dijous, 9 de juliol de 2015

DE VILLARLUENGO AL POZO DEL INVIERNO

Aprofitant les vacances pugem els menuts i jo a fer una visita a Ramón, que ja fa molt temps que no ens trobàvem. I aprofitem per xarrar tot fent camí.
Com que ell està un poc cansat (ahir va fer 45 km corrents) fem una ruta fàcil i curta, adequada per a tota la família, i ho fem a Villarluengo on sempre havia passat i mai havia estat caminant.

Així que pensant un poc he recordat una ruta que eixia al programa Chino Chano de la televisió d'Aragó i que tenia molt bona pinta.
La ruta és fàcil i està ben marcada, només s'ha de seguir el PR-TE- 66 fent una circular que ens baixa fins al riu i torna a pujar al poble.
Lavadero de Villarluengo.
Carreguem aigua a la font del poble, on hi ha també el llavador, i passegem per les cases per buscar el camino de la Hoya on comença la ruta.
Carrers de Villarluengo.
Villarluengo es troba encaramat al cim d'un tossalet que domina el río de la Cañada en un tram que s'eixampla formant una xicoteta vall de manera que es poden aprofitar les aigües per al reg. Esta situació immillorable des del punt de vista estratègic en segles passats és també la causa del seu despoblament. Els antics bancals d'horta, xicotets i poc accessibles, no es poden mecanitzar i el seu cultiu ja no és rentable, i per les vores no hi ha terreny pla que facilite l'activitat econòmica. L'única que trobem és la ramaderia i el turisme, base de l'economia local juntament amb les pensions. Cal dir també que dels 200 habitants censats al municipi tan sols 130 ho estan al poble, la resta resideix a Montoro o als masos, sobretot als del Valle Palomita on encara en queden molts habitats.
Peirón de la Pileta.
El camí davalla per la part baixa del poble i fa la volta als seus peus passant pel Peirón de la Pileta, vora la fonteta del mateix nom. Els peirons o creus de terme es situaven tradicionalment a les entrades i eixides dels pobles, ermites o santuaris com donant una protecció sagrada als llocs poblats.
Camino de la Hoya.
Passat el peiró el camino de la Hoya es fa ample i baixa amb tot un seguit de grasades. Es nota que fou un camí important i molt transitat doncs anava cap a les principals partides del terme: la Hoya i el Valle Palomita, on hi ha els principals masos.
Camino de Palomita.
Quan arribem a una revolta del camí apareix a l'esquerra un trencall per on continua el nostre camí. Per la dreta pujarem de retorn.
Solsida de pedres al camí.
Una solsida recent talla el vell camí de ferradura però no impedeix el pas per als qui van a peu.
Roures i orons.
El camí que seguim per l'ombria de la vall era l'antic pas que donava accés als bancals d'horta que hi ha a la banda esquerra del riu. Ara tots ells es troben abandonats i en procés de colonització per part d'un bosc mixte i frondós d'orons, roures i altres caducifolis que li donen un aspecte fresc i diferent al paratge.
Río de la Cañada.
Poc a poc el camí ens baixa a tocar el riu, just dalt del Pozo del Invierno. Però abans d'arribar hi ha un trencall. El de la dreta ens baixa al toll i travessant el riu retorna per la solana.
Accés al Pozo del Invierno.
La senda a partir d'ací està poc xafada tot i què segueix sent prou clara i passa per dalt del pozo de la Sunsida, tornant a pujar i baixar per accedir al pozo de la Zarcina.
Ací la vegetació canvia i els roures i orons deixen pas a carrasques que s'arrapen a les roques que estreten la vall del riu, i de l'altra banda encara veiem una cabra que fuig penyes amunt a amagar-se entre els carrasquissos.
Senda al pozo de la Zarcina.
Per baixar a la Zarcina cal anar atents doncs la baixada no és massa clara ni evident, però buscant bé trobarem el pas per on s'accedeix al toll engorjat i on no sembla entrar massa el sol. L'aigua per a compensar-ho està també molt freda.
Pozo de la Zarcina.
Després de visitar el pozo tornem enrere pel mateix camí que hem vingut. Comença a fer calor i abelleix un bany així que anem mirant un lloc per a prendre'l que no siga perillós per als menuts i que no estiga a l'ombra perquè després de l'aigua gelada s'agraeix el sol.
Retorn a la Sunsida.
Finalment el millor lloc és el pozo de la Sunsida on baixem i entrem a l'aigua ... bé o almenys ho intentem perquè només ficar les mans i peus dins ja ens desapareix tota la calor.
Pozo de la Sunsida.
De totes maneres el desig pot més i acabem saltant a l'aigua des de les penyes que envolten el toll, però no ens estem gens d'estona dins que l'aigua està més que gelada així que de seguida eixim a calfar-nos al solet.
Prenent el bany.
Després d'estar una estona per a tornar a entrar en calor reprenem la marxa camí amunt.
Entrant en calor.
Uns metres més amunt trobem la bifurcació de senders i seguim el PR avall, passant per davant del Pozo del Invierno i remuntant per l'altra banda del riu fins a dalt des d'on hi ha una vista espectacular (i perillosa) de l'estret que forma el riu.
Pozo del Invierno
Continuem pujant un poc seguint les traces blanques i grogues passant sota un maset sense sostre, entre antics bancals on els roures deixen pas a les carrasques que en alguns llocs acaben formant bosquets.
Retorn a Villarluengo (al fons).
El camí passa entre antics bancals de secà i encara hi ha algun ametler que ens ho recorda tot i què ara el bosc està en procés de recuperar el què en altre temps fou seu.
Deixem a la dreta un camí que baixa a l'antic molino del Batán, que està mig tapat per la vegetació que voreja el riu. Un pont travessa per a pujar cap al poble des d'allí.
Camino de la Hoya o de las Calzadas.
La senda acaba en un ample camí que puja amb grasades cap al cim. Es tracta del camino de la Hoya per on hem començat la ruta i el seguim avall per travessar el riu de retorn al poble.
Camino de la Hoya.
Amunt va la ruta de las Hoces del Guadalope del centro btt del Maestrazgo. Nosaltres seguim planers tirant un poc cap avall.
Este tram de camí és ample, vorejat de murs que aguanten la terra dels bancals o impedeixen el pas dels animals tot i què els antics bancals estan ermats. Les antigues hortes estan ara ocupades per llidoners que deixen pas als xops més prop del riu. Els llidoners estaven plantats per a aprofitar la seua fusta per a fer aladres, forques i mànecs, com en altres pobles on hi havia aladrers.
Puente la Hoya.
El Puente de la Hoya, de tres arcs, salva el río de la Cañada just al punt on reb al río Palomita. Des d'ací es veu la confluència dels dos rius.
Gradas.
Ara ens queda el tros més pesat del camí, la pujada al poble. Comença a fer calor i el sol pega fort, però la perícia del camí traçat amb mestria pels antics descansa les cames, i la bellesa del paisatge descansa la vista de manera que quan ens donem conter ja estem altra volta a dalt.
Grasades de pujada a Villarluengo pel camino de Palomita.
Arribem a Villarluengo pel Portal, l'únic que es conserva de l'antiga murada, i fem una volta pel poble abans d'acostar-nos al llavador a refrescar-nos un poc.
Plaza de Villarluengo.
 I com que ja és hora de dinar i hem fet gana ens acostem al bar per a recuperar forces mentre mengem a la fresca.
I encara aprofitem la vesprada per a buscar geocaches però això és una altra història ...

Ací està el track:


Més informació:

2 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! Bonica ruta amb aigua i paisatges serens i antics. Si a més a més els xiquets gaudixen, millor que millor.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'únic que l'aigua està massa freda per a fer trams per dins del riu. Va ser entrar i eixir i ja en vam tindre prou.

      Elimina