Aprofitant les vacances ens acostem al Port que fa molts anys que teníem oblidat, i ho fem per a fer una ruta "a l'antiga", amb mapa i brúixola i només usant el GPS per a gravar el track (i per si de cas).
Així amb la brúixola i el magnífic mapa del Tossal de la Tinença de Benifassà hem dissenyat i realitzat una circular pujant al Tossal d'en Canader i al tossal dels Tres Reis abans de tornar a Fredes. Una part de la ruta ens era ja coneguda però la major part ha estat a la descoberta fiant-nos del mapa (que no ens ha fallat) i seguint sendes poc xafades però bellíssimes.
Amb la frescor del matí i de la tronada d'ahir comencem a caminar des de Fredes que sembla un poble desert. Eixim per la pista que travessa el Port des de Fredes al Caro i de seguida ens adonem de les fulles escampades per tot arreu, que la pedra d'ahir ha fet caure dels arbres. A les cunetes de la pista encara queden acumulacions de pedra que no s'han desfet amb la frescor de la nit i que anirem trobant durant la primera part del recorregut.
Comencem a pujar deixant a la nostra esquerra la clotada on s'alça Fredes. Passem per dalt d'una bassa d'incendis i quan la pista gira a llevant, a la vora del bassot de lo Clot Mariner vorejat de camps de blat que, malauradament no sembla que puguen segar, ens ix un ample caminal de cotxe que trenca a l'esquerra endinsant-se al pinar.
Una cadena impedeix el pas dels cotxes però no el dels caminants que podem continuar avant cap al mas de Trencaladres, un topònim curiós que no diu res de bo d'estes terres.
 |
| Pista de Fredes al Caro. |
 |
| Bassot de lo Clot Mariner. |
 |
| Restes de la pedregada de la nit passada. |
 |
| Mas de Trencaladres. |
Arribem al mas de Trencaladres voltat de carrasques i pins que van ocupant els antics bancals. El mas, que en altra època fou gran i amb diverses cases, ara està molt malmés i no tardarà massa anys a acabar d'assolar-se si hom no hi posa remei.
Del mas enllà el pinar deixa pas a un carrascal on encara apareixen grans exemplars de carrasca, salvats de la febra del carboneig de la postguerra. El carrascal ens acompanya mentre baixem a buscar el barranc dels Colls. Quan arribem al barranc el carril fa una revolta i enfila barranc avall. Nosaltres l'abandonem i busquem uns metres barranc amunt i a l'esquerra la traça del vell camí del mas de Trencaladres al de Navarro. Una fita estratègicament situada ens ajuda a trobar-lo i una vegada trobat és fàcil de seguir.
El camí travessa un pinar entreverat de carrasques, més menudes, rebrotissos crescuts després de la tala. Anem pujant lleument fins a un collet on els pins es tornen dominants.
Passat el collet seguim planejant i el bosc es fa menys espès. Estem acostant-nos al mas de Navarro i els bancals dels voltants encara no estan totalment emboscats. Ací les carrasques que creixen entre els antics bancals són dominants.
Abans d'arribar al mas deixem a l'esquerra la fonteta de Lluc, només un pouet on quasi no hi ha aigua però que servia per a abastir el mas.
 |
| Carrascal del mas de Trencaladres. |
 |
| Barranc dels Colls. |
 |
| Camí del mas de Navarro. |
 |
| La Puntassa de Coratxà a l'altre costat del barranc |
 |
| Arribant al mas de Navarro. |
Arribem al mas de Navarro on encara queda en peu una gran pallissa mentre que la casa i estables estan mig enrunats.
Des de l'era es veu ja el tossal d'en Canader i també el mas Blanc per on hem de pujar. Busquem d'enfilar el camí que anava al mas Blanc i una fita grossa ens marca el punt on l'hem d'agafar.
El camí baixa pel pinar que creix a l'ombria amb alguns trams de forta pendent. Quan arribem al barranc dels Sarpaters el travessem pujant per l'altra vessant. Al travessar-lo el pinar deixa pas a un carrascar que creix a la solana pedregosa de los Sarpaters. Les carrasques són tan menudes que quasi podem traure el cap per dalt com a conseqüència d'haver-se tallat per a fer carbó, com a tants altres carrascars de les nostre terres.
El camí ens aboca a una pista que baixa de la serra Pelada. L'hem de seguir uns metres fins al barranc que davalla del mas Blanc on, una nova fita, ens marca la continuació del camí barranc amunt.
Remuntem el barranc ara per la dreta, ara per l'esquerra i en algun tram pel mig fins que ens situem a sota del mas Blanc. Ací enfilem amunt entre pins i carrasques pel camí que puja fent voltes entre els antics bancals del mas.
Al mig del camí trobem alguns tancats per a protegir les truferes dels senglars. És curiós que s'hagen fet en un camí públic i no en les finques privades dels voltants on no en trobem cap.
 |
| Tossal d'en Canader des de l'era del mas de Navarro. |
 |
| Camí del mas Blanc. |
 |
| Travessant un pinar amb boix. |
 |
| Carrascar en solana. |
 |
| Tancats per a truferes. |
 |
| El mas Blanc. |
Arribem així al mas Blanc que forma un gran conjunt de cases, pallisses i corrals; la major part assolades però d'altres encara dretes i fins i tot alguna ben conservada.
Des d'ací i sense passar per les cases agafem el camí de la font del mas, un camí ample, a trams empedrat i en d'altres tallat a la pedra que planeja fins arribar a la raconada on hi ha la font i les ruïnes del que fou llavador. La font, un simple pouet encastat a la paret de pedra, està plena a vessar. La humitat fa crèixer els esbarzers que quasi tapen el camí mentre el seguim amunt cap a l'ampla collada que separa la Serra Pelada de les faldes del tossal d'en Canader. Per ací dalt passa una pista que recorre la Serra Pelada. La travessem i continuem pel vell camí de Fredes a la Penarroja (que es correspon si fa no fa al que hem fet fins ara) trasponent el coll on hi ha els amples bancals del mas, encara treballats. De l'altra banda ens desviem de la ruta buscant a l'ombria la nevera del mas Blanc, xicoteta i sense sostre però ben conservada.
Retornem un poc sobre els nostres passos i busquem la senda, prou clara, que puja cap al tossal d'en Canader.
 |
| Camí de la font amb el Tossal al fons. |
 |
| Font del mas Blanc. |
 |
| Tossal d'en Canader. |
 |
| Camí de la Nevera. |
 |
| Nevera del mas Blanc. |
La senda puja cap a l'oest per les faldes del tossal on només anem trobant algun pi o grupet de pins dispersos acompanyats de ginebres. Un paisatge molt diferent al que hem trobat fins al mas i que serà la tònica dominant els propers quilòmetres.
La senda gira al nord i enfila un rellomet que va pujant i ens portarà a dalt del tossal. Conforme pugem les vistes es fan més i més àmplies tot i què el dia no és massa clar. No debades el tossal d'en Canader amb els seus 1394 metres és el més alt d'esta part del Port i el segon més alt després del Caro.
Després de pujar unes penyes arribem al cim del tossal on s'alça el
vèrtex geodèsic marcant el punt culminant. Ací toca aturar-se i disfrutar de les vistes que, en dies de vent, deuen ser espectaculars. Així i tot entre la boirina distingim el Turmell, la serra d'Esparreguera, la Puntassa, el Caro, Montsià, ... entre d'altres vèrtex. I també el tossal dels Tres Reis i la ruta que ens queda per arribar-hi.
 |
| Pujada al tossal d'en Canader. El mas Blanc queda al fons. |
 |
| Capoll del tossal. |
 |
| Vistes des del cim. |
 |
| Vèrtex al cim. |
Continuem camí sense senda, semper per la divisòria d'aigües cap al coll de la Barraca que queda recte al nord. Baixem un cingle entre pins i boixos i enfilem un collet pelat abans d'arribar a un coll que ens separa d'un altre capoll que hem de passar per dalt. Durant tota la baixada hem anat seguint una vella tanca de fil d'aram i ara l'abandonem seguint el fil del tossal buscant el millor pas a buscar el coll de la Barraca que tenim just als nostres peus.
Cal baixar per on es pot, entre el pinar que s'espesseix i els ginebres que tanquen el pas fins arribar al coll per on passa el camí de Fredes a Penarroja (ací pista).
Ací mateix hi ha les runes del mas del coll de la Barraca i també una nevera. Nosaltres en conte de buscar la nevera busquem l'entrador al mas de Jaumó Valero que mou recte per la solana de la Mola de Jaumó.
Passem pel costat la portera que evita que n'entren cotxes i continuem baixant a poc a poc cap al replanell on s'alça el mas voltat de bancals de cereal que ara s'han deixat ermar. Darrere hem deixat el tossal d'en Canader que va fent-se menut mentra ens allunyem.
 |
| Continuació cap al coll de la Barraca. |
 |
| Carena rocallosa baixant al coll de la Barraca. |
 |
| Mola de Jaumó. |
 |
| Coll de la Barraca. |
 |
| Mas de Jaumó Valero. |
 |
| Travessant el gran bancal del mas. |
Arribem al mas, situat en un lloc estratègic, entre els cingles que tanquen la mola per dalt i uns cingles que el separen del barranc de la Fagina. Ací tenim un dels punts difícils del dia doncs hem de trobar el camí que salva el cingle per a baixar al barranc de la Fagina.
Travessem els bancals ermats on ara creixen les herbes que se'ns fiquen als peus i mentre ens les traiem estudiem bé el mapa per trobar el grau que salva el cingle. Per sort una fita en marca el lloc que, d'altra banda, és ben evident doncs el camí s'ha fet picant la pedra i tallant alguns esglaons per salvar el cingle.
Ja a sota continua travessant el carrascar que hi creix en una llarga diagonal. De tant en tant trobem alguna fita que ens confirma que anem pel bon camí cosa que s'agraeix.
Anem baixant perdent altura ràpidament. Quan el carrascar deixa pas al pinar estem ja ben prop del fons del barranc que travessem pujant per l'altra banda a buscar el barranc del mas de Llovet que ací s'engrava amb el de la Fagina.
Comencem a pujar per una antiga pista que ara només deixa pas per anar a peu i uns metres més avant trobem que han passat una màquina i han recuperat la vella pista, ara tan ampla com costeruda. Ací ens sorprenen (o nosaltres a ells) dos cabirols que s'estaven a l'ombra descansant. L'un fuig ràpidament i l'altre s'atura a uns metres de manera que encara tenim temps de retratar-lo abans que es perda dins del bosc.
Continuem pujant fins que trobem a l'esquerra una fita que marca el punt on s'agafa el camí que ve del mas de Llovet per on pugem.
El camí busca els vells bancals del mas i enfila amunt cap al coll de la Serreta on s'alça el mas. Un poc més avall hi ha el mas Nou que també ara ja és vell i assolat.
Pujant pels bancals arribem al coll i seguim amunt fins que trobem una pista que baixa al mas de la Morera.
 |
| Salvant el cingle per un grau empedrat. |
 |
| Carrascar del mas de Jaumó. |
 |
| Barranc de la Fagina. |
 |
| El mas Nou. |
Ací ens aturem a dinar que ja es hora i a pensar quin camí seguir. Tenim dos opcions; la primera és seguir la pista amunt i trencar a l'esquerra per la Boixera a buscar el tossal dels Tres Reis; la segona és baixar al mas de la Morera i per la font del Teix pujar al tossal. Encara que semblen igual de llargues triem la primera i després de dinar continuem pista amunt. És ja migdia i ací els pins no fan prou ombra a la pista de manera que per primera vegada patim calor durant la pujada.
Deixem un colmet a l'esquerra i davant nostre hi ha una bifurcació de pistes, per la dreta continua cap a la Fontsanta i la serra Pelada però nosaltres seguim a l'esquerra retallant camí.
La pista passa per un maset sense sostre i uns metres més avant trenca a l'esquerra avall. Ací busquem a la dreta un senderol que puja a buscar la font de la Boixera. Anem entre boixos per la vora d'un pinar més espès i hem d'estar atents a no saltar-nos un corriol que trenca a l'esquerra. Finalment quan el pinar es fa més espès i el terreny més fresc marca el punt on devia estar la font (que no trobem) trenquem a l'esquerra per a buscar el corriol i el seguim fins que veiem uns metres més avall la pista on hem de baixar. Fins ara hem anat trobant tots els camins i senders sense dificultat però ací la baixada sembla difícil i decidim tornar enrere pensant que no hem trobat el camí bo i, ens emboliquem i perdem el camí tenint que fer un bon tros camp a través (el track penjat està modificat per a seguir el corriol de baixada que, tot i ser difícil, és més fàcil que l'alternativa).
 |
| Buscant la font de la Boixera. |
Finalment arribem als peus del tossal dels Tres Reis, just on passa el camí de Sant Miquel d'Espinalbar. Només ens queden dos-cents metres al cim i un carril ens porta fins allí.
El cim, modest i pelat, contrasta amb la quantitat de pals i senyals que hi ha, i és que més important és el que representa que el que realment és. Ací conflueïen els regnes d'Aragó i València i el principat de Catalunya i d'ací el topònim doncs conta la llegenda que els reis d'Aragó, València i Catalunya podien parlar sense eixir-ne dels seus respectius regnes. Llegenda falsa per cert, doncs mai va haver rei a Catalunya i el de València i Aragó sempre fou el mateix (i a l'època musulmana no hi havien reis pròpiament dits).
La visibilitat ha millorat i podem vore part del delta de l'Ebre i més clarament el mont Caro, encara que no és el millor dia per a disfrutar de les vistes que, en dies clars són espectaculars. De fet l'última vegada que hi vaig ser vam arribar a distingir la neu dels Pirineus.
 |
| Capoll del tossal dels Tres Reis. |
 |
| Cim del tossal dels Tres Reis. |
Baixem del tossal cap al Pinar Pla seguint un vell tallafocs que, més o menys, coincideix amb la ratlla de Catalunya. El tallafocs ens aboca a un carril que seguim per la dreta i que ens porta a la pista de Fredes al Caro, on arribem a l'altura del mas del Ric (de Fredes). El mas s'alça a la vora aguantant el pas del temps, el sol, la neu, el fred i l'aigua.
 |
| El Pinar Pla des del tossal dels Tres Reis. |
 |
| Mas del Ric o del Pinar Pla. |
Ara ens toca continuar un tros per l'ampla pista que travessa el Pinar Pla fins que ens desviem per la dreta a buscar el GR-7 que ací segueix el camí del coll de Manado i, seguint-lo, retornarem a Fredes.
Les vores del camí s'han desbrossat recentment i encara hi ha a l'ambient l'olor de l'herba tallada. Travessem el pinar i deixem a la dreta un ramal que entra a lo Boveral. A partir d'ací ja continuem pel vell camí de ferradura que no abandonarem fins a Fredes.
 |
| Pista de Fredes a Caro. |
 |
| Enllaç amb el GR-7. |
 |
| Camí de ferradura a Fredes. |
Este és un dels senders més bonics de tota la Tinença, sempre a l'ombra d'un pinar amb un espès sotabosc de bruc on creixen també nombrosos grèvols. El camí planeja voltant entre les penyes deixant a l'esquerra la canal de la Lluïsa fins que passa als peus de la Roca Blanca. Continuem per la Faixa fins que fem cap al Clot de la Fonteta. A partir d'ací el camí continua entre parets dels antics bancals on creix un bosc espès que només s'aclareix quan ja estem prop del poble de Fredes.
Finalment entrem al poble pel carrer d'Enmig, un dels tres carrers del poble. El poble està menys desert que al matí, sembla que hi ha dos cases amb gent i trobem una parella amb un xiquet al parc de l'entrada. No són molts però són els únics que ens hem trobat en tot el dia.
 |
| Tram empedrat al camí del Pinar Pla. |
 |
| La Roca Blanca. |
 |
| El Portell de l'Infern. |
 |
| Tram entre parets pel Clot de la Fonteta. |
 |
| Fredes. |
Finalitzem així una completa ruta pel Port, completa tant per la varietat paisatgística com pels llocs que hem conegut, entre ells alguns dels més emblemàtics.
Nota: per a la toponímia en cas de discrepància s'ha preferit la toponímia del Nomenclàtor Toponímic Valencià, la retolada als mapes de Prames per a l'Aragó i la disponible als mapes de l'ICC per a Catalunya.
Ací està el track:
I ací un altre track complementari:
el Salt - Fredes - refugi font Ferrera - Casetes Velles - font del Teix
Més informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada