VOLTA A LA DENA DELS PRATS PELS CAMINS ANTICS DEL TERME D'ARES

Hui hem anat a Ares a conèixer la Dena del barranc dels Prats, una de les quatre denes o partides del terme d'Ares i la menys coneguda per nosaltres.
La idea era recórrer-la seguint els vells camins i assegadors que apareixen a la cartografia de l'IGN feta a principis del segle XX, i cal dir que hem trobat quasi tots els camins, els mateixos que els topògrafs van recórrer i cartografiar fa més de cent anys.

Hem començat la ruta al coll de Munté, just on es separen els camins de Morella i del mas de la Roca. Nosaltres hem seguit pel camí del mas de la Roca que passa pel mas de Miró i baixa al barranc dels prats.
Hem començat pujant per entrar en calor que falta ens fa. Tot i que no fa massa fred corre un airet que talla i les basses estan gelades.

Coll de Munté des de l'assegador del mas de Miró.

El camí passa per dalt de la Masada i baixa cap al nord per l'ampla lloma que separa el Racó de la Mata de la Foia dels Vidals.

Ares i les Moles des de l'assegador.

Just davant es troba els plans del mas d'en Gerra i, al fons, el castell de Morella.
El camí, ample i vorejat per murs de pedra seca no presenta cap complicació i ens permet disfrutar de les vistes de bona part de les terres que recorrerem. Així podem vore com contrasten les llomes pelades amb els barrancs coberts de carrascars i rouredes que seran una constant al llarg de tot el dia.
El camí fa un gir de 90º a l'altura del mas de Miró, assolat, que deixem a la dreta per baixar fent un parell de voltes cap al Pou de Miró.
Just ací hi ha un carreró que baixa a l'esquerra a buscar el camí de Morella (a tan sols 100 mts), per on passa el GR-7  i per on tornarem.

Bassi del Pou de Miró.

El pouet de Miró no el trobem doncs es troba tapat pels esbarzers, però sí un bassi de ferro on aboca una goma i que encara està gelat.
Des d'ací el camí enfila una llarga diagonal per a baixar cap al barranc dels Prats. Continuem per l'assegador vorejat per parets però ara voltats d'un espès carrascar.

Assagador travessant el carrascar del mas de Miró.

Enmig de l'assegador es distingeix la traça del vell camí, enclotat, de tant com s'ha transitat, que va buscant el millor pas i fa voltes per baixar els trossos més pendents.
Així arribem al barranc dels Prats trobem un encreuament d'assagadors. L'assagador que dúiem continua recte a buscar el mas d'en Ferri, i pel barranc dels Prats passa un altre assagador que ressegueix el barranc, aprofitat per una pista nova.

Barranc dels Prats.

Just pel barranc passa també el PR-CV-387 (camí del roure de les berrugues) que va a buscar el GR-7 per l'esquerra. El seguim uns metres a la dreta i de seguida busquem un portell a la paret de pedra per on puja el camí cap al mas de la Roca de Baix.
El camí travessa un jove carrascar i va travessant, de tant en tant, una vella pista que en ocasions es superposa.

Senda al mas de la Roca de Baix.

Passem per la vora d'un pouet i el camí es fa més ample mentre que el carrascar deixa pas als bancals voltats de carrasques.
Al recer d'unes carrasques i en un cara-sol aprofitem per esmorzar i agafar forces. El sol i l'absència de vent fan que la temperatura puge prou i, si bé no fa calor, si s'està d'allò més bé.
Continuem planejant per dalt del barranc que davalla de la Roca de Baix quan se'ns junta un ample camí que puja del fons del barranc.
Ja estem a tocar del mas i passem per sota de les primeres pallisses.
El mas sembla habitat tot i que no veiem ningú, i això que passem per la vora i ens lladren els gossos.

Arribant al mas de la Roca de Baix.

Continuem pel camí encimentat que entra al mas però l'abandonem de seguida per continuar pel camí del mas de la Roca de Dalt.

Camí del mas de la Roca de Baix a la de Dalt.

El camí voreja la capçalera del barranc del mas i, enllaça amb el camí asfaltat de la Belluga al mas de la Tosca, traçat damunt un antic assagador.
Passem la bassa de la Roca i seguim per les Llomes desarbrades que separen el barranc dels Prats del barranc del Toll de la Sarga per on passa la ratlla de Morella.

Camí asfaltat a la Belluga.

No anem massa tros per l'asfalt. Només passar el mas de la Roca de Dalt, que deixem a la dreta, trobem una portera que deixa pas a un carril que enfila al sud. Encara es poden vore les traces del vell camí a la dreta del carril i el seguim travessant la lloma cap al mas d'Estaca.
Passem una segona portera i enfilem cap a un ample pas que baixa cap al mas d'Estaca.

Assagador al mas d'Estaca.

Només entrar al pas un grapat de vaques que s'havien acostat a soriejar fugen cames ajudeu-me doncs sembla que no estan massa acostumades a vore gent.
El camí passa pel bustal del mas i queda a la part alta del cingle on s'arreceren les velles cases, ara assolades, del mas d'Estaca.
Passem un baixador i travessem els casalicis mig enrunats i enfilem l'antic camí del mas, entre parets i vorejat de roures mitjans. Just a la vora podem vore la soca d'un gros roure, tallat fa anys però que ha sobreviscut a la corca i als fongs.

Camí del mas d'Estaca.

El camí ens baixa al barranc d'Estaca per on passa el camí de Catí o camí dels catinencs. Este és el camí que encara fan tots els anys els catinencs en la tornada de la romeria a Sant Pere de Castellfort. Seguint-lo també trobem les marques d'elcamí que passa d'Ares a Catí seguint quasi sempre el camí vell.

Camí dels catinencs.

Baixem cap al barranc dels Prats, ben aprop travessant unes roureres que deuen ser ben boniques a la primavera i tardor però que ara llueixen pelades de fulla.
Arribats al barranc retrobem el PR-CV-387 i el seguim a l'esquerra cap al roure de les Berrugues que ja es veu ben aprop.

Roure de les Verrugues.

El roure de les Verrugues és un exemplar de Quercus faginea gros i molt vell i que presenta la particularitat d'estar cobert per uns tumors vegetals o berrugues d'on li ve el nom.
El camí continua per l'assegador del mas dels Pobres que passem a la vora (encara que fora millor passar-lo pel mig) i remunta el barranc dels Prats per la vora.
Una trossada més avant el camí aboca novament al barranc just on es troba el Pou de la Castellona, sota el mas homònim i des d'ací hi ha dos possibilitats de remuntar el tram final, per l'esquerra per un assagador que assoleix el coll passant pel mas i per la dreta, camí que seguirem, i que passa a frec dels antics bancals ara ermats.

La mar des del coll sota el tossal de la Marina.

Arribem finalment al coll que separa la Lloma de la Piqueta i el Morral de la Marina i el paisatge canvia totalment. Als nostres peus s'enfonsa el barranc de la Belluga que baixa cap a la vall de Cirers, i més lluny es distingeixen les serres d'Irta, d'en Galzeran, d'en Canes i, al fons de tot, la mar i les Illes Columbretes.
Just a la vessant d'ombria hi ha un clot que tan pot ser una dolina natural com un ventisquer artificial (o les dos coses).
Continuem cap a la Belluga resseguint el camí de la Belluga que enllaçava el mas amb el poble.

Camí de la Belluga.

El paisatge canvia totalement i apareixen els coscolls i les arguelagues en les zones més pelades, mentre que resten alguns rodals de roures que es van salvar del carboneig.
Arribem així al camí asfaltat de la Belluga, que havíem abandonat al mas de la Roca de Dalt, i el seguim de baixada cap al mas de la Belluga.

Mas de la Belluga.

Ja ben aprop del mas trenquem a la dreta per una pista en forta baixada que ha substituït el vell camí que baixa als molins de la Belluga.
Els molins de la Belluga es troben al fons del barranc de l'Empriu que s'enfonsa des de l'ample coll de l'Empriu a buscar el Pla a la Vall de Cirers.
Els molins recollien l'aigua de la font de l'Empriu i la font de la Belluga que s'aprofitava per moure les moles del Molí de Dalt i del de Baix.
El paratge és feréstec i solitari. Els vessants del barranc estan deforestats i la roca aflora arreu, però just ací, davant les Cremades de la Belluga i sota un cingle s'estan tres vells teixos, arrapats a la penya i aguantant el pas del temps.

Barranc de l'Empriu.

Nosaltres no visitem els molins o el que en resta. Del de Baix tan sols la bassa, el cup i poca cosa més, del de dalt el casalici i uns hortets encara cuidats que es reguen de l'aigua que antigament va moure la mola.
El camí enfila pel barranc amunt, just per la ratlla que separa els termes d'Ares i Morella, i seguint-la, farem camí unes hores.
Pugem a l'ample coll de l'Empriu, per on passa el camí dels Catinencs i aprofitem una paret per arrecerar-nos del vent i dinar al sol.

L'Empriu.

Després de dinar continuem pujant la costera seguint el camí vell, substituït en part per una pista que fa més volta, i tornem a trobar el camí asfaltat de la Belluga.
Sense tocar-lo ens desviem a la dreta buscant la Mitgera de Roia, paret que marca el límit dels masos i dels termes.
Anem seguint doncs la mitgera que ens separa de la caseta de Roia i que, més avant, deixa pas a la Mitgera de la Roca on arriben les terres del mas.

Paret mitgera entre termes.

Passem de pressa a la vista d'un bou que ens mira amb cara de pocs amics i enfilem una foia on hi ha un parell de camps llaurats voltats de parets de pedra seca.
Segons els mapes antics per ací passava el camí del Prat Verd que enllaçava l'Empriu amb el Prat Verd sota el mas de Bartolo, ja a Morella.
El paisatge és ... diguem-ne que molt diferent al què estem acostumats. Caminem per un altiplà ondulat i pelat on no es veu cap arbre enlloc.
Arribem a la capçalera del barranc del Toll de la Sarga i tirant mà dels mapes i del GPS mirem de trobar l'antic camí a la Font de la Pinella.
Del camí no en trobem rastre, com no siguen les porteres que travessen les parets de pedra que baixen per les llomes, però la direcció que seguim sembla la bona i, al final, eixim novament al camí del mas de Tosca a la Belluga, traçat en part sobre el vell camí de la font de la Pinella.

Caminant sense camí.

Eixim novament al camí asfaltat i en fem un tros per abandonar-lo per seguir a l'esquerra un senderol que fa la volta al tossalet del mas d'en Ferri pel sud.

Senda al mas d'en Ferri.

El camí és planer i s'endinsa novament al carrascar, mentre voreja un barranquís tapissat de roures i carrasques resseguint una faixa natural fins que aboca al mas d'en Ferri.
Just ací trobem el masover que s'està a l'era i li preguntem pel camí de la Font de la Pinella. Molt amablement ens assenyala la portera per on comença el camí i ens indica que és difícil de seguir per poc evident. Li ho agraïm i continuem cap a la font.
De seguida comprenem les recomanacions del masover. Del camí no en resta cap referència si és que alguna vegada en va haver doncs tampoc calia cap tipus de condicionament del terreny. Això sí, trobem les restes d'antigues trinxeres de la guerra, que miren cap a la Mola d'Ares (on hi ha les restes del front contrari).

Trinxeres de la guerra civil.

Passem per dalt i enfilem una paret on una portera ens marca el punt per on passava el camí del mas a la font. Passem la paret per dalt doncs els esbarzers han tapat completament la portera, i ens trobem per darrera vegada el camí asfaltat de la Belluga, que hem anat vorejant al llarg de tot el dia.
Després de fer una breu ullada a la font de la Pinella amb els bassis i llavadors coberts, agafem el camí vell de Morella (ara GR-7) de retorn cap a Ares.

Font de la Pinella.

El camí ens aboca al barranc dels Prats, que resseguim uns metres i travessem per enfilar la pujada, ben empedrada i sota un carrascar jove i espès, que enfila cap a la lloma on s'alça el mas de Miró.

Tram de camí empedrat.

Passem a poques desenes de metres del nostre camí d'anada, just a la vora de l'assolat mas però ens mantenim sempre per la vessant de la lloma en conte de seguir la part alta com fa l'assegador.
El camí passa per dalt del mas de Vidalet i deixa enrere el carrascar per travessar antics bancals que alternen amb rodals de carrasques i terres ermes que davallen del coll.

Camí entra bancals.

Anem pujant suau però constantment fins que enfilem la darrera costera que ens duu de retorn al coll de Munté.
El sol ja s'està ponent i la caloreta que ens ha acompanyat durant el dia ja deixa pas al fred de la nit així que agraïm arribar al final de la ruta, i més encara el prendre alguna cosa calenta al bar d'Ares.
Acabem així una magnífica ruta per la dena del Barranc dels Prats que, contra tot pronòstic, ha eixit tal i com havíem planejat.

Posta de sol des del coll de Munté.

Ací està el track:



I el mateix track superposat a la planimetria del 1909 que hem emprat per fer la ruta:

Més informació:

• Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares rutas y prehistoria Ed. Antinea
• Cartoweb
• Queralt, Isabel "El barranc dels Horts" revista Mètode nº 44 Ed. U. València
• Ajuntament d'Ares
• Barreda i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
• Martin Clarós, Josep Antoni (1987) GR-7 Província de Castelló sector I: Fredes - Sant Joan de Penyagolosa, Ed. Diputació de Castelló