DE VILLARLUENGO A MONTORO. CAMINS DE PESCADORS I DE PELEGRINS.

Aprofitant l'estiu ens acostem una vegada més al Maestrazgo turolense, novament acompanyats de la inestimable companyia de Juan Ramon.
En esta ocasió repetim punt d'inici i part de la ruta. Ja l'any passat vam eixir de Villarluengo per fer la ruta al Pozo del Invierno, curta i agradable passejada que es pot fer amb els menuts de la família.
Hui però toca una ruta més llarga i aventurera, i com fa calor buscarem els rius que ací corren amb aigua. Primer el río de la Cañada, després el de Pitarque i finalment el Guadalope; i retornarem seguint el tradicional camí de pelegrinació a l'ermita de San Pedro de Montoro.
Un menú ben complet per assaborir el millor de la terra.

Però comencem pel principi, i el principi és Villarluengo.
Deixem el cotxe a la part alta del poble, davant dels llavadors on hi ha una bona plaça i també una font i piques que ens vindran bé per a refrescar-nos a l'acabar, tot i què les previsions no donen calor i sí unes temperatures ben agradables (per a ser ple estiu).

Mayo en la plaça de Villarluengo.

Travessem el poble passant per la plaça i baixem a buscar el camino de la Hoya, que ix per la part baixa del poble. Abans este era un dels camins principals d'accés a Villarluengo i això es nota, és ample i ben empedrat, i a l'eixida del poble hi ha el Peirón de la Pileta que en protegeix l'entrada.

Peirón de la Pileta.

Seguim per ell baixant cap a les hortes que queden a la part baixa, a les vores del río de la Cañada, i quan arribem a un trencall amb una paleta abandonem el camí principal i seguim recte passant per baix del poble per camí de ferradura més estret.

Seguim el camí per on hi ha marcat el  PR-TE-66 que seguirem travessant un bonic bosquet amb carrasques, roures i orons que va envaint els antics bancals d'horta que davallen cap al río de la Cañada.

No fem molt de tros que ja estem dalt del Pozo del Invierno on ens acostem per dalt, passant per la davant d'una caseta alçada a la vora d'un bancal que s'estén fins a la mateixa gorja que obri el riu i on es troba el Pozo.

El Pozo del Invierno.

Tornem enrere per recuperar el camí principal i continuem un poc tros fins que trobem un trencall. Per la dreta continua el PR de retorn a Villarluengo pel camino de la Hoya, que abans havíem deixat.
Nosaltres seguim recte per una senda que s'acosta al Pozo de la Sulsida i el de la Zarcina.

Pozo la Sulsida.

Les vessants de les muntanyes es van tancant deixant enrere l'ampla vall que domina Villarluengo, i passem per dalt del pozo de la Zarcina i el de la Sulsida, d'aigües més que fresques fredes, tal i com vam poder comprovar l'any passat.

Senda a Cañizarejos.

La senda està més neta que l'any passat, es nota que s'ha fet un treball de desbrossament i ho agraïm i avancem així més ràpidament, però arriba un punt on s'acaba la neteja i cal seguir per el vell camí que poc a poc es va tancant encara que per sort amb plantes que no punxen.

Tram tapat.

Seguim ací un track de Chuse Bizen que ens durà a la Junta los ríos per Cañizarejos, que deu ser el lloc que ens queda davant.

Camí per la cingla.

Seguint les traces passem sota un cingle abans de començar a baixar a uns antics bancals que queden a una clotada, i quan ja estem prou avall ens donem conter que ens n'hem eixit del track que passava per la part del cingle, així que toca tornar a pujar i ho fem seguint les traces d'un antic camí que puja fins a un corral que queda dalt d'un puntalet on retrobem la traça original.

Río de la Cañada des de Cañizarejos.

A partir d'ací el camí és més fàcil de seguir fins que arribem a un reguer que s'ha endut el camí. A l'altra banda queda una vessant de pedra solta, molt tova, on l'erosió ha fet despareixer la traça del camí i on ens costa prou avançar per ser un terreny esvarós i perillós on es fàcil caure i anar-se'n avall, tot i què segurament no aniríem molt lluny.

Tram difícil.

Passat este tram retrobem la traça del camí que s'acosta a un crestall rocallós i el segueix avall cap al riu.

Riu amunt.

Arribem finalment al riu i mirem de seguir-lo avall però no està gens fàcil així que el travessem i ens trobem amb una agradable sorpresa en forma de senda neta i clara (almenys prou més que la que seguíem) així que més alegres després d'haver deixat enrere la primera part aventurera de la ruta seguim avall travessant el riu unes quantes vegades.

Travessant el riu, per fi.

Finalment la senda es va perdent però per la part de dalt queda una pista herbosa que seguim passant per davant del mas del Puchero i un poc més avant arribem al puente de la Villa, on arriba el GR-8.1 que segueix el camino de Ejulve.

Puente de la Villa.

Seguim ara el GR un bell tros per la vora del riu. Primer per una pista (tot i que la traça original passa per una senda un poc més amunt) fins que arribem a la Junta los Ríos on trobem la pista principal que des de las Fábricas entra al puente el Vado.

La Junta los Ríos.

Guaitem a la Junta los Ríos on es barregen les aigües del Pitarque i del Cañada, i seguim per la pista que circula un poc més amunt.
El paisatge comença a ser espectacular amb parets calcàries que ens envolten per dalt i el riu que corre pel fons, obrint-se pas, i acompanyat d'una cinta d'un verd més clar i intens que correspon a la vegetació de ribera que forma un bosquet de galeria molt ben conservat.

Órganos de Montoro des de la pista al puente del Vado.

Continuem dos o tres-cents metres més i arribem al punt on el río de la Cañada aboca les aigües al Guadalope.
Ací comença la segon part aventurera de la ruta doncs hem de remuntar el Guadalope passant sota los Órganos de Montoro i l'única referència que tenim és un track de Raultauste.

Río Guadalope.

Ens descalcem per travessar el riu a gual i mirem de seguir per l'altra banda buscant algun senderol.

Vistes des de dins del riu.

 El track no ens ajuda massa perquè al passar el riu tan engorjat l'error del gps és prou gran de manera que no cal mirar-lo, només seguir riu amunt buscant el millor pas possible.

Remuntant el riu per fora.

Hi ha moments que sembla haver algun senderol i en d'altres es perd, fins que arribem a un estret on cal, obligatòriament, travessar el riu per avançar o escalar una de les parets, i ací per facilitar l'escalada hi ha un cable que permet passar sense haver de ficar els peus en remull. Suposem que instal·lat pels escaladors que s'acosten a fer les vies clàssiques dels Órganos.

Camí equipat amb cable.

I és que només passar este tram ja tenim dalt nostre l'estampa més caracacterística de los Órganos.

Órganos de Montoro.

Nosaltres passem just als seus peus, buscant el millor pas entre el riu i el començament de les roques i anem trobant-lo mal que bé fins que ens toca tornar a travessar el riu per a progressar.

Ho fem per un lloc on no cal banyar-se, només tindre un poc d'equilibri, i continuem per l'altra banda camp a través buscant una senda que baixa des de las Fábricas i per on va passar la X marcha senderista de Villarluengo.

Nosaltres portem un track però Juanramón la va fer així que entre una cosa i l'altra trobem finalment la senda acabant per fi amb el tram aventurer. De moment.

Senda des de las Fábricas.

Avancem més de pressa ara que tenim un camí clar per seguir i arribem a una pista que mor al riu. Ara només ens cal seguir-la un curt tros per a plantar-nos a la carretera de Ejulve.

Els Órganos des de la carretera.

Des de la carretera podem disfrutar de les últimes vistes de los Órganos que deixem enrere però l'espectacle geològic encara no s'ha acabat perquè a banda i banda anem trobant grans parets de pedra formats (com los Órganos) per estrats pràcticament verticals que formen part d'un sinclinal per on circula el riu Guadalope.
Este relleu complex ha construït al llarg de milions d'anys un paisatge espectacular del qual els Órganos és la més vistosa però no l'única formació.

Las Suertes.

Seguint la carretera arribem a las Suertes. Una ampla plana que contrasta amb el món vertical que ens envolta. Ací conflueix el barranco de los Degollados amb el riu Guadalope i han format esta extensa plana aluvial, molt fèrtil i amb aigua abundant del riu veí. Per tant es troba totalment ocupada per camps de cultiu ... o es trobava perquè ara la majoria estan erms però encara trobem una dona llevant les herbes d'un bancalet que ens encamina cap a Montoro.

Camí de Montoro.

Després de passar el molino las Herrerías i salvar el riu pel pont de la carretera baixem a l'esquerra buscant un panell que explica la funció del molí. Just ací hi ha les restes d'un pont i és que el camí antic passava per davant del molí travessant ací el riu, però fa temps que alguna riuada se'l va endur.
Des d'ací continuem per vora riu seguint el vell camí, ara net i clar, que s'encamina a l'Estrecho del Mas del Arco.

Estrecho del mas del Arco.

Arribem per una sèquia als peus de l'antic camí que salvava l'estret amb una gran rampa i la seguim amunt. Ací el camí vell anava penjat però l'erosió ha acabat amb bona part de la plataforma però unes passeres de ferro noves ajuden a passar per dalt del pozo del mas del Arco.

Pasarel·les.

Travessem l'estret on les parets de roca sembla que volen tocar-se i de l'altra banda s'obre una estreta i llarga clotada on està Montoro.
Malauradament la continuació del camí no està equipada i fóra molt perillós mirar de seguir-la, així que per no fer marxa enrere decidim pujar a la carretera que està uns metres per dalt nostre.

Pujant a la carretera.

La pujada al recte se'ns fa un poc dura i a dalt ens aturem a recuperar l'alé mentre observem el tall que fa el riu a l'estret. La carretera també talla les roques però per un tunel.

Estrecho del mas del Arco.

Seguim ara per la carretera i no arriba a dos-cents metres que trobem a l'esquerra una senyal del paseo fluvial de Montoro, que ens portarà al poble per un camí diferent i més interessant.

Baixada al riu pel Paseo fluvial.

El camí baixa cap al riu i el travessa pujant per l'altra vessant passant prop de les runes del mas del Arco.

Passant vora el mas del Arco.

A partir d'ací circula entre antics bancals d'horta on creix ara una vegetació humida molt interessant formada per orons, serveres i fins i tot avellaners.

Senda entre frondoses.

Hi ha trams del camí on l'aigua suma i fins i tot corre per la senda i sembla que estem en un racó del nord més que en les terres normalment àrides del Maestrazgo. El paisatge és sorprenent i contrasta amb el món d'aigua i roca que hem deixat enrere a tan sols unes poques passes.

L'aigua és una constant.

El sender ens baixa al riu, que no duu massa aigua a causa de la gran seca que patim enguany, i el remunta poc a poc fins que arribem a una pista que ve des del poble.

Río Guadalope.

Seguint la pista arribem a un encreuament on trobem les marques del PR-TE-9, que uneix Montoro i Villarluengo. Este és el camí que hem de fer de tornada al punt d'inici i a partir d'ara se'ns ha acabat l'aventura i seguirem un sender clar i ben marcat.

Montoro de Mezquita.

Des d'ací veiem ja Montoro, als peus de Valloré, i com que anem mal de temps perqué ens hem entretingut molt no ens acostem i comencem ara mateix el retorn.

Camino de la ermita de San Pedro.

Seguim ara el camino de la ermita de San Pedro de la Roqueta (i de Villarluengo), el mateix que fan en romeria els veïns de Montoro per a pujar a l'ermita.
Es tracta d'un camí de ferradura empedrat que puja en una llarga diagonal, passant per just per dalt d'on hem caminat abans. Així ens queda a sota el sender del "paseo fluvial" i davant nostre el "estrecho". Si ens girem enrere encara podem vore el estrecho de Valloré, on el Guadalope s'obre pas entre unes altes muralles calcàries.

Pas entre estrats verticals.

El camí és una delícia i puja suaument remuntant les parets que tanquen el riu per esta banda fins que arribem a l'ermita, situada als peus d'una gran penya, la Roqueta, que li dóna el cognom.
Ací toca dinar i pensàvem aprofitar l'aigua d'una font que, per a la nostra desgràcia està seca.

Ermita de San Pedro de la Roqueta.

Ens conta Juanramón que abans hi havia una part oberta per poder-se refugiar. Ara l'han rehabilitada i han tancat l'hospederia. Només està obert el porxe on ens assentem a dinar/berenar a l'ombra, racionant l'aigua perquè no ens en queda massa. Confiàvem en poder-ne agafar a Monroro o ací, però no hem passat pel poble i ací tampoc tenim aigua. Per sort el dia ha eixit més bé frescot i encara que el sol de juliol calfa l'airet que corre ajuda a suportar-lo molt bé.

Ermita de San Pedro de la Roqueta.

Després de menjar reprenem el camí seguint ara la romeria que tots els anys fan els veïns de Villarluengo per San Marcos. És una de les més antigues del Maestrazgo i també de les més especials.
Deixem enrere l'ermita i enfilem el Barranquico (de San Pedro) que hem de remuntar fins a los Llanos de la Latonera.
A la vora del camí trobem la primera de les set creus que es troben escampades al llarg del camí i fan memòria de l'inici de la romeria.
Conta una llegenda que cap al 1350 van haver set anys de seca, i per a demanar que ploguera set mossos de Villarluengo van anar a fer la volta a tots els santuaris d'Aragó, i ja de tornada al poble, després de visitar San Pedro els va pillar una tormenta impressionant i, cansats com estaven, van anar morint al costat del camí, i cada creu marca el lloc on van caure.

Creu en memòria d'un pelegrí mort.

Una altra versió és la que ens conta Juanramón, sembla que la més "oficial", i diu que per a demanar pluja dotze mossos van anar a Roma, a San Pedro del vaticà i allí el Papa els va dir que no calia que hagueren anat tan lluny perquè ja tenien a San Pedro al poble del costat, així que de tornada van passar per l'ermita, i de camí a Villarluengo de pur cansament van anar caen al costat del camí mentre els supervivents van arribar al poble per a demanar ajut, i allí on els van trobar morts van fer una creu.

Enfilant el barranquico amunt.

Comença a fer calor i és que caminem al ple del migdia i el sol calfa de valent, i això unit a la pujada ens va passant factura però encara tenim forces per pujar i esperem que no ens passe com als pelegrins medievals.

Continuem amunt per un pinaret que deixa pas a una bosquina oberta amb pins savines i ginebres que ens acompanya al punt de coronar los Llanos de la Latonera, ampla collada que dóna pas a un fals altiplà desprovist de vegetació.

Collet dalt del mas de la Latonera.

De l'altra banda queda la Hoya Serval i dalt d'ella un rodal més verd que pot ser són les serveres que li van donar nom, i dalt al coll hi ha un dipòsit d'aigua i un panell d'informació.

Camí del Castellar.

Continuem camí per una zona que mostra senyals d'haver patit el foc. Per sort de seguida la deixem enrere.
Al fons dels barrancs veiem les parets de los Órganos de Montoro, per on hem passat abans, però ara des d'un altre punt de vista, des de les planícies formades per la superfície d'erosió terciària on es va encaixar posteriorment la xarxa hidrogràfica aprofitant les línies de debilitat.

Órganos de Montoro des de la Latonera.

Camí avant arribem entre carrasques al Canto de la Solana, on canviem de vessant i de paisatge. Les llomes arredonides deixen pas a una vall fonda per on corre el río Pitarque, i les savines esparses a un espés carrascar que baixa per la Solana (a l'ombria de l'altre costat creix el pinar).

Collado de la Solana.

Trasponem el coll i comencem la llarga baixada per una senda costeruda i amb magnífiques vistes. Al fons de la vall, per on passa el riu, hi ha els edificis de las Fábricas, de dalt i de baix, i entre les dos està l'Hostal la Trucha, on ens porta el camí.

Río Pitarque i muela Mujer des de la Solana.

Las Fábricas de Villarluengo són tres antics edificis dedicats a la manufactura tèxtil. L'origen es troba a la fábrica de Enmedio, actual Hostal la Trucha, on es va instal·lar a finals del segle XVIII una fàbrica de paper que aprofitava la força de l'aigua. Més tard al segle XIX es va reconvertir en fàbrica tèxtil i es va ampliar bastint la fábrica de arriba (reconvertida en piscifactoria) i la fábrica de abajo. Van estar en funcionament fins a 1958 quan van tancar.

Sinclinal penjat a la vall del riu Pitarque.

L'activitat fabril ha desaparegut ara totalment, així com l'agricultura i ramaderia deixant pas a un paisatge forestal on contrasten les carrasques de la solana amb el pinar que s'estén per l'ombria i el fons de la vall.

Carrasques i pins a la solana i ombria.

Conforme baixem travessem un rodal de pi rodeno que creix al sauló (arenes grogues) que aflora a la baixada i que ha aprofitat el riu per excavar la vall.

Pinar de rodeno.

Al final de la baixada, quan les margues i argiles substitueixen el sauló, trobem un parell de creus juntes, d'uns altres dos pelegrins que van caure quasi l'un al costat de l'altre. Ens aturem un moment però sense resar-los com fan els romeus de Villarluengo quan passen per ací.

Creus de pelegrins.

Arribem així per la part alta a la carretera i a la seua vora està l'Hostal la Trucha que aprofita l'antiga fábrica de Enmedio.
Mirem de trobar alguna font i al costat del camí trobem una aixeta, així que omplim d'aigua que anem molt justos. L'aigua no fa molt bon gust perquè va carregada de clor, almenys ens garanteix que és potable.

Hostal la Trucha.

No ens aturem a l'hostal, seguim entre les edificacions abans de deixar enrere el complex i enfilar un camí que ens baixa al río Pitarque que travessem per un pontet.

Antigues cases de la fábrica de Enmedio.

A partir d'ací el camí puja contínua i constantment cap al puerto de Villarluengo. És una pujada llarga però per un ample camí de ferradura molt ben traçat que facilita l'ascensió.

Estrats verticals

Juanramón ens demana permís per estirar les cames i fa la pujada corrents. Nosaltres caminant a un ritme constant, però els quilòmetres comencen a pesar i cadascú puja al seu ritme de manera que arribem d'un en un a dalt.

Las Fábricas al río Pitarque.

Conforme prenem altura anem disfrutant de la panoràmica que se'ns obre sobre la vall que ha excavat el río Pitarque aprofitant els estrats centrals dels plegaments sinclinals, més tous, de manera que els estrats durs formen parets verticals als seus voltants.

Camino de Villarluengo.

Però el camí fuig de les penyes i busca el coster més suau, cobert de carrasques, que remunta fent voltes fins que arribem a la carretera on entronca amb el GR-8.1 que baixa al puente de la Villa.

Collado de Villarluengo.

Seguim ara el GR que coincideix amb el nostre camí pujant per la carretera (llevat d'un tram que retalla el camí) fins al puerto de Villarluengo on una capelleta marca el punt més alt.

Muela Mujer des del puerto de Villarluengo.

Trasponem el port i deixem la carretera enfilant ja cap al poble. Per la nostra esquerra i prou avall passa el río de la Cañada i per allí hem començat la ruta amb la frescor del matí. Ara que ja és de vesprada retornem per dalt on corre un airet frescot.

Darrera creu a la vista de Villarluengo.

Passem la setena i darrera creu, ja a vistes de Villarluengo pensant en el prop que es va quedar el pelegrí d'arribar a casa, i seguim planejant resseguint els vessants de la muntanya.

Fuente del Siscar.

Abans d'arribar al poble passem sota uns xops que fan ombra a la fuente del Siscar, un simple pouet amb aigua amb una taula al davant però en un racó fresc i agradable. De sisca no en veiem.

I des de la font no ens queden més que cinc-cents metres per arribar a la carretera per on entrem al poble.
Un grapat de senyals ens donen la benvinguda; les del GR, les de la carretera i fins i tot altres que marquen on queden altres llocs d'interès. Però per a nosaltres el punt d'interès és el cotxe i la font que està al costat i allí ens encaminem per a fer un bon glop d'aigua i concloure una ruta preciosa i molt completa pel Maestrazgo turolense.

Llavador de Villarluengo.

I acabada la ruta cal recuperar forces, i en esta ocasió ho fem amb un berenar/sopar a Cantavieja, aprofitant després per fer una passeig turístic pel poble per baixar el menjar abans de despedir-nos de Juanramón i tornar cap a casa fins a la pròxima ruta.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del traçat:

De Villarluengo al Pozo del Invierno

Més informació:

• Simon, Jose Luis i Canerot, Joseph (2007) Geolodia 07 "Los órganos de Montoro"
• Asociación para el desarrollo de Montoro de Mezquita
•  Senderos turísticos de Aragón
• Web de Villarluengo
• Ayuntamiento de Villarluengo
• Mallén, Diego (2007) Maestrazgo. Senderos señalizados. Ed. Prames
• Diversos autors (1999) GR-8 Puertos de Beceite - Villel Ed. Prames