Payares que cada vegada queda més lluny i més amunt i arribem a Sanmiguel, xicotet nucli rural amb un vell teix a la plaça davant l'església. No serà l'únic teix que trobarem davant una església però si el primer.

Eixim per la carretera vora el riu i ens desviem al poc per a pujar a Santa Martina on, davant de l'església estem dubtant una estona sobre el camí a seguir. Hem de consultar el GPS i les guies fins a decidir-nos a obrir una portera blava que dona pas a un prat, el travessem i passem un parell de porteres i prats més fins arribar a una senda que seguim a l'esquerra i on trobem alguna fletxa groga desdibuixada. El camí però compensa, es tracta d'un sender a trossos empedrat que discorre a mitja altura pel pronunciat coster i comunica els diferents prats que apareixen entre un bosc autènticament atlàntic.

Quan ja duem una estona dins el bosc sembla que s'aclareix un poc i de repent deixa pas als prats, senyal que estem ja prop del proper poble. Així entre prats segats i herba amuntonada en pallers arribem a Chanos de Someron, passant per la vora del primer horreu asturianu del camí. Passem davant de l'església amb el seu teix i com encara és prompte i el bar està tancat continuem el camí que ara va baixant per una carretera local poc transitada. El paisatge és profundament rural, prats de sega, boscos, xicotets poblets penjats dels costers i al fons de la vall la carretera nacional i les vies del tren.

Prats dalt de Fierros.

A l'arribar al fons, quasi ja a Fierros, ens desviem a l'esquerra per un senderol amb una fletxa que segueix el traçat del GR i pugem per una senda que ens evita la forta pujada que des de Fierros cal fer per anar a Fresneo, com a contrapartida no podem vore les casones i l'hospital de Fierros. Ara bé, tenim una vista panoràmica del poble des de dalt al travessar algun dels prats on trobem pasturant un autèntic asturcó. (si a l'eixir de Chanos agafem a l'esquerra el PR-AS-99 fem cap a Fresneo estalviant-nos la carretera, però això no ho sabíem aleshores).

Arribem a Fresneo i travessem el poble trobant-nos amb el camí que puja des de Fierros i que coincidirà fins a Campumanes amb el PR-AS-98 que per una vella pista convertida en sender travessa una interssant fageda això si amb curtes i dures pujades i baixades.

Després d'un bon tros travessant el bosc arribem a unes cases abandonades i tot seguit a uns prats. Som al Mayáu de San Miguel on hi ha una xicoteta ermita porticada, unes cases i, un poc més avant, una font. Trobem també una parella que estan segant i replegant l'herba que ens indiquen la distància a Erías.

Seguim ara per un camí ample sota un bosc de roures fins a eixir als primers prats que ens indiquen la proximitat del poble. Passem vora el cementeri i per un vell camí a l'ombra dels roures arribem a les primeres cases. Travessem el poble on hi ha diversos horreos i el camí agafa altura per a començar una baixada vertiginosa per un vell sender empedrat anomenat al poble camín de los moros que travessa una castanyeda i que en molt poc tros baixa un gran desnivell fins els afores de Campumanes.

Campumanes és el primer poble gran que trobem des de Pola de Gordón, tenim bar, caixer, tendes, i tots els serveis mínims d'un poble. Travessem el poble fins al Palacio de Revillagigedo (que per cert està en venda) i seguim per carretera els 6 km restants fins a la Pola. La veritat és que estos 6 km són totalment prescindibles i suposen un mal final a una etapa magnífica. Hi ha una alternativa què és seguir el GR-100 (que coincideix en part amb el PR-AS 91 i el PR-AS 88 este per la via de servei de l'autovia) desviant-nos cap a l'estació de tren de Campumanes i agafant un sender que per Cornellana puja cap a Alcedo per a baixar novament fins a l'estació de tren de la Cobertoria passant per l'ermita prerromànica de Santa Cristina. A partir d'ací anem tota l'estona vora l'autovia fins a Pola.

Carretera a la Pola.

Per contra la carretera local té prou de trànsit i gens de vorera, es fa llarga i avorrida així que allargar uns quilòmetres més l'etapa, d'altra banda curta, no suposarà cap dificultat a les nostres cames i si un bon final a un parell d'etapes plenament muntanyeres.

L'alberg de Pola es troba a un edifici polifuncional obert de matí (si arribem més tard cal anar a la policia a demanar les claus) i és prou gran. Vam arribar els primers per haver eixit més de matí i per què la resta de companys de camí van triar el camí d'hivern i es van perdre havent de fer quasi tota l'etapa per carretera.

Després de dinar i ja descansant van anar arribant; primer els valencians, després l'home de Valladolid amb qui vam coincidir en la Robla i que havia fet nit en Poladura fent una bona tirada fins ací i finalment, ja entrada la nit i amanits per dormir, un pelegrí jove que venia des de la Robla i un ciclista major que havia eixit al matí d'Astorga fent la via de la Plata fins a Gijón, el seu poble.

De matinada com ja és costum encetem la marxa en l'etapa final cap a Oviedo. La primera part de l'etapa fins a Uxo és certament prescindible, tota per la vora d'una carretera local que gràcies a ser tan de matí no té massa trànsit. Amb pocs cotxes que passen esdevé molt perillosa per les continues revoltes, canvis de rasant i sobretot la velocitat dels cotxes que no podrem esquivar. Hi ha una alternativa millor seguint el GR-100.5 que busca l'autovia per a seguir la via de servei, també asfaltada però sense trànsit.

Passeig vora el riu Caudal.

El dia s'ha alçat núvol i a l'entrada d'Uxo just quan ens desvíem per agafar un passeig asfaltat que discorre per la vora del riu Caudal comencen a caure algunes gotes, el típic orballu que ens acompanyarà bona part del matí. Les temperatures això sí són altes així que fem com si ploguera finet i mai millor dit. Arribem finalment a Mieres després de 16 km que s'han de fer i prou.

Pujada al Padrún.

Passem Mieres i agafem una carretera poc transitada que puja a l'alto del Padrún passant tot un rosari de xicotetes aldees, que es convertirà en la tònica general fins al final de l'etapa. Les vistes comencen a ser interessants si exceptuem la tèrmica i els llavadors de carbó de Mieres al fons de la vall.

Al passar el coll entrem a la vall del Nalón i deixem enrere el paisatge més indústrial i miner de Mieres per una estampa més rural i ramadera, tot i trobar-nos ja al Conceyu d'Oviedo. El camí baixa per una senda que passa per l'aldea de Casares i entre praderies i bosquets fem drecera fins la carretera que havíem deixat a l'alt. Abans d'arribar a l'estació de tren d'Olloniego ens desviem per a passar a l'altra banda de les vies per un pas soterrat. Travessem el poble, llarg i estret, on encara trobem alguns horreos i just a l'eixida trobem la Torre de los Muñiz el Palacio de Quirós annex a la mateixa i davant el vell pont medieval per travessar el riu.

Palacio de Quirós.

Continuem per carretera fins el nou pont construït a finals del segle XIX i el vell edifici del Portazgo edificat a principis del mateix. A partir d'ací abandonem definitivament la carretera i comencem una curta pujada seguint un vell camí ja traçat pels romans que discorre sota un bosquet. Passem vora una casa i eixim a un gran edifici amb equipaments esportius usat ara pel programa Reto. Fem uns centenars de metres per una nova pista i a l'eixir a una carretera l'abandonem per arribar a Picullanza per un dels trams més bonics del camí: es tracta d'un ample camí empedrat que segueix el traçat i la forma de la vella calçada romana i pot ser encara xafem alguna de les pedres que van usar els romans per a pavimentar-la.

Calçada romana.

Arribem a Picullanza i davant nostre s'estén un paisatge ondulat de prats i aldees per on continuem el nostre camí, ara de terra, que va passant per grups de cases amb horreos que esguiten el paisatge de prats envoltats de tanques vegetals. Passem la Venta de l'Aire i arribem a San Miguel on deixem a l'esquerra un parell d'horreos molt ben conservats i iniciem un camí que baixa, veient ja al fons els alts edificis d'Oviedo. Travessem un bosquet i un rierol i arribem a la Venta des d'on continuem per un camí asfaltat que torna a pujar. Continuem pujant fins una lloma on es troben los Prietos, poc després passem per una àrea recreativa a la vora d'un llavador (d'aigua no potable segons el cartell) i arribem al barri de la Manjoya als afores d'Oviedo.

Horreos en San Miguel.

Continuem caminant per camins asfaltats que ja formen part dels carrers de l'extrarradi de la ciutat, i passem per la vora de l'església de Santiago de la Manjoya. La Manjoya és l'equivalent al monte do Gozo de Santiago. Des d'ací es divisa la catedral del Salvador i el topònim té relació amb la “joia” del pelegrí per arribar al final.

Passem per sota de l'autovia i enfilem l'última pujada ja pels carrers d'Oviedo enfitada amb vieires a la vorera fins que travessem la ronda sud on un pelegrí de bronze ens espera i entrem ja a la ciutat pròpiament dita. Uns centenars de metres més tard entrem finalment al casc antic pels carrers peatonals i, després de passar la plaza de la Constitución, on està l'Ajuntament, arribem a la plaza de Alfoso II el casto on ens espera la catedral del Salvador i la Cámara Santa on es troben les relíquies de nostre Senyor.

Catedral del Salvador.

Hem arribat al final del camí del Salvador però no al final de la ruta; una placa al terra ens indica els dos camins que des d'ací podem seguir fins a Santiago pel Camino Primitivo o seguir el Camino del Norte o costaner per arribar a Santiago.

Ací està el track complet:

Powered by Wikiloc

Article publicat al Butlleti informatiu número 45 del Centre Excursionista de Vila-real.