dissabte, 6 d’octubre de 2012

DE FORCALL A LA MOLA GARUMBA I SANT CRISTÒFOL DE SARANYANA

Un dissabte més acompanyem Pablo i el seu equip habitual (Jose, Mari, Manuel Carlos i, ara també, Herme) però esta vegada no per a fer un vèrtex ... sinó dos: la Mola Garumba i Saranyana.

Com sempre hem eixit enjorn de casa i a punta de dia hem començat a caminar des dels afores del Forcall (just dalt la font de l'Om), per on passa el PR-CV 116 del Forcall a Morella que seguirem fina al primer vèrtex.
L'inici però no el fem pel PR sinó que recurtem una volta que fa el PR per passar per l'ermita de la Consolació i que ens estalviem pujant pel vell assagador de Mirambell al Tossal Gros (molt desfet, això sí) que puja resseguint el barranc de Santa Bàrbera fins al dipòsit d'aigua del poble on enllacem amb el PR que continua pel mateix camí.
L'inici del camí no sembla massa prometedor però de seguida trobem les traces del camí vell que puja pel barranc, i també trobem aranyoners carregats de fruit.
Passem una pista i el camí continua per un vessant margós i molt desfet doncs s'ha baixat per ací la canalització d'aigua del poble. La part positiva és que l'aigua i els homes al menejar la terra han tret a la superfície molts fòssils de petxines i caragols marins.
Arribem al dipòsit i girem a la dreta seguint la pista per on puja el PR, però l'abandonem de seguida que gira a la dreta mentre el nostre camí segueix recte per una senda que enfila recte a la Roca del Migdia, just davant nostre.
Pujant a la Roca del Migdia.

El camí passa per la vora d'un mur de pedra i va deixant a banda i banda grans blocs de pedra caiguts de la propera Roca del Migdia. Arribem als peus de la roca i ens trobem una rabera de cabres pasturant que fugen corrents cap als cims.
Continuem pujant passant sota les parets de la Roca del Migdia, on hi ha una escola d'escalada, i arribem a la Plaça dels Moros, ample replà des d'on hi ha una magnífica vista del Forcall.
La plaça dels Moros.

Reprenem el camí que ara segueix el cingle de la Mola per la vessant nord, just entre el cingle i el carrascal que s'esten als seus peus per un sender que planeja just per dalt de la vall del riu de Morella.
A l'altra banda es troba la mola d'en Camaràs, als peus de la qual també hi ha un espès carrascar, i entremig passa el riu de Morella vorejat de vells molins. La vessant que baixa suaument des de la Mola Garumba està coberta d'una jove roureda llevat dels voltants dels masos on els bancals encara es troben treballats.
Vall del riu de Morella i mola d'en Camaràs.

Després de passar una vella carbonera arribem a un camí més ample, el camí de la Mola de la Garumba des del Xorrador per un dels pocs pujadors naturals que hi ha, i el seguim, planers, fins a la font de la Carrasca, que xorra de sota els cingles.
Ací enllacem amb la pista que puja des del riu a la Mola de Garumba, i la seguim un bon tros fins que gira amunt per assolir el cim de la Mola. Nosaltres continuem recte resseguint la vessant per un carrascal més menut.
Sender entre carrasques.

A l'altura del Puntarró ens trobem un pas on l'aigua s'ha endut part del caixer del camí i hi ha instal·lada una corda per assegurar-se.
Pas difícil.

El passem sense més complicació i seguin avançant girant al sud mentre se'ns presenta davant nostre la ciutat de Morella, als peus del Castell.
Castell de Morella des del sender.

Passem sota les balmes de la Cova Roja i arribem a un collet, ja ben aprop del vèrtex. Ací decidim abandonar el sender que passa just per sota del vèrtex per encarar al recte el darrer tram de pujada fins el cim, o millor, fins la part més alta de la Mola.
Ací antigament hi va haver un peiró dedicat a Sant Peret del qual només en resta la base d'obra. El vèrtex es troba a uns metres del peiró i allí que ens dirigim a deixar constància fotogràfica del nostre pas.
Vèrtex geodèsic de la Mola Garumba.

Busquem unes ombres per a esmorzar, i baixem un poc per a menjar sota un grup de carrasques, de les moltes que es fan a la lloma.
Recuperant forces.

Després d'esmorzar i recuperar forces continuem camí buscant el camí natural de l'aigua, que passa per una antiga font, ara eixuta, i va a parar a la part alta dels bancals del mas de la Mola.
Baixant cap al mas de la Mola.

Anem baixant pels vells bancals ara envaïts en part pel bosc, en procés de recuperació del que un dia fou seu. Anem per la banda esquerra del barranquet de la Mola, passant els plans de la Mola, per un espai obert, i passant per davant del mas de la Mola.
Arribem fins al caire mateix del cingle de la Mola des d'on es veu el Racó del Toscaret cobert per un espès carrascar.
Sort d'Àlvar que coneix un vell baixador, quasi inapreciable, que enllaça amb la senda que uneix els masos de la Mola i del Racó.
Seguim la senda que travessa el carrascar passant per la font del Toscaret. Ací i allà el bosc es troba clapejat de grèvols jòvens que creixen amb força ara que la pressió humana disminueix. El sender va seguint el camí de l'aigua i és un poc perdedor però d'ací i d'allà anem trobant fites, algunes posades per Àlvar fa uns anys, d'altres que ja estaven.
Camí de la font del Toscaret.

Arribem finalment al mas del Racó on s'acaba el carrascar i on hem de baixar resseguint el barranquet per l'esquerra.
Pablo ha traçat el track seguint els senders oberts per les vaques, visibles a les fotografies aèries, i que travessen la part més humida i bonica del barranc. L'altra vessant està pràcticament desprovista de vegetació mentre que a esta trobem grossos exemplars d'orons i roures, així com espinals i serveres. Algunes d'elles ja estan canviant de color i comencen a posar un toc de tardor en un dia on el calor ja comença a apretar de valent.
Barranc de la Mola al mas del Racó.

Arribem al final del terme del mas i botem la tanca ramadera que l'envolta per seguir un vell sender que baixa vorejant el barranc i passant pel "pontet gòtic" del Racó, per on salva el barranc la sèquia del molí del Boticari.
Travessem el riu de Calders, ample i eixut que més bé sembla una rambla, i continuem per una pista que fa cap a la carretera de Cinctorres a Forcall.
Travessant el riu de Calders.

Seguim la carretera uns metres i la deixem a l'esquerra per la pista que puja al mas de Mampel. El paisatge és molt més sec que de l'altra banda de riu i només a les ombries apareixen algunes clapes de roures i orons, la resta està formada per antics bancals erms i coberts d'argelagues.
Fem una drecera per estalviar unes voltes del camí i continuem pujant per un camí ample i pedregós fins arribar als peus del mas de Montanyés on un pastor guarda una rabereta d'ovelles.
Nosaltres no passem pel mas sinó que enfilem al recte cap a les basses que hi ha a dalt seguint les traces de les ovelles.
Vorejant el mas de Montanyés.

Arribem al camí que puja des del mas a les basses i enllaça amb el camí vell de Cinctorres, que seguirem pujant en diagonal cap a l'ermita de Sant Cristòfol.
Conforme ens acostem a l'ermita les carrasques es fan més abundants fins a formar un carrascar continuu.
Passem una portera just a sota l'ermita que s'alça dalt d'un cingle i deixem a l'esquerra un pujador que apareix al mapa i per on Pablo tenia previst pujar. La veritat és que no ho veiem molt clar i estem ja prou cansats a causa de la calor.
Pugem per davant del mas de Barberà a la Lloma i de seguida arribem a l'ermita de Sant Cristòfol de Saranyana.
Jose i Mari a l'ermita de Sant Cristòfol.

L'edifici consta d'ermita, que mira a llevant per damunt del cingle i hospederia, oberta al migdia en una gran porxada. Temps enrere es va habilitar com a alberg però es va clausurar degut a un tràgic succés.
L'ermitori és un dels santuaris més concorreguts dels Ports i a la primavera rep els romeus de la Todolella, el Forcall, Cinctorres i la Mata.
A la banda de baix hi ha un edifici més menut amb paelleros i taules a dins, així com una aixeta d'aigua de pluja que és una delícia sobretot a estes altures de l'excursió quan la calor ha fet que ens quede ben poca aigua a la motxila.
Continuem  per l'esquena de l'ermita a buscar el vèrtex que es troba ben a prop, a la part més alta de les Llomes de Sant Cirstòfol.
Vèrtex de Saranyana.

El vèrtex es troba envoltat de carrasques i no presenta massa bones vistes així que ens fem la foto de rigor i continuem per una pista que recorre les llomes, buscant un baixador cap al PR-CV-322 que ens queda pocs metres més avall.
L'espès carrascal que ha rebrotat després del carboneig antic ens dificulta baixar els apenes 20 metres que ens separen del sender i el continuem mentre voreja la mola passant per un magnífic carrascar.
Portera al sender de la Mola de Roc.

Passem una portera i comencem a arrimar-nos al cingle de la mola. Les vistes sobre el Forcall són molt bones i es comprèn perfectament l'origen del nom, i és que el Forcall es troba situat en el forcall dels rius de Calders i Cantavella i un poc abans que se'ls unisca el riu de Morella, donant lloc al Bergantes.
Arribem al final de la mola i el sender baixa per un tall natural que s'obri a manera de baixador. Just uns metres ens separen del Peiró de Sant Pere dels coixos, des d'on hi ha un magnífic mirador dels voltants.
Peiró de Sant Pere.

La senda baixa per un vessant erm a buscar l'assegador del barranc de la Mare, i des d'ací, continua passant per l'eixuta font del Rel a buscar el Pla de la Pica per entrar a Forcall per l'assegador del Cementeri que, com no, fa cap al cementeri.
Baixant cap al poble.

Arribem a la carretera de Cinctorres i travessem el Forcall buscant el riu, per on continuem per tal d'eixir a la font de l'Om, on hem deixat els cotxes, sense xafar asfalt.
Des d'ací ja només ens queda refrescar-nos per llevar-nos de damunt la calor que ha apretat de valent al final de la ruta, i recuperar forces amb un bon dinar.
La font està seca, com tantes altres en este any tan eixut, i anem a buscar els llavadors, un poc separats del poble, just a sota dels Horts del Poble.
El ritual del llavatori dels peus.

Una vegada refrescats i refets amb un bon dinar donem per conclosa la magnífica jornada senderista, i fins una altra.

Ací està el track:


Més informació:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada