VOLTA AL TERME DE VILA-REAL

Fa un cert temps Josep Antoni va comentar la possibilitat de fer la volta al Terme de Vila-real seguint la ratlla que el separa dels pobles veïns. Al final es va incloure en la programació d'enguany però com que ningú va mostrar interés no es va realitzar. Però les bones idees sempre estan ahí, així que quan es va haver de postposar la clàssica marxa dels 5 mils d'espadà per raons logístiques va sorgir la possibilitat de realitzar la volta al terme com una alternativa.
Per tal de recurtar el quilometratge vam decidir eixir des de l'ermita de la mare de Déu de Gràcia, amb l'afegit d'acabar també allí amb un dinar que havíem encomanat al Termet.
Així que a les sis del matí, encara de nit en fosca, ens vam trobar deu caminadors i caminadores dispostos a fer la segona volta al terme; la primera ja l'havia feta pel seu conter Josep Antoni poc més d'un mes abans.
Aprofitem un dels caminants que puja a l'ermita a estes hores del matí per a què ens faça la foto de grup de l'eixida però malauradament no tenia massa traça per fer fotos amb el mòbil i no va eixir.
Tot seguit ens posem a caminar, encara de nit, per la vora del riu cap amunt. La ratlla de terme ací corre per dins del riu de Millars però és impossible passar per dins sense banyar-se així que ixa part quedarà pendent per a l'estiu.
Fem la volta al Termet de la mare de Déu (el que en resta de l'antic bovalar), nom que rep el terreny que envolta l'ermita i què és i sempre ha estat de titularitat pública malgrat algunes propostes privatitzadores de primeries del segle XX. A la seua vora hi ha alguns "xalets" històrics construïts per famílies amb possibles a les primeres dècades del segle passat. Continuem per un caminal asfaltat que ens aboca al camí del molí Paquero. A banda i banda hi ha tot de "masets" nous, segones residències (i en molts casos primeres) construïts a les dècades dels seixanta i setanta (sobretot) per estiuejar a la frescor del riu. El camí arriba un punt on continua avall formigonat a buscar el vell molí Paquero, del segle XVIII, que pren l'aigua directament del riu i encara està en condicions de funcionar. Nosaltres seguim l'asfalt que ens separa del riu per salvar l'autopista pel pont del camí vell de Castelló a Onda.
Només saltar la pista tornem a tirar a la dreta a buscar el camí vora riu que sempre va separat de la cantera del riu. Ací també hi ha masets que s'han fet a la vora del riu però són menys, només quan passem per dalt del lloc on està l'assolat molí Llop els masets formen una urbanització.
Deixem a l'esquerra el camí Molí Llop que tornarem a trobar més endavant prop del poble de Betxí. Este camí era el que seguien els betxinencs per a moldre al molí més proper al seu poble atés que al seu terme no hi ha cursos d'aigua permanents. Cal dir que el Molí Llop és l'únic molí medieval que pren l'aigua directament del riu de Millars, la resta aprofiten les diferents sèquies de reg de la Plana (amb la possible excepció del molí Vell del qual se'n sap molt poc i que trobarem cap al final de la ruta).
Deixem enrere el Molí Llop i passem per la finca dels Pelleros on ara hi ha la Granja "la Florida" que més que granja és una integradora on es crien els pollets que són repartits a les granges que els engrossen. Ací també destaquen les grans sitges on hi ha el pinso que es porta a les granges. És un dels pocs llocs on trobem la senyal de prohibició de tocar el clàxon per a no molestar els pollets de les incubadores.
Passada la granja arribem a la Patera, un tancat a l'esquerra on s'hi va instal·lar una granja de patos que no va tindre massa èxit. A la dreta queda la baixada a la Llum de Tol, primera central hidroelèctrica del riu de Millars, feta aprofitant el salt d'aigua d'una antiga fàbrica de paper. Allí encara hi ha la vella central renovada i restes del que foren les cases dels treballadors i les runes de l'església que s'hi va fer per a ells. També està la casa pairal dels Tol.
Seguim avant i deixem a la dreta la finca dels Arrufats abans de travessar l'autovia de la Plana per un pont.
Ací ens desviem seguint el carril bici de l'autovia fins a la vora de la Cantera on hi ha una gran fita de terme que marca la partició dels termes de Vila-real, Almassora i Onda, tot i què la veritable partició es troba al mig del riu. De l'altra banda hi ha el Torrelló d'Almassora que controla el pas del riu en este lloc i podriem accedir o bé pel carril bici o bé per un pas de vianants que hi ha a la banda de baix de l'autovia.
Deixem enrere el piló i retornem al camí Vora-riu però només el seguim uns metres fins que arribem al canal de la Cota 100, ací ens tornem a desviar per la vora del canal baixant a buscar el riu. Travessem el paratge del Corral del Sastre on ara hi ha un corral de Bous i arribem dalt la Cova del Diable. Ací hi ha un grapat de masets vora riu de construcció més recent que hem de travessar. Els gossos lladren despertant els pocs veïns que viuen.
Cal pujar un poc per arribar a la ratlla d'Onda on una gran fita ens marca on comença. Per la dreta un senderol baixa amb dificultat a buscar la cova del Diable possible aqüeducte romà.
A partir d'ací cal seguir el camí de la ratlla d'Onda que corre pràcticament recte deixant a la dreta les Trencaes d'Onda i a l'esquerra el Madrigal de Vila-real.
Al poc travessem el camí de Vora riu que puja a buscar el mas de Llaurí, i un poc més avant deixem a l'esquerra un conjunt d'antenes de radio possiblement de radioaficionats. A la dreta tornem a deixar el camí de la Parà del Rano que se n'entra a Onda, i és que en esta zona abans de transformar-se en horts hi havia grans garroferals i olivars i algunes d'estes oliveres i garroferes s'aprofitaven per a fer Parany o Parà per al pas dels tords. El Rano en tingué una de tantes; conten d'ell que tanta afició tenia que fins i tot quan, ja major, no podia caminar plegava els tords a culades.
Uns metres més avant retrobem el canal de la Cota 100, i és que ens trobem a la part més alta del terme de Vila-real que davalla suaument des dels 100 metres de l'extrem més alt fins als 20 de la part més baixa.
Travessem el camí vell de Castelló a Onda i deixem a l'esquerra la finca de Perona, a la qual els nous propietaris han canviat el nom. Quasi davant ens abandona el canal que se n'entra dins d'Onda.
Camí caminant travessem el camí vell de Vila-real a Onda deixant a l'esquerra les Bassetes d'Onda, paratge del Madrigal on sembla que s'hi feien basses d'aigua de pluja. Un poc més avant un pont salva l'autovia a l'altura del barranc de la Ratera, que ja queda dins d'Onda.
Cal baixar a travessar el barranc de Ràtils que ací es troba totalment modificat en el seu traçat per les fàbriques que hi ha al voltant de la carretera d'Onda. Ens cal passar entre elles per a eixir a la carretera i travessar-la per la rotonda que marca la ratlla. Per l'altra banda continua el camí deixant a la dreta un centre comercial on podríem comprar alguna motxila o bastó si ens fera falta. No ens cal res i a més a esta hora encara està tancat així que seguim avant.

El sol eixint per dalt del pont del Millars.

Fita de terme dalt de la Cova del Diable.

Ratlla d'Onda. A la dreta queden les Trencaes i a l'esquerra el Madrigal.

La serra d'Espadà banyada pels primers rajos de sol del matí.

Camí de la ratlla d'Onda.

Antiga manxeta per beure els llauradors al camp.

Canal de la Cota 100.

Fàbriques a la carretera d'Onda.

Continuem camí travessant el camí Bellot que, com tots els camins de Pinella, si el seguirem ens tornaria a Vila-real. Deixem a l'esquerra la finca dels Diumenges i travessem el barranc Roig abans d'arribar a les Tres Ratlles. Ací conflueixen els termes de Vila-real, Onda i Betxí, i abans hi havia una gran fita desapareguda. De fet des d'ací al riu hi havien 5 fites i no en queda cap.
A partir d'ací continuem seguint el camí de la Ratlla (ara de Betxí) que no és tan recte com l'anterior o, almenys, no ho sembla. La ratlla a més no va exàctament pel camí sinó desplaçada uns metres a dalt.
Travessem de seguida el camí Molí Llop i continuem recte. El camí és més estret però el paisatge no canvia: horts de tarongers a banda i banda que serà la tònica dominant de quasi tot el dia. Cal dir que este paisatge, ara tradicional a la Plana, no té ni cent anys què és quan es va introduir el cultiu de la taronja i, posteriorment, a principis del segle XX es van fer els primers pous elevant l'aigua amb les màquines de vapor que van permetre posar en regadiu tota esta part del terme de Vila-real (i d'Onda i Betxí) que abans era secà on només hi havia olivars, garroferals i malea. Este procés es va allargar durant tot el segle XX de manera que són escassos els espais que no van ser transformats de secà en regadiu.
Camí caminant arribem al camí Betxí, que a Betxí no li diuen així sinó camí Vila-real. És el camí més curt per anar d'un a l'altre poble. De fet estem molt més aprop de Betxí que de Vila-real i una part important de les finques del terme de Vila-real són propietat de betxinencs. Això no és nou, ja al segle XV els betxinencs tenien propietats a esta part del terme, propera al seu poble i lluny de Vila-real.
Deixem enrere el camí Betxí i el camí enfila recte cap al riu Sec (de Betxí com de vegades se l'anomena per diferenciar-lo del riu Sec de Castelló).
Travessem el riu per dalt del Salt, un paratge interessant on un aflorament de conglomerats fortament cimentats (el que hom coneix com roca d'ametla) ha provocat un salt d'aigua pel diferencial erosiu amb els conglomerats menys cimentats que hi ha més avall.

Les Tres Ratlles.

Fita de terme que s'ha conservat al lloc.

Camí Betxí (a Betxí camí de Vila-real).

Arribant al riu Sec (de Betxí).

De l'altra banda de riu queda el Pla Redó, la tercera de les partides del terme que travessarem i l'última en posar-se en cultiu al ser la més allunyada del poble. El topònim és almenys curiós perquè pla o és, però també la resta del terme, i redó no ho és massa encara que sí ho són les pedres que s'hi troben (hi ha gent major que diferencia les partides del poble per la pedra o terra que s'hi troba, diferent d'unes a les altres).
Només passar el riu trobem una nova fita de terme ben conservada i a la vora mateixa del camí. Un poc més avant trobarem el camí Betxinencs, que és com s'anomena a Vila-real el camí d'Onda de Betxí o actual carretera de Borriana a Betxí.
Cal travessar-la amb cura doncs el trànsit és intens i ràpid. De l'altra banda entrem a la Torrassa, on hi havia les restes d'una antiga vila romana que va perdurar (en ocupació) fins a l'edat mitjana, de fet a la carta pobla de Vila-real se l'anomena Misquitella (o Mesquitella). Nosaltres passarem pel costat del poc que hi queda després de deixar a la dreta la bassa per al nou reg per degoteig de la part de Betxí.
De seguida trobem el camí Artana, que des de Vila-real i per la muntanyeta de Sant Antoni (l'antic Puig de Pasqües) se dirigeix a Artana. Ací la ratlla no coincideix amb els camins que hi ha i ens en separem d'ella que travessa pel mig dels horts.
Un tros més avant deixem a l'esquerra el camí de l'Aljub de la Muntanyeta, on hi ha l'aljub de la Creueta, i continuem a la dreta per dins del terme de Betxí. Cal seguir uns metres i trencar a l'esquerra pel camí de Mascarell que baixa paral·lel al barranc de Sant Antoni per on va la ratlla.
Ens desviem uns metres del camí per tal de visitar una fita de terme prop del barranc, amagada entre els tarongers d'una finca i que marca el punt on conflueixen els termes de Nules, Betxí i Vila-real.
Com que ja és hora, aprofitem per esmorzar que ja ens l'hem guanyat. Portem ja una vintena de quilòmetres i quasi cinc hores de marxa sense parar.

Fita de terme.

Instal·lacions per al reg per degoteig.

Camí Artana.

Camí de Mascarell.

Fita de terme vora el barranc amagada entre els tarongers.

Esmorzant al Pla Redó.

Després d'un esmorzar lleuger amb unes taronges del repom per a postre continuem barranc avall seguint la vella ratlla de Nules però només ho fem uns centenars de metres perquè de seguida arribem al nou Piló dels Tres Termes. L'antic terme de Vila-real seguia el barranc de Sant Antoni avall fins a la ratlla de Borriana, dalt la Tanda, però amb la segregació de les Alqueries el 1987 la nova ratlla de terme talla pel camí de Borriana a Artana, que mou a l'esquerra, dividint la partida del Pla Redó entre Vila-real i les Alqueries.
Trobem el piló, ben senzill, consistent en una pedra de rodeno de pocs centímetres d'alt. De la dotzena de pilons o fites que es van ficar per enfitar i separar els dos termes fa trenta anys només en trobarem un parell, la resta o s'han perdut o estan ben amagades.
Amb pas alegre continuem avall pel camí de Borriana a Artana fins que enllacem amb el camí del Palmeral que seguirem també cara a la mar.
Cal seguir el camí fins que travessa el camí la Carretera (que alguns també anomenen camí la Pols). Per ací sembla que anava en algun temps l'antic camí real de València a Barcelona i ara enllaça Vila-real amb la Vilavella. Només travessar-lo trobem un camí nou, paral·lel al camí la Carretera, i trenquem a l'esquerra seguint la ratlla que corre per ell recte al nord uns metres fins que arribem al camí Forners. Ací novament girem a la dreta i enfilem recte cap a la mar.
Seguim el camí travessant horts i algunes velles finques fins que tropessem amb l'autopista que talla el camí. A la mateixa autopista hi ha una fita de terme menuda, de rodeno, dins la tanca que ens talla el pas. La ratlla continua per l'altra banda però per travessar-la ens hem de desviar a buscar el pont que pel camí Betxinencs salva l'autopista.
Ens adrecem així a la carretera de Betxí a Borriana i, sempre atents al trànsit, travessem el pont baixant per l'altra banda. Només baixar trobem el camí les Voltes per on corre la ratlla i el seguim cap al riu Sec que ja és a la vora.

Barranc de Sant Antoni.

Piló dels Tres Termes.

Cremant llenya a la vora del camí.

Sènia la Progressiva.

Camí del Palmeral.

Arrancant horts de tarongers.

Paret de pedra redona, típica del Pla Redó.

Camí de servei de l'autopista.

Carretera de Borriana a Betxí.

El camí les voltes salva el riu Sec per dalt d'un antic assut medieval, per on passava la sèquia Major Sobirana (o de dalt) de Vila-real. Fins a finals dels 80 es va conservar bé però en eixe moment algú va decidir que quan plovia no es podia passar i el van trencar per a fer una passera. Hui en dia quan plou tampoc es pot passar malgrat la passera i ja no es conserven més que restes de l'antic assut.
A partir d'ací la ratlla de Vila-real i les Alqueries segueix el riu Sec així que abandonem, per fi, l'asfalt que ja no xafarem més que en moments puntuals en el que ens queda de ruta. Abandonem també Jose que ha d'estar pronte a casa i que segueix recte pel camí les Voltes cap al poble.
Continuem pel pedregós caixer del riu, voltats de canyars, i uns centenars de metres riu avall arribem al nou sifó per on la sèquia Major Sobirana passa ara el riu Sec. Les sèquies de Vila-real es van fer a l'època medieval però van patir una important reforma a finals del segle XIX per a fer-les d'obra (abans eren de terra) i van modificar-ne el traçat, en alguns casos com la sequiola per a ampliar el regadiu. El que ara podem vore és el resultat d'eixos grans treballs fets fa més de cent anys. De la sèquia mare n'ixen les files que van ser de terra fins als anys 60 del segle XX quan es van revestir de formigó conformant el paisatge que encara ara podem vore tot i què la major part de l'horta històrica s'ha transformat novament, en este cas al reg per degoteig.
Deixem enrere el sifó de la sèquia i arribem al camí les Voltes, que creua el riu per una passera. Ací a la part de la dreta hi ha el polígon industrial de l'Ull Fondo de les Alqueries mentre que a l'esquerra una gran explanada d'una fàbrica de Vila-real. Entre els dos passa el riu, ben ample, i on s'ha creat un gran prat verd durant l'hivern. A la punta hi ha el pont de la carretera General que salvarem per baix, i vora el mateix pont el sifó de la sèquia Major de Baix, que va modificar el seu traçat als anys 20 del segle XX quan van deixar de funcionar els molins que n'aprofitaven l'aigua.

Antic assut medieval del riu Sec.

Jose marxant cap a casa.

Caminant pel Riu Sec.

Sifó de la sèquia Major Sobirana.

El riu Sec fa honor al seu nom.

Tram de prats davant l'Ull Fondo.

Pont de la carretera General.

Passem el pont per sota i continuem per l'altra banda.A la part de les Alqueries hi ha plantats pins que formen una estreta franja entre el riu i una carretereta i aprofitem per anar sota el pinar que, amb el del Termet, seran els únics que trobarem.
Seguint els pins arribem al darrer Sedeny, l'últim dels camins transversals que travessen l'Horta de Vila-real de Nord a Sud, perpendiculars als camins que ixen del poble cap a la mar.
A partir del darrer Sedeny el caixer s'estreta novament i circula entre dos cortines de canyes, només interrompudes a l'arribar al pont de la Via del tren, que passem per baix. Ací es distingeix el pont vell, del segle XIX del nou, afegit al duplicar les vies. Un poc més avall cal fixar-se bé per vore les restes del pont de la Vieta de la Panderola, que queden a banda i banda del riu. Passat este seguim per una carretereta que corre per la banda esquerra i que ens facilita el pas. Seguim per ella els centenars de metres que ens separen del punt on el barranc de Ràtils es junta amb el riu Sec, just en este punt s'uneix un barranc artificial que canalitza l'aigua del barranc de l'Hospital de Vila-real per evitar que s'escampe per l'Horta a l'haver ocupat el seu llit natural horts i construccions diverses entre les quals destaca l'Hospital de la Plana.
Només uns metres més avant hi ha la Bota de Borriana, el lloc per on la sèquia de la Tanda travessa el riu Sec per un gran sifó de pedra ben picada que sembla un assut (i pot ser ho va ser en altres temps).

El riu Sec més avall del pont.

Pinar vora riu.

Pont de la via del tren.

La Bota.

Descansem una estona a la Bota abans de reprendre el camí. Des d'ací el més fàcil és seguir el camí de regaor de la Tanda fins al riu, sempre recte i fàcil de passar, però la ratlla de terme no va recta entre els dos pobles sinó que fa contínues entrades i eixides passant entre horts, seguint files i, també per la sèquia de Nules.
Comencem seguint la sèquia de Nules que corre uns metres per dalt de la Tanda i molt més fonda.
Des de l'edat mitjana Nules tenia dret d'aigua dels sobrants de Borriana. Eixe dret es va consolidar però els nulers sempre havien d'estar a l'aguait que els borrianers no els llevaren aigua al passar pel seu poble, així a finals del segle XIX van decidir construir una sèquia pròpia per assegurar-se l'aigua que els pertoca. Esta desconfiança mútua entre els regants de la Plana és ben antiga i fonamentada (l'aigua valia molt i era normal furtar-se'n), Castelló va fer la seua pròpia sèquia segregada d'Almassora al segle XVII i passa soterrada pel terme d'Almassora per a què no puguen aprofitar-se'n els almassorins. Les disputes per l'aigua són tan antigues que la sentència que, encara ara, està vigent per a repartir-se l'aigua del Millars en cas de necessitat és del segle XIV. Esta sentència ha evitat les guerres per l'aigua a la Plana però no els conflictes i les desconfiances entre regants que han estat constants al llarg de la història.
Anem seguint la ratlla separant-nos i retornant a la sèquia, quasi sempre per les files de Carinyena que és com s'anomena la gran partida d'Horta on ens trobem. Les files ací porten noms de persona, malnoms o topònims i uns taulellets ens informen en quina fila estem. En algun lloc encara queda una fita de pedra original per indicar-nos que, encara que no ho semble, anem per la ratlla.
Arribem així al camí vell de Borriana i el seguim uns metres buscant una altra fila per la qual travessem la carretera de Borriana, ara en obres, continuant per l'altra part.

Sèquia de Nules.

Fita de terme vora una fila.

La ratlla per dalt dels Vintens.

Travessant la carretera de Borriana.

Carretera de Borriana.

De l'altra part de la carretera (realment del camí vell) entrem a la partida de les Solaes per la banda de Vila-real. La part de Borriana s'anomena els Vintens i abraça totes les terres del terme de Borriana que es reguen de Vila-real per estar per dalt de la Tanda. El nom li ve perquè antigament havien de pagar una vintena part de la collita a Vila-real pel dret d'aigua.
Prop de la carretera de Borriana passem per la vora d'una caseta d'atovó. No és la única que trobarem a l'horta. Esta està ben conservada i en ús, encara que ja va perdent la lluïda i això li suposarà la ruïna.
Així com al secà les partides se diferencien per la pedra que s'hi troba a l'horta ho fan per la terra perquè en general no hi ha pedra. Les pedres s'han de portar de fora i s'usen per marcar els marges de les finques. També trobem grans alqueries de pedra però les casetes més modestes es feien d'atovó, fet amb el fang i la palla de la vora i assecat al sol. Posteriorment es lluïen amb morter de calç per protegir l'atovó de l'aigua de pluja assegurant la conservació doncs mentre l'aigua no el toca dura mentre que quan es perd la lluïda es desfà ràpidament.
Continuem avançant per l'horta i encara que no ho semble el paisatge és prou diferent al secà. Ací els trossos de terra són més menuts i sovint s'han abandonat. També trobem alguns horts que s'han arrencat per a plantar de cap nou i d'altres que han canviat els tarongers, tradicionals des de fa més d'un segle, en caquis o fins i tot mangraners.
Arribem així al camí Cedre anomenat així perquè fa segles a la vora hi havia un Cedre plantat. Ara només hi ha algun xop prop de la Tanda. Continuem recte per la sèquia de Nules fins al camí la Mar al Xop de Nius, que ja no hi és. Cal dir que el tal Nius fou un general de les guerres carlines i, suposadament, propietari del xop que donaria nom a un paratge.

Caseta de tova o atovó.

Horts abandonats i d'altres encara cuidats.

Camp preparat per a plantar.

Hort de mangraners.

Fita de terme al camí Cedre.

Camí vora la sèquia de Nules.

Pont d'una fila a la sèquia de Nules.

Arribats al camí la mar un hort plantat de cap nou amb una tanca nova ens impedeix el pas per la ratlla. Tradicionalment els horts han estat oberts i sense tanques, a vegades només un cavalló fa de marge entre un hort i un altre, d'altres és una fila o una regadora. Al secà és més habitual trobar horts voltats de paret, en part perquè hi havia molta pedra i alguna cosa s'havia de fer amb ella.
Nosaltres baixem pel camí la mar a buscar la Tanda i seguim per la vora. Per la banda de baix de la Tanda passa un ample caminal, és el pas de regador que voreja totes les sèquies i serveix per anar distribuir l'aigua.
Les files de Vila-real aboquen a la Tanda l'aigua que els sobra de manera que no se'n perda cap. Cal dir que a les Solades les files no porten nom sinó que van numerades sent la primera la més propera al riu (i la primera en regar).
Passem pels partidors de la sèquia del Molí Nou que corre cap al Molí de Qualo, just a la vora d'una bòbila. Seguint la Tanda arribem als partidors Majors, on parteixen aigua la sèquia Jussana, la Sobirana i la sèquia de Nules.
La sèquia Jussana sempre duu aigua, igual que l'ull de les Forques que es troba un poc abans, però la sèquia sobirana i la de Nules es reparteixen l'aigua en tandes d'onze i sis dies respectivament. Per aquesta raó la sèquia sobirana de Borriana és més coneguda com la Tanda.
Ací ens cal eixir al camí de servei de la carretera de Borriana a Almassora i seguir-lo uns metres fins que arribem al riu de Millars a l'altura del Pont del Secanet.

Pas de regador vora la Tanda.

Els Partidors de Borriana.

El partidor de la sèquia del Molí Nou i al fons els partidors Majors.

Just a la vora del pont hi ha una antiga fàbrica d'aiguardent que resta abandonada i va assolant-se. Nosaltres la deixem a la dreta ja dins del terme de Borriana i arribem al riu. Davant nostre hi ha el pas de la Pila per on es passa a gual cap a Almassora i a la dreta queda el començament d'un vell pilar que va formar part del pont de les Tres Viles, alçat ací en l'edat mitjana.
Nosaltres no passem el riu i continuem pel camí Vora riu (ací a les Solades) que passa just entre la cantera del riu i la sèquia de Borriana. Este tram és perillós pel trànsit de cotxes que passen i estret doncs no permet que en passen dos a la volta.
Continuem pel camí i de l'altra banda queda la Vila d'Almassora. D'esta es troba el Muntanyar i a la vora de la sèquia l'alqueria de Marín, una de les grans alqueries de l'horta encara de peu.
Més avant passem per la depuradora de Vila-real, a la vora del darrer Sedeny que ací comença acabant a les Alqueries. Uns metres més amunt un altre pont salva la sèquia de Borriana per anar a Vila-real seguint el camí Almassora. Més amunt la sèquia canvia de costat (o el camí) i la durem per la banda del riu mentre remuntem cap a l'assut de Borriana, situat dins del terme de Vila-real i que a Almassora se'l coneix com les Revalladores.

Pont del Secanet.

La Pila i les restes del pont de les Tres Viles.

L'alqueria de Marín.

Les Revalladores i la finca del Milionari.

Passades les Revalladores seguim pel primer Sedeny un tros i de seguida el deixem trencant a la dreta per un entrador que acaba a la via del tren. Per la dreta de la via hi ha un baixador al riu que ens deixa a sota del pont de Ferro, nom com es coneix el pont de la via del tren tot i què l'actual ja no és de ferro sinó de formigó.
Enllacem al mateix caixer del riu amb la ruta d'Almassora Riu Amunt, que el ministeri de medi ambient va realitzar des del pont de Santa Quitèria fins les revalladores d'Almassora i la seguim riu amunt passant per davant del que en resta del molí d'Uvite. Pel seu davant passa el canal que duu l'aigua de la sèquia de Borriana des de l'assut de Castelló evitant les filtracions del llit del riu.
Seguint pel riu amunt arribem al Pont Nou, per on passa la carretera General el riu i ací enllacem amb el PR-CV-438 que baixa des dels Matxos a les Goles seguint el riu.
Al passar sota el Pont Nou es veu clarament l'ampliació del mateix, feta a la dècada dels 60 i que va respectar la fesomia de l'orginal, desmuntant els carreus de la part de baix i tornant-los a muntar per la part de fora de les arcades de formigó afegides a l'antiga construcció del segle XVIII.
Un tros més avant ens trobem amb un altre pont, que salva el riu de Millars quasi a la seua confluència amb la rambla de la Viuda i per on passa la nova carretera General. Ací aprofitem l'ombra del pont per traure l'impermeable perquè el dia, que s'havia alçat ras, s'ha anat ennuvolant i ara vol ploure.
Continuant riu amunt deixem el PR que segueix per dins del riu i pugem a l'esquerra a buscar el camí del riu que ací només és un pujador estret i de seguida un camí més ample, de terra fins al Molí Nou i asfaltat més tard cap al poble.
El Molí Nou és més vell encara que el Pont Nou doncs ja apareix amb eixe nom al segle XIV encara que la construcció actual és del segle XVII i va estar en ús fins fa una cinquantena d'anys. Uns bancals més avall hi havia el Molí Vell del qual no en queda cap resta més que el record (i algunes pedres difícils de trobar).
Continuem ara per la vora de la sèquia Major que alimentava el molí, o més ben dit, entre esta i la sequiola que se'n separa uns centenars de metres més enllà i rega l'horta que queda cap al riu anomenada del Molí Nou. Ací tot i ser una zona inundable i protegida com a zona verda s'han alçat algunes construccions recents desafiant la normativa urbanística.
Continuem per la sèquia i arribem finalment al pont de Santa Quitèria. A la banda de baix del pont es troba el molí del Terraet, com se'l coneix actualment, o de la Peguea, nom històric que encara els majors serven en la memòria. Segons alguns autors és el molí més vell del terme, d'orígen andalusí.
El pont de Santa Quitèria uneix les dos vores del riu i ens duria a l'ermita almassorina de Santa Quitèria. El pont és anterior a l'ermita i fou construit a finals del segle XIII per Pere Dahera a instància de Jaume I. Hom discuteix si en este mateix lloc hi havia un pont romà però no s'ha pogut demostrar la seua existència.

Camps de magreta vora la via.

Pont de Ferro.

Tram tapat de la sèquia de Borriana davant del molí d'Uvite.

El Pont Nou.

Pont de la nova carretera General.

El Molí Nou.

La Sèquia Major i la Sequiola.

Pont de Santa Quitèria.

Arrecerats de la pluja vora el pont.

Sense travessar el pont, a l'esquerra del mateix hi ha les paletes del PR-CV-438 que seguirem ara remuntant el riu per la banda de Vila-real passant per la vora del Pantanet de Santa Quitèria, construït per les comunitats de regants de la Plana per tal de regular el reg a l'horta tradicional.
Passem per la vora del pantanet i continuem per la senda botànica de Vila-real que ens portarà fins a l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
La senda segueix l'antic traçat de la sèquia major, modificat al segle XIX per tal d'evitar les reparacions que les crescudes del riu provocaven en el tram conegut com sèquia de les Argamasses.
La sèquia que portem paral·lela despareix al tunel de la "sèquia minada", feta a pic i pala abans de la invenció de la dinamita.
El nostre camí segueix el traçat de la sèquia vella, mig colgada per la vegetació que creix en l'ombria i afavorida per l'aigua que regalima per la cantera del riu, de manera que ací podem encara un bosquet galeria d'oms al llarg del camí.
Deixem a l'esquerra un respirador de la sèquia i després d'un tram entre els oms arribem al tram més espectacular de tota la ruta a la zona anomenada ja d'antic "sèquia de les Argamasses" doncs era l'única part de la sèquia feta d'obra (argamassa) per a poder resistir les riuades que l'erosionaven per la base. Per esta raó va caldre construir una paret des del caixer del riu fins a l'altura per on passa la sèquia. Ara la paret cau directament al pantanet.
Ací podem vore el treball fet pels nostres avantpassats bastint parets i picant la pedra per poder portar l'aigua fins a l'horta.
La sèquia és estreta i en moltes parts es troba molt tapada pels sediments, de tota manera hi ha trams on encara es pot vore perfectament el vell traçat.
El tram de les argamasses és curt i de seguida tornem a retrobar la sèquia minada que ací es troba traçada de cap nou sobre l'antiga.
Un poc més avant i seguint el caixer de la sèquia passem per la vora del molí Bisbal o de Tatxes; Bisbal pel nom del primer propietari que el va construir al segle XVIII o de Tatxes perquè durant un temps va fabricar tatxes.  Passat el molí hi ha un medidor sobre la sèquia i per la vora el camí del molí Bisbal que duu al poble.
Un poc més avant hi ha unes comportes des d'on es regula l'aigua que passa per la sèquia.
La ruta segueix per la banda de baix de la Foia dels Àngels on, als anys 70 es va fer una urbanització que feia publicitat de l'accés directe a les "piscines naturals" que hi havia al riu, ara desaparegudes al fer el pantanet. És per això que hi ha masets que tenen accés directe al riu mitjançant passarel·les llevadisses que salven la sèquia.
Trobem un xicotet mirador d'on es veu la Penya del Barco Boltat, anomenada així perquè semblava un barco del revés. La penya està a la cua del pantanet on ha crescut un espés bosc de ribera sobre els sediments portats per la riuada del 1990.
Un caminal baixa cap al riu mentre nosaltres continuem per la vora de la sèquia fins que trobem el segon tunel (o primer depén de com se mire).
Este tunel travessa al recte una gran revolta del riu fins a la gola evitant així la vora del riu on la sèquia patia els efectes de les continues riuades. De fet, dalt del tunel (i en altres llocs) hi ha un taulellet que recorda on va arribar l'aigua la riuada del 22 d'octubre del 1920, la més gran del darrer segle quan des del pont de Santa Quitèria es podia tocar l'aigua amb la mà.
A partir d'ací seguim novament el traçat antic de la sèquia que passa als peus de la cantera de vora riu, que cada vegada està més alta.
Primer anem pel caixer de la sèquia i finalment per dins, just abans de passar sota la cova de Quaresma, que fins temps recents es va usar de vivenda temporal. Arribem així al passeig botànic Calduch, dins ja del Termet; paratge municipal que envolta l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
Travessem el passeig envoltat d'arbres plantats fa anys per fer ombra al "merendero" que hi havia, reconvertit posteriorment en restauran.
Només ens queda pujar per les escales que pel pouet porten a la placeta de davant l'ermita on hi ha el Pastoret d'Ortells on ens fem la foto de grup per a commemorar la primera volta al Terme de Vila-real (la segona per a Josep Antoni). I per acabar de celebrar-ho ens acostem al bar del Termet que ja és hora de dinar.

El Pantanet, el Pont i Santa Quitèria.

Sèquia de les Argamasses.

Pantanet de Santa Quitèria.

Molí Bisbal o de Tatxes.

Sèquia minada.

Foto de grup al Pastoret de l'Ermita.

Recuperant forces.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

De Vila-real a la muntanyeta de Sant Antoni
Entre el Millars i la Rambla
Sèquies i Molins a Vila-real: les Solades i Carinyena
de Vila-real a la Pola pel riu Millars i retorn pel camí la Mar

Més informació:

• Aparici Vilar, Joaquim (1992) "Sobre l'administració i ús de l'aigua de reg al terme de Borriana" dins III Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. <http://hdl.handle.net/10234/4255>
• Guinot Rodríguez; Enric i Selma Castell, Sergi (2002) Las Acequias de la Plana de Castelló Ed Conselleria d'Agricultura, Peixca i Alimentació
• Diversos Autors (2011) Actes de la IV Jornada d'Onomàstica Ed. Acadèmia Valenciana de la Llengua accessible a la web
• Vilapèdia
• Obiol Menero, Emili (1987) Toponimia rural de Vila-real Ed. Caixa rural Vila-real
• Roman Millan, I. (2000) El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV Ed. Ajuntament de Vila-real
• (1981) Proyecto de Ordenanzas de Riego de Villarreal y reglamento para el sindicato y jurado del mismo Ed. Sindicat de regs Facsímil de l'original del 1869
•  Heredia Robres, Jacinto (2004) Cent fites urbanes a Vila-real Ed. Brosquil
• Heredia Robres, Jacinto (2009) Els noms de lloc al terme de Vila-real Ed. Fundació Caixa rural de Vila-real
• Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
• Benedito, Josep; López, Fernando i Melchor, José Manuel (1999) L'arquitectura rural tradicional a Vila-real Ed. Ajuntament de Vila-real 
• Consorci del Millars