dissabte, 26 de novembre de 2016

FALSO JAVALAMBRE DES DE LA FUENTE LA ZARZUELA


L'hivern passat va ser més càlid i sec del que toca i en tota la temporada no vam poder fer cap excursió xafant neu, així que enguany a la primera oportunitat ens hem acostat a Javalambre a fer una ruta blanca.

La idea inicial era començar a caminar al corral de Caseros, d'on ja fa anys que tinc mirada una ruta que puja al falso Javalambre o «Javalambre bis». Esta és la tercera vegada que ho intente i fins ara no havia pogut ser; la primera vegada la pista estava tallada per ventisquers prou quilòmetres abans d'arribar, la segona vam anar de vesprada i vam dessistir de pujar per a que no se'ns fera de nit, esta estavem disposats a pujar al Javalambre sí o sí, i per això hem seguit pista avant fins a la fuente de la Zarzuela, just a sota, per acurtar la ruta i assegurar-nos el xafar neu.
Així hem aparcat vora un corral assolat dalt de la font i ens hem posat a caminar entre els núvols i boira que cobreixen les muntanyes.
Corral a la Zarzuela.
Malgrat que la boira no ens deixa vore més enllà d'uns centenars de metres la ruta és molt fàcil. Comencem baixant a la font i seguint avall pel vell camí de Torrijas a Teruel, però de seguida el deixem desviant-nos a la dreta per encarar el barranco del Prado que baixa des del Prado de Javalambre.
Corrals al barranc.
Per la vora del barranc puja un carril que passa pel costat d'un corral on unes vaques s'arreceren del fred. Ací abandonem el carril i comencem a pujar cap a l'oest per una llarga lloma que ens portarà al cim del falso Javalambre.
Pujant camp a través.
Anem buscant el millor pas que, de moment, són els senderols que obrin les vaques, fins que arribem a la part de dalt de la lloma coberta de xaparres que ara estan mig tapades per la neu.
Ací la boira és més espessa i comença a nevisquejar. Travessem la lloma cap a la costera que s'obre davant nostre. Pugem la costera i travessem un nou llom.
Conforme pugem el toll de neu és més gros i cobre totalment les xaparres. Este és un https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17569653dels problemes de Javalabre amb neu, que les xaparres queden tapades per deu o quinze centímetres de neu que quan passes per damunt d'elles cedeix i acabes afonan-te fins al genoll, de manera que anem buscant els llocs on no hi ha, cosa difícil perquè davant nostre s'estén ja una capa blanca i més o menys uniforme de neu.
Anem pujant la darrera costera cap al cim i ací la neu ja té més toll, fins i tot en algun lloc arriba als vint centímetres. La costera no s'acaba mai, o almenys ho sembla perquè entre la boira que s'espessa per moments no veiem el final.
El cim apareix repentinament. Unes roques cobertes de neu i un vèrtex esborrat per la boira on pugem a fer-nos les fotos. Ací dalt el vent bufa més fort i gelat i no convida a estar, per això baixem un poc a una trinxera que li fa la volta pel sud, i en ella veiem un parell de forats.
Cim del Javalambre bis.
Entrem a mirar a gates i resulta que es tracta d'un refugi excavat a la guerra que travessa el morralet de punta a punta. A dins hi ha una galeria curta que segurament va servir de polvorí, i més endins una galeria més llarga que s'eixampla i es fa alta, que segurament era el lloc on s'arreceraven els soldats del fred de l'hivern del 38.
Refugi de la guerra.
No ens estem molt perquè tot i què no bufe l'aire fa fred, i comencem a baixar per l'altre costat cap al barranco de la Chaparrosa que separa el cim de la Chaparrosa, on està l'estació d'esquí. Tot i estar tan aprop no podem distingir res i sembla que estem en un altre món.
Anem baixant buscant la capçalera del barranc però comença a bufar una ventisca que ens entra de cara i decidim baixar al recte a buscar el barranc, portant el vent de cul.
Arribem finalment al barranco de la Chaparrosa i seguim un senderol que li va per la vora, més fàcil de passar que el barranc que té més mal peany, fins que finalment no tenim altra alternativa que seguir pel barranc.
Barranco de la Chaparrosa als peus del Javalambre.
Barranc avall anem amb conte de no fer un mal pas entre les penyes i pedres mig colgades per la neu.
Se'ns fa llarg este tram del barranc encara que no arriba a un quilòmetre. Finalment eixim a uns antics bancals que ara s'han convertit en prats. Abandonem ací el barranc i trenquem a l'esquerra resseguint les faldes del falso Javalambre de retorn a la fuente la Zarzuela.
Retallem així fins que eixim al camino de Torrijas a Teruel que ja no abandonarem. El camí deixa a l'esquerra el barranco de la Zarzuela.
Ací la neu dóna pas a la pluja dèbil que va derretint la neu i converteix la pista en un fanguejal. El vent bufa i les mans, sense guants de neu, comencen a gelar-se. Per sort ja ens queda poc per cloure la ruta.
Passem per davant d'un corral que encara gasten a l'estiu per a guardar ovelles i un poc més avant deixem la pista i seguim el camí que ens porta a la part alta de la fuente de la Zarzuela.
La fuente de la Zarzuela deu de ser de les més importants d'ací. Una sèrie d'abeuradors de pedra donen pas a uns altres de fusta que s'allarguen més de cent metres. Ací poden beure més de mil ovelles a la vegada sense fer-se nosa. No és per casualitat que en un radi de pocs centenars de metres hi haja quatre corrals.
Fuente de la Zarzuela.
Deixem la font enrere i pugem al corral on hem deixat el cotxe per acabar la ruta. Aprofitem les parets del corral per arrecerar-nos un poc per canviar-nos el calcer i la roba mullada abans de pujar al cotxe i baixar a buscar un bar per prendre alguna beguda calenta que és la millor manera d'acabar una ruta d'hivern.
Ha estat una ruta curta i fàcil però ja ens hem tret l'espineta de la falta de neu (i personalment, el pujar al Javalambre bis des del sud). A vore si la temporada ens depara més rutes d'este tipus. 

Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací una altra ruta que també puja al Javalambre bis:


Més informació:
  • Peña Monné, J. L. et al. Paisajes naturales de la provincia de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses,  Teruel, 2000
  • González Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la província de Teruel Ed. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001

diumenge, 20 de novembre de 2016

DE MOSCARDON A MASEGOSO PER LA SARRIOSA I LOS OJOS DEL CABRIEL

Després de sopar i fer nit a Moscardón ens alcem amb la frescor d'un matí ennuvolat. Després d'un abundant desdijuni i de carregar les maletes a l'autobús comencem a fer els estiraments de rigor abans de començar la marxa.
 Moscardon. Foto F. Ortells.
Quan acabem els estiraments un dels pocs veïns del poble que ha estat observant-nos s'acosta a saludar efusivament a Ceci. És un antic alumne de Borriana que és veí de Moscardón.
Comencem a caminar pel camí vell de Frías que passa per dalt del barranco del Batán. Des d'ací tenim la panoràmica més bonica de Moscardón, dalt d'una penya que domina el barranc i ací també aprofitem per fer-nos la foto de grup abans de reprendre la ruta passant per dalt del molino de la Hoz.
Foto de grup a Moscardón. Foto F. Ortells.
Baixem al barranc i el travessem tot remuntant-lo. Arribem a la carretera de Frías i la seguim uns metres abans de desviar-nos per una pista que remunta el barranco del Masegar, que aboca al del Batán.
Barranco del Batán. Foto F. Ortells.
La pista remunta el Masegar que forma ací una vall de fons pla entre el Morrón i el Cerro. Avancem seguint el barranquet canalitzat, vorejat de salzes que conformen una ratlla que s'estèn per la vall.
El Masegar Pequeño. Foto F. Ortells.
El camí travessa el Masegar pequeño i s'acosta a la falda del Morrón. Ací abandonem la vall i comencem a remuntar el camino de la Muela, magnífic camí empedrat que travessa una de les millors rouredes de la serra.
Camino de la Sarriosa. Foto F. Ortells.
No és la primera vegada que passem per este camí però sempre sorprén per la seua bellesa, sobretot ara a la tardor quan els roures pinten de groc el paisatge.
Moscardón. Foto F. Ortells.
Després d'unes quantes voltes per remuntar la pendent arribem a la part alta on el bosc deixa pas a un seguit de prats entre bosquets de roures i pins.
Arribant a la Muela.
Uns grans pins ens anuncien que ja estem a tocar de la fuente de la Muela que disposa d'un llarg abuerador. Ací el camino de la Muela continua cap a l'alta plana de la Sarriosa i a la fuente del Buey, però hui no el seguim Des de la font agafem una pista que planeja sota els cingles que ens separen del Monte.
Fuente de la Muela.
El camí és ben bonic i travessa prats, bosquets de roures i de pins que amb els diferents matisos de verd i el groc conformen un paisatge més propi d'altres latituds.
Camino de la Sarriosa.
Finalment la pista s'endinsa al bosc i acaba a la fuente del Agua del Rollo, on hi ha una llarga tira d'abeuradors nous.
Fuente del Agua del Rollo.
Ací ens toca improvisar travessant antics bancals ara ocupats per pins, roures, avellaners i tot un conjunt de matollars espinosos i caducifolis que colonitzen el que l'home els va arrabassar.
Anem travessant buscant sempre el millor pas, que sol ser el que han fet els cèrvols, fins que n'eixim a una zona més eixuta on trobem les traces de l'antic camí que pujava a la Sarriosa des del Masegar.
Ací el bosc deixa pas als prats mig coberts d'argelaga negra i ginebres. Alguns pins i roures solts li posen una nota de color.
Foto F. Ortells.
Entre els vells bancals puja el camí, difícil de seguir en molts punts, però que parant atenció a no perdre'l ens va pujant cap al canto on s'alça una torre de vigilància forestal i un vèrtex geodèsic.
Des d'ací es domina tota la vall del Masegar, per una banda, i per l'altra la vista es perd en els extensos pinars que s'allarguen cap a Valdecabriel.
Vèrtex de la Sarriosa.
Aprofitem el recer de la caseta forestal per a esmorzar a recer de l'aire fresquet i amenaçador. Les previsions donaven aigua però de moment l'oratge s'aguanta encara que des d'ací dalt es veuen traces de precipitació cap al sud.
Cortines de Pluja al sud de la Sarriosa.
Després d'esmorzar continuem camí entrant al pinar. Anem buscant un barranquís que baixa cap a la pista de Moscardón al Vallecillo. Ací cal anar buscant sempre el millor pas entre el pinar jove que creix sobre els antics bancals bastits sobre el fons del barranc.
Avancem prou ràpidament entre el pinar de pi negre que no té massa sotabosc fins que finalment eixim a un ample tallafocs al lloc on s'acaba el terme de Moscardón. Ací hi ha una «manga» d'Albarracín, i és que els termes municipals dels pobles de la serra no es toquen entre ells, pel mig queden «las mangas» que són estretes tires del terme d'Albarracín que conecten tota la serra i, especialment, les terres comunals de la part més alta que queden dins del terme general de la capital.
Des d'ací la idea era seguir una pista que ens portarà al barranc on hi ha la Cueva de la Òbriga, però finalment baixem per una altra, paral·lela que sembla més recta. La veritat és que per eixa part es tracta d'una mala elecció perquè ens costa més d'arribar, d'altra banda ens permet conèixer una raconada especialment espectacular.
La pista continua per dalt del barranco i quan gira i se'n separa baixem a ell per una vella senda de traure fusta.
Arribem al fons del barranc quan comença a ploure. Fins ara havia anat plovisquejant però ara s'agarra i toca traure la roba d'aigua i el paraigües. Continuem pel fons del barranc, amb cura de no esvarar a les pedres banyades.
El barranc s'encaixa per moments entre les roques i deixa algunes crestes rocalloses que s'enlairen per dalt dels nostres caps. L'avanç es fa lent perquè també anem trobant alguns pins tombats i cal anar buscant el millor pas.
Finalment arribem al punt on enllaça amb el barranco de los Pilancones en un paratge espectacular. Grans parets de pedra ens envolten per totes bandes i les penyes caigudes formen coves al mateix llit del riu. La vegetació és espessa i fresca trobant grèvols i teixos entre el pinar.
Barranco de los Pilancones.
Baixem pel barranc avall en un tram que recorda els congostos del Port fins que, finalment, arribem al cap d'una pista traçada per traure fusta. A partir d'ara el paisatge no canvia però l'avanç es fa més ràpid i de seguida arribem al punt on es junta el barranco de Hoyas Quemadas. Cent metres més amunt hi ha la Cueva de la Óbriga i allí ens acostem per arrecerar-nos de la pluja.
Dinem a l'entrada de la cova, que ens serveix de refugi tal i com ho va fer en temps prehistòrics per als primers pobladors de la serra. És esta la cova més profunda de la província de Terol, i també ha estat ocupada des d'antic pels pobles caçadors del Paleolític.
Cueva de la Óbriga.
Després de dinar toca continuar ruta. Esta vegada seguint el SL-TE-14 que va del Vallecillo a la Cueva la Óbriga.
Dinant a la cueva de la Óbriga. Foto F. Ortells.

Baixem un tros per pista que de seguida es transforma en un sender que recorre el barranco de los Pilancones que es va encaixant per moments.
Deixem a l'esquerra la cueva del Tio Moreneto i un tros més avall les parets del barranc es junten formant una estreta gorja. Ací hi ha ficades unes passeres de ferro per tal de travessar el pas. Només són uns centenars de metres però li donen un toc d'aventura a la ruta.
Passeres de ferro. Foto F. Ortells.
Travessem l'estret i el barranc s'obre un poc, suficient com per a traçar un sender per la vora, però encara no hem eixit d'ell i abans d'abandonar-lo arribem a un altre estret on també hi ha passeres per salvar-lo per dalt.
Este segon estret és més curt i ens deixa ja molt prop del punt on el barranco conflueix amb el riu Cabriel.
A partir d'ací el sender es converteix en una pista que recorre la vora del riu, vorejat de salzes.
Arribem de seguida a la pista forestal de Moscardón al Vallecillo, per on continua el SL, i seguint-la travessem el riu que ací està sec, i comencem la llarga pujada cap al Vallecillo.
L'ampla pista puja entre el pinar, deixant a l'esquerra i, cada vegada més avall, el Cabriel.
Pista de Moscardón.
Arribem a un punt on per la dreta continua el SL que entra al Vallecillo per les eres de dalt del poble. Nosaltres seguim recte fins que quan ja eixim del pinar la pista comença a girar a la dreta. Nosaltres seguim per l'esquerra un entrador que baixa per la vessant coberta d'arbustos caducifolis que ara estan sense fulla.
A meitat baixada trobem les marques blanques i roges del GR-10.1 i les seguim avall, recurtant la pista que fa més volta. Arribem així a los Ojos del Cabriel, veritable naixement del riu d'on sempre brolla aigua.
Ojo del Cabriel. Foto F. Ortells.
Tot i la sequera d'ací ix un bon riu d'aigua que corre entre crèixens que demostren la frescor i puresa de l'aigua.
Ens fem la foto i poc més perquè l'oratge no convida a recrear-se al bell paratge i continuem la ruta seguint el GR que ja no abandonarem fins a Masegoso.
El sender ressegueix l'acabat de nàixer riu per la vora i el travessa per un pont de ferro nou vorejat de salzes. Seguim per l'esquerra riu avall i passem pel costat de la cascada de la Herrería, d'on prenia l'aigua la fundició que hi havia un poc més avall. Ara només queden quatre parets cobertes d'heura.
Riu Cabriel. Foto F. Ortells.
A partir d'ací la senda se'n separa del càixer que s'encaixa i ressegueix unes faixes calcàries que pugen i baixen sempre prop del riu.
Travessem el barranco de los Reguerillos i enfilem amunt per salvar un cingle abans de tornar a baixar per travessar la rambla del Villarejo, que ací baixa amb un fil d'aigua.
Arribant a ella ens creuem amb una parella que també van caminant, seran les úniques persones que trobem en tot el dia i és que abelleix més quedar-se al racó del foc que eixir a banyar-se, però nosaltres ja posats travessem la rambla i comencem la darrera pujada del dia, amb ganes d'arribar a Masegoso.
Foto F. Ortells.
Després de la rambla cal pujar a la Muela del Trillo per una senda ben traçada que s'enfila pel pinar fent voltes i més voltes.
Pugem a un pas constant però continu per a no fragmentar el grup i no haver d'aturar-nos a esperar ningú perquè no està el dia per a quedar-se quet.
Quan acaba la pujada trobem una pista que corre per dalt la Muela i la seguim un bell tros fins que eixim del pinar.
Arribem a una gran plana on eixim del pinar tancat que deixa pas a un pinar més obert. Ací el vell camí del Vallecillo a Masegoso abandona el traçat de la pista i enfila recte cap al poble per la vora d'un vell corral.
Hem d'anar mirant les marques a les pedres i les fites per no perdre la traça entre l'herba del camí i ho fem ràpid, apretant el pas per arribar pronte perquè l'aigua que ens ha anat caient sembla que ara vol fer-ho amb més força.
Foto F. Ortells.
Travessant suaus llometes finalment ens apareix davant el poble, just quan deixem enrere els pins. Només un parell de llomets pelats i un tros de carretera ens en separen de l'autobús que està a l'entrada del poble.
Foto F. Ortells.
Arribem finalment i aprofitem per agafar roba seca i canviar-nos ràpidament i pujar a l'autobús que ja té la calefacció en marxa.
Masegoso.
Hui no toca ni foto de grup al final, ni cervesa al bar, entre d'altres coses perquè a Masegoso no hi ha bar (ni tampoc cap persona vivent a la vista). Així que marxem sense despedides però pensant en les rutes que farem d'ací un any quan tornem a visitar la Sierra de Albarracín.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
circular albarracin gr-10 gr-10.1
del Vallecillo al molino de San Pedro per los Ojos del Cabriel
el Vallecillo - Villarejo - Sarriosa - Moscardón
de Frías a Moscardón per la fuente del Buey i el camí vell
sendero de los Atajos de Moscardón

Més informació: