DEL POU DE LA RIBA A LA NEVERA D'ATZENETA PER LA COVA DELS ARAGONESOS

Ja fa anys que tenia pendent fer la pujada de la Nevera d’Atzeneta, marcada com a PR-CV-358. Com que la ruta és prou llarga per a fer-la en un matí vaig pensar en fer només la part més allunyada del poble que també semblava ser la més interessant. Com que el PR fa un huit és fàcil partir-la en dos de manera que només farem la part de dalt, però per a fer-la més interessant ens desviarem per a visitar la Cova dels Aragonesos, que es troba a les faldes de la serra de la Nevera i de la qual Jesús Bernat en va fer una detallada descripció de la ruta.

 

Per a començar la ruta ens hem acostat als masos del Pou de la Riba, gran masada dins de la partida de Cap de Terme d’Atzeneta i on fins i tot es va construir una ermita, l’ermita del Pilar, construïda l’any 1951 per subscripció popular entre els masovers dels voltants. Davant de l’ermita hi ha una xicoteta zona d’esplai.

Des d’allí mateix comencem la ruta seguint les senyals del PR que ens adreça cap al Pou de la Riba pròpiament dit, que no es troba ací sinó a 300 metres d’ací, just a la vora de la rambla del Pou de la Riba.

El camí passa entre parets de pedra que delimiten els bancals d’ametlers perfectament treballats. Avancem ràpid aprofitant la frescor del matí que ja tindrem temps més tard a patir calor. Arribem així en quatre camellades al mas de Cento l’Obrer, que presenta un magnífic treball de picapedrer tant al mas com als voltants. Des del mas baixem al pou pel vell camí, vorejat per una barana de fusta.

El Pou de la Riba, també anomenat Pou de la Rambla, és el punt d’aigua més important dels voltants, quasi l’únic, i d’ell depenien tots els masos de la contornada que en són uns quants. El pou es va fer a la vora de la rambla per a punxar l’aigua que baixa sota la grava. Es troba ben cuidat i emblanquinat i consta de pou, llavadors i piques per a beure els animals.

Deixem enrere el pou i continuem, ara pujant lleugerament, cap als Plans de la Torrentina. La pista que seguim passa sota el mas de Felip el Selletero que, com la molts dels masos d’esta partida, es troba ben arreglat i amb gent. Al ser un lloc accessible i haver-se portat la llum molts dels masos abandonats s’han recuperat reconvertits en segones residències, sovint pels descendents dels antics masovers però també per nous masovers.

Passat el mas deixem la pista i seguim el PR cap a la Torrentina. La pista de fet retalla el recorregut uns metres però preferim seguir el PR que, a més, segueix un sender que passa per l’assegador de l’Andreva i el de la Torrentina.

Ermita del Pilar del Pou de la Riba.

Inici de la ruta seguint el PR-CV-358

Mas de Cento l'Obrer.

El Pou de la Riba.

Els masos del Pou de la Riba amb Benafigos de fons.

Assagador de l'Andreva.

La Torrentina, encreuament de camins.

Just a l’ample coll que hi ha davant del mas de la Torrentina trobem el punt on el PR forma un huit fent dos cercles. Nosaltres recorrerem la part de dalt, pujant i baixant d’ací a la Nevera per a tornar al Pou de la Riba. Des d’ací el PR baixa (i puja) a Atzeneta per la Font del Forcall i el Mangranar, d’una banda, i l’Andreva i el barranc de l’Aigua Nova, de l’altra.

Nosaltres seguirem ara amunt, cap a la Nevera pel camí del mas de Fandos. Seguint camí tornem a caminar entre parets i bancals de pedra plantats d’ametlers majoritàriament, un bon lloc per a vindre al febrer a disfrutar dels ametlers en flor. Després d’un bon tros de camí fàcil que ens permet avançar de pressa arribem al mas de Fandos, este sí deshabitat i sense rehabilitar. Llàstima perquè pel què es veu deguere ser un dels vells masos de la zona.

Passat el mas girem a l’esquerra acostant-nos als peus de la Serra de la Nevera. Per la dreta ens arriba un carril que puja del Pou de la Rambla per on podríem haver retallat la ruta en quasi un quilòmetre, però hui no ha sigut el cas.

El camí ens porta a la falda de les muntanyes, on els bancals d’ametlers deixen pas al carrascar i la malea. Des d’ací mirant enrere veiem clarament tot el què hem caminat: els Plans del Pou de la Riba, la rambla del Pou, els Plans de la Torrentina, el mas de Fandos, ... i també el Tossalet i les Llometes cap a on anem.

Deixem a la dreta el PR que puja directe cap a la Nevera i camí caminant passem per baix del mas del Peraire que deixem enrere enfilant cap al mas del Regall, que es troba de l’altra banda del barranc que li dóna nom. Just abans d’arribar a la dreta trobem una paleta que marca la pujada a la Cova dels Aragonesos. També podríem anar per ací fent la ruta més curta però decidim pujar per l’altra banda, més entretinguda i totalment circular.

Seguim per l’estreta pista que ens porta per davant del mas del Regall on hi ha una curiosa construcció circular moderna que sembla un temple. Ací també viu gent i fins ací entra un camí formigonat. Passem el mas i als bancals de la vora trobem un estable amb cavalls que ens miren des de dalt. Nosaltres no els diem res i continuem amunt cap al Tossalet.

 

Camí del mas de Fandos entre bancals ben cuidats.

El mas de Fandos.

Curiosa construcció al mas del Regall.

Camí del mas del Tossalet.

Arribem finalment a un collao entre el Tossalet i la Tanyadeta on trobem una paleta de fusta que ens marca també la direcció de la Cova dels Aragonesos. Deixem així el camí formigonat que, recte, ens portaria a la carretera de Xous i continuem a la dreta pujant per la vora del mas de la Tanyadeta, encara cuidat, que s’alça a l’esquerra del camí.

Només passat el mas, en una revolta a l’esquerra, cal seguir recte per un camí de ferradura que ens portarà cap al maset de la Crebada, situat sota els Clapissals. Tal i com ens ensenya el mestre Jesús al seu blog, ací podem «vore la diferència entre 'clapissa', roca erosionada fixada al sòl, i el 'crebadal', roques ja partides i a punt per esdevindre 'cantalars' o 'xargallars'. Un terreny càrstic on no és difícil trobar d'altres coves i forats, com ara l'alvenc del Moro.» i és que passat el maset passarem primer per la clapissa i després pel crebadal. El camí s’obre pas entre el crebadal voltat de carrasques i pins fins que quasi de repent apareix davant nostre la Roca de la Cova.

La cova dels Aragonesos és una gran balma sota una roca, situada a la part alta del barranc del Regall. Als seus peus hi ha el pouet de la Cova que recull l’aigua que es filtra als peus de les penyes. Al davant hi ha un vell safareig on anaven a llavar els masos veïns. Ara no fora possible perquè la falta de neteja deu haver obstruït la filtració que omplia el pou i només en èpoques molt humides el trobarem ple.

Rodem un poc pels voltants acostant-nos al Badall de la Cova i mirant si es pot pujar dalt, però finalment desistim i seguim el camí que baixa pel Bancalàs cap als Bassis. Una cadena ajuda a baixar millor encara que no fa molta falta. Passem per davant dels Bassis, ara sense aigua, i continuem avall sempre sota un pinar espès fins que trobem un encreuament de sendes. Unes paletes ens indiquen que la senda que baixa va al Regall, per on hem passat abans, i la que puja a la fonteta de l’Ullal, per on seguirem ara.

Continuem pujant pel pinar i passem per dalt de la fonteta de l’Ullal, que queda baix de la senda. Seguim amunt per on hi ha una indicació a «l’Ombria del Carrascar» que ens portarà en poc tros a una pista poc transitada que puja des dels plans de sota cap a la Serra de la Nevera.

 

El tossal de la Caseta i la Serra d'en Galceran des de la Tenyadeta.

El maset de la Crebada.

Arribant a la Cova dels Aragonesos.

La Roca de la Cova.

Pas equipat per a continuar cap als Bassis.

Els Bassis.

Senda cap a la fonteta de l'Ullal.

Fonteta de l'Ullal.

Des d’ací tenim unes magnífiques vistes dels plans i tossals que s’allargassen des de la falda de les muntanyes cap a Atzeneta, i per ací passa també el PR-CV-358 que havíem deixat poc després de passar el mas de Fandos. Si vulguerem acabar la ruta només hauríem de seguir-lo per a baixar al Pou de la Riba, però ens queda la part més muntanyera del matí i continuarem amunt pujant cap a l’Hortàs i la Nevera.

Conforme puja el sol cap al cel nosaltres també pugem cap a la Nevera per la llarga pista que ens portarà a l’Hortàs. Deixem enrere els pinars que envolten la Cova dels Aragonesos i entrem en una llarga lloma que s’allargassa cap a la Serra de la Nevera, coberta per una malea de romer clapejada per ginebres, savines i algunes carrasques i pins solts que es fan més abundants conforme anem pujant.

Després d’una pujada constant arribem als Plans de la Llosa. A la dreta destaca l’emblanquinat mas de la Llosa de Dalt, als peus del Morral de la Russa. A l’esquerra queden alguns bancals treballats al voltant del mas de la Llosa. Nosaltres els passem per dalt i continuem pujant seguint el carril que s’estreta i munta per un llom cobert de savines i ginebres fins que, ja prop de l’Hortàs, trenquem a la dreta per una ampla senda que enfila amunt entre els ginebres cap al capoll de la muntanya. Una fletxa al terra ens indica el camí a seguir i una cadena ens convida a no continuar cap a l’Hortàs.

Entrem ara en un paratge dominat per un bosc aclarit de carrasques, ginebres i savines que ens acompanyarà mentre travessem la serra de la Nevera, que no pugem al recte sinó que resseguim sense perdre altura fins que enfilem avall cap al barranc de la Nevera. A l’altura que estem distingim clarament la silueta del tossal del Marinet i, un tros més enllà, el perfil inconfusible de Penyagolosa.

El camí baixa suaument cap al barranc de la Nevera per un carrascal jove entreverat de pins fins que arribem al barranc mateix. Seguim ara barranc amunt passant pel pou de la Nevera, situat a la vora del barranc. Dalt queda el mas de la Nevera envoltat de pinars de repoblació que creixen als antics bancals. Deixem enrere el pou i seguim un tros més per dins del barranc fins que arribem a un punt on el PR gira a la dreta pujant recte entre els pins cap al colmo de la serra. Nosaltres però allargarem la ruta un poc més per a pujar al vèrtex geodèsic situat al tossal de la Burra, part més alta de la serra de la Nevera.

Els plans i tossals del voltant del Pou de la Riba.

Pista de l'Hortàs.

Senda a la Nevera.

Penyagolosa i el Marinet des de la Serra de la Nevera.

Barranc de la Nevera.

Remuntant el barranc de la Nevera entre ginebres i savines.

El Pou de la Nevera.

Deixant el PR seguirem barranc amunt per un senderol poc clar que ens porta fins al Roure de la Nevera que s’ha salvat de la destral i mostra quina és la vegetació potencial de les ombries de la serra. Amb els seus quasi 500 anys i més de 5 metres de perímetre de soca és l'exemplar de roure més gros del terme. Ara de roures en trobem pocs i abunden les carrasques, baixes al ser rebrots crescuts després d’haver-se tallat per a carbó. Els antics bancals comencen a colonitzar-los els ginebres i els pins però no formen un bosc espès sinó aclarit i ens faciliten continuar amunt seguint la línia del barranc fins a la capçalera, pujant recte cap al tossal de la Burra.

Travessem una pista que entra cap al corral de l’Albarder i continuem pujant per a enllaçar amb el camí de la Nevera que travessa tota la serra de punta a punta, i per ell arribem al capoll del tossal de la Burra on hi ha el vèrtex geodèsic de la Nevera. L’última (i única) vegada que vaig pujar el piló no es veia quasi tapat com estava per quasi un metre de neu, hui el paisatge és molt diferent però igual de bonic.

Senderol que remunta el barranc cap al ...

... Roure de la Nevera.

Remuntant la capçalera del barranc ...

... cap al Tossal de la Burra on hi ha el vèrtex geodèsic.

Camí de la Nevera.

Vistabella des del Tossal de la Burra.

Vèrtex geodèsic de la Nevera.

Després de descansar i fer un mos disfrutant de les vistes sobre tots els voltants continuem la ruta, ja tota de baixada. Per no repetir retallem camp a través per les llomes mirant d’eixir a la pista que havíem travessat abans i que va cap al corral de l’Albarder. Eixim a la pista i la seguim fins que arriba a un ample collao on trobem les marques del PR que havíem abandonat abans. Ací mateix hi ha també un curiós refugi, obert en una banda, que ofereix protecció de la pluja i del vent gelat del nord. Ací hem d’abandonar la pista i buscar les marques que ens adreçaran avall a buscar la capçalera de la rambla del Pou de la Riba per l'ombria de la Porcella.

Deixem els pinars de repoblació i baixem per la vessant entre carrasques i pins per un camí ben traçat que baixa fent voltes. Conforme baixem el bosc es fa més espès i dominen les carrasques. Arribem finalment al fons del barranc i la senda es torna pista travessant els bancals del mas de Ximata, ara tots plantats de carrasques truferes. Seguirem ara la pista que va paral·lela al barranc travessant els carrascars naturals o plantats mentre baixem cap al pla.

Les carrasques ens acompanyen per la Foia del Coscollar fins que passem uns quants masets ben cuidats a la vora dels bancals. Els diners no s’han invertit només en plantar carrasques i posar-los aspersors sinó també en arreglar els masos i masets que hi havia. Després de deixar enrere el mas de Falques, l’últim dels masos, deixem enrere la Foia i entrem al Pla de les Saleres. Ací les carrasques deixen pas als ametlers que ens acompanyaran fins als masos del Pou de la Riba, ja a tocar.

Arribem prou d’hora, per sort, perquè la calor ja comença a apretar. Sort que l’últim tram de ruta era tot de baixada però així i tot hem acabat suant més que no voldríem. Ara toca buscar un bon lloc per a refrescar-nos per fora i per dins, però això ja és una altra història.

Baixant camp a través.

Refugi obert a la Serra de la Nevera.

Baixant per la Porcella.

Capçalera de la rambla del Pou de la Riba.

Plantacions de carrasques truferes.

Ametlars al Pla de les Saleres.

Retornant a les cases del Pou de la Riba.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Del Mangranar al tossal de l'Andreva: una volta pel terme d'Atzeneta

El tossal de la Nevera d’Atzeneta des del mas de Morratges

Més informació:

• Bernat Agut, Jesús (1994) Toponímia dels pobles valencians. Atzeneta del Maestrat. Ed. Generalitat Valenciana

• Bernat Agut, Jesús Imatgies blog en línia

• Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment

• Rutes d'Atzeneta

• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.

• Soler, José Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per a viure Ed. Diputació de Castelló

DEL MAS D'AGUSTINA AL MAS DE LLAC A L'OMBRA DE PENYAGOLOSA

Al ple de l’estiu la calor apreta de valent i no convida massa a eixir a caminar, però si triem una bona ruta i ens alcem ben enjorn podem fer una ruta sense patir (massa) calor. I així ho hem fet hui, eixint ben de matí per a posar-nos en marxa amb la frescor del matí i caminant a l’ombra per a baixar sentint la frescoreta de la marinada abans d’acabar la ruta.

Per a fer-ho ens hem acostat al terme del Castillo de Villamalefa i, concretament, a la part més alta del seu llarg terme que queda als peus de Penyagolosa. Entrem per la pista del Revolcador que porta a la Banyadera fins que arribem al punt on una paleta indica «Refugio masia Agustina» des d’on començarem a caminar.

Ens trobem al Pas Real d’Aragó, que fa de límit entre els termes de Llucena i el Castillo així com també separava el senyoriu de l’Alcalatén i el ducat de Villahermosa. També era el límit del bisbat de Tortosa i el de València i és la frontera lingüística entre el castellà i el valencià.

L'assegador, pas o camí Real d'Aragó forma part d'un assegador més llarg que baixava i baixa des de la serra de Gúdar fins a la Plana i rodalies. Per ací passaven fins fa ben poc les raberes d'ovelles de Mosquerola per a anar a extrem a Artana o Onda, tal i conforme han vingut fet els pastors trashumants des del segle XIII. Nosaltres el seguirem durant uns quants quilòmetres hui, baixant des del Pla de la Creu i la Lloma Saltadora, però serà a la tornada.

Comencem a caminar per la pista que entra cap al mas de Chimús, on la conselleria va construir un refugi que va batejar amb el nom del mas d’Agustina, mas proper que s’alça dalt del tossalet que tenim a la dreta i que dóna nom a la partida. A la dreta deixem la partida de las Cuevas Labradas, topònim ben clar doncs a las Cinglas que tenim a dalt s’obren tota una sèrie de coves que semblen treballades per un orfebre. Per darrere trau el cap Penyagolosa, present al llarg de tota la ruta.

La pista baixa a buscar el barranco del Mas de Agustina fent una volta per salvar el desnivell, el travessa i continua per l’altra vessant. Baixem per la dreta del barranc i de l’altra part s’alça l’assolat mas de Sallarc entre un pinar jove que creix als antics bancals del mas. Allà on no hi havia bancals les carrasques són dominants i s’arrapen als peus del cingle.

Estem a primers de juliol i la primavera encara s’allarga a estes altures de manera que tot encara està verd. A finals de més, si no plou, de ben segur que l’herba que ara encara creix ja s’haurà assecat i les carrasques no presentaran el verd clar dels brots nous.

Caminem avall i apressa aprofitant la frescor del matí i no costa molt arribar al mas de Chimús. No arribem però al mas, un centenar de metres abans hi ha un trencall de pistes i seguirem per la de dalt, que passa per dalt del mas per a girar cap al nord i enfilar cap a Penyagolosa que ja veiem davant nostre. A partir d’ara seguirem el vell camí del Castillo a Sant Joan de Penyagolosa, un dels «camins del Penyagolosa» per on en altres temps pujaven els pelegrins del Castillo i Ludiente a l’ermitori de Sant Joan i per on, encara ara, pugen en romeria «laica» els moderns senderistes d’Onda, Fanzara o Ayódar (entre d’altres) a Penyagolosa. El camí puja per la vora del barranco de la Juaneta i del Regallet estalviant així la volta que fa el Pas Real d’Aragó que discorre sempre pels cims.

Seguim per l’ombria del Vedado (o Vedat), mas i muntanya pública adquirida als anys 70 i reforestada per l'antic ICONA que van ser també qui va fer la pista per la que anem. Només cal vore els xiprers de la vora, típics de les repoblacions i pistes forestals obertes en aquella època. Seguim la pista que corre per dalt del barranc de Juaneta. De l’altra banda queda el Mas de Aragón, aigües avall, i el masico Quemau, quasi a la nostra altura. Per allí vam anar a caminar a l’octubre passat en una ruta també espectacular. Hui la ruta és més senzilla i per a tots els públics però el paisatge no desmereix amb aquella amb vistes continues de la cara sud de Penyagolosa.

Quan deixem a l’esquerra el punt on el barranco de los Rincones engrava amb el del Regallet la pista comença a pujar cap a la dreta. Ací una grossa fita marca el punt on ens hem de desviar per a seguir el vell camí que puja cap als Collaos. Al principi no sembla massa clara però de seguida es veu la traça del camí vell que baixa cap al barranc.

Penyagolosa i la Golosilla, que ens acompanyaran bona part de la ruta.

Cingle de las Cuevas Labradas.

Mas de Sallarc.

El mas de Aragón i el Montudillo.

El mas de Chimús.

Penyagolosa des del mas de Chimús.

El barranco de la Juaenta i la Ombria del Vedado.

Los Rincones, la Golosilla i Penyagolosa.

Los Rincones sota el cinglo

Passem per dalt d'una font amb gamelló de ferro i per la vora d'una altra amb gamellons de fusta. No sé quina de les dos serà la Fuen Roya que marca el mapa, pot ser les dos tenen el mateix nom. Poc després travessa el Barranco del Lobo i baixa a buscar el barranco del Regallet, que seguirem. Travessem el Regallet per canviar de vessant pujant entre un bosc esclarissat on alternen les carrasques, els pins i els ginebres. Dalt a l'esquerra queden les Ginebrises, i una vella senda puja cap a elles. Entre els cingles de roca que hi ha un poc per tot arreu sovintegen els ginebres i pot ser d'ahí li vinga el nom al mas, encara que també hi ha carrasques i pins distribuïts aleatòriament, o això sembla. Nosaltres però continuem en una pujada que a pas assenyat no se'ns fa gens pesada ans tot el contrari, podem gaudir del paisatge tant interessant que ens envolta.

Passem sota una cova paredada i el camí gira, sota el tossal on s'alça el mas de Llac que no vorem fins que no estiguem quasi damunt. Anem girant per pujar per la part on la costera és menys empinada i on no hi ha cingles. Tot i això la part final s'agafa als garrons i cal fer un esforç per arribar al mas.

El mas de Llac o dels Collados és un dels pocs masos de la banda sud de Penyagolosa que es troba en bon estat, i és que fins fa relativament poc ha estat habitat i ha estat l'últim a abandonar-se. Ara però els vells masovers encara pugen de tant en tant i manetenen un grapadet de vaques que trobem pasturant sota el pla de la Creu.

Passem el mas i encara pugem un poc més per arribar al coll que li dona nom al mas i on enllacem amb l'assegador reial d'Aragó. Just ací passa també el camí real de Xodos a Llucena que puja pel mas de les Penyes i continua per las Casicas del Bosque.

En el mateix coll hi ha un ample pla, antigament cobert d'herba i per on ara passa la pista, és este el Pla de la Creu (per als de Xodos) o el Plano de la Cruz (per als del Castillo), doncs per ací passa el pas reial però també la ratlla de terme, la divisòria d'aigües i la de llengües.

Fa anys passant per ací vam parar a preguntar al mas de Llac i la masovera (la Abuela) parlava un castellà ple d'aragonesismes preciós. Un poc després va arribar l'home que parlava un valencià riquíssim i és que ell, com ens va dir, era de Xodos, del mas del Torreter, a uns centenars de metres l'un de l'altre.

A Penyagolosa hi ha dos plans de la Creu, el que hi ha als peus del tossal del Marinet, al camí dels pelegrins i el que ara ens toca, anomenat també el Plano de la Cruz. Antigament hi havia un prat que era punt de trobada dels masovers dels voltants per a fer bureo, fins i tot hi havia una caseta que feia d’hostalet. Hui en dia la pista ha fet malbé el prat. El lloc també es conegut com el Collao o els Collaos com també s’anomena a vegades als masos dels voltants.

Per ací puja el Pas Real que ve des del Contaor i continua amunt cap a Penyagolosa per la costera del Baró. Una pista segueix el traçat de l’antic pas real però com no pot pujar a pits les costeres ho fa fent més volta. En este cas molta més volta. Per ací també passa un dels dos camins que unien tradicionalment Xodos i Villahermosa. L’un anava per l’ombria de Penyagolosa, més propi per a l’hivern. L’altre, que passa per ací, passava per la solana, normalment lliure de neu fins i tot al ple de l’hivern. Des d’ací per tant continua el vell camí de ferradura cap al Cantal de Miquelet i la fuente las Mozas cap a Villahermosa. De l’altra banda queda el terme de Xodos i allí baixa el camí cap a Xodos que s’ha aprofitat per a fer l’entrador en cotxe al mas de les Penyes, tallat amb una cadena per a evitar el pas de vehicles motoritzats. També la pista que puja cap a Penyagolosa està actualment barrada per a evitar el pas de vehicles a causa de l’excés d’afluència a la Banyadera.

Les Ginebrises.

El camino de San Juan pujant pel barranco del Regallet.

El barranco del Regallet i l'Ombria del Vedat.

Revoltes del vell camí per a superar la part de més pendent.

Costera del mas de Llac.

El mas de Llac o de los Collados i el barranco del Regallet.

Xodos des del Pla de la Creu.

Bassot del Pla de la Creu.

Nosaltres seguirem ara el pas real de tornada cap al punt on hem deixat el cotxe i ho farem pel traçat ver, evitant la pista que fa més volta encara que també va a parar al mateix lloc.

A partir d’ara durant un bon tros seguirem les marques blanques i grogues del PR-CV-79 batejat com a camí dels Nevaters per ser este el camí que seguien els nevaters per a baixar la neu de Penyagolosa fins a la Plana. Ací el camí dels Nevaters coincideix amb el Pas Real d’Aragó i enfila recte cap a un capoll que queda dalt dels Collaos mentre que la pista pega la volta passant per la font del Pi. Nosaltres seguirem el vell camí que passa pel mig del pas delimitat per parets pujant recte. Dins del pas, que ací fa entre vint i quaranta metres d’ample, hi ha un bassot, quasi al capoll. Quan el deixem enrere tenim a l’esquerra la pobreta font del Pi, amb uns gamellons de fusta mig corcats i que queda encara dins del pas però a la vora de la pista que va per baix. Enfilem des d’ací recte cap al Cabeço Roig que s’alça davant nostre travessant les llomes pelades on creixen el coixenet de monja, l’espígol, la camamil·la i algunes herbes. A l’altura que estem les trobem en flor i ens alegren la vista.

El pas ve a eixir a la pista als peus del Cabeço Roig i ara hem de seguir la pista traçada pel mig de l’antic pas. Es recomanable girar el cap de tant en tant per a disfrutar de les millors vistes de Penyagolosa que són les que deixem enrere. Avancem ràpid i passem sota els cingles que volten per ponent el Cabeço Roig, on s’ajunten els termes del Castillo, Xodos i Llucena i de seguida passem per l’ample collao que l’uneix a la Lloma Saltadora on antigament hi havia un comptador d’ovelles que li va donar el nom del Comptador. Ací a l’esquerra, barranc dels Bassis avall, podem endevinar el riu de Llucena que corre al fons, i de l’altra banda la Lloma Bernat, mentre que a la dreta, barranco del Lobo avall, queda el barranco del Regallet per on hem pujat abans. Davant nostre només passar el Comptador tenim la Lloma Saltadora que s’allarga més d’un quilòmetre de punta a punta. Les marques del PR segueixen el camí vell que passa per l'esquerra, més prop dels cingles, però nosaltres seguim la pista traçada a l'altra banda del pas per a caminar més de pressa i així travessar la lloma.

Per la dreta, la vessant del Castillo, queda l'ombria del Vedat coberta de pinar que arriba a la part alta. Per l'esquerra, la banda de Llucena, els cingles cauen avall i ens permet disfrutar d'unes magnífiques vistes que arriben fins a la Plana i la mar. Allí damunt s’hi troba el corral del Xurro, actualment reconvertit en una caseta per a passar el dia. Travessem quasi tota la lloma fins arribar prop d’on la pista se’n desvia del pas i baixa per la dreta. A l’esquerra queda el camí que baixa a la Font Blanca, recuperat pels amics dels Camins de Ferradura de Llucena i per on passa la Ultraferradura, l’Ultratrail de Llucena. Nosaltres eixim ací de la pista i anem a buscar el vell camí seguint les marques blaves i blanques dels Amics dels Camins que s’uneixen a les blanques i grogues del PR.

Penyagolosa des dels Collaos.

Marques del PR-CV-79 al pas real d'Aragó.

El Cabeço Roig.

Mas de Montoliu.

El Pas Real d'Aragó i sempre present Penyagolosa.

Pista traçada sobre el pas.

El Cabeço Pelat i la Lloma Bernat des del Contaor.

La llarga Lloma Saltadora.

Llucena des de la Lloma Saltadora.

Deixem enrere el camí de la font Blanca i continuem recte fins que trobem el punt on el camí dels Nevaters es desvia per a baixar per les Graes cap al mas del Sabater. Nosaltres seguirem recte baixant per les Roques del Vedat cap al mas de Miret. Ací ja comença a calfar de valent el sol que es reflexa en les blanques roques i fa que comencem a tindre calor. Confiem que l’airet de la mar no tarde molt en moure. De tota manera ja anem de baixada i apretem el pas per a arribar ben pronte al cotxe.

El Pas baixa per la Solana del mas de Sabater entre ginebres i savines que creixen entre les roques que baixen des del Vedat. Ací la senda està clara però no massa xafada i en algun punt cal fer una volta per a salvar les roques abans d’enfilar avall, per una llarga diagonal, que ens portarà a la pista. Travessem la pista i seguim el vell pas que ara entra dins d’un pinar per on només hi ha un estret sender que el travessa. Ací trobem alguns pins caiguts per les nevades i què, com ja no passa ningú, ningú ha llevat.

Baixem ara per la falda del tossal de Miret mentre que la pista fa la volta al tossal passant a pocs metres de les restes del mas i tornem a trobar la pista quan fa unes voltes formigonades per a salvar el desnivell que separa el mas del barranc de Miret.

A partir d’ací es pot seguir la pista encara que hi ha un darrer tram de sender que estalvia l’última volta d’esta, però està prou tapat d’argilagues i no convida a fer drecera.

La pista i el pas continuen ara per la vora del barranc de Miret recorrent un llomet pla que ens portarà al trencall del mas de Ximús, des d’on hem començat a caminar i on acabem una molt bona volta pels peus de Penyagolosa, ideal per a fugir de les calors estivals.

Penyagolosa des de la Lloma Saltadora.

El Pas real per l'Alt de les Graes.

Baixant per la Solana del mas de Sabater.

Pinar de Repoblació al mas del Sabater.

Salvant les Roques del Vedat.

Travessant la pista.

Cingla de las Cuevas Labradas.

Tram de pinar espès als peus del tossal de Miret.

Pista i pas arribant al mas d'Agustina.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

de Fanzara a Penyagolosa

XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa

Penyagolosa al voltant del Pic

Xodos a Villahermosa

Xodos: de la Vega al mas de Montoliu per la Carrascosa i la Canaleja

Cabeço Roig i Lloma Saltadora des del riu Llucena

mas de la Costa - Lloma Saltadora

del mas de la Costa al mas de Montoliu

Més informació:

• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló

• Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies

• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment

• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies

• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina

• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor