dissabte, 28 de gener de 2017

EL TOSSAL DELS MONTLLATS AMB RAQUETES


Un dissabte més aprofitem la gran nevada caiguda la setmana passada per a fer raquetes. En esta ocasió canviem de zona i ens acostem als Ports. La idea original era anar a pujar al vèrtex del tossal d'en Folc des de la Mare de Déu de la Font. Però com anit va estar plovent la neu no està en les millors condicions així que canviem de plans i anem a la part més alta de la comarca, on la pluja ha estat neu, a pujar al tossal dels Montllats, el tercer cim més alt de la província de Castelló i quart de la Comunitat Valenciana.

La carretera està neta perquè acaba de passar la llevaneus però no hi ha massa lloc per deixar el cotxe fora d'ella, així que ens desviem pel camí dels Montllats i «aparquem» al costat d'una bassa d'incendis mirant de deixar pas per a qui puga passar.

Els Montllats.
Comencem a caminar per l'assegador de la font del Regatxol (o Regatxal) que puja cap a la font. Passem per la vora de la bassa d'incendis, folrada de pedra per a què no desentone dins el paisatge de pedra omnipresent a Vilafranca i resseguim una filera de xops que ens porten cap a la font.
Assegador del Regatxol.
Abans d'arribar a la font ens toca travessar la carretera, enclotada entre el quasi mig metre de neu apartada per les màquines.
La font es troba més amunt, però només es veu una de les tres piques, les altres queden tapades per la neu que la cobreix quasi completament.
Font del Regatxol.
Des d'ací l'assegador enfila recte cap al cim del tossal i nosaltres el seguim amunt endinsant-nos al pinar.
Seguim pujant entre el pinar i salvem una tanca ramadera. Ací dubtem un poc perquè hem de trencar a l'esquerra seguint un senderol poc evident i amb la neu no n'estem segurs de la traça. Finalment seguim amunt fins al punt on l'assegador sembla que s'acaba. Ací per l'esquerra continua un senderol que amb la neu es difícil de seguir. Travessa el pinar espès per la vora d'un pastor elèctric mig soterrat per la neu fins que arriba dalt d'unes penyes.
El pla dels Montllats queda allà baix, i al darrrere la serra Brusca.

El pla dels Montllats.


Seguim per dalt d'unes penyes i arribem a una paret que puja al recte cap al cim. Es tracta d'una partició de finques, termes i regnes. D'una banda queda Mosquerola i de l'altra Vilafranca, així que quan travessem la modesta paret estem entrant a l'antic regne d'Aragó.
La banda aragonesa del tossal està més desarbrada i per ella pujarem cap al cim, sempre pel costat de la paret que segueix la ratlla.
La neu ho cobreix tot i tapa les imperfeccions del terreny. Ací hi ha un bon toll però està prou dura per avançar fàcilment.
Conforme pugem pel terreny més obert el vent bufa més fort i alça pols de neu que, sortosament, només ens bat de costat.
A meitat pujada deixem una caseta de pedra per arrecerar-se del mal temps, amb la porta oberta al sud mig tapada per un ventisquer. De tant en tant cal girar la vista enrere per l'ampli panorama que se'ns va obrint tot i que el dia no està del tot clar: el tall fondo que forma el riu de Montlleó, el Pla de Vistabella ben blanc de neu ... i al fons la serra de les Santes on destaca el Bartolo coronat per les antenes; i darrere la mar on brilla el sol del matí.





Travessem un parell d'espessoralls de pins i arribem finalment al cim; pla i ample. De fet no hi ha un cim pròpiament dit. Les millors vistes són des de dalt de les penyes que delimiten el cim per l'est, però allí bat fort el vent i no ens acostem, així que ens conformem amb una foto a la part culminant abans de continuar camí de baixada.
Cim del Tossal.
Anem baixant buscant les parts més obertes del pinar. Davant nostre hi ha un fondal boscos que sembla un tros de Sibèria traslladat de lloc. El pinar blanqueja per la neu caiguda, i les muntanyes dels voltants estan ben carregades de neu. Ahí conflueix el riu (ara rambla) de les Truites, amb el barranco del Can, conformant una raconada amagada i actualment deshabitada.
Nosaltres seguim baixant cap allí fins que trobem una nova paret. La seguim a la dreta entrant al pinar i mirem de buscar un barranquís per on baixa una senda segons el mapa de Vilafranca de Pau Fuster.
No trobem la senda però sí el barranquet i el seguim avall en forta pendent fins que arribem a la pista que entra al mas de Saura.
A partir d'ací l'orientació ja és més fàcil, només hem de seguir la pista cap al mas, passant primer per la font del mas de Saura que conforma un raconet frescal on els caducifolis substitueixen els pins.




El Puntal del Tamborero.

Més lluny, de l'altra banda del riu de les Truites queda el Puntal del Tamborero coronat per la torre forestal, cim dominant d'esta part del terme de Mosquerola ja a la ratlla de Cantavieja.
Però a la nostra vora es troba el mas de Saura, gran i ben arreglat. Davant seu hi ha una pica on aboca l'aigua una canalització que ve des de la font.
Aprofitem que el pedrís està net de neu per aturar-nos un poc, fer un mos i un glop d'aigua abans de continuar.
Mas de Saura.

Continuem camí per darrere del mas, per on continua una pista que segueix el vell camí que condueix al mas des dels Montllats, i que no deixarem ja fins a la font del Regatxol.
El camí fa una volta per a pujar a la lloma del Pinar de Saura. Ací torna a travessar la ratlla de termes i retorna al de Vilafranca, enfilant novament pel costat d'una paret que delimita els termes.
A la nostra dreta queda el Tossal dels Montllats i a l'esquerra el tossal de Coder, al darrere el Puntal del Tamborero i davant nostre una llarga pujada entre prats voltats de pinar.






Els pins que trobem estan ben carregats de neu i el paisatge sembla tret directament d'una postal nadalenca. A més el vent s'ha endut els núvols i ens ha deixat un cel blau que li dona un toc lluminós al paisatge. Com a contrapartida la neu està més tova i s'enganxa a les raquetes fent més incòmode l'avanç.
Arribem a una nova paret i la passem per la portera entrant a les terres del mas de la Torre Nova. Ací la pista (o les traces d'ella) desapareix i hem de fer cas al mapa per saber per on continuar la ruta.
Ara ja anem de baixada i travessem una nova paret que delimita les terres del mas de Baix. Ací el camí es perd entre bancals on creixen espinals, rosers i aranyons que dificulten el pas. Ens costa un poc trobar el lloc per on passar a l'altra banda i localitzar una nova portera per on eixim dels prats i entrem a un pinar jove i espès que s'estén fins a la carretera.
Carretera de Mosqueruela.
Travessem el pinar de baixada i arribem finalment a la font dels Regatxols. Ja només ens queda travessar la carretera i baixar per l'assegador fins al lloc on hem deixat el cotxe per cloure una ruta preciosa a una de les muntanyes més boniques i desconegudes de la geografia valenciana.

Assegador del Regatxol.




Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Vilafranca a la Pobleta pels Montllats
La Pobla - Montllats
Vilafranca - els Montllats


Més informació:

  • Fuster Puig, Pau (2013) Vilafranca, Mapa del terme Municipal El Tossal Cartografies 
  • Tortosa, Paco (2013) Vilafranca, un mar de pedra a mil metres d'altitud Ed. Ajuntament de Vilafranca 
  • Ripollés Vicente, Diego i Monfort Prats, Sergio (2001) Camins i paisatges de Vilafranca Ed. Grup Ecologista Vilafranca 
  • Miralles, Francisco; Monfort, Julio i Marin, Margarita (2002) Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat. Ed. Diputació de Castelló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada