DE L'ÀREA DE LLEURE DE LA FOU A LA FAGEDA DEL RETAULE

 

Feia anys que no caminava pel Port i esta tardor ja és la segona vegada, i és que ha estat massa temps sense acostar-nos a una de les zones de muntanya més salvatges i impressionants, ja no de les nostres terres, sinó de tota la península.

Com cada tardor des de fa ja vint-i-cinc anys, el centre excursionista de Vila-real organitza una excursió pel Port. Els primers anys l’organitzava Eliseo Arrufat, president emèrit i fundador del centre, els darrers han estat Àlvar i Joan, companys de caminades. Enguany però per temes sanitaris no han pogut fer de guies cap dels dos, així que Àlvar m’ha passat la informació i m’ha tocat tornar a xafar uns camins que, en alguns casos, feia prop de vint anys que no xafava. I ha estat tota una experiència tant pels records com pel què ja no recordava.

La ruta l’hem començada a l’àrea de lleure de la Fou, on s’arriba des del pantà d’Ulldecona per una llarga pista en bon estat. Només esta part d’aproximació ja paga la pena i ens donarà un tast dels paisatges que trobarem a partir d’ací.

 

Comencem a caminar per un dels senders del parc Natural dels Ports, en este cas l’itinerari del camí dels Hortets, que ens passa per la font dels Hortets per anar a la Cova dels Bous.

El camí comença pujant per una costera coberta de pins amb un espès sotabosc de boix. El boix el tindrem omnipresent a tots els Ports i, personalment el tinc tant associat a estes muntanyes que només sentir la penetrant olor del boix ja sembla que estiga caminant per elles.

Després de salvar un desnivell de cent metres trobem un enforcall de camins. Nosaltres continuarem a la dreta seguint les indicacions del parc cap a la font dels Hortets (a l’esquerra puja a la Cova Roja, en direcció contrària a on anem). El camí baixa a travessar el barranc de les Tosques, on trobem un nou trencall de camins. Per l’esquerra puja també a la Cova Roja completant una circular. Nosaltres però continuarem a l’esquerra, pujant un poc més, a buscar la Solà dels Hortets.

Cal seguir per la Solà dels Hortets, des d’on ja veiem el Catinell i els seus cingles, dominant la capçalera del barranc de la Fou. Travessem ací un pinar madur de pi blanc amb ginebres i savines que, més amunt, deixarà pas a un pinar de pi negre acompanyat de boix quan entrem als Hortets, on no entra tant el sol.

A sota nostre, quan el bosc ho permet, podem vore una sèrie de gúbies que s’estenen cap a la font del Teix per la vora del barranc. Al Port s’anomenen «gúbies» els cingles espadats que s’hi formen a alguns barrancs, semblants al què en d’altres llocs anomenen «frares». Les més famoses de totes són les Gúbies del Parrissal, encara que no en són les úniques i estes formes s’estenen arreu del paisatge del Port.

Travessem ara el pinar dels Hortets i, a la part més espessa i fresca se’n desvia un senderol que baixa a la font dels Hortets, un simple brollador al llit d’un barranquet, on ens estem una bona estona perquè al baixar una part del grup a vore-la i retratar-la els ha caigut la càmera a dins.

Passada la font cal pujar una costera sota el pinar fins que arribem a la Cova dels Bous, on hi ha una font pobreta que, ara, es troba seca.

 

Àrea de lleure de la Fou.

Barranc de la Fou i el Morral del Catinell.

Camí dels Hortets per la Solà.

Gúbies al barranc de la Fou.

Font i cova dels Bous.

Des de la Cova dels Bous baixa a la font del Teix l’itinerari del Parc, retornant per la pista a l’inici. Nosaltres però hem vingut a fer una ruta prou més llarga i continuarem recte amunt, pel camí de la Fou, que remunta cap al mas de la Vallcanera, a la part alta de la vall.

Passem sota la Canal de Berlín, que baixa entre gúbies i on creix un bosc frescal al peu dels cingles, i seguim travessant sota les gúbies que s’hi fan als peus del Turmell, situat a l’extrem de la serra del Negrell. Anem travessant la solana on creix un bonic bosc de pi negral i carrasca. Només a les ombries tornem a retrobar el pi rojal, i fins i tot alguns cirers i fajos.

El vell camí de ferradura va pujant constantment fins que acaba a una vella pista traçada sobre el camí, i per on ara ja no passen cotxes. Uns metres més avant eixim al Collet de Moles on ens desviem uns metres de la pista per a acostar-nos a la punta del collet, excel·lent mirador sobre la Fou, el Retaule i el Catinell.

Després de disfrutar de les impressionants vistes que hi ha, continuem camí pista avant fins que arribem al barranc dels Cirers. Ací hem de seguir recte per a trobar la pista de la Vallcanera, que puja des del barranc de la Fou, però no ens estem de fer una ullada al barranc de Cirers i visitar la curiosa cova dels Cirers.

Un ample caminal ens porta a la Mallada dels Cirers, ample i pla prat que s’estén als peus dels cingles que volten el barranc. Des d’ací remuntem el barranc per un sender que travessa un espès boixar que creix a l’ombra de fajos i teixos. En uns pocs metres sembla que ens trobem en un altre lloc doncs el paisatge s’assembla més al de les terres del nord que al de la propera Mediterrània.

Continuem amunt fins que trobem la font dels Cirers, situada uns metres per baix de la senda i al bell mig del barranc. Un gamelló nou de trinca rep l’aigua que baixa per una canaleta. Els voltants estan coberts de molsa i d’una espessa capa de fulles caigudes dels fajos i cirers que creixen per tot arreu.

Continuem pujant un poc més i arribem així a la Cova dels Cirers. La cova es troba en la part més ombrívola del barranc i es troba tancada per una paret de fusta per a poder ser utilitzada com a refugi. Abans deguere ser molt usada per bosquerols i roders però ara no es veu cap mostar d’ús recent.

Visitada font i cova ens toca tornar enrere sobre els nostres passos, cosa que ens permet tornar a disfrutar del magnífic barranc dels Cirers.

Foto de grup davant del Turmell.

Entrada del barranc dels Cirers.

Descans de la ruta a la Mallada dels Cirers.

Mallada dels Cirers.

Font dels Cirers.

Fajos al barranc de Cirers.

Eixim novament al camí de la Fou i seguim la vella pista traçada per ell cap a l’esquerra. De seguida trobem la pista de la Vallcanera que des de la Fou puja al mas de la Vallcanera. De fet tots els nostres voltants formen part de la Vallcanera o les Vallcaneres, una extensa partida del terme de la Sénia que ocupa tota la part alta del barranc de la Fou i els barrancs que hi aboquen com el del Retaule o el de l’Avellanar. Cal per tant recordar que estem dins d’un parc natural però que, llevat dels camins, la resta són terres particulars, tal i com ho han estat des de fa molt de temps. Per tant hem de respectar-les.

Per davant tenim la part més còmoda i fàcil de la ruta. Només hem de seguir pista avall cap al barranc del Retaule. Mentre baixem podem disfrutar de les vistes sobre la Fou i sobre lo Retaule, conjunt de cingles que formen la part nord del Catinell i què semblen un retaule treballat a la pedra d’on pot ser li vinga el nom.

En esta part més assolellada els pins negres s’entreveren amb les carrasques en un bosc completament diferent del què hem deixat enrere fa tan sols uns minuts al barranc dels Cirers.

Seguint la pista arribem al punt on travessa el barranc del Retaule. Un poc més avant hi ha una pista que remunta el barranc fins a dalt de tot, on hi ha la Portella de Calça que el separa de la Vall. Eixa és l’opció més fàcil però optem per pujar per dins del barranc, més complicat però molt més bonic.

La pujada pel barranc ens torna a transportar a terres més llunyanes. Conforme pugem els fajos es fan dominants i conformen una xicoteta fageda. Les pedres estan completament cobertes de molsa i les fulles seques dels fajos entapissen el sòl de manera que cal anar esplai de no fer un mal pas. Feia molts anys que no hi passava precisament per això, l’última vegada, fa més de vint anys, un mal pas em va provocar un esquinç de turmell i com no hi havia alternativa els companys em van anar animant fins que vam retornar al refugi de la Font Ferrera, on fèiem nit.

Esta vegada anem amb més cura i pugem sense més complicacions fins al punt on s’alça el Faig Pare, a la vora de la pista del Retaule. Ací cal fer la foto de grup, però sense pujar a les arrels de l’arbre per tal de cuidar-lo perquè és un dels destins més populars, i més a la tardor, i sempre hi ha gent.

Després de fer-nos la foto continuem pista avall buscant un lloc més assolellat per a dinar, i ho fem a un morret que guaita el barranc del Retaule des de dalt.

Lo Retaule pròpiament dit.

Pista de la Vallcanera.

Barranc del Retaule.

Remuntant el barranc.

Fageda del Retaule.

El faig pare ...

... molt ben acompanyat.

Vista del barranc del Retaule fins a la Portella Calça.

Després de dinar cal continuar la ruta, ja de retorn al punt d’inici.

Seguim pista avall fins que gira a la dreta. Ací cal seguir el camí recte que, en unes poques passes, ens porta per davant de la font del Retaule que aboca les aigües a un conjunt de gamellons que s’escampen a l’ombra d’un gran teix.

Passada la font a un centenar de metres camí avant trobem una fita que marca l’inici del sender que puja al Pi Gros de les Vallcaneres (o del Retaule), magnífic exemplar de Pinus Nigra d’una edat aproximada de 700 anys i que s’alça per damunt la resta del pinar del voltant. Este pi s’ha salvat de la destral gràcies a fer de fita entre finques de manera que s’ha pogut desenvolupar en tot el seu esplendor. A la base hi ha una capella feta pels hòmens per tal d’aprofitar-ne la tea.

Deixem enrere el Pi Gros i retornem al camí que planeja a la falda del Catinell, oferint-nos la visió contrària a la què hem tingut este matí. Quan arribem a l’altura del Morral del Catinell, el camí baixa per la solana amb una pendent més pronunciada. Ací el pinar de pi negre s’entrevera amb les carrasques i el sotabosc de boix s’alterna amb romer i argelaga fruit de la menor humitat.

La baixada es fa més costeruda abans d’arribar al collet de l’Herba Sana, per on passa la pista de les Vallcaneres, on arribem just al punt on un cadenat en barra el pas.

Des d’ací tenim dos opcions per a baixar: la més fàcil és seguir la pista que baixa a buscar el fons del barranc de la Fou i, passant per la font del Teix, retorna a l’àrea de lleure de la Fou.

Nosaltres però seguirem la segona opció, que baixa recte a buscar el barranc a l’altura dels Forats. Més curta i més interessant.

Font del Retaule.

El Pi Gros.

Barranc de la Fou des del Collet de l'Herba Sana.

Pista barrada al Collet de l'Herba Sana.

Baixem per un camí molt costerut i amb pedra solta que en fa difícil la baixada. Per sort no és molt llarg i de seguida trobem un tram que comença a fer revoltes per suavitzar la pendent. A més (i per sort) s’ha netejat recentment de manera que és clar i fàcil de seguir.

El camí ens baixa al barranc de la Fou, que ací forma una vertadera fou que s’obre pas entre les penyes. Els orons li posen un toc de color a la verdor dels pins i carrasques que dominen al bosc.

Camí caminant arribem als Forats, on el camí s’obre pas sota unes grans pedres. A la punta de les pedres hi ha una escala de fusta per ajudar a salvar el desnivell. Fa molts anys que no passava (ben bé més de vint) i no recordava l’escala, supose que les riuades han fet més gran l’esglaó i cal una escala per a baixar sense dificultat.

A partir d’ací el camí és més fàcil i seguim per la vora del barranc de la Fou fins que, uns metres més avant, enllacem amb la pista que baixa des del collet.

D’ací fins al final de la ruta tot el què hem de fer és seguir la pista de les Vallcaneres que segueix el barranc. Pot semblar avorrit però si anem alçant el cap les vistes de banda i banda de la vall ens sorprendran i distreurant de manera que no se’ns faran llargs els dos quilòmetres que ens queden per acabar la ruta.

Abans d’arribar encara passarem per la font del Teix, punt on el barranc s’estreta entre dos parets i on baixa el camí de la Fou des de la Cova dels Bous. La font naix al mateix barranc, als peus d’una penya d’on brolla l’aigua clara. Uns xops, ara sense fulla, envolten la font.

El camí continua entre pinars i penyals, sempre prop del barranc, fins que a l’altura del toll dels Sabaters el creua per un pont. Quan el passem estem ja prop del final.

Així arribem finalment a l’àrea de lleure on finalitzem una ruta, tan clàssica com bonica, pel barranc de la Fou i del Retaule.

Esperem poder-la disfrutar la tardor que ve i amb tant bona companyia.

Baixant a la Fou.

El barranc de la Fou.

Los Forats.

Escala de fusta per a baixar pels Forats.

Les puntes del Negrell des de la Fou.

Font del Teix.

Les gúbies de la Fou des de baix.

Toll dels Sabaters.

Ací teniu el track de Javier perquè el meu GPS va deixar de funcionar:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

El Port: de la Tenalla al barranc de Cirers per la Font Ferrera tornant per la Fou

De Marturi al Retaule: pel cor de lo Port

Salt – Fredes – Retaule – Font del Teix

Casetes Velles – Teixet – Retaule – Casetes Velles

Més informació:

• Arnau Juan, Òscar (2009) La Tinença de Benifassà. Mapa i guia excursionista. El Tossal cartografies

• Diversos autors (2002) El Port. Mapes excursionistes 1:30.000 Ed. Piolet

• Tirón, J. et al. (1998) El Port. 40 rutes de senderisme Ed. Piolet

• Vissir

• Parc natural dels Ports 

DE CULLA AL MONTLLEÓ PELS CAMINS REALS DE BENAFIGOS

Fa un mes vam baixar de Benafigos al riu de Montlleó passant per la volta del Pobill. Allí vam vore que s'havia recuperat el camí que des del Pobill puja a les Roques de Llaó i a Culla i va quedar pendent fer una ruta per a conèixer-lo. Hui ha estat el dia que hem pogut fer-la.

Ens hem acostat a Culla amb la idea de baixar al riu de Montlleó per l'antic camí de Benafigos i pujar per l'antic camí de Benafigos, i és que des de Culla a Benafigos n'hi havien dos camins per anar: l'un, segurament més antic, per les Roques de Llaó, i l'altre per la Penyacalba. El segon ja el coneixem que l'hem fet altres vegades i és, probablement, el camí més espectacular del Maestrat. El primer cal anar a vore'l i la veritat és que no es queda enrere.

Per recurtar una ruta que es preveu llarga hem deixat el cotxe al mas de les Barredes, on se'n separen els dos camins. Així també estalviem els quasi dos quilòmetres de pista formigonada que hi ha des de Culla, encara que hui no ens haguera vingut mal per a entrar en calor doncs a les altes llomes on ens trobem bufa un aire ben fred. Sort que conforme baixem els cingles que envolten el Montlleó ens arreceraran de l'aire.

Comencem a caminar pel  camí que continua asfaltat baixant per la costera dels Cirers cap al Clot dels Corralets. Per l'altra vessant comencen a aparèixer les carrasques, la vegetació més característica del terme de Culla que, en les parts més baixes deixa pas a espessos pinars de pi blanc. Ací les carrasques es troben esparses i no formen cap carrascar espès degut a l'intens aprofitament que han patit al llarg dels anys.

Deixem a la dreta un camí que entra al mas dels Corralets i de seguida, en un revolt del camí, apareix el mas dels Domingos situat en un collet que separa el Clot dels Corralets del barranc de la Cullola.

Ací s'acaba l'asfalt i el camí de terra continua travessant les diferents cases del mas pel mig. El terreny canvia i el terreny calar deixa pas als saulons que imposen també un canvi a la vegetació, més frescal.

Deixem enrere el mas dels Domingos trasponent el collet i passant sota l'ombra d'algunes grans carrasques. A la nostra esquerra però prou fondo corre el barranc de la Cullola, que s'enfonsa ràpidament a buscar el mas d'en Saera i prenent el seu nom. De l'altra banda queden alguns rodals de carrasques que fan ombra a l'assegador del Pou de la Pica que baixa al Pla pel Pou de la Pica buscant els tossals que dominen el riu de Montlleó.

A la vora de la pista encara hi ha alguns bancals treballats i en un d'ells han abocat purins de fa ben poc. Malauradament la gossa passa corrents pel bancal i s'esquita de purins. Només ha estat un moment i no s'ha embrutat molt però l'olor no se n'anirà en tot el dia per més que intentem llevar-li-la refregant-li brosses i fent que entre a les basses (tot i el fred que fa). De fet, tot i llavar-la un parell de vegades a l'arribar a casa, l'olor de purins li durarà més d'una setmana.

Quan la pista fa una volta a l'esquerra i a la vora d'un tancat de cavalls l'assegador i el camí vell continuen recte. Per sort hi ha unes carrilades de cotxe que han deixat net un tros entre l'argilagar que creix un poc per tot i les aprofitem per avançar tot i què l'assegador passa per la llometa uns metres més amunt.

A la nostra dreta queda el mas dels Corralets i davant nostre ja podem intuir els cingles que baixen cap al Montlleó. Conforme anem deixant enrere el poble i ens acostem al riu ja apareix davant nostre i ben a prop Benafigos i, més lluny i com a teló de fons, Penyagolosa. Però el llarg i fondo clavill del riu Montlleó ens tanca el pas i el camí busca el millor lloc per a travessar-lo.
Així després de fer la volta al tossal del mas de l'Home l'assegador i el camí baixen cap al Pla de la Creu que, com en tants altres llocs, es troba en un ample coll on hi ha un encreuament de camins.

Ací retrobem la pista que ha fet la volta al tossal per l'altra banda (passant pel mas de l'Home). I ací també abandonem l'assegador (que va també a les Roques de Llaó) que fa la volta al tossal de la Saladeta pel nord passant així per la font de la Ferrerola. Nosaltres seguim per la pista que corre entre bancals però al moment l'abandonem per seguir a la dreta el vell camí que passa entre les bancalades. 

El camí es distingeix clarament tot i què l'herba el cobreix. Quan ens acostem al mas de les Roques els vells bancals estan plantats de carrasques. Passem pel costat del pouet del mas abans d'eixir a la pista que travessa per davant les cases i que continua planejant per la solana entre bancals ermats i d'altres plantats de carrasques. 

Camí caminant arribem al mas de les Roques de Llaó, que dona nom a tota una partida del terme de Culla. Des d'ací el camí continua avall per una lloma pedregosa on només creixen els ginebres i el romer. 

Fins ací ja vam vindre una vegada buscant el vell camí, però al no tindre-ho clar vam continuar avall per l'assagador del Pou de la Pica fins al Collado, per on passa el camí d'Atzeneta per tornar per ell a Culla. Però hui, quatre anys després, per fi podrem recòrrer el vell camí de Benafigos.

Mas de les Barredes, inici i final de la ruta.

Mas dels Domingos.

Clot dels Corralets amb Benafigos al fons.

El tossal del mas de l'Home.

Pujant per l'assagador del Pou de la Pica.

Assagador del Pou de la Pica.

Penyagolosa des del tossal del mas de l'Home.

El Pla de la Creu que separa el tossal del mas de l'Home del de la Saladeta.

El vell camí molt brut arribant al mas de les Roques.

Pouet del mas de les Roques.

Benafigos des de les Roques de Llaó.

La serra i la mar.

Mas de les Roques de Llaó.

Des del mas de les Roques de Llaó seguim avall cap al riu. 
El camí passa per la vora d'una paret i continua entre parets per on passen unes carrilades mig tapades pel romer que davallen per la lloma on només creixen les savines, el ginebre i el romer. 

Per la dreta, a la clapissa dels peus del morral d'en Balaguer, ens fugen unes cabres salvatges que estaven prenent el sol a recer del vent i que hem espantat. Encara què és terreny de cabres seran les úniques que trobem hui.

El camí baixa recte fins a un llom, moment on deixa les carrilades, que continuen recte, i trenca a l'esquerra buscant un baixador per salvar el desnivell.

A l'esquerra queda la Roca de les Calçades. La roca pren el nom de les calçades, les voltes empedrades que fa el vell camí per salvar el desnivell evitant els cingles. Es tracta d'un bonic tram empedrat que salva el fort desnivell entre dos cingles per l'únic lloc per on es pot baixar fàcilment. Una vegada salvat el desnivell el camí continua més planer passant per baix d'un cingle. Des d'ací veiem ja al fons el riu de Montlleó i les diferents voltes que va fent a l'obrir-se pas entre les muntanyes. De l'altre costat hi ha Benafigos i més amunt treu el cap el Cingle Verd.

El camí baixa en diagonal cap al nord fins a un punt, dalt de la volta del Pobill, on el vell camí continuava cap al nord per a baixar al riu. Ací cal seguir a l'esquerra per continuar baixant al Pobill pel camí que hi duu fent voltes i voltes. El vell camí de Benafigos queda per netejar i en estos moments encara està intransitable, colgat per la malea esperant el moment que els hòmens i les bèsties tornen a xafar-lo.

Enfilem ara avall per una llarga costera que baixa cap al Pobill. La primera part travessem un bosc obert de pins, savines i ginebres que, més avall, es converteix en un espès pinar. Esta és la senyal que ja estem prop del fons perquè ací els pins ens impedeixen vore el paisatge.

El pinar acaba al mateix mas del Pobill, just on hi ha els antics bancals del mas on encara creixen les oliveres. Ací a la vora hi ha un aljub i per l'esquerra trobem un camí que baixa al riu de Montlleó a la Volta del Boqueró. Nosaltres seguirem a la dreta passant per dalt dels bancals del Pobill i eixim a una pista perduda que puja des del riu i, seguint-la, baixem fins al riu de Montlleó.

Camí de Benafigos.

Cabres al morral d'en Balaguer.

Baixant per la Roca de les Calçades.

Les calçades que li donen el nom a la partida.

La volta del Pobill i la volta del Boqueró.

Camí del Pobill.

Pinar del Pobill.

Mas del Pobill.

El riu de Montlleó té el seu origen al Puerto, ja en terres d’Aragó, i corre durant molts quilòmetres cap al nord entre Vistabella i Mosquerola, fent de frontera entre Aragó i València abans de girar cap a llevant separant els termes de Vistabella i Vilafranca primer, i Vistabella i Benassal fins al riu Sec. Posteriorment continua separant els termes de Vistabella i Culla fins al Forcall del riu des d’on separa els termes de Culla i Benafigos, fins que ix de les muntanyes per obrir-se al Pla de Meanes. Al llarg de tot este recorregut el riu forma una vall fonda i estreta on el riu, habitualment sec, s’obre pas formant meandres encaixats. El riu va enfonsant-se quasi des del seu naixement i a l’altura de l’Estrella ja cal salvar un desnivell de 300 metres entre els cims de banda i banda, però on el desnivell és més pronunciat és al lloc on ens trobem on, entre el Cingle Verd i el caixer del riu hi ha un salt de quasi 600 metres en tan sols quilòmetre i mig.

Ara ens toca seguir riu amunt passant als peus de la Roca de la Sobalma, que mostra una impressionant falla, i per davant de la Ribassada abans de fer la volta de Miquelon, una més i no serà l’última. Ací anem trobant les restes d’una pista que resseguia el riu i que ara es troba completament perduda. Nosaltres la seguim perquè ens estalvia caminar pels còdols i perquè retalla, encara que poc, les voltes.

Abans d'arribar a la volta de Gori des d’on, en teoria, abans hi havia una pista que pujava cap al camí del mas d’Escrig, i que quan vam passar fa un mes no vam trobar, decidim pujar al recte pel millor lloc a buscar el camí. Busquem un lloc on siga fàcil pujar el talús que davalla cap al riu i, una vegada a dalt, travessem els vells bancals ocupats pel pinar sense massa dificultat fins que trobem la vella pista que enllaça amb el camí del mas d'Escrig. 

Per ací pujava abans el vell camí de Benafigos que baixava per l'altra banda del riu. Nosaltres però no el seguim estant com està molt tapat, i seguim per la pista perduda que ens porta per la Casassa a la pista del riu, on ellacem just a la vora d'un gran forn de calç.

Cal seguir ara la pista del riu amunt uns centenars de metres travessant el pinar del mas de Marín fins que trobem una senda a la dreta. Ací hi ha el Pou de Manuel ben conservat a la vora del camí que deixem a la dreta seguint recte entre un pinar de pi blanc amb un abundant sotabosc de ginebres, llentiscles i marfulls. Es tracta d’un acompanyament més típic de les serres més litorals però és que ens trobem només a 500 metres d’altura i ja n’hem baixat quatre-cents que després haurem de tornar a pujar.

El camí està molt clar doncs per ací passa la CSP-115 i es manté en bon estat tant pel pas de la carrera com per la gent que en segueix el traçat. Seguint-lo remuntem per dalt el riu de Montlleó estalviant la volta del Porró, una de les moltes voltes que fa el riu mentre corre encaixat entre la Lloma de Benafigos i la Penyacalba i el Cingle Verd. Davant nostre tenim ja a tocar estes dos parets pel mig de les quals puja el camí que seguim en un traçat que sembla impossible però que puja sense massa pendent i fugint de cingles i sargallars.

El nostre camí però no puja sinó baixa per les Cambrelles fins al riu. Abans d’arribar al riu travessant un vell olivar perdut.

Riu de Montlleó.

Antiga pista que retallava les voltes del riu.

Pujant a buscar el camí del mas d'Escrig.

Camp a través pels pinars.

Camí del mas de Marín.

Pista de la Casassa.

Pou de Manuel.

La Penyacalba i el Cingle Verd.

Camí vell de Benafigos a Culla.

Arribem finalment al riu, just al punt on el vell camí el travessa pujant per l'altre costat cap a Culla i està abalisat amb les marques del PR-CV-225.

El camí passa entre el Cingle Verd i la Penyacalba per un pas que, a primera vista, sembla impossible. De fet des de l’Ermita de l’Ortisella estant vam tindre la primera notícia d’eixe camí fa molts anys quan un veí de Benafigos ens va explicar que, malgrat que no ho semble, entre els cingles pujava un camí de matxo i no vam tardar massa en passar, quan encara no hi havia cap marca de PR i molts trams estaven tapats per la vegetació o menjats pels sargallars.

Ara toca enfilar la llarga pujada que ens retornarà a Culla i ho fem a poc a poc i aturant-nos de manera regular per a recuperar forces. No debades ja portem quasi set hores de camí i encara ens en queden un parell per arribar a Culla. A més així podem anar disfrutant de les magnífiques vistes que ens depara la pujada tant de la Penyacalba i el Cingle Verd com de tot el recorregut del riu Montlleó que s’obre pas ací entre Benafigos i Culla obrin una estreta vall de quasi 600 metres de desnivell.

El camí comença pujant entre el bosc de pins i carrasques que ens acompanya fins al Racó de les Barraques. Des d’ací comença a pujar fent voltes per l’Assomador de la Cingla passant sota més d’un cingle i alguna cingla (cal dir que cingle és la part vertical mentre que cingla la feixa que hi ha entre dos cingles). Des d’ací el camí enfila el Pas de les Barrinades, l’únic pas obert a la roca i reforçat amb un mur de pedra de tota la pujada, la resta de la pujada els primers constructors van saber trobar el millor pas per a pujar entre tant de cingle i cingla.

Passat el Pas de les Barrinades el camí fa amples voltes per a remuntar els sargallars que baixen de la paret que tanca la Penyacalba al migdia fins que ens passa a pocs metres dels peus de la paret. Ací és on trobem l’únic punt on el vell camí ha quedat molt tocat per les solsides i cal fer un tros al recte la duresa del qual contrasta amb la pujada, continua i constant però assequible, pensada per a pujar amb la càrrega al coll com ha de ser d’un camí real. Finalment el camí enfila paral·lel al barranc de Talons, que separa el Cingle Verd de la Penyacalba, i continua remuntant, cada vegada més suaument, cap a les altes llomes. Arribem al final d’una pista que també puja cap a Culla i seguim recte pel camí vell.

La pujada l'hem feta sense forçar gràcies a què el traçat permet un ritme constant però sense grans esforços. Només hi ha un tram, on el camí vell s'ha perdut per les solsides, on la pendent és més forta.

Arribem finalment a un punt on tornem a retallar la pista fins que n’eixim quan ja quasi acaba la pendent. A partir d’ací la pista ha estat traçada per damunt del vell camí de ferradura i seguirem per pista ja fins a Culla. Pugem un darrer tram costerut, la Costera de la Marraixona, que ens porta al mas de la Txurumbel·la que passem pel davant abans d’assolir les parts més altes del camí. Des d’ací el vell camí enfilava lloma avant cap a Culla però nosaltres seguim la pista, des d’ací formigonada, que ens portarà al mas de les Barredes, des d'on hem començat a caminar.

El camí de Benafigos i la Penyacalba des del riu de Montlleó.

Pas de les Barrinades.

Les nogueroles posen un toc de color a la pujada.

Paret i barba de Penyacalba.

Sargallar de Penyacalba que baixa fins al riu.

El camí passa als peus de la Penyacalba.

Pujant per la vora del barranc de Talons.

Retallant la pista a la part final de la costera.

Mas de la Txurumbel·la.

El mas de les Barredes amb Culla al fons.

Com que és tard i ens l'hem guanyat, mirem d'acostar-nos a Culla per a dinar, però ens resultarà impossible perquè tots els bars i restaurants estan ja plens, de manera que hem d'anar cap a la Plana fins a trobar-ne un que ens done de menjar.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Camins reals de Culla: Atzeneta i Benafigos

Benafigos: de la Sella del Ròboll al riu de Montlleó pel Ròbol i l'Hortisella

De l'Hortisella al Montlleó

Miradors del riu de Montlleó de Culla

Més informació:

• Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa

• Ajuntament de Culla