CIRCULAR AL PIC DE BASSIERO PER LA VALL DE GERBER I LA VALL DE CABANES

Segon dia de ruta pels Pirineus i hui amb la colla més completa. Hui toca fer una ruta amb majuscules i triem una ruta circular, per a passar el dia i que passa pels quatre  pisos bioclimàtics més alts dels Pirineus.
Així a partir d'un track d'Àlvar complementat amb un altre de sensus hem fet una ruta que puja des del Gerdar remuntant cap a la Bonaigua fins al pàrquing de les Cabanes de Son des d'on remuntem la vall del Gerber i pel coll de Bassiero passem a la vall de Cabanes per on baixem.

Comencem la ruta al pàrquing del Callau a la carretera vella de la Bonaigua, i ho fem  baixant cap al refugi del Gerdar travessant l'avetosa que creix a l'obaga del Gerdar de Sorpe.

Carretera vella a la Bonaigua.

Just abans d'arribar al refugi del Gerdar mou per l'esquerra una ruta del parc que remunta el riu de la Bonaigua cap al Salt de Comials.

Refugi del Gerdar.

Seguim el camí de Comials que travessa el bosc. Es tracta del vell camí de cavalleries existent abans de la construcció de la nova carretera que travessa la part baixa del bosc sempre prop del riu.

Obaga del Gerdar de Sorpe.

Travessem un primer tram de bosc on s'ha acabat de tallar i traure'n la fusta i encara hi ha marques pertot dels troncs arrossegats i tascons acabats de tallar, però poc de tros després deixem enrere el bosc tallat i entrem a un bosc més tancat i humit regat pels barranquets que baixen dels Feixans de la Bonaigua.

El Pla de la Dinada.

Després de travessar la carretera vella el camí ix del bosc i continua pels prats que s'obren al Pla de la Dinada que remuntem per tornar a eixir a la carretera, ara sí per la vora del riu.

Feixans de la Bonaigua i el Gerdar de Sorbe.

Quan veníem des de la Val d'Aran els núvols baixos i el plugim ens ha acompanyat fins al port de la Bonaigua, però en passar el port i baixar per l'altra banda hem deixat enrere els núvols i la pluja. Ara que tornem a pujar cap al port tenim al davant els núvols i la pluja i el sol de llevant forma un Arc de Sant Martí que tindrem davant tota la pujada.

Núvols al port de la Bonaigua.

El  camí s'endinsa novament al bosc, ample i ben traçat i a partir d'ací trobem molts trams empedrats, recuperats dins el programa de Camins vius que recorre els pobles que envolten el Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici.

Camí vell de ferradura de la Bonaigua.

El camí recuperat és l'antic camí de traginers que remuntava el port de la Bonaigua enllaçant el Pallars amb l'Aran, en desús des que es va fer la carretera a les primeries del segle XX. Ara però es troba restaurat mantenint els elements propis d'un antic camí de ferradura, apte per a passar amb un animal albardat (aproximadament 2 metres d'ample) i amb un empedrat als trams fangosos o costeruts on l'aigua l'erosiona fortament i caldria estar refent-lo cada any.

Mare de Déu de les Ares des del camí.

El camí s'enfila recte cap a l'ermita de la mare de Déu de les Ares, on hi havia també un hostal per tal d'aturar-se a meitat pujada els traginers i els carreters una vegada construïda la carretera.

Passeres al riu de la Bonaigua.

El camí vell pujava des d'ací recte travessant la capçalera del riu de la Bonaigua de manera que l'aigua i els anys han esborrat les velles traces. El nou passa per la vora i travessa el riu mitjançant unes passeres de fusta abans de desviar-se'n per la vora a buscar el Salt de Comials.

Salt de Comials.

Arribem així als peus del Salt on hi ha un mirador que permet disfrutar de la part baixa del Salt, el més alt del Parc, on les aigües de la vall de Gerber salten a buscar la Bonaigua. Un panell a la vora explica el perquè del salt, format en l'època glacial quan la xicoteta glacera del Gerber confluïa amb la més gran de la Bonaigua al mateix nivell. Al retirar-se els gels la vall del Gerber, menys erosionada ha quedat molt per damunt de la Bonaigua provocant el salt.

Drecera a la carretera.

Fins ací arriba la senda marcada al salt, però nosaltres seguim uns metres més avant arribant a la carretera de la Bonaigua a l'altura de la font de la Ressaca.
Ací estem una estona reflexionant doncs els tracks que portem pugen recte per una pedrera a buscar la senda que entra a Gerber, 300 metres per dalt dels nostres caps.

Mare de Déu de les Ares.

Com que no ens fa massa gràcia optem per una opció més llarga però més conservadora, seguint la carretera en una de les llaçades que fa per trobar una altra ruta marcada que puja per la solana de la vall.

Clotada de la Mare de Déu.

Seguim les marques del que sembla ser el vell camí, que havíem abandonat més avall, i que puja per la solana cap al port. Normalment en zones de muntanya els camins tradicionals buscaven les solanes o solells i defugien les ombries o obagues, buscant així un major temps sense neu que impedisquen el trànsit, sempre que això fora possible clar.

Reforçant les marques.

El camí avança entre els prats que envolten l'ermita de la mare de Déu de les Ares on pasturen vaques i cavalls i sovint es perd entre l'herba. Per sort hi ha de tant en tant pals grocs que ajuden en l'orientació i ens van portant sempre per la dreta de la carretera cap al port.

Camí entre prats abans del Clot Gran.

Deixant enrere el clot que queda dalt l'ermita enfilem un barrancusset cap a un altre clot més ample, el Clot Gran, on la superfície relativament plana ha estat aprofitada per fer un gran pàrquing per a l'ampliació de l'estació d'esquí de Baqueira.

Pàrquing de la Peülla.

Des d'ací el Cap del Port ja no queda massa lluny doncs hem fet la part més important de la pujada. Però nosaltres no seguirem cap al port que queda tapat per la boira sinó que girem cua i enfilem una senda que en sentit contrari ens duu a la vall de Gerber.

Senda a la vall de Gerber.

Conforme avancem les boires tornen a quedar enrere. Ara seguim la direcció contrària a la que portàvem però tres cents metres més amunt, per un ample camí que planeja a buscar l'entrada de la vall.

Estanyola del Gerber.

Entrem a la vall de Gerber per dalt del Salt de Comials i el primer que trobem és l'Estanyola del Gerber que ens dona la benvinguda a la vall.

Boires cap a Marimanha.

Darrere nostre queden les boires que salten de l'altra banda de les muntanyes que ens separen de l'Aran en una estampa molt fotogènica, i davant s'estén la part baixa de la vall de Gerber on els colors foscos dels pins negres contrasten amb el verd del neret i el nabiu, el gris del granit i el blau del cel i dels llacs.

Vall de Gerber.

El camí continua sent magnífic, acondicionat pel parc per tal d'accedir sense cap problema a l'estany de Gerber de tant en tant trobem pals pintats de groc encara que el sender és sempre evident, amb trams empedrats per travessar pedreres i en les zones de més pendent.

Camí "empedrat".

Remuntem cap a l'Estanyet de Gerber de baix i continuem per la vora cap a l'estany de Gerber, el més gran de la vall i que li dona el nom.

L'Estanyet de Gerber de Baix.

El camí voreja l'estanyet i remunta el rierol que recorre la vall cap a l'Estany de Gerber.
Com sovint passa a les valls glacials els estanys es troben en trams planers separats per alts graons, fruit de la diferent erosió a que ha estat sotsmesa la vall per les glaceres, així per passar d'un estany a l'altre cal superar trams de forta pendent seguits de zones relativament planeres.

L'Estanyet de Gerber de Baix des de dalt.

Arribem així a l'Estany de Gerber que ocupa tot el fons de la vall de manera que no trobem cap planell a la vora per fer un mos i ens conformem a seure sobre unes penyes que dominen l'estany a esmorzar per agafar forces per al que encara ens queda per davant.

Estany de Gerber.

Passat l'estany deixem enrere el bon camí que ens havia portat fins ací i continuem per una senda més muntanyenca que s'enfila pel vessant a salvar el desnivell que ens separa del següent estany; l'estany Llong.

Salt sota l'Estany Llong.

La senda s'acosta als peus d'un espadat des d'on cau l'aigua que sobreïx des de l'estany Llong i que ens banya tant a nosaltres com al camí deixant llocs amb molt mal peany.

Estany Redó i Estany Llong.

Superem un nou ressalt i continuem amunt seguint la senda que va fent voltes entre un seguit de clots i basses fins que emprenem la pujada final cap al refugi del Gerber, situat un un rellomet entre dos estanyols per defugir les allaus.

Refugi del Gerber.

Quan arribem al refugi ens aturem una estona a contemplar la vall que queda sota nostre, i el circ de muntanyes que el tanca per dalt i estem tentats d'aturar-nos més temps en un lloc tan acollidor i ben emplaçat. Però com que no portem material per a més d'un dia i ens esperen per sopar hem de continuar el camí cap al coll de Bassiero per saltar a la veïna vall de Cabanes.

Estany Negre de Dalt i coll de l'Estany Gelat.

Eixim del refugi pel darrere, no sense un poc de confusió. Doncs el camí més fressat baixa a l'Estany Negre de Dalt per travessar el coll de l'Estany Gelat cap al refugi de Saboredo.

Estany de l'Illa.

Nosaltres hem de seguir recte per un corriol quasi inexistent que serpentetja entre els blocs de granit i s'enfila per les pedreres sense massa traça de pas de gent.

Marques de la ultra Valls d'Àneu.

Per sort per a nosaltres la setmana passada es va celebrar la Ultra valls d'Àneu que va passar per ací i encara no han retirat les banderoles que marquen el camí, així que només hem de seguir-les cap al coll.

Part final de la pujada al coll.

L'itinerari, que no camí, enfila un tossalet i busca les pedreres que hi ha als peus dels Tres Puis abans d'enfilar la canal que ens portarà al coll de Bassiero.

Coll de Bassiero.

Arribats al coll ja només ens queda baixar per l'altra banda, però com que encara ens queden algunes forces decidim fer un pic, el Bassiero Oriental, fàcil des del coll.

Pics de Bassiero.

Joan prefereix reservar-se i ens guarda les motxiles mentre enfilem un corriol clar que travessa una pala herbosa camí del pic.

Cim de Bassiero Oriental.

Quan acaben els prats continua una pujada costeruda però sense més complicacions travessant un gran pedregal fins al cim on ens ajuntem per fer-nos la foto de grup.

Pic de Bassiero Oriental.

Des del pic hi ha unes magnífiques vistes de bona part del Parc Nacional d'Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici. De fet sota nostre hi ha l'estany i al darrere els Encantats.

Estany de Sant Maurici i els Encantats.

De tota manera no ens estem massa temps a dalt i de seguida baixem a retrobar-nos amb Joan al coll, reprenent immediatament la baixada cap la vall de Cabanes.

Baixant al coll de Bassiero.

Des del coll comencem la baixada cap als Clots de Cabanes de Dalt, conjunt d'estanyets que estan a la part més alta de la vall, seguint les banderoles de l'ultra.

Clots de Cabanes de Dalt.

Arribem als Clots i aprofitant que no corre l'aire i el sol calfa ens estirem una estona al solet per fer un mos i descansar. Ja són les tres de la vesprada i portem des de les huit caminant així que s'agraeix el descans.

Descansant als Clots de Cabanes.

Des d'ací hi ha dos possibles baixades. La primera i més freqüentada és seguint avall el rierol que baixa des dels Clots de dalt als de Baix on cal seguir a l'esquerra i avall el sender principal. Nosaltres però optem per una segona opció més bonica però menys evident, baixant per l'Estany Blau i l'Estany Negre de Cabanes.

Estany Blau.

De tant en tant trobem alguna fita però no hi ha més traces de camí. Per sort portem el track i el mapa al gps i així anem endevinant el camí entre els blocs de granit que ens barren el pas.

Buscant el millor pas entre les penyes.

La baixada per l'estany Blau no ens defrauda. És la part més solitària i ferèstega de tota la ruta i passa per un paisatge espectacular i autènticament pirinenc.

Pic de Xemeneies des de l'Estany Blau.

L'itinerari marcat al mapa voreja l'estany Blau per la dreta i nosaltres també ho fem.

Pic de Bassiero.

De l'altra banda comencem a trobar unes fites de pedra marcant el millor pas, fites que poc a poc van fent-se més freqüents i que al final es converteixen en un corriol enfitat que baixa cap a l'Estany Negre.

Buscant el camí.

Al fons queda l'estany Negre i el corriol s'endinsa al pinar de pi negre de baixada cap a ell.

Estany Negre.

Sembla que seguim el millor accés per a pujar a les escasses pastures de les parts altes des de la boscosa vall de Cabanes. Nosaltres però fem el camí contrari baixant de les pastures cap als boscos.

Camí vora l'estany Negre.

El camí ens porta a l'estany i per la vora accedim a la seua part inferior. Ací tornem a trobar gent doncs ja estem a un punt més accessible on arriben sendes que no deixarem ja fins al final.

Estany Negre de Cabanes.

Ací tocaria fer una llarga parada però les ganes d'acabar són més fortes que el cansament així que sense pausa iniciem la llarga baixada cap a la Mata de València.

L'Estanyoleta.

Sota l'estany Negre hi ha l'Estanyoleta, petit estanyol que deixem enrere abans d'arribar a l'encreuament amb el camí que baixa dels Clots de Cabanes de Baix (i del coll de Pinetó), l'alternativa de baixada des del coll de Bassiero.

Riu de Cabanes.

A partir d'ací el camí és molt clar però amb una forta pendent que ens durà a baixar 700 metres en poc menys de 5 km.

Vall de Cabanes.

La primera part de la baixada el camí alterna els bosquets de pi negre amb els pedregals i els pradells causats pels allaus que baixen de lo Tésol.

Praderies i boscos.

En la baixada coincidim amb un grup de jòvens que baixen des de l'estany Negre i fem camí plegats vall avall.

Pradells als peus de la Pala de lo Tésol.

Baixem ràpidament però sense descans fins que arribem als Plans de Breviari, que de plans tenen poc més que el nom tot i que contrasten amb les fortes costeres que hi ha als voltants. Des d'ací mou un sender cap al Pas de Coro, que queda ben prop.

Plans de Breviari.

Nosaltres seguim avall i un poc més avall arribem a l'altura del riu. Fins ací puja per l'esquerra del riu un camí, més curt que el de la dreta que és el que al final seguim perquè ens l'han recomanat com a més bonic ... i perquè l'altre ens el saltem sense voler.

Bosc del Gerdar.

A partir d'ací els pins negres deixen pas als avets i entrem de ple al bosc del Gerdar, magnífica avetosa que forma part del bosc de la Mata de València considerada la més important massa d'avets de la península ibèrica.

Camí sota els avets.

El camí s'endinsa en la frescor ombrívola dels avets i baixa separant-se del riu  travessant el bosc d'avets on no creix pràcticament el sotabosc. Només on hi ha alguna clariana fruit trobem algun bedoll i prats herbosos.

Itinerari marcat.

La senda ens baixa deixant a la dreta un camí que baixa a València d'Àneu travessant el bosc. Ací girem a l'esquerra i travessem el riu de Cabanes abans de retrobar la carretera just al pàrquing del Callau d'on haviem eixit moltes hores abans.
I abans de tornar cap a la Val d'Aran ens arrimem al refugi del Gerdar per acabar com toca una jornada senderista.


Nota: la toponímia utilitzada és la de l'Institut Cartogràfic Català tot i què en alguns casos els fulls 1:50.000 i 1: 25.000 (i inferiors) no coincideixen.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 

 

Més informació:

• Vissir
•  Les Valls d'Àneu
• Parc nacional d'Aigüestorte i Estany de Sant Maurici