dimecres, 18 de gener de 2012

DEL CORRAL DE BOTIJA A LA SALADA

Aprofitant que la faena era curta hui tocava eixir a xafar la neu que tant s'ha fet de rogar enguany abans que es fonga. He pujat a la Sierra del Toro que en temps és el més prop de casa on sol haver neu tot i que a Barracas i al Toro no hi havia gens. La neu començava a conservar-se a partir de 1200 metres així que aprofitant que la desnevadora ha netejat la carretera de la base militar he pujat fins al corral de Botija per pujar al vèrtex de la Salada.
Corral de Botija.

 Al corral de Botija hi havia poca neu i he deixat les raquetes al cotxe, però quan encara no duia 200 metres he tornat per elles, doncs la neu estava entre dura i crosta.
Petjades amb raquetes i sense.

La veritat és que hi ha diferència sobretot quan es trenca la crosta i a sota apareix una xaparra enfonsant-te fins als genolls.
La idea original era pujar pel tallafocs que hi ha al Cerro del Contador baixant per a travessar el Camino de la Nava Seca i pujar per un camí que passa sota el Puntal del Pozo de las Viñas fins al Corral de Montesinos des d'on seguiria fins arribar aprop de la Salada. La tornada seria travessant la nava que queda als peus de la Salada, deixant a la dreta el Cerro de la Umbría Negra i travessant el Barranco de la Pericona  i el Camino de Monreal travessar els barrancs que estan a migdia del corral de Botija, just als peus del corral de Mañes.
Sort que recordava un poc el recorregut doncs m'he trobat que no duia cap mapa de la zona carregat al gps i tampoc el mapa de paper, així que he hagut de fer el recorregut de memòria i la memòria a vegades falla.
Així que he pujat el Cerro del Contador per a baixar-lo per la vessant nord, sempre amb el sol de cara i deixant a la dreta del Puntal del Agrillar, la màxima altura de la Sierra del Toro.
Al fons el Agrillar.

Després de travessar el Camino de la Nava Seca (i d'Abejuela) he seguit una pista que remunta un barranquet, deixant a la dreta els vessants pelats del Puntal del Pozo de las Viñas i a l'esquerra les vessants més poblades de pins i ginebres del Rincón del Cabro (sense accent).
Pista cap al Cerro Montesinos.

A l'arribar a una nova nava, just als peus del Cerro de Montesions he decidit que ja havia anat prou cap al sud i ja era hora de canviar de direcció, així que he remuntat el Cerro, trobant dalt restes de trinxeres i nius d'ametralladores de la linia XYZ.
Niu d'ametralladores.

El meu avi va fer la guerra a la zona de Javalambre i sempre contava el fred que van patir i els morts per congelació. Veient les trinxeres plenes de neu ja em vaig fent una idea del que degueren patir l'hivern del 38 i del 39, que va fer molt més fred que enguany.
He hagut de baixar del tossal i travessar un pinar per tornar a pujar retrobant la pista que havia deixat.
Pinar de repoblació.

Després de travessar el pinar on hi ha menys neu i va caient la neu dels pins he pujat a la pista i l'he seguida fins que es desvia, pujant al recte a buscar la base militar de la Salada.
La Salada.

L'antiga base militar està voltada d'una doble línia de filats i tanques per impedir que ningú entre. Així que encara que no hi ha ja ningú apuntant amb un fusil he pensat que millor pegar-li la volta que intentar travessar la malmesa i perillosa tanca.
He fet la volta cap al nord i al final he trobat un forat fet per a entrar per on he entrat i travessat els vells edificis assolats i amb un estat deplorable. He passat amb precaució entre els edificis ja que hi ha alguns forats de canalitzacions al terra i pot ser la neu n'ha tapat algun altre on es pot caure, tot buscant el vèrtex que, al final, es troba just a la vora de la porta del recinte per la banda de fora.
Vèrtex geodèsic.

Els metres que envolten el vèrtex geodèsic de la Salada es troben lliures de neu, així com altres trossos del cim per l'efecte del vent que ha format alguns ventisquers.
Després de fer un mos baixe a vore un refugi lliure que es troba als peus (en estat precari) i, he buscat la carretera d'accés que han netejat les desnevadores fins a la porta mateixa de la base.
He deixat la carretera per seguir al recte una revolta que fa evitant una ampla nava, just al nord de la Salada, baixant a buscar el pinar que creix al fons i pujant a un nou coll dalt de les runes del corral del Encallado.

Barranco la Pericona.
Tocant uns metres la carretera he baixat altra vegada a buscar el Barranco de la Pericona i ací he seguit el Camino de la Pericona avall. Només després m'he donat conter que haguera hagut de remuntar la pendent per passar a l'altra banda buscant el corral de Mañes. Quan me n'he adonat ja havia fet un bon tros barranc avall i he buscat el Collado del Verdinal per passar a l'altra banda, abandonant el camí que baixa a buscar el Barranco del Resinero.
Collado del Verdinal.

La neu a la solana ja comença a estar sopa mentre que a l'ombria es manté encara en bones condicions.
Per dalt del collado passa el Camino de Monreal des d'on es pot eixir altra vegada a la carretera. No portant mapes però he optat per enfilar al recte cap al corral de Botija, travessant el Barranco del Tajo.
La vegetació canvia, encara que no molt. Els pins que creixen en rodals o solts deixen pas a un bosc mixte de pins i savines que es torna un savina pur en alguns racons. Es troben ací alguns cartells que indiquen que estem a la vora de la microreserva de la Pericona, declarada per tal de protegir, almenys un tros, dels pocs savinars de Savina vera que hi ha al País Valencià.

He continuat baixant en diagonal cap al Barranco del Tajo, per un terreny difícil per les moltes pedres que amaga la neu fruit d'una frustrada repoblació de pins que no ha fet més que alterar el sol i deixar les vessants cobertes de grans penyes.
Després d'unes quantes voltes he arribat al fons del barranc i veient la dificultat per passar per ell he decidit pujar per la solana, amb una neu molt tova, anant a buscar la lloma pensant que pot ser hi passava alguna pista.
Al final he arribat al corral per la vessant contraria d'on he començat la ruta finalitzant la ruta.

Una ruta que no ha eixit com havia planificat però que no ha estat mal del tot i ha servit per treure el mono de neu que tenia este hivern tan càlid i sec.

Ací teniu el track:


I ací altres tracks que comparteixen traçat:

 puntal del agrillar - puntal de las palomas

cloticos - peña escabia - rambla seca


Més informació:

  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VIII: La cabecera del Palancia. Ed. Centre Excursionista de València, 2000
  • Peñafort Brusel, Vicente La Cabecera del Río Palancia. P.R.V. 80, Ed. Centre excursionista de València, 1996
  • http://www.eltoro.es 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada