dissabte, 28 de desembre de 2013

EL TOSSAL DE LA COVA NEGRA DES DE LES COSTES DE LA POBLA

Per a finalitzar l'any hem fet una volta diferent a l'habitual per diverses raons. La primera és la falta de gent, entre lesionats, constipats, ocupats i roders només en som dos per a eixir així que hem aprofitat per a fer una ruta d'exploració a l'antiga, buscant sendes i sense por a perdre'ns en la malea.
Quan fa poc vam estar amb els xiquets a la Cova Negra vam vore algunes sendes que semblaven interessants i que calia explorar, i hui ha sigut el dia que hem pogut fer-ho.
A més, llegint el llibre d'Esteve i Gàlvez sobre la Via Augusta tenia curiositat per conèixer la "Clota" (com ell l'anomena) de les Costes de la Pobla. Geològicament diferent al que l'envolta i amb una vegetació un poc distinta.

Així que tot just abans de començar les Costes, enfront del mas de Pauner (separat ara per la moderna autovia) comencem la ruta del dia.
La primera part és fàcil. Seguim el camí vell que passa pel fons de la Clota, vora el barranc que més avall formarà el riu de Borriol. Per ací es va traçar als anys 90 la Via Augusta, que pretén ser un carril ciclista al llarg del País Valencià. Per això mateix anem trobant algunes pedres rodones que imiten els miliaris, amb una roda en relleu. També trobem algunes velles senyals blaves que es van posar i que ara resten tapades o malmeses en el millor dels casos.
Avancem per l'ombria i tot i que no fa massa fred la humitat ens fa apretar el pas per entrar en calor.
El camí, ample i encimentat, discorre per la dreta del riu i sota la carretera vella, abandonada al fer la nova autovia i aprofitada com a carril bici.
En estes ombries encara queden restes del bosc originari de carrasques amb heura i altres enfiladisses que, en temps dels romans (i més recents) cobrien totes les vessants de les muntanyes.
La solana contrasta vivament. Allí es troben algunes carrasques solitàries i vells bancals ermats, i és que el sòl pissarrós no deu ser el millor per a cultivar i per això al llarg de molt de temps han restat ermes, les costes, i ocupades pel bosc. I és que ens trobem en un dels llocs geològicament interessants dels voltants de Castelló.
Conforme pugem anem xafant el rocam primari, sobretot les pissarres molt fracturades que apareixen als talussos dels voltants i que vorem al llarg de la pujada. A partir de la Planeta trobarem el rocam calcari que conforma el Tossal de la Vila i, en la travessa cap a la Penya Roja els gresos rojos més conegut com rodeno. Més avant retrobem el calcari que permet la formació de coves com la dels Malandrins i la Cova Negra.
De moment però continuem a bon pas la pujada a les Costes de la Pobla seguint el vell camí traçat pels enginyers romans i per on han passat legionaris i emperadors romans, exèrcits bàrbars i musulmans, reis cristians i, sobretot, arriers i carreters al llarg de dos mil anys fins que fa poc més de cent anys es va fer la carretera nova.
Ara només passem nosaltres i algun ciclista.
Camí vell, camí real o Via Augusta pujant les Costes.
Després d'un parell de revoltes tancades per negociar el darrer tram de pujada (més modernes que el vell camí real) deixem el vell camí i trenquem a l'esquerra per una moderna pista que puja entre bancals d'ametlers deixant a la dreta el mas de la Bodega i a l'esquerra els barranquissos que formen la capçalera del riu de Borriol.
La pista puja deixant enrere els ametlars i entrant al pinar. Ací deixem un ramal a l'esquerra (que enllaça amb la senda que puja a la Foia Blanca) i fem un parell de revoltes per pujar fins arribar a la Planeta que, com el seu nom diu, és un xicotet pla entre el pla de la Bodega que hem deixat a baix i el tossal de la Vila que tenim davant.
El Tossal de la Vila des de la Planeta.
La Planeta està també conreada d'ametlers i per la vora dels mateixos continuem per una senda que fa la volta al bancal fins al capdamunt però per dins del pinar. Ací deixem també una sendera a l'esquerra i pugem pel pinar cap a les Saleres, on trobem una senda molt usada, sobretot per les motos, que puja des de la Pobla fent la volta al Tossal de la Vila.
Senda a les Saleres.
La seguim a l'esquerra i després d'un tram de forta pujada ens deixa a la cresta que enllaça la Penya Roja i el Tossal de la Vila. Just ací hi ha una gran fita de terme i per la dreta mou la senda que puja al tossal i també sembla assenyalar el canvi entre la calcària i el rodeno.
Nosaltres seguim per dalt la carena cap a la Penya Roja entre pins de rodeno i roques roges. A la nostra dreta queda el tossal de la Balaguera i a l'esquerra, tancant les vistes, el Desert de les Palmes.
Carena entre el tossal de la Vila i la Penya Roja.
En un tres i no res arribem als peus de la Penya Roja. Ací enllaça la senda que puja des del Maset. Nosaltres la ignorem i pugem els pocs metres que ens separen del cim de la Penya.
Des d'estes altures ja es pot vore tota la vall de Borriol que corre entre muntanyes. Al fons es veu un fragment de la Plana i de la serra d'Espadà i, molt més lluny, la mar i més lluny encara les muntanyes que tanquen el golf de València amb el Montgó entrant a la mar i apuntant a Eivissa.
La "clota" de les Costes.
Comencem a baixar i el rodeno torna a deixar pas a la calcària, i el pi rodeno al pi blanc que domina per tot arreu. El camí és ben conegut perquè és el mateix que ja vaig a primers de mes amb la família quan vam entrar a la cova dels Malandrins.
Quan ens acostem a la cova sentim veus. Deu haver algú visitant-la. I quan arribem ens trobem amb l'agradable sorpresa que són Dani i Eva que estan preparant-se per baixar.
Que xicotet és el món!
Amb Dani a la cova dels Malandrins.
Després de saludar-nos ens estem una bona estona xarrant i comentant i fem un tast de rotllets i un glop d'aigua a peu dret perquè tampoc és hora ni cal fer-ho molt llarg que a esta part de la muntanya encara no ha entrat el sol.
Desitjant retrobar-nos en alguna ruta l'any vinent continuem avall per una llarga i costeruda baixada que ens deixa als peus del cim, sobre un barranquet que davalla des del coll que tanca la Foia Blanca.
Senda de baixada amb el tossal de la Cova Negra davant.
Just al davant tenim la Cova Negra que dona nom al tossal on està. Eixa és la nostra propera fita però no anirem al recte.
Arribem a una senda que passa transversalment remuntant el barranquet cap al coll. Nosaltres la seguim a l'esquerra. Es troba molt xafada per les motos i, llevat del primer tros més trencat, baixa saltant antics bancals ara totalment coberts de pins.
Arribem a un punt on la senda més fressada segueix a l'esquerra cap a la Planeta. Nosaltres seguim avall i fem cap a uns bancals d'ametlers. Els travessem per arribar a unes grans finques de tarongers i per la vora d'elles seguim un camí nou que, recte, baixa i puja per la vaguada de la muntanya cap a una construcció que hi ha a l'altra banda dalt d'un tossalet.
Deixem a l'esquerra el camí de la Cova Negra que, travessant els horts de tarongers (i desviat el seu vell traçat per ells) baixa al peu de les Costes.
Nosaltres seguim amunt per l'altra banda de la cometa deixant enrere els camps conreats que deixen pas al pinar que cobreix les vessants de la Cova Negra.
Arribem al final de la pista, i trobem el vell camí que puja per la dreta, no molt clar però suficientment marcat i net com per a poder pujar.
Cami de la Cova Negra.
El camí travessa el pinar cap al coll que separa la Penya Roja i el tossal de la Cova Negra i pugem per ell. Un dels motius de l'excursió era trobar este camí i vore com estava, i la veritat és que es troba prou ben conservat i és una molt bona opció per pujar a la Cova.
No pugem molt que ja ens trobem al punt on hi ha el pujador a la cova, pujador i no senda doncs cal arrapar-se pels bancals per arribar-hi.
Pugem i visitem la cova admirant les pintures rupestres (modernes) que hi ha.
La Cova Negra.
Com que Dani i Eva pensen també visitar la cova els deixem un parell de rotllets d'ou per a què sàpiguen que ja hem estat.
Quan baixem trobe un llarg i prim tronc de pi clavat a la vora d'un bancal. És el que va agafar el meu fill i es va empenyar a pujar-lo fins a la Cova tot i que era tres vegades més llarg que ell.
Pujador a la Cova Negra.
Quan arribe a casa ja li diré que encara està on ell el va deixar.
Baixem al camí i continuem amunt i un poc més avant tornem a trobar gent. En este cas dos ciclistes que baixen (amb la bici a la mà) per la senda.
Quan s'acosten reconec a Jose Vicente. Resulta que estan fent part de la ruta que vam fer amb els xiquets, a peu, però amb la bici. Venen des d'Orpesa i ja fan tard per a esmorzar per culpa d'haver hagut de carregar la bici a coll molt de tros.
Ens pregunten com està el camí i els diem que molt pitjor que el que han fet no, i que la senda enllaça amb el camí vell de les Costes per on poden tornar a la Pobla.
Ens despedim d'ells i seguim pujant, poc però perquè ja estem quasi al coll. Quan ja només ens queda un centenar de metres trenquem a l'esquerra per pujar per un vell camí que s'endinsa al pinar. Com que ja hem completat les sendes que volíem vore i no ens hem equivocat ni hagut de tornar enrere tenim temps d'explorar i provem a vore on va la senda que, si bé no està molt neta, encara es pot passar prou bé.
La senda continua neta fins a uns bancals on creixen els pins i algunes carrasques grandetes. A partir d'ací desapareix sota el coscoll i tornem enrere. Per tot el pinar s'encreuen senderols de senglars. Al final decidim seguir una traça, més clara que les altres, que puja cap al tossal i seguint-la eixim del pinar a una zona desarbrada, fruit d'algun incendi des d'on hi ha bones vistes.
Pujant al Tossal de la Cova Negra.
Però encara no estem al cim del tossal. De tota manera continuem pujant i tornem a trobar la traça que sembla més un caminet de caçador que de senglar, que torna a entrar en un altre bosquet de pins, joves i espessos que dificulten l'avanç. El senderol voreja argilagars i travessa coscollars i pinars fins que ens deixa a la part més alta del tossal, més oberta.
Senderol poc clar.
Fins ací hem pujat prou bé, sense punxar-nos ni arrapar-nos. De tota manera no és un camí aconsellable per a fer a l'estiu amb pantaló curt i samarreta sense mànegues, però ara al pic de l'hivern amb mànega llarga i pantaló llarg no presenta massa problemes.
Arribem al cim fent la volta entre els coscolls per no haver de travessar-los pel mig i ens aturem a una fita de terme des d'on hi ha una bona panoràmica dels voltants: a llevant la Mola del Morico, la Roca Blanca i Raca; a migdia la vall de Borriol, la Plana, Espadà i les muntanyes que volten el golf de València, a ponent la Penya del Corn; i al nord la Plana de l'Arc, la Serra d'En Galzeran, Serrancanes, ...
Cim del tossal de la Cova Negra.
Fem un altre tast als rotllets mentre decidim per on baixar. En principi hi ha un parell de pistes que estan a 200/300 metres al recte. Una davant, continuant els tossals. L'altra a sota, que baixa al camí real.
Ens decidim per la primera confiant que des d'eixa pista trobarem alguna senda que baixe a la vall.
Baixem cap al pinar i busquem un lloc per on passar. De seguida ens trobem sota els pinets que creixen molt espessos i dificulten el pas, sense senda clara ni traces d'animals.
Anem voltant entre el pinar i quan ja hem decidit tornar enrere trobem una senda de caçadors. Ens alegra vore alguns pinets tallats per la mà de l'home i seguim senda per enllaçar amb la pista.
Continuació cap als Buscarrons.
Sembla que anem en la bona direcció. Tot i què en molts llocs la traça és difícil de seguir al final es fa més clara.
La pista que apareix en els mapes (topo ICV) no existeix ja i s'ha convertit en senda. La seguim fins a un collet on passa a l'altra banda del tossal cap al barranc dels Buscarrons. Ací ens aturem per decidir que fer. Recte per esta vessant ix un vell camí quasi perdut que baixa cap a la vall (camí de les Solsides) però ens allunya molt del lloc on tenim el cotxe així que decidim tornar enrere i buscar un senderol que ens baixe.
Provem algun senderol però ens toca tornar enrere i finalment tornem a eixir a la part desarbrada del tossal.
Només estem a pocs metres del cim però decidim baixar en diagonal, per la cara de llevant, més costeruda, a buscar el pinar i baixar al recte a la pista que ens apareix als mapes, el camí de la Cova Negra (Linares, 2009).
Baixada al recte des del tossal.
 La baixada és tècnicament complicada perquè al desnivell s'afegeix la pedra solta que obliga a prestar atenció i baixar amb cura.
Quan entrem al pinar el trobem prou net i baixem al recte saltant els vells bancals plens de solsides.
Per sort no trobem cap tros tapat de vegetació sinó que podem avançar fàcilment camp a través fins que arribem a uns bancals més amples que seguim buscant la pista.
Camp a través pels vells bancals.
Finalment arribem a la pista que puja entre el pinar i la seguim avall. Fa poc que li han passat una màquina i tampoc té massa pendent així que sense molts problemes de seguida arribem a les faldes de la muntanya on s'acaba el pinar.
Al passar per la vora d'un garroferal decidim baixar per la vora a buscar una altra pista que corre per la falda de la muntanya.
Ací el sòl torna a canviar i retrobem la negra pissarra que havíem xafat a l'inici de la ruta i que ens acompanya fins al pla on deixa pas a la terra roja.
Travessem un ametlar i enllacem amb la pista que, entre camps cultivats, ens duu al vell camí dels romans a menys de dos-cents metres d'on hem deixat el cotxe.
El tossal de la Cova Negra.
Mirant amunt veiem els pinars que s'estenen cap al cim del tossal de la Cova Negra, des d'on hem baixat, completant una ruta d'aventura que, malgrat tot, no ens ha eixit tan mal.
Ací vos deixe un mapa de la zona: base de l'ICV modificat afegint les sendes que hi ha actualment, i el track del qual he eliminat els trossos que ens hem perdut o hem estat fent voltes per a buscar les sendes.


Ací està el track de la ruta, netejat de punts incorrectes:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la pobla - cova negra - cova malandrins - tossal de la vila més informació ací
la pobla - tossal de la vila
la pobla - tossal de la vila - la foia blanca

Més informació:




divendres, 27 de desembre de 2013

ALPINISME PER A XIQUETS A LA MADALENA

Com que estem de vacances escolars toca fer alguna cosa per a distraure els xiquets, així que hem anat a la Madalena de Castelló per a fer la cresta de les Serretes.
La idea inicial era fer la cresta de les Serretes i la de la Roca de la Seda, una ruta no molt llarga i distreta, però com sovint passa amb els menuts una cosa és el que volem i una altra el que acabem fent.

Així que hem aparcat dalt la Madalena, just a una zona de tauletes i sota un parc infantil, que de seguida han vist ells, i és que els xicotets tenen una vista molt fina per vore el que els interessa.
Només eixir hem aprofitat per fer un geocache dels molts que hi ha pels voltants i ens hem posat a la faena.
Pujada a la cresta.
El primer tram fins a la cresta han anat els xiquets davant, obrint camí per on els ha vingut bé i sense encordar.
És un tram no massa difícil i sobretot gens exposat, on una caiguda com a molt suposa un arrap o un bony.
Passos "complicats" per als menuts.
Així hem arribat a la part més alta i aèria de la cresta i l'hem passada defugint els llocs exposats, que en són ben pocs.
Enllaç amb l'aresta principal.

Per ací dalt corre una senda que puja des de la carretera i l'hem aprofitada en algun tros per avançar camí.
Senda de les Serretes.
Però els xiquets volien més així que ens hem encordat a sota d'un ressalt de 4 o 5 metres, poc difícil (pot ser un IIIº), i hem fet un poc d'escalada.
Escalada fugint de la senda.
Hi ha un passet vertical amb bones preses (per a un major) però per als xiquets es fa més complicat i cal ajudar-los des de dalt amb la corda.
Ressalt de II+/IIIº.
Després de l'escalada ens trobem a la senda que munta fent la volta a la penya que hem pujat. Amb bones vistes de la Plana ens aturem a esmorzar, que ja és hora.
Vistes de la Plana.
Continuem per la cresta evitant la senda. La cresta és ampla i no presenta cap dificultat fins que toca baixar-la on millor encordar els xiquets.
Tram "aeri".
Després fem la volta per la senda per baixar a un collet i enfilem un nou tram d'escalada (també evitable), més curt i amb més bones preses que l'anterior (pot ser un II).
Nou passet d'escalada.
I un tros més amunt deixem la senda a l'esquerra i pugem per l'última "paret" del dia. Un curt tram de 5 o 6 metres que ens puja a una penya allargada i aèria que de seguida baixa per juntar-se amb la senda.
El tram més complicat de pujar (per als xiquets).
Ací cal també encordar-se i buscar un poc més les preses doncs és més vertical (pot ser un III/III+).
Aeri i exposat.
La idea inicial era fer la ruta molt més llarga però entre unes coses i altres ja estem quasi dos hores per a fer este xicotet tram i els xiquets comencen a estar cansats, així que continuem per senda visitant un geocache que està just a la vora.
Geocache.
Un poc més amunt arribem a un encreuament de senders i trenquem a l'esquerra baixant de retorna a la Madalena. Just davant nostre s'alça el tossal de Ribalta que té una cara sud molt interessant amb cingles que conviden a l'escalada, tot i què jo només li conec una via.
El Tossal de Ribalta.
Baixem per la senda que passa sota un pinaret que creix a l'ombria de les Serretes camí del mas de Boira.
Els problemes que no hem tingut a la pujada els tenim a la baixada amb la pedra solta i les branques, però res que no es cure amb alcohol i betadine.
Senda al mas de Boira.
Arribem al mas i seguim una senda que va paral·lela a la carretera però per dalt, per dins del pinar de manera que el passeig és més agradable.
Senda vora la carretera.
Quan arribem a la senda de les Serretes (que hem passat abans a la cresta) ens toca eixir a la carretera i seguint-la arribem a la Madalena, però no sense abans vore una pedrera on hi ha un parell de xapes per a assegurar i que sembla ideal per a practicar amb els xiquets, caldrà tornar.
Finalment arribem al punt d'inici i el cansament dels xiquets desapareix només vore els tobogans, així que encara queda una estona abans de tornar cap a casa.
El més entretingut del dia.



Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la madalena - cresta les serretes - tossal ribalta - la mirona
la madalena - cresta les serretes - cormo les creuetes més informació ací

Més informació:



dissabte, 21 de desembre de 2013

DE BETXÍ A LES PENYES ALTES PER LES VINYES DE PIQUER I TORNADA PER LA MURTERA

Hui hem tornat a Betxí, a visitar llocs coneguts passant per sendes noves però ens ha costat molt de fer la ruta com cal doncs com diu la dita "no deixes les sendes velles per les novelles" i amb raó.
Quan vam estar a la inauguració del PR-CV-428 vam vore una senda que movia avall des de dalt les Penyes Altes i ens van dir que per ella es podia baixar a Betxí, així que buscant tracks a wikiloc al final vam trobar un  track de piq que hi passava i, a més, anava des de Monserrat al Colladet de Parrús per la Rabosera, un tram que ja vam provar de fer una vegada i no vam trobar el pas.

Així que hem eixit, com altres voltes, des de la part alta de la urbanització Versalles de Betxí, vora el barranc de les Vinyes de Piquer i baix de Monserrat.
Camí del Cocó del Barber cap a Monserrat.
El primer problema és el track, al final sembla que no el vaig carregar al GPS (de fet el vaig enviar a un altre lloc), de tota manera la senda que hem d'agafar ix des del capdamunt de la urbanització de Monserrat, així que cap allí anem.
Trobem un cartell abans de la urbanització que marca el "camí a la senda Rabosera i el cocó Barber", així que anem bé.
Pugem pel carrer principal de la urbanització des d'on n'ixen altres amb noms d'espècies autòctones (margalló, timonet, ...). Arribem a un collet i trenquem a la dreta passant per la vora de la piscina i els camps de tennis de la urbanització.
Anem pujant entre les cases i els pins fins que arribem a la part més alta. Ací acaba el camí i l'única manera de seguir és entre dos cases per un estret caminal que acaba a la muntanya. De senda no en veiem cap però hi ha traces de pas.
Com que no tenim clar per on és cal recórrer a les noves tecnologies i descarregar el track per a seguir-lo, i així veiem que estem sobre el mateix tot i que ens hem desviat un poc per a agafar el camí correcte.
Ja fora de les cases seguim pel llom de les muntanyes per on hi ha una sendeta poc xafada.
Senda a la Rabosera des de les cases més altes de Monserrat.
Suposem que esta és la senda de la Rabosera doncs va cap allí. Anem tota l'estona per dalt la carena, entre romers i pins.
Pujant cap a la Rabosera.
La senda no sempre és fàcil de seguir però no per culpa de la malea sinó per l'infinitat de caminois d'animals i senderols de caçadors que hi ha.
Cim de la Rabosera. PUntal d'Artana i Font de Cabres davant.
Després d'unes roques arribem al cim de la Rabosera i baixem per l'altra banda, travessant un llomet més pelat i on hi ha uns parapets de pedra seca. No sabem si són restes de trinxeres de la guerra o estan fets pels caçadors, tot i que sembla molt antic.
Restes de trinxeres baixant de la Rabosera.
La lloma acaba en un collet poc evident. Ací trobem alguns pins tallats i unes carrilades obertes per una màquina. Entrem a un pinaret i podem vore que s'han tallat els pins més grossos i els carrils oberts són de les màquines que arrosseguen els troncs. Ja fa anys ja van tallar pins per esta part però en aquella ocasió van arrossegar els pins amb matxos, com tradicionalment es feia, de manera que només obrien ròssecs pels vessants que als pocs anys es tapen de malea. Ara la vegetació tardarà molts més anys en recuperar-se i alguns carrils oberts restaran per sempre cicatrius als vessants de les muntanyes.
Seguint el carril passem per dalt del Racó de la Gitana i enllacem amb l'assegador de la Gitana que puja cap a la Ràpita ja dins el terme d'Artana.
Ròssec de pins a la Gitana.
El carril però deixa l'assegador i per l'ombria d'un tossalet arriba a un collet al capdamunt del barranc de Xarlits i acaba.
Per sort fins ací vam entrar una vegada buscant la continuació de l'Assegador i sabem que ve una vella senda des del coll de Parrús així que la busquem i trobem un senderol que, resseguint els bancals, ens duu a la senda que del camí vell de Betxí a Artana duu a les Vinyes de Piquer.
Quan arribem al vell camí empedrat ens sembla una autopista i el seguim avall a buscar les Vinyes de Piquer, que ara ja no són vinyes sinó tarongers, i tampoc són de Piquer.
Pista de les Vinyes.
Baixem una trossada no massa llarga i arribem a una pista que puja des de Betxí, si vullguerem tornar al punt d'inici només hauríem de seguir-la avall però nosaltres tirem amunt, cap a la Ràpita, però no fem ni cent metres per ella que veient una fita, trenquem a la dreta a buscar la finca de tarongers que ha substituït les velles vinyes.
Travessant cap a les Vinyes de Piquer.
El camí es perd sota el pinar però sense massa dificultat seguim passos de caçador i eixim als tarongers. A partir d'ací i durant molta estona només hem de seguir els camins que travessen la finca fins al capdamunt on hi ha una bassa d'incendis.
Anem pel camí de fora de la finca, entre esta i el pinar que davalla pels vessants i el sòl canvia, el calcari deixa pas al rodeno i és que bona part dels tarongers estan plantats sobre rodeno.
Per dalt dels tarongers.
Travessem la part final de la finca seguint el vell camí que de les Vinyes de Piquer puja a les Penyes Altes, desaparegut i alterat al fer la transformació agrícola fins que arribem al dipòsit d'aigua que hi ha al capdamunt dels horts.
Des d'ací cal buscar la continuació cap a les Penyes que és una estreta senda, desdibuixada a l'inici i més clara conforme anem pujant.
Vell camí d'Artana a les Vinyes.
La senda puja pel rodeno passant per fenassars i pinars, i fins i tot per algun rodalet de sureres que ens recorda que estem a Espadà.
Els pins es fan més espesos quan més amunt anem i alternen amb garroferes, ameters i alguna olivera dels vells bancals abandonats de fa molts anys.
Sureres dalt les Vinyes.
Així arribem al cim per on passa el PR-CV-428 a pocs metres d'on es troba la baixada al peu de les Penyes.
Nosaltres girem a l'esquerra i pugem pel PR uns centenar de metres fins que trobem un corriol que enfila al capdamunt de les Penyes Altes, com li diuen a Artana o les Penyes Aragoneses com solen anomenar-les a Betxí.
Rambla d'Artana des de les Penyes Altes.
Tantes vegades que hem passat per dalt i per baix però mai hem aguaitat dalt d'elles així que hui toca.
Entrem pel corriol, poc fressat però l'únic practicable per arribar a dalt, i visitem els dos cims centrals dels quatre que conformen les Penyes.
La vista des de dalt és magnífica sempre i quan no es tinga vertigen, i fa cosa arrimar-se al tallat i vore allà baix la rambla d'Artana, tan prop i tan lluny al mateix temps.
Cims centrals de les Penyes Altes.
Després d'estar als dos cims i de provar de passar (impossible) al tercer retornem al PR. Retornem al punt on hem pujat i, uns metres més avant, trobem el baixador a la rambla i comencem a baixar per ell.
Desviament al PR.
Baixem a bon pas per la senda, cada vegada més xafada, que davalla a la rambla. Es tracta d'una baixada llarga però no massa pendent. Quan arribem baix seguim el camí d'Artana a Onda que passa sota les Penyes seguint la rambla, i per on ara passa el PR-CV-161 i el PR-CV-360 .
Baixada a la Rambla.
Nosaltres seguim cap a Onda passant sota el Carrascal on es troba un dels Colmenars o Abellars que hi ha escampats per la serra. Este encara en ús com hem vist al baixar.
Un poc més avant passem un tram més ombriu on abunda la murta, possiblement el lloc de la serra on més hi ha. Just a la nostra dreta ix una senda marcada amb una fita que puja a les vies d'escalada de Muxa Pixa.
Un centenar de metres més avant veiem una furgona aparcada sota les vies d'escalada de les Penyes Aragoneses.
Camí vell d'Onda a Artana.
Al remat la furgona és de Fede Almela que està ensenyant l'escola a uns amics polonesos de visita i ens entretenim una estona xerrant amb ell doncs ja feia temps que no sabíem res d'ell.
Reprenem la marxa a bon pas i després de travessar la rambla arribem a la Murtera on s'obri una clota ocupada pels tarongers.
Travessem per darrera vegada la Rambla i l'abandonem definitivament.
Deixem a la dreta un entrador per on comença la senda que recorre els cims cap a les Penyes Aragoneses, just uns metres abans que la terra deixe pas a l'asfalt. Ací deixem el camí d'Onda a Artana i trenquem a la dreta cap a Betxí empalmant camins sempre apegats a la falda de les muntanyes.
Des de la Murtera a Betxí.
Seguim per un camí entre camps de tarongers i, quan gira avall, nosaltres seguim amunt i busquem la vora d'un bancal per travessar els horts enllaçant amb un altre camí.
Per la vora dels bancals de tarongers empalmant camins.
Seguim per caminets i arribem a un corral on tanquen ovelles. Des d'ací el camí està asfaltat però té molt poc ús. Passem ara entre el pinar i uns camps abandonats fins que tornem a travessar un hort per enllaçar amb un camí recte que ens duu a la ratlla entre Onda i Betxí.
Tram asfaltat.
 Ací trobem unes fletxes blanques que indiquen la continuïtat del circuit de BTT marcat per Juanen. Des d'ací només l'hem de seguir en direcció contrària fins al punt d'eixida.
Baixem primer per la vora de l'hort de Conill i trenquem a la dreta per una senda preciosa que passa sota un pinar als peus del tossal de l'Espartera fins que eixim per l'altra banda.
Senda pel pinar.
Passem per la vora de la caseta de Gines i eixim a la fàbrica de Pavimbe. Esta és la part més lletja de tot el recorregut però ens cal fer-la per retornar al punt d'eixida. Per sort és curta i de seguida arribem al punt on travessem el barranc de les Vinyes de Piquer i als cotxes.


Ací està el track:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Betxí - mina - penyes - solaig - montserrat
betxí - penyes altes - rapita més informació ací
betxí - pic espadà 2005
betxí - ràpita - camí vell d'artana
murtera - penyes altes - penya parda
artana - penyes altes més informació ací
Vila-real - espadà 2010
Betxí - Ràpita - camí vell d'Artana
Murtera - Xotena
Betxí- mina- Penyes - Solaig - Monserrat
toll del bou - toll xotena - penyes altes
pr-cv-428 sender de la mina al solaig més informació ací

Més informació: