VOLTA AL CAMPILLO

Fa poc han netejat noves sendes pel terme de Ribesalbes. Noves o velles perquè el què han fet ha estat recuperar vells camins i assagadors. A més fa un temps també van netejar i marcar tot un seguit de rutes en bicicleta de muntanya. A l’Alcora també han recuperat i marcat nous senders, entre d’altres la ruta de la Metal·lúrgia que ja vam fer, en part, al gener passat. Així basant-nos en les rutes obertes per uns i altres hem dissenyat una ruta senderista pròpia que fa la volta al Campillo entre els termes de Ribesalbes i l’Alcora.

El Campillo però no és de Ribesalbes ni de l’Alcora sinó que és una partida del terme d’Onda que es troba entre els dos anteriors. Però encara que administrativament pertany al terme d’Onda els propietaris són majoritàriament de Ribesalbes. Fent honor al seu nom és un gran rodal de terreny pla, ideal per als camps, que es va transformar en regadiu als anys seixanta del segle passat per a compensar els veïns de Ribesalbes que van perdre les seues hortes, inundades pel pantà del Sitjar. Actualment encara contrasta la verdor dels tarongers que formen un rodal compacte, amb el verd més apagat d’oliveres i garroferes que hi ha als voltants.

 

Per començar la ruta ens acostem a la bassa del Campillo, fins on arriba l’aigua del riu de Millars i des d’on es rega la part d’horta. Dalt mateix de la bassa hi ha una senda que mou cap a Ribesalbes. En poques passes arribem al camí del Canal, que ací va per la vora del canal que porta l’aigua del riu al Campillo. Cal seguir-lo a l’esquerra uns metres fins a la carretera i baixar per ella per a trobar un sender marcat amb ratlles blanques i blaves que ve de Ribesalbes per a pujar al Tossal del Negre.

Després d’un curt tram per un camí de terra arribem al Campillo, o millor dit a la vora. A l’altura d’una caseta on el gust d’un pare va construir tot un món de fantasia per als fills, ja majors (amb una caseta de fades, un castell o un iglú entre d’altres construccions) trobem l’assagador d’entre Termes que segueix la ratlla de Ribesalbes i Onda. Nosaltres el seguirem cap al sud deixant el Campillo a l’esquerra. Ací ressalta el contrast entre el verd dels tarongers plantats dins del Campillo i les garroferes i oliveres (cuidades o perdudes) del secà que l’envolta. Seguim l’assagador fins als peus del Tossal del Negre on l’ample camí que el segueix es torna una estreta senda que puja cap al tossal.

Cal seguir les marques que ens porten senda amunt cap al capoll del tossal fent algunes voltes per suavitzar la pendent. Pugem entre bancals ermats fins que arribem a la part alta del tossal on hi ha una gran fita de terme i des d’on se pot vore el rodal del Campillo i tota la ruta que tenim previst fer. De l’altra banda queda el pantà del Sitjar, pràcticament ple. Hui les boires no ens deixen disfrutar de les vistes que arriben fins a la mar però no per això són menys boniques.

Inici de la ruta a la vora del Campillo.

Bassa del Campillo.

Ribesalbes des de la carretera.

Caseta de bruixes per als xiquets.

Assagador d'Entre Termes.

Pujant al tossal del Negre.

El Campillo des del Tossal del Negre ...

... i el pantà del Sitjar de l'altra banda.

Després d’uns moments al cim continuem camí per dalt del tossal que s’allarga cap al pantà. Baixem cap a un collet que separa les dos puntes del tossal. Ací la ruta marcada continua recte per dalt per a baixar al pantà per la cova del Negre. Nosaltres però trenquem a l’esquerra cap al barranc de Parents. Àlvar però se’ns separa per a seguir recte quedant que ens agafarà més endavant.

La senda baixa entre pins i coscolls fins que arribem al camí del Campillo, ací una estreta pista que entra als bancals que encara es treballen. La seguim a la dreta entre el pinar que colonitza els bancals de garroferes abandonats fins que mor. Ací cal esperar a Àlvar que hauria de vindre per la dreta, pel camí que ve de la cova del Negre. Ens estem esperant una estona no molt llarga i com que no ve continuem camí baixant pel vell camí que enfila avall pel barranc de Parents.

La baixada pel barranc és ben bonica. Seguim per una senda que travessa el dens pinar que creix més espès quan més baixem, i també més ombrívol de manera que a la part més baixa travessem un pinar madur amb un sotabosc de llentiscle, murta i l’arítjol que se’n puja pels pins. Anem buscant una senda que mostra el mapa del Tossal de l’Alcora i què puja per la Foguilella i la Foia dels Flares a buscar la ratlla del terme de l’Alcora però ens la saltem i fem cap a la carretera de Castelló a Ribesalbes que voreja el pantà. Cal tornar enrere i mirar millor i, ara sí, trobem la senda que està molt desdibuixada, no debades és una d’eixes sendes que els mestres del Tossal marquen amb puntets.

Ens esperem a l’entrada de la senda a Àlvar però no arriba i tampoc podem tocar-li perquè no hi ha cobertura de manera que decidim pujar un poc a buscar-ne senda amunt. Mala idea perquè al final anirem tot el matí enviant-nos missatges d’on parem però no ens acabarem trobant fins al final de la ruta. Així que no seguim avant buscant el senderol que puja per un barrancusset que baixa de la Foia dels Flares. El senderol es fa perdedor allà on el barranc s’obre, perdent-se entre l’herba alta que creix al fons. Finalment sense massa complicacions arribem a una pista que entra a una caseta assolada enmig d’un espès pinar i, seguint-la, fem cap a la ratlla de l’Alcora per on corre l’assagador reial d’Aragó que, des del Sitjar i per les Serretes puja cap a Penyagolosa.

Abandonant la ruta que va a la Cova del Negre.

Camí del Campillo.

Senda que baixa al barranc de Parents.

Tram de pinar madur al barranc de Parents.

La Foia dels Flares on no hi ha senda clara.

Bancals d'oliveres a la Foia dels Flares.

Seguim per la ratlla amunt fins que arribem a un antic corral de bous on ara ja no n’hi ha. Just ací passa el gasoducte i per la dreta continua una senda seguint-lo que baixa a travessar el barranc de la Grillera i per on es pot anar fins a l’Alcora. Nosaltres ara seguim recte entre bancals de garroferes fins que eixim a la carretera en una revolta tancada. Continuem per ella amunt fins una altra, ací cal desviar-se'n per la dreta a buscar un sender que ix just abans de la revolta a l’esquerra (i ens estalvia un tros d’asfalt) i seguim recte per l’assagador que va travessant entre garroferals, olivars i ametlars. El seguim fins que arribem a un pinar on l’abandonem per a retallar buscant el mas de Sant Gils. Seguim ací un entrador que travessa el pinar i per la vora d’un parany fa cap a un hort de tarongers deixat ermar. Travessem l’antic hort on la brossa ja passa per damunt dels tarongers secs i enllacem amb un camí que travessa un pinar i acaba en un estable de cavalls. Abans que acabe, quan gira a la dreta, seguim a l’esquerra un senderol que coincideix amb un assagador i que ens portarà a un garroferal. Deixem l’assagador i travessant el garroferal arribem a Sant Gils.

Ací, baix d’uns pins trobem unes taules d’obra on aprofitem per a descansar i fer un mos. Sant Gils fou una de les diferents masades del terme de l’Alcalatén que s’incorporaren a l’Alcora arran de la desaparició del poble d’Alcalatén al segle XV. La sort que han seguit les diverses masades existents ha estat dispar: així la Foia o Araia continuen formant part de l’Alcora mentre que Figueroles o Costur s’han separat convertint-se en pobles independents de Llucena i l’Alcora respectivament. Sant Gils és qui ha patit pitjor sort i hui en dia ha desaparegut totalment. Per Sant Gils passa el recentment marcat camí de la Metal·lúrgia que ve del mas d’en Corna i continua cap a Araia.

Assagador reial d'Aragó.

Fent drecera per una pista entre el pinar ...

... un camp de tarongers abandonat ...

... una altra pista entre el pinar ...

... i finalment per un antic assagador mig perdut.

El mas de Sant Gils.

Després de descansar continuem camí i ho fem seguint el camí de l’Alcora, per on ve el camí de la Metal·lúrgia però no el seguim més que uns metres perquè de seguida l’abandonem trencant a la dreta per una senda que baixa a buscar la font de Sant Gils. La senda, recuperada per l’amiga Aida i el seu company, segueix el traçat d’un assagador que baixa per la vora dels antics bancals d’horta que baixen com les grades d’un teatre romà cap al barranc de la Grillera, que ací pren el nom de barranc d’Araia (la Grillera se l’anomena quan es junta amb el barranc del Salt). Seguint el vell camí arribem al fons del tot a on passa el barranc per on corre l’aigua que antigament regava les hortetes.

Travessem el barranc i pugem per l’altra banda. L’assagador que seguíem continua a la dreta cap a la Palmosa però no està net. Nosaltres seguim pel camí netejat que torna a baixar al barranc passant per una raconada frescal on tornem a travessar l’aigua entre juncs, baladres i d’altres espècies amants de la humitat. Des d’ací pugem novament per l’altra banda fent cap als antics bancals. Deixem a l’esquerra les antigues hortetes i per la vora d’un llarg bancal de garroferes acabat de treballar i fem cap al camí de Sant Gils a l’Alcora (per on passa el camí de la Metal·lúrgia). Seguim ara a la dreta uns metres i quan comença a baixar trenquem a l’esquerra.

A l’esquerra tenim dos sendes no molt clares. Nosaltres seguim per la de dalt que puja entre el pinar i ens porta al camí de Sant Gils que va des de Sant Gils a Araia. Este també el seguim només uns metres perquè quan gira a la dreta nosaltres seguirem recte passant per la vora d’una finca de tarongers. Davant nostre veiem ja la Serreta per on hem de pujar.

Per la part de dalt dels tarongers continua un ample caminal en prou mal estat per al pas de cotxes que s’endinsa al pinar i va pujant cap a la Serreta. Per ací no és la primera vegada que passem però sempre ho hem fet en sentit contrari així que ara ens tocarà vore com de dura és la pujada que, a més, és la primera de tota la ruta que mereix eixe qualificatiu.

La primera part de la pujada la fem pel camí entre el pinar fins que arribem a un collet. Ací cal seguir per la senda que coincideix amb un assagador. A la Serreta on hi ha un pinar que es va salvar del foc sent esta la part més bonica del recorregut. El sender, no massa xafat però evident, passa sota els alts pins que li fan ombra i eviten el creixement del sotabosc. Després d’una pujada no massa llarga arribem a la Serra per on passa l’assagador real d’Aragó. Molt a prop de la Bassa de Fanzara que deixem a la dreta.

Senda de baixada al barranc d'Araia.

Travessant el barranc d'Araia.

Bancals a Sant Gils.

Camí de Sant Gils.

Pujant cap a la Serreta que es veu al fons.

Senda de la Serreta.

Pas real d'Aragó per la Serra en la Bassa de Fanzara.

Al punt on arribem conflueixen els termes de l’Alcora, Ribesalbes i Fanzara (el d’Onda queda un centenar de metres més enrere). I també ací arriben tota una sèrie d’assagadors que s’uneixen al assagador o pas Real d’Aragó que puja cap a Penyagolosa. Este era un punt de pas obligat per a les raberes que anaven a extremar. A més ací arriben també diferents camins que en la majoria de casos coincideixen amb els assagadors. Tenim la pista per on passa l’assagador principal, la senda que hem seguit, un camí que baixa directe a Araia (ara tapat de malea) i el que seguirem, que també seguint un assagador baixa als Contaors què és per on continuem la ruta.

Comencem la baixada pel camí vell, net i ben traçat de manera que podem baixar a bon pas sense patir massa per la pendent. A més així podem disfrutar de les vistes sobre Ribesalbes i el Millars. En dies més clars es veu també tota la Plana.

Baixant pel camí arribem al collet dels Contaors on hi ha una bassa i un aveall per als senglars i una caseta per a caçar-los a l'espera. Fins ací puja una pista seguint el traçat del vell camí i la senda més xafada trenca a la dreta baixant al Clot per a buscar Ribesalbes. Nosaltres però seguirem una senda recuperada fa poc que continua recte per l’assagador dels Contaors passant per dalt del Cau de les Màlies.

El camí dels Contaors des de la Serra.

Caseta per a l'espera del senglar.

La senda puja primer cap al capoll de la muntanya i segueix per dalt fins que, separant-se’n de l’assagador (que sempre va per dalt) continua pel cara-sol del tossal, amb una malea més clara. La senda s’ha netejat ha consciència de fa poca i és fàcil passar. A més la pendent no és massa gran i sempre de baixada fins que arribem a la Domenya. Mentre baixem podem disfrutar de les vistes que no són massa bones en un dia calorós i tèrbol.

Arribem finalment a la Domenya on la senda esdevé en pista (que puja a uns bancals i una caseta). Ací la pendent és més forta fins que arribem a un colladet a l’Esmoladora on hi ha un important encreuament de camins: per l’esquerra puja un ample camí des del Campillo que continua per la dreta cap a la Serra, recte continua un ample caminal que segueix l’assagador dels Contaors i a la seua dreta el camí de l’Esmoladora per on es pot baixar a Ribesalbes.

Seguirem recte pujant un poc per un pinar que creix a l’ombria del Piló del Palmeral fins que eixim a uns bancals d’ametlers al Tapàs. Travessem els bancals i per l’altra banda continuem per una ampla senda que baixa cap a la bassa del Campillo. Després d’un tros de terra arribem a una pista formigonada que puja al corral de les Forques. Des d’ací l’assagador baixa directe cap a Ribesalbes. Nosaltres però seguirem recte pel formigó fins que fa una revolta tancada, moment en què el deixarem seguint recte per una ampla senda que ens portarà al cap de dalt de la bassa del Campillo, a pocs metres d’on hem aparcat per a començar a caminar.

Acabem així una ruta més que interessant que fa la volta al curiós enclau del Campillo. Ruta ideal per a fer-la a la Primavera o la Tardor, encara que en esta segona cal anar molt pendent dels caçadors.

Seguint l'assagador dels Contaors pels colmos.

Arribant als corrals de la Domenya.

Camí del Campillo a la Serra.

Ametlers al Tapàs.

Tram de senda baixant al Corral de les Forques.

Tram formigonat al corral de les Forques.

Acabant la ruta novament a la bassa del Campillo.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó

de Ribesalbes a Araia

de l’Alcora a Sant Gils pel mas Vell i tornant pel tossal de les Foies

Més informació:

• Ajuntament de Ribesalbes

• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.

• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)

• Ruta "camins de la Metal·lúrgia"

• Ajuntament de l'Alcora

DEL CASTILLO A ZUCAINA PER LAS UMBRIAS

Hui farem una ruta circular des del Castillo a Zucaina. Fa anys que en tenia ganes però no hi ha molts camins practicables per a enllaçar els dos pobles en una ruta circular. De fet, fa un parell d’anys ja vam fer una ruta circular però molt més llarga tornant per Cedraman. Però, per sort, en els darrers anys s’han estat netejant algunes sendes tant al Castillo com a Zucaina de manera que al final hem dissenyat una ruta passable. Passable perquè bona part dels camins que seguirem no estan nets però amb algunes dificultats es pot passar i completar una circular espectacular al voltant del riu Villahermosa.

 

Però anem més a poc a poc. De fet començarem caminant a poc a poc des del Castillo, eixint des de la part de dalt del poble, just dalt del bar on acabarem la jornada i travessant tot el poble eixint pel carrer de Zucaina que ix per l’antic camí de Zucaina. Seguint-lo arribem als afores del poble on hi ha la Balseta. Ací mateix trobem un collet on el vell camí de Zucaina traspon i baixa per l’ombria del Picayo mentre que nosaltres seguirem per l’esquerra seguint la pista asfaltada, traçada sobre l’antic camino del Molino Bayo. El seguim de baixada fins que arriba a la carretera de Teruel.

Per l’altra banda de la carretera ix una pista que baixa cap al riu per la fuente de los Olmos però eixe no és el camí que hem de seguir. Just ací hi ha un tallafocs sota una línia elèctrica i a la seua dreta, mig esborrat i tapat pels romers sota el pinar, hi ha el vell camí del Molino Bayo que travessa el riu i continua cap al mas de Aguilar i las Umbrías, encara dins del terme del Castillo però de l'altra banda del riu. És este el camí que seguirem.

Tant Ramiro com jo ja l’hem passat en una altra ocasió de manera que el seguim sense massa dificultat malgrat que en molts llocs el romer i el coscoll el fan difícil de seguir. De tota manera el traçat és clar i està quasi tot empedrat i amb parets de pedra que el separen dels bancals dels voltants, bancals totalment abandonats i on creix un pinar ja gran. Només quan passem sota el tallafocs obert sota la línia elèctrica que porta la llum a Zucaina queda el camí més clar.

La baixada és còmoda amb una pendent constant i salvant els punts de més desnivell amb voltes i revoltes.

El camí ens porta a una pista que baixa a las Covatillas on encara hi ha alguns bancals treballats. La pista aprofita en part el traçat del vell camí i nosaltres el que fem és aprofitar la pista per a avançar més fàcilment fins el punt on cal tornar a desviar-se'n i continuar pel camí de ferradura. Este punt és el que sembla més tapat però després d'uns metres el pinar més espès fa desaparèixer bona part del matollar que no creix bé a l'ombra i ens facilita el pas. Tot i això en algun punt hem de retallar el traçat antic seguint el senderol que en baixa cap al riu per on encara passa alguna persona i els animals. Conforme baixem deixem a l'esquerra una derivació que entra als antics bancals d'oliveres i enfilem recte avall al riu que ja tenim ben prop. Passat un llomet des d'on hi ha una bonica vista del riu i de la Peña del Buho que s'alça davant nostre a l'altra banda del riu. Un poc més avall hi ha una pallissa solitària encara en bon estat que domina el riu des de dalt i un tros més avall arribem al casalici del Molino Bayo.

El casalici del molí encara està en peu però amenaça ruïna i entre les parets assolades es pot vore l'interior on van quedar les arques, roba i demés estris quan els darrers moliners se'n van anar.

Seguint el vell camí passem entre les cases del molí que queden als dos costats i baixem a buscar el riu. A la vora del molí hi ha les restes del pont per on el vell camí travessava el riu. Tres pilars el·líptics ben conservats i trobem a faltar un quart que sembla ha desaparegut. El pont deguere ser de fusta tal i com sol ser habitual en molts pobles, format per grans bigues de fusta recolzades sobre els pilars sense cap tipus d'unió. Encara queden les cadenes de ferro que unien les bigues al primer dels pilars i que permetien que a les grans riuades quedaren surant dalt de l'aigua i no se'ls enduguera la corrent, així en acabant només calia tornar-los a situar al seu lloc, un sistema senzill i intel·ligent que economitzava el cost i minimitzava l'impacte de les riuades.

El Castillo de Villamalefa als peus de l'antic castell.

Eixint del Castillo pel camino de Zucaina.

El río Villahermosa entre las Peñas de Castellón i la Jara.

Camino del Molino des de la carretera de Teruel.

Tram més tapat del camí ...

... que fa difícil el pas als més menuts.

La Peña del Buho i la Jara de l'altra banda del riu.

Tram final de la senda arribant al molino Bayo.

El molino Bayo.

Antic pont per a travessar el riu.

Ara però el camí de l’altra banda del riu està perdut i hem de seguir un senderol que ens porta pels antics bancals del molí, colonitzats ara pels oms, i que per vora riu ens porta als peus d'una penya on baixa a travessar el riu a gual. De l'altra banda del riu retrobem el camino de las Umbrías, net i ben cuidat no debades puja (o baixa) al mas de Aguilar, l'únic encara habitat d'esta part del riu.

El tram de pujada ens mostra com era el vell camí de ferradura en l'època que estava totalment cuidat i en ús, quan els veïns del Castillo i dels seus masos baixaven als molins del riu a moldre el blat. Pugem fàcil i còmodament cap al mas d'Aguilar pel vell camí que només abandonem arribant al mas on la senda s'ha tret retallant per un bancal abandonat.

Arribem al mas d'Aguilar on encara hi ha un parell de cases ben cuidades i conservades. Es nota que viu algú i al passar per davant de les cases ens trobem una dona meditant al pedrís. La saludem però no ens aturem per no molestar-la.

Des del mas d’Aguilar, per dalt de les darreres cases, puja un camí cap a Zucaina, encara xafat pels veïns del mas que tenen més a prop Zucaina que el Castillo, encara que està dins del terme d’este. Nosaltres però seguim recte el camí més fressat que ens porta a baixar al barranco del mas de Aguilar.

Passant el riu Villahermosa a gual.

Camí ben cuidat de pujada al mas de Aguilar.

El mas de Aguilar.

Travessem el barranc que baixa amb aigua i pugem uns metres fins que arribem a un punt on en un replanell acaba la pista que s’acosta al mas d’Aguilar. Ací hi ha una caseta per a deixar atifells el veí del mas d'Aguilar. Descartem un senderol que per la dreta entra a la font del mas i també la pista que ve des de Giraba i seguim una senda que puja a buscar las Umbrías pel mas de Paco.

La senda puja un poc i travessa un rodal d'antics bancals on ara creixen els cirerers de pastor i, tota una raresa pel poc que es prodiga, el boix. Segurament en altres èpoques el boix era més habitual però ara només el trobem en alguns rodals dispersos de l'Alto Mijares, la seua capacitat d'expansió és limitada i això fa que li coste molt colonitzar el terreny perdut al llarg d'anys d'explotació humana.

Passem sota els cirerers i pomeres, que formen un racó frescal i amb vegetació densa i per l'altra banda enfilem un sender que puja al recte retallant les voltes de l'antic camí Anem seguint un assegador (el Paso de la Jara al Catalán) que deixa antics bancals a les dos bandes. Quan acaba la costera la senda planeja entre bancals coberts per pinar i on és fàcil perdre’n la traça (de fet nosaltres la perdem) fins que arriba al collet on s'alça el mas de Paco, en procés d'assolar-se.

Per davant del mas de Paco puja a la Jara el Paso de la Jara per on (m'informa Julio)  hi ha encara una senda per on es pot pujar al cim de la Jara. Nosaltres continuem pel vell camí que planeja buscant el barranc que baixa de la Cortada. Este tram és un dels més bonics de la ruta. Al fons del barranc creixen els cirerers de pastor, de l'altra banda s'alça el masico de las Peñas, dalt d'unes penyes, com no podia ser d'altra manera, i davant nostre es troba la Cortada, un gran cingle que fa ombra al barranc. Travessem el barranquet i per l'altra banda la vegetació és fa més humida. Segurament hi havia alguna font doncs en una zona de joncs encara es veu una bassa mig tapada. Des d'ací el camí puja en diagonal a buscar el masico de las Peñas. De les diferents cases del mas encara hi ha una en bon estat i arreglada i, encara que ara no trobem cap persona, només passar el mas just al mig del camí ens trobem un mastí lligat que ens lladra en cara de pocs amics de manera que eixim del camí fent la volta per a evitar-lo. Just als bancals de baix hi ha una tenda de campanya i un altre gos però no trobem ningú. Segurament els veïns del mas han deixat els gossos per a vigilar les seues propietats.

Seguim el camí i passem per la fuente de las Umbrías. La font consta d'un pouet amb porta de fusta on hi ha una aigua clara que aboca en una bassa per a regar els bancals d’horta de més avall. Ara d’horta no n’hi ha i les bardisses creixen pels bancals encara que també trobem un parell de rucs que estan pasturant, segurament dels mateixos amos que els gossos de més avall.

Continuem camí i arribem a las Umbrías de Abajo. Fins ací entra pista i un cartell ens informa que ací encara viu gent tot i que nosaltres no hem vist ningú. A l'era del mas hi ha dos cotxes i una moto desguassats i les dos cases es troben obertes i no massa ben cuidades encara que sembla que han estat vivint de fa poc.

El barranco del Mas de Aguilar.

Camí de las Umbrías.

Arribant al masico de las Peñas.

Rucs pasturant als bancals de las Umbrías.

El Castillo des de las Umbrías...

... i ací de més a prop.

El mas de las Umbrías està dividit en dos, el de Abajo, on estem i el de Arriba. Un vell camí empedrat hi puja des d’ací passant per l’edifici de l’antiga escola, ja en molt mal estat. Des de las Umbrías de Arriba el camí continua cap al mas de la Loma de Benachera, a l’extrem del terme del Castillo. També des d’ací baixava per la dreta el vell camí de Zucaina que pujava per l’altra banda sota la Peña Villanueva, però ara es troba perdut i no ens veiem en cor de buscar-lo, així que continuem per la pista traçada sobre el camí del mas Royo. Pujant per la pista ens trobem una parella amb bici, en una porten un carret al darrere amb uns gats i al braç una àguila. Estan arreglant la cadena que se’ls ha trencat i ens aturem una estona amb ells. Ens conten que viuen entre las Umbrías i el poble i la xica ens explica les sendes que ha netejat la brigada del Pamer perquè ella en forma part.

Els agraïm la informació i continuem avant per a buscar el camino de los Picayos que, des de Zucaina, passa per la vora de los Picayos baixant al mas Royo. Este camí ha estat netejat recentment i l’aprofitarem per a anar cap a Zucaina. Continuem doncs per la pista travessant un pinar entreverat de roures fins que, en una revolta tancada a l’esquerra, ja prop de la capçalera del barranc, mou a la dreta el camí marcat amb una grossa fita de pedres.

La primera part del camí no està massa neta però es passa bé. Sota el pinar només creixen els romers que no impedeixen el pas. A més conforme baixem el sotabosc desapareix fins que travessem el barranco del mas de Aguilar per on va la ratlla de terme entre el Castillo i Zucaina. Passat el barranc la senda puja per la solana on el pinar es fa menys espès i a sota creix un sotabosc de ginebre, romer i savines. Ací el camí ja s’ha netejat i és fàcil de seguir mentre puja continua i constantment cap a los Picayos. Quan prenem més altura el pinar s’esclareix i finalment desapareix doncs damunt els penyals que coronen la part alta només les savines i ginebres creixen bé. Des d’ací podem observar tot el tram que hem fet fins ara, baixant des del Castillo al riu i pujant pel barranco del Mas de Aguilar fins ací, tot ell cobert d’un espès pinar.

Des d’ací enfilem l’últim tram de pujada passant sota uns «flares» de pedra, dos penyes dretes i separades de la resta que pot ser són alguns dels Picayos que li donen el nom, caldrà preguntar-ho a Zucaina. Passats estos seguim per la part alta d’un reguer que baixa cap a las Umbrías on trobem un rodal de boix que destaca entre el coscollar dominant. Arribem així a un assagador que corre per dalt de la cantera de los Picayos que hem de seguir a la dreta. El camino de los Picayos continua recte i, als pocs metres, enllaça amb una pista que s’hi ha traçat per ell i que ens portaria al poble de Zucaina travessant la Hoya. Nosaltres seguirem però el pas que també s’ha netejat i ens permetrà pujar a la part més alta de los Picayos.

El sender netejat discorre per dalt les penyes i presenta moltes derivacions com si quan el van reobrir no tingueren clar el camí a seguir. De tota manera totes van cap a la mateixa direcció llevat d’una que s’acosta a dalt de los Picayos on aprofitem per seure al sol i disfrutar de les vistes mentre fem un mosset i un traguinyol.

Las Umbrías de Abajo.

Pista de las Umbrías.

Camino de los Picayos al mas Royo.

El Castillo i las Umbrías des del camino de los Picayos.

Arribant a los Picayos.

Els "Picayos" que li donen nom?

Senda de los Picayos

El barranco del mas de Aguilar des dalt de los Picayos.

Continuem camí travessant els coscollars i els carrasquissos que entapissen la part alta dels Picayos abans de baixar cap al barranco del mateix nom. Baixem al barranc des d’on el camí continua pujant per la seua vora cap a Zucaina que queda a mig quilòmetre. Nosaltres però no anirem perquè no volem allargar la ruta per no arribar massa tard al bar així que girem a la dreta pel vell camino del mas de Aguilar, també netejat, que travessa el barranc pujant per l’altra banda on coincideix amb un ample pas.

Arribem de seguida a un punt on el pas segueix recte cap al pinar però el camí desbrossat continua per la dreta seguint les corbes de nivell. El seguim uns centenars de metres fins que arribem a un encreuament de camins. A la dreta baixa cap a la Peña Villanueva, també net; recte continua el camí del mas de Aguilar però ara totalment tapat de malea; nosaltres seguirem a l’esquerra on, de seguida, es fa ample i passa entre uns bancals treballats al voltant de la casa de la Albarda.

Passada la casa els bancals donen pas a un pinar a la partida de los Caestales, un bon exemple de pinar de pi rodeno sobre els gresos grisos i grocs que afloren en alguns rodals de l’Alto Mijares. El pinar ens acompanyarà fins que arribem a la carretera de Zucaina on arribem just davant de la pista del Villar. Seguirem ara la carretera a la dreta uns metres abans d’agafar un sender que baixa a l’esquerra retallant la carretera. A partir d’ara baixarem seguint sendes que retallen les moltes voltes que fa la carretera que ens permeten acurtar en la meitat el camí que fa esta. No anem pel vell camí que unia Zucaina i el Castillo, que pràcticament s’ha perdut, sinó per una de les dreceres que s’usaven per a retallar el camí anant a peu.

Continuem per dins del pinar de rodeno, ací per l’ombria on apareixen també alguns roures. El camí retalla la carretera estalviant la gran volta que fa la carretera per tornar-ne a eixir. Cal seguir ara la carretera un tros fins a la propera revolta on, a l’esquerra, mou un entrador que baixa per una caseta vora uns bancals a un corralico desteulat des d’on cal trobar un pas entre els bancals ermats per a baixar novament a la carretera. Sort que vam pujar per ací fa uns anys fent una ruta de geocaches perquè en cas contrari no és fàcil trobar el camí de baixada.

Arribem novament a la carretera estalviant la revolta de la Casilla (de peones camineros) i la seguim uns metres mentre fa de ratlla entre els termes del Castillo i Zucaina. L’abandonem però en la propera revolta baixant per un pinar. Cal estar atents a no perdre el senderol que ens porta per la vora d’un barrancusset perquè, conforme baixem, el pinar més sec i sense sotabosc deixa pas a un pinar ombrívol i ple d’enfiladisses que fan impossible el pas per altre lloc que no siga el sender que, finalment, ens portarà novament a la carretera de Zucaina a la revolta just per dalt del pàrquing del Chorrador del Villar.

Zucaina des de los Picayos.

Barranco de los Picayos.

Camino del mas de Aguilar.

Passant per la casa de la Albarda.

Pinar a los Caestales...

... exemple de pinar de rodeno sobre gresos.

Drecera de la carretera baixant cap al riu.

Sender poc evident de baixada.

Final de les dreceres arribant a la carretera.

Carretera de Zucaina al barranco del Centenar.

Deixem a l’esquerra el pàrquing i el sender que entra a la part baixa del Chorrador i continuem per la carretera una trossada fins que travessem el riu Villahermosa pel pont vora el Molino de Palanques, on encara hi ha bancals treballats a l'horta del molí. El deixem enrere i continuem per la carretera fins al mas de Salvador, o el que en resta d’ell, que deixem just a l'esquerra. Per l’esquerra puja un camí des del mas de Adelantado que es va netejar fa uns anys i que ja torna a fer-li falta una neteja. Un poc més avant continua el camí per la dreta que seguirem de pujada al Castillo.
Es tracta del vell camí de Zucaina al Castillo, ben traçat i amb l'empedrat original ben conservat així que quan l'agafem no té cap complicació seguir-lo. De tota manera de tant en tant trobem també fites de pedra per assenyalar el traçat.
El camí ix de nou a la carretera però torna a apartar-se'n per pujar resseguint un barranquís. Després de travessar novament la carretera el camí es troba net i molt ben conservat. Ample i empedrat en bona part del traçat puja fent revoltes sota el pinar i fa goig de caminar per ell, encara que faria més goig fer-lo de baixada i al començament de la ruta perquè els quilòmetres i les hores comencen a pesar a les cames.

A meitat pujada se’ns uneix per l’esquerra un camí que ve des de Cedraman o, millor dit, des de la carretera de Cedraman passat el Estrecho de la Jara. A partir d’ací el camí coincideix en part amb un vell assegador que baixa al recte i s'uneix al darrer tram, quan circula per l'ombria del tossalet del Picayo amb boniques vistes (quan els pins ho permeten) de la vall del Villahermosa. Arribem finalment al collet de la Balseta als afores del Castillo per on hem començat la ruta però baixant cap al sud. Ara només ens toca tornar a travessar el cotxe per arribar al cotxe ... i al bar completant una magnífica ruta al voltant del riu Villahermosa, pot ser una de les més boniques que hem fet per ací.

Molino Palanques i río Villahermosa.

Camino de Zucaina al Castillo.

Camí vell del Castillo.

Tram ben conservat del camí vell pujant al Picayo.

Retornant al Castillo.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Del Castillo a Zucaina pel mas de Aguilar i tornant per Cedraman

Circular al Castillo passant pel Remolcaor, el Mas Quemao, Cedraman i el Chorrador

Del Chorrador del Villar a Zucaina fent geocaching

De Giraba al mas de las Umbrías per camins oblidats

Més informació:

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

• Blanco Fernández de Caleya, Enrique (1989) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Castillo de Villamalefa Generalitat Valenciana

• (1909) Minuta del término municipal de Castillo de Villamalefa Ed. IGN

• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

• Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina

• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea

• Blog Ludiente activo