dijous, 8 d’abril del 2021

VOLTA AL PINAR DE TORRALBA

Aprofitem les vacances de Pasqua per a acostar-nos a Torralba i fer una ruta per la part de la Serra d’Espadà que menys xafada tenim. La idea és caminar per camins i senders que no tenim xafats, alguns ja vells, com la senda de la Rambla del Cojo, i d’altres que s’han recuperat fa poc com la senda del Tajar.

Les previsions donaven aigua però poca i que aniria escampant al llarg del matí, així que arribem a Torralba plovent finet però sense parar. De tota manera com hem vingut a caminar ens posem impermeables i cobre motxiles i comencem a caminar eixint per la senda del Pinar que s’agafa per les eres del poble. En este primer tram seguirem el SL-CV-103 que fa la volta al Pinar.

Només eixir del poble el GR-36 i el SL-103 se’n van per l’esquerra seguint el camino de Villamalur. Nosaltres però seguirem recte pujant per la senda del Pinar (per on retorna el SL què és circular). Comencem doncs a pujar només eixir del poble i ho fem travessant un pinar de pi blanc que creix sobre un terreny calar. El pinar ens acompanya mentre remuntem una primera costera que ens porta a una pista que recorre la falda del Pinar. Ací girem a la dreta, seguint les marques del SL, continuant per la pista cap a ponent. Deixem la senda del Pinar que per l’esquerra puja recte cap a l’Alto del Pinar o la Santa i continuem per la pista que ací està traçada sobre la senda de las Majadicas. Seguim camí per la pista que planeja fins que per l’esquerra continua la senda de las Majadicas per on hi ha traçat el SL.

Comença ara la veritable pujada al Pinar que queda dalt nostre tapat per la boira que, quan més pugem, menys ens deixa vore. Malgrat la boira la pujada fa goig de fer. Caminem per un bosc que s’ha recuperat dels estralls del foc de fa vint-i-cinc anys i torna a mostrar-se en tot el seu esplendor. Els pins blancs i les carrasques que trobem en la part baixa sobre el terreny calar van deixant pas als pins de rodeno i els roures, acompanyats d’algunes sureres, tal i com pugem per l’ombria i la calcària dóna pas al rodeno. L’acompanyamet arbustiu també canvia i el ginebre i el romer deixen pas als brucs que entapissen tot el sotabosc.

La senda és fàcil de seguir i travessa les pedreres que baixen del cim fins que arriba a la pista del Pinar que entra des de la carretera de Pavías. Just davant continua la senda de las Majadicas que traspon la serra i baixa cap al Mojón de Torralba pel Breceral. Nosaltres hui no la seguirem perquè la senda està prou tapada de «brezos» i no volem acabar encara més xops a causa de l’aigua que es queda a la vegetació, així que triem la pista on no ens banyarem tant.

Eixint de Torralba pel camino de Villamalur.

Desviament per la pista de la falda del Pinar.

Senda de las Majadicas.

La pista fa la volta al Collado Alto i, normalment, ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes que hui no tenim a l’estar tot cobert per la boira, així que ens toca disfrutar d’un paisatge diferent, que semblaria més propi d’altres contrades si no fora perquè les dies de boira als cims més alts d’Espadà són freqüents i la criptoprecipitació, çò és aquella generada per les boires i que no recullen els pluviòmetres, s’estima en quasi 200 mm a l’any.

Seguint pista avant arribem al Mojón de Torralba, on arriba també (i més dreturer) la senda de las Majadicas. Ací passa la carretera de Pavías i per ella hem de seguir un tros fins al corral de Robina ja dins del terme de Pavías. Carretera avant deixem a la dreta una pista que baixa cap a la Mina, al fons de la clotada que queda entre el Pinar, la Serratilla i , antigament coberta d’un espès pinar i ara només de brugueres que fan honor al seu nom. Per ella baixa el barranco del Brezal a buscar el de las Clochas. Hui però no veiem res doncs tot queda cobert per l’espessa boira. Uns metres més enllà hi ha la pista que va a la Balsa del Lobo, per on passa el camí de Torralba i, encara un poc més avant després de passar el corral de Robina continua per la dreta de la carretera la senda del Moral que baixa a Pavías així com una altra que també porta a la Balsa del Lobo. Nosaltres però no hi arribem i a l’altura del corral de Robina abandonem la carretera i entrem a l’esquerra cap a uns bancals d’ametlers.

Pista del Pinar.

Carretera de Pavías a l'altura del corral de Robina.

Senda de la Carrascosa.

Des del corral mouen dos camins catalogats com a passos ramaders; el primer baixa per la fuente la Higuera a buscar la rambla d’Artea, el segon, que és el què seguirem, puja al Alto de la Carrascosa per a baixar al corral del Rebollo. El primer és molt fàcil de seguir doncs mou quan acaba l’entrador als bancals, el segon cal parar més atenció perquè l’inici es confon entre els bancals treballats i, malgrat que unes fites el marquen, no és fàcil de trobar. Nosaltres no el trobarem a la primera i ens toca fer unes voltes pels bancals abans de enfilar el vell pas. Però una vegada trobat es troba netejat i fàcil de seguir doncs per ací passa la Garrote Trail.

El pas puja cap al Alto de la Carrascosa entre pins i ginebres que deixen espai entre ells per a que cresca el romer, ben florit a estes altures de l’any. La senda travessa antics bancals abandonats i enfila l’últim tram de pujada entre coscoll i carrasquissos abans d’assolir el Alto. Ací trobem tota una línia de trinxeres fetes de pedra seca que baixen cap a migdia seguint el camí. Es troben prou ben conservades i ens acompanyen bona part de la baixada cap al corral del Rebollo. La baixada comença suau però poc a poc es fa més costeruda i finalment enfila avall vertiginosament. La pedra solta i la pluja fina fan que tinguem que parar molta atenció en l’últim tram que ens porta al corral del Rebollo per on passa la pista asfaltada de Pavías a Villamalur.

Trinxeres al Alto de la Carrascosa.

Baixant de la Carrascosa al corral del Rebollo.

El corral del Rebollo.

Arribem al corral, encara en prou bon estat, i travessem la pista per agafar la continuació del pas cap a la rambla de Artea. Ací el camí planeja entre un bosc de carrasques i, sobretot, pins, que ens acompanya en tota la suau baixada que ens porta a los Corrales de Artea o de la Huerta Baja on trobem una pista que baixa acompanyant la rambla.

Els corrals es troben totalment assolats i la Huerta Baja està desapareguda entre el pinar. Encara es conserva en cultiu part de la Huerta de Artea (la alta) que pren l’aigua de la fuente de Artea, on la pista que hem trobat se’n separa de la pista asfaltada de Pavías a Villamalur. Allí s’hi troba la fuente de la Artea, el millor punt on carregar aigua de la zona i amb taules i torradors. Hui però no ens cal més aigua doncs ja en tenim prou amb la que ens cau del cel i la que anem arreplegant de les herbes i matolls.

Nosaltres seguim rambla avall per la pista que la travessa un parell de vegades. Els voltants de la rambla estan coberts d’un pinar de pi blanc que no ha estat tocat pel foc però sí molt tocat per les grosses nevades dels darrers anys, així trobem molts arbres caiguts o partits que li donen un aspecte un poc trist al bosc.

Seguint la pista arribem a un punt on trobem una bifurcació, la de la dreta puja un tros pel barranco de las Plumas abans de morir. Ací mateix baixa la Senda de la Rambla del Pozo des del punt on la carretera de Pavías conflueix amb la pista de Pavías a Villamalur. Per ací continua la Garrote Trail tornant cap a Pavías. Nosaltres continuarem a l’esquerra per la pista que segueix rambla avall fins que acaba mig quilòmetre més avall.

Baixant a la Huerta Baja.

Pista de la rambla de Artea.

Quan acaba la pista hem de baixar al barranc per a continuar per ell. Per ací continuava la senda de la Rambla del Pozo i per ací també va un track de Pepino Acn que ens serveix de guia en esta part del recorregut. La veritat és que el tram de la rambla es troba molt tapat, tant per a seguir per dins com per a recórrer la vella senda que en alguns punts està molt tapada. Això no seria massa problema en qualsevol altra ocasió però hui les plantes que ens tapen el pas fan que acabem xopats fins a les orelles de manera que, quan després d’un gran esforç, acabem de travessar la rambla i eixim al camí vell de Matet a Torralba, ja no ens queden ganes de fer més experiments. Per sort el tram realment perdut no són més que uns centenars de metres i al final eixim a una pista vella que ens porta a la pista asfaltada que s’ha obert per damunt del vell camí que des de Matet a Torralba passava per la fuente que Nace per arribar ací per la vora de la rambla del Perrudo.

Ara ens toca seguir rambla amunt i ho fem per l’asfalt de manera que aprofitem per eixugar-nos un poc de la xopà anterior. El camí tot i ser per asfalt és una delícia. Travessem un pinar on abunden les carrasques de gran port a la vora de la rambla on fins i tot trobarem algun xop. Per ací s’ha traçat la ruta ciclista groga del parc natural i de tant en tant trobarem algun dels cartells que així ho indiquen.

La rambla de Artea.

Senda de la Rambla del Cojo.

Tram de camí per dins la rambla.

Camino de Torralba a Matet.

Quan acaba l’asfalt arribem a un refugi obert situat prop del punt on conflueixen el barranco del Pajarico, el barranco de Gil i la rambla del Perrudo. Ens resguardem al refugi un moment però no ens estem massa perquè no podem aturar-nos molta estona doncs totalment banyats com anem agafarem fred, així que toca seguir camí.

Un centenar de metres després de deixar enrere el refugi acaba l’asfalt. Recte continua una ampla pista que puja cap a la fuente de la Artea. Nosaltres seguirem a la dreta per la que entra pel barranco del Perrudo. Per ací passava l’antic camí de Pavías a Villamalur que baixava des de l’Artea per a remuntar el Perrudo fins al Collao i baixar pel barranco Berniches a Villamalur. Nosaltres el seguirem fins al Collao. El camí de Matet a Torralba en canvi pujava recte per el Saz a buscar el corral de la Rocha, la part de la costera està perduda però la resta s’ha aprofitat per a traçar una pista forestal de manera que si vulguerem acurtar la ruta cap a Torralba ixe fora el millor camí. Però nosaltres hui encara hem de xafar una altra senda que fa poc es va obrir així que hem de pujar al Pinar de Villamalur i ho farem pel Perrudo.

Al poc de caminar passem pel costat d’un Mojón de terme, el que separa els termes de Pavías, Villamalur i Matet. Entrem ara dins del terme de Villamalur remuntant el barranco del Perrudo. El barranc del Perrudo és una d’eixes joies botàniques que amaga la serra. Poc conegut i pràcticament menys transitat, es troba al sud de l’eix principal i aboca les aigües al riu de Sogorb (primer al del Regajo o de Gaibiel). Va escapar al gran incendi del 1994 així com també, parcialment, a la fam de terres de la primera meitat del segle XX que va artigar boscos sencers. Això fa que conserve una vegetació rica i variada formada per pins blancs, al començament que van deixant pas als pins vers o de rodeno, carrasques, sureres i fins i tot roures, acompanyats per un sotabosc ric i abundant. Contrasta a més clarament l’ombria i la solana, així mentre a la solana apareix un bosc més aclarit de sureres acompanyades d’argilaga i argilagó, a l’ombria el bosc és molt més variat i frondós.

Una pista recorre el barranc per dins fins a la seua capçalera i serà la que seguirem nosaltres. Cap a la capçalera una pista puja a l’esquerra, continuant després una senda que enllaça al Saz amb el camino de Matet a Torralba. L’última vegada que vam passar estava bé però hui decidim no seguir-la i anem al segur. Un poc més avant a la dreta puja el vell camí de ferradura en un tram bellíssim sota les sureres que van deixant pas als pins conforme pugem. El sender ens aboca a una pista que continuem amunt i ens puja a un collet on enllaça amb la pista que ve del corral de Gómez. Cal seguir-la a l’esquerra un poc tros i de seguida arribem a la pista asfaltada de Pavías a Villamalur ben a prop del Collao.

Refugio del Perrudo.

Entrant al barranco del Perrudo.

Carrasca coberta de líquens al Perrudo.

El bosc del Perrudo.

Camino de Pavías a Villamalur.

El Pinar des del Collao.

A la dreta ens queda el Collao pròpiament dit, on hi ha uns vells corrals i per on passa el camino de Matet a Villamalur. Nosaltres ara seguirem a l’esquerra per la pista asfaltada que ens portarà als peus del Pinar. És un camí que hem fet moltes vegades i una costera que coneixem molt bé. Deixem enrere el Collao recordant la vegada que, fent els 5 mils, Jose va perdre la gorra per culpa del fort vent i a bon pas arribem a la falda del Pinar que s’alça davant nostre però quasi dos-cents metres més amunt. Per la dreta ens arriba el GR-333 que ve des de Villamalur pel barranco Berniches i que seguirem fins a dalt del Pinar. Cal pujar la Rocha que baixa des del Pinar, l’última pujada del dia i ens ho agafem amb calma. Després d’una primera pujada a pits la pendent suavitza molt i sense més dificultat arribem al Pocico de Villamalur on enllacem amb la pista que passa pel cim. A la dreta queda la caseta forestal del Alto del Pinar, nosaltres no fem ni intenció de pujar i continuem a l’esquerra per la pista que recorre el llom del Pinar cap al Tajar. Per sort la pluja ha parat i amb la calor de la pujada ens eixuguem un poc fins que arribem al Pocico de Torralba d’on mou la senda del Tajar que es va netejar l’estiu passat.

Enllaçant al Collao amb la pista asfaltada.

Cap a la Rocha per a pujar al Pinar.

El barranco del Perrudo vist des de dalt.

Senda de la Rocha pujant al Pinar.

Pista pel cim del Pinar.

Pocico de Torralba on comença la senda del Tajar.

Jo ja vaig pujar per ella a primers d’any però amb neu i em va costar prou de trobar-la, ara vorem com està de normal i la farem de baixada que, segurament, serà més fàcil ... o això pensàvem. La senda comença baixant entre els pins jòvens que creixen en tota la vessant. Encara estan penjant de les branques les cintes que van servir per a marcar per on havien de netejar les brigades encara que sembla que no van netejar per on anava antigament i, en bona part del traçat, s’ha obert al recte costera avall. De fet molts trams són difícils de passar tan per la pendent com per la pedra banyada. En molts llocs els esbarzers tornen a créixer i tapar el camí de manera que si no se passa molt ben prompte tornarà a desaparèixer. De tota manera les vistes des d’ella són espectaculars i el traçat és molt muntanyenc travessant pedregals i amb pendents considerables.

Després de travessar un gran pedregal tornem a entrar al pinar retrobant la traça de la vella senda que ens baixa a travessar la pista asfaltada de Torralba a Villamalur per dalt de l’Endrinal. Des d’ací la senda baixa, molt més clara, entre un bosquet de pins que s’alterna amb carrasques i roures. Es tracta d’una zona molt humida on creixen els «endrinos» i els rosers, i també creixen, i molt, els esbarzers que tapen el camí fins a mitja cuixa de manera que hem d’agafar a la gosseta al braç perquè és incapaç de passar. Nosaltres amb pantaló llarg i xafant bé passem sense massa complicacions però de ben segur que en poc de temps tornarà a tapar-se i fer impossible el pas.

Després d’este curt tram la senda enfila avall i ens baixa al barranco de las Montalbanas per on passa el camino de Matet a Pavías que havíem deixat enrere al Perrudo. Per ací baixa també des del collado de la Rocha el SL-CV-103 i la GR-333 que seguirem ja sense deixar-los fins a Torralba.

Senda del Tajar.

Ayódar i el Turio des del Tajar.

Senda del Tajar o el que s'ha recuperat.


Baixant pels pedregals.

Pinar a la falda del Tajar.

Senda per l'Endrinal envaïda pels esbarzers.

Continuem camí avall passant per las Peñas del Grau on el camí va penjat d’elles abans d’enllaçar amb el GR-36 que ve pel camino de Villamalur. A partir d'ací ens queda un curt tram de pujada fins a la pista de Torralba, que seguim uns metres i abandonem per l'esquerra per a baixar a Torralba per la Fuencerezo, que pren l'aigua d'una llarga galeria que n'entra a la muntanya abans. De la font no n'ix aigua ja que es troba canalitzada cap al poble.

La senda que baixa és el vell camí de Villamalur a Torralba que ací coincideix amb el GR-36, el GR-333 i el SL-CV-103. Un únic camí i tres itineraris diferents.

Finalment entrem a Torralba per les eres acabant així una ruta llarga, bonica i, almenys hui, molt humida, de manera que tornem cap a casa sense cervesa per a buscar una dutxa calenta que ens estalvie el constipat.

Las Peñas del Grau al camino de Matet.

Enllaç amb el GR-36 al camino de Villamalur.

Arribant a Torralba per Fuencerezo.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

El Alto del Pinar des de Torralba pel Tajar

15 rutes circulars seguint el GR-333

GR333: de Villamalur a Torralba tornant pel GR36 

5 mils d'Espadà 2015 

Crestes d'Espadà 3: Mojón de Torralba al collado Arenillas 

Crestes d'Espadà 2: del coll de la Ibola al Mojón de Torralba 

Villamalur - Alcudia - Torralba - Villamalur. Circular pel GR36 i el GR333

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur

De Matet a Torralba pel Pinar 

Circular als pinars de Villamalur: del Cantal al Perrudo pel Bobanar i el barranco Berniches

Torralba al Pinar 


De Pavías a las Balsillas per la Balsa del Lobo 

Villamalur - Matet pel Perrudo i Catalán 

Torralba - Pavías - Ceja del Pinar

 

Més informació:

dissabte, 3 d’abril del 2021

SENDERS D'ARES: DEL MAS DE LA VALL AL MAS DE N'OLLER

Aprofitant la Pasqua hem vingut a passar uns dies al mas de la Vall d’Ares. Situat al centre de la dena de Vilavall el mas de la Vall és el més gran de la dena i va arribar a tindre cinc cases formant un carrer. A més hi ha l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, anomenat Sant Antoni fesoler per celebrar-se la festa al temps de sembrar els fesols. L’ermita es va construir al segle XVIII pagada pels veïns del mas. Al davant de l’ermita es troba l’antiga escola de la Vall, l’edifici més recent del conjunt de casalicis. Construït en 1955 per a fer d’escola als veïns del mas i de bona part dels masos de la dena va estar en funcionament fins el 1968 que es van tancar les escoles rurals i els fills dels masovers van haver d’anar interns a Benassal. Encara podem trobar gent que hi ha anat, com per exemple Epi, el pastor que guarda les ovelles als corrals del davant del mas. L’escola l’ha reconvertit l’ajuntament d’Ares en una casa rural, menuda però molt agradable i que ens permet explorar els seus voltants.

 

Així que ens alcem ben prompte i mentre la resta de la gent dorm eixim a fer una volta pels voltants. La idea és pujar fins a la bassa de la Gendra travessant la rourera de la Vall per a baixar pel mas de n’Oller. Es tracta d’una variant d’una excursió que explicava Ricardo Muñoz (2009) i que ja vam fer, més o menys, fa més de deu anys.

Comencem a caminar pel camí que puja al mas de Beser. El camí mou paral·lel a la rambla de la Vall que s’endinsa entre les altes llomes que queden a banda i banda de la Vall. Les vessants del barranc estan cobertes d’un espès bosc, de carrasques a la solana i de roures a l’ombria, que contrasten amb les llomes totalment desboscades el què és una constant al terme d’Ares.

No hem fet massa tros que trobem un entrador que, per la dreta, s’endinsa a la rourera de la Vall que ocupa tota l’ombria. De seguida deixem enrere els bancals treballats que s’allarguen per la vora de la rambla, on hi ha el sòl més pla i més fèrtil, i entrem de ple en un bell bosc mixte de carrasques i roures que, conforme pugem, es convertirà en una rourera quasi pura.

Després d’uns primers metres pel carril a l’esquerra un senderol ens acosta a la font de la Vall, des d’on s’accedeix també des del camí del mas de Beser. Esta és la font principal d’on s’abastien els veïns del mas. Fa uns anys estava tapada i quasi inaccessible però ara s’ha netejat de malea els voltants i torna a aparèixer tot el conjunt de la font que, com sol ser habitual, comprén el pou d’on brolla l’aigua, tancat per a què no puguen embrutar-la els animals, el bassi d’obra per a beure matxos i ovelles i el llavador que també fa de bassa per a regar dos tauletes d’horta. Un bon exemple d’aprofitament de l’aigua.

Mas de la Vall i ermita de Sant Antoni fesoler.

La Vall amb el mas i la Mola del Vilar al fons.

Font de la Vall.

Deixem enrere la font i continuem amunt entrant a la part de la rourera més espessa. La rourera es troba partida entre diferents propietaris i en tres de les parts hi ha declarada una microrreserva de flora de la Generalitat Valenciana encara que les dos restants no tenen menys valor florístic que les sí protegides. Cal doncs anar amb cura de no fer malbé un entorn tant ric i on hi ha una vegetació què és escassa a la resta del territori. Així a més dels roures valencians podem trobar orons (Acer monspessulanum i Acer granatense), grèvols, tortellatge, serveres bordes, olivella, ... malauradament la gran majoria d’ells encara són sense fulles, o com a molt, estan començant a borrar, i no podem distingir-los. De tota manera és ben agradable travessar la rourera seguint l’accés obert que la travessa de banda a banda.

Quan ens acostem a la paret que en separa la rourera de les vessants del barranc dels Avellanars la pista fa un parell de voltes i la seguim, mirant de trobar el millor lloc per a travessar la tanca de pedra i eixir-ne per l’altre costat per a remuntar el barranc. Al final acabem anant molt més amunt que no tocava però no ens dol perquè podem disfrutar més estona del bosc.


Entrant a la rourera de la Vall.

Seguint la pista que entra a la rourera.

Rourera del mas de la Vall.

Tanca que delimita la rourera de la Vall.

Finalment travessem la paret de pedra coronada per fil d’aram per impedir que entren o isquen les vaques i eixim a una vessant totalment desboscada que contrasta vivament amb la rourera que deixem enrere. Ací es mostren clarament els efectes de la mà de l’home doncs ni la climatologia ni la litologia ha canviat d’una banda i banda del mur, només la propietat i el què hom ha fet amb ella. Així mentre que la rourera de la Vall s’ha conservat, els voltants del barranc dels Avellanars s’han desboscat per a convertir-los en pastures i el resultat, a hores d’ara, és una gran extensió on creixen les argelagues negres, l’espígol i els rosers borts.

Travessem buscant el millor pas i buscant també la continuació de l’entrador que portàvem i què, segons els mapes, continuava per ací fins que finalment el trobem. Es tracta d’una pista vella, ara totalment perduda per al pas de vehicles però que encara permet el pas al caminant. Mentre caminem ens ve a buscar una egua que pastura al gran tancat, deu enyorar la companyia i ens busca a vore si tenim alguna cosa per a donar-li però malauradament no portem res al morral.

Continuem camí que poc a poc s’embardissa amb tot de vegetació punxosa que no podem distingir al trobar-se sense fulla ni fruit però que és la fase de substitució de la rourera precedent. De fet quan ens acostem al barranc sovintegen els roures, alguns de grans dimensions.

El camí remunta el barranc dels Avellanars. Per més que mirem no som capaços de distingir cap avellaner però això no vol dir que no estiga. Cap a la capçalera, on mor la pista, un bosquet de caducifolis sense fulla ho cobreix tot. Alguns grèvols solts o formant rodals posen el toc verd a la grisor dels arbres despullats. Caldrà repetir la ruta a la tardor per a disfrutar del bosc en tot el seu esplendor.

Quan definitivament mor la pista continuem buscant els senderols que obren els animals, i ho fem canviant de vessant pujant per la vessant dreta (orogràficament parlant, la nostra esquerra pujant) del barranc dels Avellanars. De l’altra banda queda un cingle que separa la vessant de les altes llomes totalment despullades d’arbres.


Ares des del barranc dels Avellanars.

Caseta de pastor ben conservada.

Una egua solitària ens acompanya en el camí.

Antiga pista del barranc dels Avellanars.

Grèvol entre orons sense fulla.

El barranc s’encaixa entre les llomes, i és que l’erosió remuntant ataca l’estrat més dur que protegeix la part alta i conforme cedix va obrint un tall profund. Nosaltres seguim per la vora del barranc fins que el tall del barranc es converteix en un suau reng. Ací finalment travessem el barranc i continuem per l’altra vessant buscant i, trobant al final, el camí de la Masada al mas de n’Oller que ens portarà a la bassa de la Gendra.

El vell camí és ben difícil de distingir al mig de l’altiplà, només unes grosses fites de pedres en marquen la direcció a seguir, tal i com passa a llocs semblants de les terres altes d’Aragó, per a facilitar el seu seguiment de nit i/o amb boira espessa o neu. Seguint les fites davant nostre fem fugir a una rabera de cabres salvatges que pasturen buscant el sol del matí.

Ens trobem a les Llomes que ocupen les vessants del tossal de la Marina, gran extensió que forma un extens altiplà desboscat per a pastures i on ara no creix pràcticament res. Ací el vent bufa amb força i hui no és una excepció així que portem al damunt tota la roba que tenim. Per a protegir-se del vent a l’hivern i de les tempestes hi ha escampades algunes casetes de pedra seca i, fins i tot, a la part més alta un tancat d’ovelles. De tota manera a l’estiu no es pasturava al ple del dia sinó a punta de dia i cara a la nit, fugint de la calor. Fins i tot ens contava Epifanio del mas de n’Oller que quan era menut guardaven de nit a la llum de la lluna.

Travessem el pla cap a una paret on hi ha un portell que dóna accés a la bassa de la Gendra, emmarcada per parets de pedra i amb un corral cobert a la vora. Ací l’herba verda contrasta amb la grisor de la pedra dels voltants.

A la vora de la bassa hi ha un pouet i ací es recull l’aigua de pluja i la que s’infiltra de manera que pràcticament mai s’asseca.

Capçalera del barranc que s'encaixa a les llomes.

Senderol de cabres remuntant el barranc.

Cabres al tossal de la Marina.

Antic camí del mas de n'Oller a la Masada.

La bassa de la Gendra.

Travessem de punta a punta i continuem l’altre costat d’on ix un carril que ens guiarà de baixada al mas de n’Oller seguint, més o menys, el traçat de l’antic camí. Cal estar atents per a enfilar la bona direcció i no confondre’ns i baixar pel carril que baixa, també seguint l’antic camí, cap al mas de les Llomes.

Anem baixant poc a poc per l’altiplà disfrutant de les vistes cap a totes direccions: a la nostra dreta queda el poble d’Ares i les seues moles, al davant i ben lluny trau el cap Penyagolosa, a l’esquerra el Morral de la Marina, la part més alta del tossal) ens tapa les vistes i només per darrere es veuen les puntes més altes de la Serra d’en Galceran.

Baixem buscant una de les tantes parets de pedra que delimiten els tancats ramaders que cobreixen les llomes. Pedra no en faltava per a fer-los i el temps era sobrer mentre es guardaven les ovelles. N’eixim d’un per una portera per a entrar-ne a un altre i així fins que arribem ja prop del mas de n’Oller. A l’esquerra portem el barranc de les Llomes o del Pinello, com s’anomenarà més avall, que com el dels Avellanars s’enfonsa ràpidament buscant la rambla Carbonera. De l’altra banda hi ha el mas de les Llomes. Antigament els masovers de les Llomes i de n'Oller s'arrimaven a banda i banda del barranc per a passar-se informació o simplement per a parlar sense haver de fer tot el camí de baixada i pujada.

El tossal de la Marina.

El mas de les Llomes i la rourera de les Llomes.

Camí del mas de n'Oller.

Mas i rourera de les Llomes.

Mas de n'Oller.

El carril es torna pista al arribar al mas de n’Oller que passem per dalt. Ací el carrascar torna a aparèixer formant rodals i entreverat amb orons. Quan comença la costera avall la pista es troba formigonada i quan la pendent es fa més gran baixa fent voltes. El vell camí retallava al recte i en algun tram encara es pot seguir així que retallem les primeres revoltes fins que arribem al punt on el camí vell i el nou se’n separen. Nosaltres baixarem pel camí vell que travessa l’espès carrascar que davalla per la falda fins a la Vall. No és un camí fàcil ni clar però com que ja és la tercera vegada que hi passe no presenta massa complicació.

El camí baixa entre el carrascar i només el fet que les carrasques creixen lentament i no tenen quasi sotabosc el fa encara passable perquè no està gens xafat i és llàstima perquè és un tram ben bonic. El camí baixa ben traçat però mal conservat fent algunes voltes per a buscar els plans que hi ha al voltant del barranc del Pinello. Arribem així finalment a la part baixa on l’abandonem. El vell camí continua cap a Ares passant uns metres per dalt del forcall on el barranc del Pinello engrava a la rambla de la Vall. Nosaltres des d’ací mirem de seguir un senderol que passa entre els vells bancals que s’estenen pel pla de la vora del barranc i el carrascar que creix a les costeres i, tot i què en algun punt el pas és un poc complicat, acabem arribant al mas de la Vall pels corrals que miren al sud i on hi ha les cabres i ovelles d’Epi.

Finalment acabem entrant per dalt al carrer que formen les cases del mas de la Vall, a bona hora per a esmorzar i començar el dia.

Carrascar del mas de n'Oller.

Pista del mas de n'Oller.

Camí vell del mas de n'Oller.


Sender entre el carrascar i els bancals cap al mas de la Vall.

Corrals del mas de la Vall.

Entrant al mas per la part de dalt.

P.S: Un agraïment molt especial a Epi que ens va explicar part del camí i també moltes altres coses que, en alguns casos, s’han recollit a la descripció del recorregut.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

El barranc de les Llomes des de la Montalbana

Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs

montalbaneta - mas de la vall - tossal de la marina


Més informació:

  • Ajuntament d'Ares del Maestrat
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  accessible a la web
  • Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares. Rutas y prehistoria. Ed. Antinea
  • Serrano de Haro, Agustín (1955) «Una lección» dins Escuela Española nº 734 Biblioteca Cervantes virtual < http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmc902w4>