dimarts, 9 d’octubre del 2012

INAUGURACIÓ DEL PR-CV-428 DE LA MINA AL SOLAIG

Hui hem fet una ruta molt diferent al que solem estar acostumats, i no ha sigut pel lloc, pel recorregut o per l'hora, sinó pel fet de tractar-se de la ruta inaugural d'un sender de Petit Recorregut.
Cartell a l'inici del PR.

El sender està promogut pels ajuntaments de Betxí i d'Artana i, com a mostra de bona relació intermunicipal, fent la ruta es troben els alcades de les dos poblacions.
L'organitzador de la ruta i impulsor del PR és Juanen de la Rosa, que ha fet una tasca colossal recuperant i netejant sendes, abalisant-les i engrescant les autoritats per convertir-les en un PR.
Així que seguint la convocatòria del club esportiu de senderisme de Betxí poc abans de les huit ens plantem Àlvar i un servidor al garroferal on es troba el panell informatiu del sender i punt d'inici del mateix.
Just arribem que la gent, molta gent, comença a moure així que eixim a remolc, però no som els únics, trobem un company del Centre Excursionista de Vila-real que també ha arribat tard i fem marxa junts.
Començament de la ruta.

L'itinerari està ben abalisat i no presenta cap moment de dificultat, només hem de seguir les ratlles blanques i grogues de nova factura que enfilen pel camí de les vinyes de Piquer amunt que ens duu per la vora de l'urbanització Versalles fins que girem a la dreta i travessem el barranc de les Vinyes (de Piquer) per continuar pel camí de les Mines.
Senda per dalt de la Mina.

Fins ací tot és asfalt, però de seguida el deixem per continuar per un camí de terra que s'endinsa al pinar i comença a pujar suaument. Passem per la vora d'un parany i, poc després, abandonem el camí ample per trencar a la dreta per una senda que s'endinsa al pinar i arriba a les antigues mines de Dualde (o Mina la Sultana). Ací gira amunt per passar just per dalt d'una de les boques de les mines i remunta una vessant desarbrada com conseqüència d'un incendi de fa uns quants anys.
Senda per les Vinyes Roges.

La senda de caçadors no és massa còmoda doncs puja i baixa algun bancal però no presenta cap problema. Fa un any quan vam recórrer este mateix camí era més difícil de seguir tot i que ja hi estava abalisada de groc.
Conforme pugem passem per la partida de les Vinyes Roges (les vinyes de Piquer queden més baixes) i travessem la ratlla del terme d'Artana, marcada per una grossa fita de terme a la nostra dreta que separa els termes de Betxí, Artana i Onda.
Només entrar al terme d'Artana deixem enrere la zona afectada per l'incendi, i els pins abunden més tot i que no arriben a conformar un extens pinar.
Com que els artanencs a qui vaig preguntar no em van saber dir el nom de la partida i barranc on vam entrar, caldrà acudir novament a l'Atlas toponímic valencià (al Terrasit) i afegir que vam baixar  a travessar el barranc del Campaner, per tornar a pujar per l'altra banda amb una forta pendent.
Travessant el barranc del Campaner.

Arribem finalment a un collet per on passa la senda que puja des de la Murtera resseguint les crestes.
Juanen sempre pendent de tot.

Després de recuperar l'alè, perdut a la pujada, continuem cap al sud, seguint les traces de la vella senda de la Mineta que continua crestejant fins a la Ràpita.
Encetem la pujada per un pinaret que ens duu a la part alta de les Penyes Aragoneses o Penyes Altes. És en este punt més alt i menys cobert de vegetació on apareix per primera i única vegada a la ruta el rodeno roig, característic de la Serra d'Espadà.
Baixem un poc a un altre collet i trobem un pal indicador amb la senda que baixa a la rambla d'Artana, als peus de les Penyes, també abalisat com a PR-CV-428 i que connecta allí amb el PR-CV-161  o Senda de les Moles i amb el PR-CV-360 , tots dos provinents d'Onda.
Encreuament de PR.

Continuem recte descartant una vella senda que baixa a l'esquerra cap a les Vinyes de Piquer i passem per una de les parts més espectaculars del recorregut i, sense cap dubte, la que presenta millors vistes.
A la dreta tenim una àmplia panoràmica de la Serra d'Espadà des del Puntal d'Artana al Pic de la Batalla, mentre que a l'esquerra se'ns obri la Plana amb la mar com a teló de fons.
Artana no es veu, tapada pel tossalet on s'alça el Castell, però ja tindrem temps de vore-la des de la Ràpita.
Senda de la Mineta.

La senda corre per la carena, amb una paret vorejant-la, i fins i tot fent de parapet per no caure. Arribem finalment a una xicoteta baixada per passar un collet cobert de pins on hi ha un vell aljub mig enrunat i encetem el tros de pujada final a la Ràpita.
Arribem al cim desarbrat de la Ràpita on toca esmorzar. La major part de la gent s'ha assegut al pinar que queda just abans de fer el cim. Nosaltres coronem i encetem la baixada cap a la mar i ens aturem als primers pins que fan ombra per fer un mos.
La Ràpita.

Després de recuperar forces comencem la marxa, no dels primers però tampoc dels darrers. La baixada cap al colladet de Parrús és llarga i, en algun punt, un poc difícil.
Arribem a una senda que travessa, pujant des de la Masadeta (i que baixa cap a les Vinyes de Piquer) i seguim recte seguint ara l'assegador de la Gitana.
Assegador de la Gitana.

El camí no és de massa bon peany però sí molt bonic, amb vistes, i amb trams aeris que fan més interessant la ruta. Anem resseguint un rellomet que baixa fins al colladet de Parrús, per on passa la senda de les Vinyes de Piquer.
Ací abandonem el vell assagador i continuem per la senda en direcció a Artana (girant a l'esquerra passaríem per les Vinyes de Piquer per arribar a Betxí). Es tracta d'un camí antic i amb molts trossos encara empedrats que va segueix la falda de la muntanya fins a entrar en un pinar on s'han tallat pins fa poc, deixant la remulla amuntonada un poc per tot arreu.
Arribem finalment al fons del barranc de Sant Antoni, per on passa el camí vell que unia els pobles de Betxí i Artana. Hem de continuar avall cap a Betxí.
Camí Betxí (o Artana).

Tot i tractar-se d'un ample camí, convertit en pista, passa per un dels racons més bonics de la ruta, per un pinar ombrívol i humit (llevat de l'estiu) on es agradable fer una passejada.
Arribem finalment a les Clotxes de Parranda on els pins deixen pas als tarongers i ací abandonem el camí vell per continuar entre horts de tarongers, pel camí de la Gorreta que va girant a ponent per enfilar un barranquís amunt.
Passem vora un tancat on hi ha dos matxos i un cavall i comença una pujada més forta per un pinar on també s'han aclarit els pins. Arribem finalment al capoll del tossal a la vora d'un parany, i des d'ací anem resseguint els lloms de la Gorreta.
Els Matxos, una espècie en extinció.

El camí ample es fa senda just abans d'arribar a un bancal on hi ha abelles, tal i com avisa un cartell, i enfila cap al Solaig que ja veiem davant nostre.
Comença a apretar el sol i les ganes d'arribar fan que s'aprete el pas. Al fons ja distingim els primers de la marxa que han arribat a dalt del Solaig mentre que a nosaltres encara ens queda ben bé mitja hora.
Senda per la Gorreta. Al fons el Solaig.

Deixem a la dreta una senda amb un cartell de Btt que baixa cap al camí del Solaig (d'Artana) mentre nosaltres seguim recte pel Llom de la Gorreta i, en una forta baixada, arribem al coll on es troben les mines del Solaig.
Com que tenim ganes d'acabar deixem la visita a les mines per a una altra ocasió i enfilem la dura pujada al Solaig. Des d'ací qui no vol pujar-hi baixa per la senda de les mines del Solaig a buscar el PR als peus del Solaig (a la urbanització homònima). Nosaltres però fem el darrer tram de pujada per un rellomet que quasi mereix el qualificatiu d'aresta doncs puja directe, amb molta pendent i per un rocam a buscar el cim del Solaig on hi ha un vèrtex geodèsic i un poblat ibèric.
Pujant el Solaig.

Fem la foto de rigor al vèrtex i voltem un poc pel cim on, encara que no es veu gran cosa del poblat ens comenten que es poden distingir les muralles que envoltaven la part alta.
Vèrtex geodèsic del Solaig.

Deixem el cim i anem baixant. El poblat del Solaig s'estenia per tota la vessant de llevant, mirant a la mar i a la propera muntanyeta de Sant Antoni. Tot i que només se'n van fer cates i no una excavació en extensió devia ser un dels assentaments més grans de la Plana.
Baixem seguint la pista que es va obrir per poder realitzar més còmodament les excavacions, ara perduda i convertida en senda, fins que arribem als primers camps de tarongers. A partir d'ací el camí passa a ser d'asfalt i ho serà fins al final de la ruta.
Enfilem ja cap a Betxí passant per la banda de dalt de la Finca del Xato, ara reconvertida en col·legi de xics, i pugem un poc per a buscar el camí del Solaig, que ja no deixarem fins arribar al poble.
Retorn pel camí del Solaig.

Entrem finalment al poble per davant del cementeri i travessem la part alta per tornar a buscar el punt d'inici del PR tancant així el cercle.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc
I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Betxí - mina - penyes - solaig - montserrat
betxí - penyes altes - rapita més informació ací
betxí - pic espadà 2005
betxí - ràpita - camí vell d'artana
pujada al solaig
murtera - penyes altes - penya parda
artana - penyes altes més informació ací



Més informació:





2 comentaris:

  1. Em va saber molt de greu, però per raons personals no vaig poder anar.

    M'alegre molt de que anara tanta gent, els betxinencs estem molt orgullosos d'aquest sender, Juanen ha fet una gran feina.

    Ara a vore si la gent ho respecta, que a Betxí hi ha molt mala costum de trencar lo que es nou, sense anar mes lluny, ahir vaig passar per el camí d'Artana, baix de les Penyes i ja faltava una fletxa indicadora.

    ResponElimina
  2. La veritat és que va estar molt bé l'ambient.
    La veritat és que Juanen es va multiplicar anant avant i arrere per tindre-ho tot controlat. Se li ha de reconèixer el mèrit d'haver recuperat els senders.
    A Betxí encara queden moltes sendes per recuperar, encara que no siga com a PR, a vore si algun betxinenc es fa avant ...

    ResponElimina