dissabte, 7 d’agost del 2021

CAMINANT ENTRE CEDRAMAN I VILLAHERMOSA AL VOLTANT I PER DINS DEL RIU

Fa un any vam estar explorant i preguntant pels camins i excursions que es podien fer pels voltants de Villahermosa i a partir d’ahí hem estat tot un any fent diverses rutes per la zona, ja siga remuntant el barranco de Juaneta, pujant fins als peus de Penyagolosa des del Castillo o des de Villahermosa, o visitant el despoblat de Bibioj. Ara que estem en ple estiu i la calor apreta ens toca fer una ruta aquàtica per la zona i aprofitem per recórrer una part del riu Villahermosa que encara no coneixíem, la que va del mas de la Manzanera a la Martina.

Així que amb eixa idea ens acostem a la Martina, vora la carretera de Villahermosa, per començar una ruta refrescant en un dia tan calorós. 

 

Comencem a caminar baixant al riu Villahermosa per la pista que ens portarà al mas de Luis. La pista, formigonada, baixa cap al riu que passa per una passera de formigó. Passat el riu fa la volta pels peus del tossalet on s’alça el mas de Luis, dominant el riu de Villahermosa des de dalt, i enfila una forta costera que, per la banda de llevant, passa per davant les cases del mas fins que arriba a la part més alta.

El mas de Luis era un dels grans masos de Villahermosa amb quasi una vintena de cases. Situat als voltants del riu Villahermosa, juntament amb la Cimorra i la Cimorreta agrupava un veïnat de més de dos-centes persones. Tal i com va passar en bona part de l’interior el mas es va despoblar totalment i no va ser fins a finals de la dècada de 1990 quan es va obrir la pista que seguim ara. Després d’això van començar a recuperar-se i arreglar-se les cases del mas que havien caigut en l’oblit i amenaçaven d’assolar-se, i poc a poc, es van anar arreglant i reformant cases de manera que actualment el mas de Luis torna a tindre vida, almenys a l’estiu i cap de setmana, amb totes les seues cases en bon estat. La proximitat del riu, el tindre aigua i l’haver portat la llum ha fet que torne a la vida, igual que la Cimorreta que passarem més tard, no així la Cimorra que va ser el darrer mas en abandonar-se però que no ha seguit el mateix camí de recuperació (de moment) que les altres dos masades.

Travessem el mas en silenci per no despertar els veïns que a estes hores del matí encara estan dormint i a la placeta situada a la part de dalt trobem el vell camí que puja a la Cimorreta. A la vora del camí encara hi ha alguns bancals d’horta ben cuidats. Un poc més amunt passem per la bassa d’on es reguen i que rep l’aigua de la font de la Cimorreta, important manantial d’on reguen les hortes de la Cimorreta, Cedraman i també de la part alta del mas de Luis. I és que el poblament d’esta part del riu està lligat íntimament a l’existència d’aigua per a regar. Els bancals de més avall reguen directament del riu, igual que ho fan els més avallers de Cedraman, però tant els uns com els altres estan completament abandonats, segurament perquè els assuts del riu cal refer-los continuament a causa de les riuades i als pocs llauradors que encara queden no els paga la pena de fer-ho.

Passada la bassa de reg el camí està menys fressat però prou net. Travessa un pinar jove, no debades tota esta part de la vall del Villahermosa va patir un fort incendi l’any 1993 que va començar a l’àrea recreativa de Cedraman per culpa de fer foc un dia de fort vent. Han passat quasi trenta anys però els estralls del foc encara es noten i no s’ha recuperat totalment la vegetació anterior.

Conforme pugem i prenem altura de l’altra banda de la vall trau el cap Penyagolosa, sempre present encara que no sempre visible. Davant nostre s’alcen los Morrones inconfusibles amb les seues característiques faixes roges i blanques. Riu avall fins i tot podem distingir l’església del Castillo, situada als peus del castell, o millor dit, del què fou el castell perquè del mateix no en queda cap resta.

Quan ja hem fet la part més dura de la pujada arribem a una pista que hem de seguir amunt. Un cartell marca el punt on ix el «camino del mas de Luis». Seguint per la pista arribaríem a la Cimorreta però un poc més amunt trenquem a l’esquerra pel camí que ens portarà a la Cimorreta. El camí no està massa net però es passa bé. Seguim per dalt dels bancals d’horta de la Cimorreta i arribem a una bassa de reg situada a pocs metres de les cases.

La Martina amb la Cantera del Tis al fons.

El primer contacte amb el río Villahermosa.

Les cases del Mas de Luis.

Eixint del mas de Luis pel camino de la Cimorreta.

El mas de Luis des del camino de la Cimorreta.

Los Morrones.

Antic camí de la Cimorreta al mas de Luis per dalt dels bancals.

Eixint de la Cimorreta pel camino de Villahermosa.

El mas de la Cimorreta es va despoblar als anys 50 i 60 de manera que a principis dels 80 les cases estaven quasi totes assolades, però després de fer la nova pista que arriba es va iniciar un procés de recuperació de les velles cases i a hores d'ara pràcticament totes les cases que trobem són noves o restaurades. També les hortes s'han recuperat encara que en menor mesura que el casalici.

Travessem el mas de baix a dalt passant per davant la que va ser casa de la família de Ramiro abans d’eixir pel vell camí de la Cimorra que també ho és de Villahermosa. El camí fa cap a la pista d’accés a la Cimorreta i, just al punt on se’n separa la que baixa cap al camino del Mas de Luis, per dalt, ix el camino de la Cimorra que malgrat no haver-se netejat es conserva en bon estat.

El camí travessa un pinaret que creix a un rellomet que baixa des de la cantera del Tis i continua pels antics bancals de la Cimorra, encara no colonitzats pel pinar, que s’estenen per davant del mas situat al capoll d’un tossalet que domina el riu. Per darrere d’ell trau el cap Penyagolosa, sempre present.

Hi ha molt poc de tros entre la Cimorreta i la Cimorra i de seguida arribem al davant de les cases del mas. Contrasta vivament amb la Cimorreta on totes les cases estan arreglades. Ací no n’hi ha cap que visquen i la majoria estan en terra.

Passem per la vora del mas i continuem per la pista que hi entra arribant en dos camellades a la pista de la Cimorra que puja des del riu. Esta és la pista que ve de la Cimorreta i que hem deixat enrere. També podríem haver vingut per ella però el camí és més agradable i més curt.

Des d’ací n’hi havia abans un camí que pujava per la Cantera del Tis cap a la Sierra però ara es troba totalment perdut. Cal seguir per tant pista avall per on també anava l’antic camí de la Cimorra (i la Cimorreta) a Villahermosa.

Quan la pista comença a enfilar avall cap al riu deixem a l’esquerra l’antic camí de ferradura de la Cimorra, també completament perdut i que anava directament al poble de Villahermosa evitant haver d’anar pel riu, pas impracticable quan portava molta aigua. Nosaltres però seguirem avall per la pista fins que fa una revolta molt tancada a la dreta. Passada esta trobarem a l’esquerra el començament d’una senda marcada amb una fita per on cal continuar.

Seguim ara el camino de los Mases que, de seguida, comprovem que es tracta d’un vell camí de ferradura ben traçat encara que no massa net per falta de pas.

El camí baixa cap a los Mases, situats a la vora del riu Villahermosa, travessant un espès pinar. No està massa xafat però amb pantaló curt es passa bé. Només algun romer creix a la caixa de l’antic camí i molesta al pas però no tant com les pedres soltes que han anat caent de les vessants.

Baixant pel camí arribem a los Mases, completament assolats, que s’alcen a la vora del camí. Ens acostem i ens sorprèn trobar-nos gent. Es tracta de dos hòmens que han vingut caminant des de Villahermosa i ens entretenim enraonant ja que Ramiro, com no, en coneix un.

Camino de la Cimorra que també va a Villahermosa.

Camino de la Cimorra arribant al mas.

Cases assolades de la Cimorra.

Pista de la Cimorra amb Penyagolosa de fons.

Punt on s'agafa el camino de los Mases.

Camino de los Mases.

Los Mases.

Deixem enrere los Mases i continuem baixant cap al riu. Ara el camí està més xafat i continua per la vora del riu que corre just a sota nostre. Sort que està molt més xafat perquè ací la vegetació creix amb força i no només els romers sinó també els esbarzers que amenacen de tapar el camí ràpidament. De tota manera el tram que fem vora riu és ben bonic amb una vegetació més humida i fresca i completament a l’ombra.

Finalment el camí travessa el riu i continua per l’altra banda, pel llit del riu que ací és ben ample. El riu de Villahermosa entre el poble i el Estrecho s’obre en una ample llit que en els punts més amples pot arribar a fer més de dos-cents metres. Ací no hi ha bancals a les vores perquè els que s’han anat fent se’ls han endut les riuades. Com ara fa uns anys de l'última gran riuada la vegetació torna a créixer amb força i cobrir el llit pel mig del qual s’ha obert una pista per a donar accés als bancals situats a les terrasses de la vora del riu, on encara queda algun bancal treballat i què estan per dalt del nivell de les crescudes.

El riu de Villahermosa naix a la serra de Gúdar, als peus del Cuarto del Prado en Valdelinares i pren el nom de Linares al seu pas per Aragó. És el principal afluent del riu de Millars, sinó per quilòmetres de conca drenada sí per l’aportació d’aigua que l’hi fa i, a més, és un dels pocs rius valencians que no estan regulats per cap pantà de manera que el cabal de les seues aigües nítides i fresques responen a les variacions estacionals típiques del clima mediterrani, encara que modificat per les neus de Valdelinares que cauen a la capçalera. Tot i el migrat cabal mitjà del riu a Villahermosa (no arriba a 1m3/s) la seua aigua va servir per a regar una gran quantitat d’hortes, entre d’altres al mas de Luis i a los Mases, per on hem passat. Totes elles estan ara completament abandonades.

Després de travessar el riu arribem a la pista oberta pel riu i la seguim a l’ombra dels xops cap a Villahermosa fins que arribem a la punta de la Huerta de Pared Calcina. Ací ens desviem de la pista i, travessant un braç del riu que ve de l’horta, quasi completament abandonada, trobem un pastor elèctric i per la seua vora travessem per arribar al Paso real de la Cadena que remunta el riu des del Castillo cap al Puerto seguint, més o menys, el traçat de l’actual carretera.

Seguim l’assagador que passa entre la carretera i el riu fins que eixim a un bancal d’oliveres que travessem per la part de baix, per on passa també l’assagador, fins que trobem l’entrador al bancal. Pugem per ell fins que ens porta a la carretera. Cal ara travessar-la amb cura i continuar per l’altre costat per on hi ha la carretera antiga, asfaltada però abandonada al fer la nova. Per ella entrem cap al barranco Magro, afluent del Villahermosa i per on s’ha recuperat un sender que ve des de Villahermosa. Per ací vam estar fent dos excursions; l’any passat una senzilla fent el barranco Magro i la hoz del Carbo, i enguany una altra més llarga pujant fins a Bibioj i la Serretilla. Així que esta serà la tercera vegada que el xafem.

Camino de los Mases a Villahermosa per la vora del riu.

Travessant el riu per una antiga pista.

Pista del riu.

Carretera vella a l'entrada del barranco Magro.

Quan la carretera vella travessa per un alt pont el barranco Magro trobem un panell informatiu de la ruta. Este és el punt on hem de deixar la carretera i entrar al barranc. La senda és fàcil de seguir i no té pèrdua, sempre per dins del barranc mirant de no banyar-nos massa els peus. Hui serà fàcil perquè el barranc baixa quasi sec i no com l’estiu passat o a la primavera. Només a la part de dalt trobem que corre un fil d’aigua clara que s’escola entre els clavills de les penyes i no arriba al riu.

El sol no entra al barranc i la temperatura és uns quants graus més baixa que al riu per on anàvem abans, i ho agraïm encara que sabem que no durarà. Estem als dies més calorosos de l’estiu i la frescor del barranc fa que no allarguem el pas per tal de disfrutar-la més temps.

Però el tram engorjat del barranco Magro no és massa llarg de manera que de seguida arribem a la Casa del Cura, per on travessa el camino de la Serretilla que ve des de Villahermosa pel Plano de Santa Bárbara. Este tram de camí s’ha netejat i fins i tot han ficat una passera per a travessar el barranc, tot i que no fa cap falta. Almenys hui.

Travessem la passera i pugem per la dreta. Este tram de camí ha estat desbrossat de fa poc i és fàcil de seguir sempre sota un pinar de pi blanc. En uns centenars de metres arribem al capdamunt de la costera just on el camí de ferradura enllaça amb una pista que puja des de la carretera vella. Davant nostre hi ha el Plano del Villar i la pista continua cap al Villar, i també cap a la Serretilla. Per l’esquerra continua el camí cap a Bibioj, netejat fins a unes Pozas. Per allí vam anar l’última vegada però hui eixirem a la pista i continuarem cap al Villar travessant tot el Plano.

Travessem de punta a punta el Plano Villar, antigament completament treballat i on ara només queda un bancal d’oliveres, la resta de bancals se’ls ha engolit el pinar que creix arreu. Per ací pasturen les ovelles i mantenen el pinar net de sotabosc, o millor dit, amb poc de sotabosc de manera que és fàcil anar a través per ell.

Quan arribem al cap de dalt del Plano trobem un enforcall de pistes. Per l’esquerra continua la pista que puja cap a la Serretilla, que ja coneixem. Nosaltres seguirem a la dreta per la pista que entra cap al Villar. Seguim per la pista fins que esta ix del pinar i travessa uns bancals erms. Ací abandonem la pista i busquem el vell camí que corre sota els pins.

El camí segueix recte cap al Villar fins que arriba a un punt on se’n fan dos: per l’esquerra continua el camí al Villar, que s’alça de l’altre costat d’un barrancusset; nosaltres seguirem per la dreta per un camí que va baixant a poc a poc entre el pinar i gira per a córrer paral·lel al barranco de la Manzanera. El camí és ample i és fàcil de passar perquè les ovelles el mantenen net. Seguint-lo baixem per la vora del barranc a buscar la Manzanera. Només al final es perd la traça de l’antic camí i baixem al recte, tal i com ho fan les ovelles, arribant a una pallissa situada dalt de la carretera vella.

Travessem la carretera vella i fem un tros molt curt a través per arribar a la carretera nova, just davant del mas de la Manzanera.

Barranco Magro..



Casa del Cura.

Camino del Villar.

El Plano del Villar.

Camino del Villar a la Manzanera.

La Manzanera amb el Tis de fons.

la Manzanera s’agrupen formant una placeta i des d’ella ix la senda que seguirem per a baixar al riu. El camí mou avall entre unes cases assolades i baixa entre els bancals de la Huerta de la Manzanera, on encara trobem partetes treballades. Oms joves creixen arreu i conformen un ombrívol sender que ajuda a mitigar la calor i el sol que ja pica de valent.

Arribats a la punta de baix, ja a la vora del riu, hi ha una antiga pista que corre riu avall. Eixe fora el millor camí per a continuar, però com ja fa molta calor i tenim ganes de refrescar-nos busquem el riu, gran error! Perquè el riu ací corre entre canyars espessos que fan que seguir-lo siga ben difícil i ens costa suor i sang (d’alguna enganxada amb esbarzers) continuar riu avall. De fet arribem a un punt on eixim del riu buscant per la dreta la Huerta de Casa Vaquero per on és més fàcil avançar entre l’herbassar i els joncars que creixen als bancals deixats ermar.

Després de travessar els bancals de Casa Vaquero arribem a la pista de la Cimorra que travessa el riu per una passera formigonada.

Busquem la passera i des d’ella tornem a entrar al riu i ja no l’abandonarem fins que arribem a la pista del mas de Luis.

Baixant al riu des de la Manzanera...

... ens trobem raconades tan agradables com esta.

Inici de la ruta aquàtica ...

... seguint el riu de Villahermosa.

Llevat del tros que passem per  la Huerta de Casa Vaquero.

Tenim per davant la part més divertida i refrescant de la ruta, quasi dos quilòmetres on anirem més per dins del riu que per fora, això sí, sempre amb l’aigua pel genoll o a la cintura com a molt, llevat d’un parell de passos ja a sota del mas de Luis on trobarem un parell de llocs on caldrà nadar.

Passem primer per el Estrecho, on el riu s’estreta però deixa un pas per la part esquerra, un antic camí que de vegades encara es pot seguir avançant més ràpid que per dins del riu. En molts llocs no hi ha més remei que anar per dins del riu perquè és el lloc més net o l’únic on hi ha pas.

L’aigua del riu està fresca i fa fugir la calor que ja apreta de valent. La claredat i puresa de l’aigua fa que en molts llocs abunden els créixens.

Passat l’Estrecho el riu s’obre un poc i enfila cap al mas de Luis, que s’alça just dalt nostre. Abans però passem sota la Huerta del mas de Luis, totalment abandonada, i travessem les restes d’un assut i séquia que segurament en desviava l’aigua. Ací trobem la part més difícil de la ruta on toca nadar i passar sota un xop caigut dins de l’aigua. Un poc més avant arribem a un toll on ja arriba un senderol per a poder nadar i a partir d’ací és més fàcil seguir.

Aprofitem per a descansar un poc abans de continuar la marxa i ho fem per dins del riu i no pel senderol passant per un altre toll ben fondo on ens toca nadar situat als peus de la penya on s’alça el mas de Luis. Passat este l’avanç més riu és més fàcil i un poc més avant arribem a un altre toll on trobem gent prenent el bany. Els saludem i continuem pel riu fins que, ben prop, trobem la pista del mas de Luis.

Ací eixim definitivament del riu i encetem la pujada cap a la Martina on entrem la pujada i el sol ens fan recuperar la calor que l’aigua del riu havia fet fugir. Arribem així finalment a la Martina on toca eixugar-se i canviar-se abans d’anar al Castillo a refrescar-nos per dins, que per fora ja hem tingut prou fresca.

Bé, no tots, la gosseta només fa que buscar el sol, està rendida perquè ha hagut de nadar quasi tota l’estona en l’aigua fresca del riu.

Inici del Estrecho.

L'únic punt on toca nadar sí o sí.

Poza als peus del mas de Luis.

Veïns del mas de Luis prenent el bany al riu.

Pista de la Martina al mas de Luis, tornant a la carretera.

El mas de Luis i el Tis des de la Martina.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:


Villahermosa: Hoz del Carbo i barranco Magro

A Bibioj pel barranco Magro tornant per la Serretilla

De Cedraman a Zucaina pel mas de Montón tornant pel Villar

Cedraman al mas de Montón per los Morrones i el barranco de la Cimorreta

Villahermosa - el Tis - la Cimorra


Més informació:


  • (1911) Minuta del termino municipal de Villahermosa del Río Ed. IGN

  • Ayuntamiento de Villahermosa del Río

  • Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies

  • Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa

  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea

  • Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina

  • Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.



dilluns, 2 d’agost del 2021

DEL POU DE LA RIBA A LA NEVERA D'ATZENETA PER LA COVA DELS ARAGONESOS

Ja fa anys que tenia pendent fer la pujada de la Nevera d’Atzeneta, marcada com a PR-CV-358. Com que la ruta és prou llarga per a fer-la en un matí vaig pensar en fer només la part més allunyada del poble que també semblava ser la més interessant. Com que el PR fa un huit és fàcil partir-la en dos de manera que només farem la part de dalt, però per a fer-la més interessant ens desviarem per a visitar la Cova dels Aragonesos, que es troba a les faldes de la serra de la Nevera i de la qual Jesús Bernat en va fer una detallada descripció de la ruta.

 

Per a començar la ruta ens hem acostat als masos del Pou de la Riba, gran masada dins de la partida de Cap de Terme d’Atzeneta i on fins i tot es va construir una ermita, l’ermita del Pilar, construïda l’any 1951 per subscripció popular entre els masovers dels voltants. Davant de l’ermita hi ha una xicoteta zona d’esplai.

Des d’allí mateix comencem la ruta seguint les senyals del PR que ens adreça cap al Pou de la Riba pròpiament dit, que no es troba ací sinó a 300 metres d’ací, just a la vora de la rambla del Pou de la Riba.

El camí passa entre parets de pedra que delimiten els bancals d’ametlers perfectament treballats. Avancem ràpid aprofitant la frescor del matí que ja tindrem temps més tard a patir calor. Arribem així en quatre camellades al mas de Cento l’Obrer, que presenta un magnífic treball de picapedrer tant al mas com als voltants. Des del mas baixem al pou pel vell camí, vorejat per una barana de fusta.

El Pou de la Riba, també anomenat Pou de la Rambla, és el punt d’aigua més important dels voltants, quasi l’únic, i d’ell depenien tots els masos de la contornada que en són uns quants. El pou es va fer a la vora de la rambla per a punxar l’aigua que baixa sota la grava. Es troba ben cuidat i emblanquinat i consta de pou, llavadors i piques per a beure els animals.

Deixem enrere el pou i continuem, ara pujant lleugerament, cap als Plans de la Torrentina. La pista que seguim passa sota el mas de Felip el Selletero que, com la molts dels masos d’esta partida, es troba ben arreglat i amb gent. Al ser un lloc accessible i haver-se portat la llum molts dels masos abandonats s’han recuperat reconvertits en segones residències, sovint pels descendents dels antics masovers però també per nous masovers.

Passat el mas deixem la pista i seguim el PR cap a la Torrentina. La pista de fet retalla el recorregut uns metres però preferim seguir el PR que, a més, segueix un sender que passa per l’assegador de l’Andreva i el de la Torrentina.


Ermita del Pilar del Pou de la Riba.

Inici de la ruta seguint el PR-CV-358


Mas de Cento l'Obrer.

El Pou de la Riba.

Els masos del Pou de la Riba amb Benafigos de fons.

Assagador de l'Andreva.

La Torrentina, encreuament de camins.

Just a l’ample coll que hi ha davant del mas de la Torrentina trobem el punt on el PR forma un huit fent dos cercles. Nosaltres recorrerem la part de dalt, pujant i baixant d’ací a la Nevera per a tornar al Pou de la Riba. Des d’ací el PR baixa (i puja) a Atzeneta per la Font del Forcall i el Mangranar, d’una banda, i l’Andreva i el barranc de l’Aigua Nova, de l’altra.

Nosaltres seguirem ara amunt, cap a la Nevera pel camí del mas de Fandos. Seguint camí tornem a caminar entre parets i bancals de pedra plantats d’ametlers majoritàriament, un bon lloc per a vindre al febrer a disfrutar dels ametlers en flor. Després d’un bon tros de camí fàcil que ens permet avançar de pressa arribem al mas de Fandos, este sí deshabitat i sense rehabilitar. Llàstima perquè pel què es veu deguere ser un dels vells masos de la zona.

Passat el mas girem a l’esquerra acostant-nos als peus de la Serra de la Nevera. Per la dreta ens arriba un carril que puja del Pou de la Rambla per on podríem haver retallat la ruta en quasi un quilòmetre, però hui no ha sigut el cas.

El camí ens porta a la falda de les muntanyes, on els bancals d’ametlers deixen pas al carrascar i la malea. Des d’ací mirant enrere veiem clarament tot el què hem caminat: els Plans del Pou de la Riba, la rambla del Pou, els Plans de la Torrentina, el mas de Fandos, ... i també el Tossalet i les Llometes cap a on anem.

Deixem a la dreta el PR que puja directe cap a la Nevera i camí caminant passem per baix del mas del Peraire que deixem enrere enfilant cap al mas del Regall, que es troba de l’altra banda del barranc que li dóna nom. Just abans d’arribar a la dreta trobem una paleta que marca la pujada a la Cova dels Aragonesos. També podríem anar per ací fent la ruta més curta però decidim pujar per l’altra banda, més entretinguda i totalment circular.

Seguim per l’estreta pista que ens porta per davant del mas del Regall on hi ha una curiosa construcció circular moderna que sembla un temple. Ací també viu gent i fins ací entra un camí formigonat. Passem el mas i als bancals de la vora trobem un estable amb cavalls que ens miren des de dalt. Nosaltres no els diem res i continuem amunt cap al Tossalet.

 

Camí del mas de Fandos entre bancals ben cuidats.

El mas de Fandos.

Curiosa construcció al mas del Regall.

Camí del mas del Tossalet.

Arribem finalment a un collao entre el Tossalet i la Tanyadeta on trobem una paleta de fusta que ens marca també la direcció de la Cova dels Aragonesos. Deixem així el camí formigonat que, recte, ens portaria a la carretera de Xous i continuem a la dreta pujant per la vora del mas de la Tanyadeta, encara cuidat, que s’alça a l’esquerra del camí.

Només passat el mas, en una revolta a l’esquerra, cal seguir recte per un camí de ferradura que ens portarà cap al maset de la Crebada, situat sota els Clapissals. Tal i com ens ensenya el mestre Jesús al seu blog, ací podem «vore la diferència entre 'clapissa', roca erosionada fixada al sòl, i el 'crebadal', roques ja partides i a punt per esdevindre 'cantalars' o 'xargallars'. Un terreny càrstic on no és difícil trobar d'altres coves i forats, com ara l'alvenc del Moro.» i és que passat el maset passarem primer per la clapissa i després pel crebadal. El camí s’obre pas entre el crebadal voltat de carrasques i pins fins que quasi de repent apareix davant nostre la Roca de la Cova.

La cova dels Aragonesos és una gran balma sota una roca, situada a la part alta del barranc del Regall. Als seus peus hi ha el pouet de la Cova que recull l’aigua que es filtra als peus de les penyes. Al davant hi ha un vell safareig on anaven a llavar els masos veïns. Ara no fora possible perquè la falta de neteja deu haver obstruït la filtració que omplia el pou i només en èpoques molt humides el trobarem ple.

Rodem un poc pels voltants acostant-nos al Badall de la Cova i mirant si es pot pujar dalt, però finalment desistim i seguim el camí que baixa pel Bancalàs cap als Bassis. Una cadena ajuda a baixar millor encara que no fa molta falta. Passem per davant dels Bassis, ara sense aigua, i continuem avall sempre sota un pinar espès fins que trobem un encreuament de sendes. Unes paletes ens indiquen que la senda que baixa va al Regall, per on hem passat abans, i la que puja a la fonteta de l’Ullal, per on seguirem ara.

Continuem pujant pel pinar i passem per dalt de la fonteta de l’Ullal, que queda baix de la senda. Seguim amunt per on hi ha una indicació a «l’Ombria del Carrascar» que ens portarà en poc tros a una pista poc transitada que puja des dels plans de sota cap a la Serra de la Nevera.

 

El tossal de la Caseta i la Serra d'en Galceran des de la Tenyadeta.

El maset de la Crebada.

Arribant a la Cova dels Aragonesos.

La Roca de la Cova.

Pas equipat per a continuar cap als Bassis.

Els Bassis.

Senda cap a la fonteta de l'Ullal.

Fonteta de l'Ullal.

Des d’ací tenim unes magnífiques vistes dels plans i tossals que s’allargassen des de la falda de les muntanyes cap a Atzeneta, i per ací passa també el PR-CV-358 que havíem deixat poc després de passar el mas de Fandos. Si vulguerem acabar la ruta només hauríem de seguir-lo per a baixar al Pou de la Riba, però ens queda la part més muntanyera del matí i continuarem amunt pujant cap a l’Hortàs i la Nevera.

Conforme puja el sol cap al cel nosaltres també pugem cap a la Nevera per la llarga pista que ens portarà a l’Hortàs. Deixem enrere els pinars que envolten la Cova dels Aragonesos i entrem en una llarga lloma que s’allargassa cap a la Serra de la Nevera, coberta per una malea de romer clapejada per ginebres, savines i algunes carrasques i pins solts que es fan més abundants conforme anem pujant.

Després d’una pujada constant arribem als Plans de la Llosa. A la dreta destaca l’emblanquinat mas de la Llosa de Dalt, als peus del Morral de la Russa. A l’esquerra queden alguns bancals treballats al voltant del mas de la Llosa. Nosaltres els passem per dalt i continuem pujant seguint el carril que s’estreta i munta per un llom cobert de savines i ginebres fins que, ja prop de l’Hortàs, trenquem a la dreta per una ampla senda que enfila amunt entre els ginebres cap al capoll de la muntanya. Una fletxa al terra ens indica el camí a seguir i una cadena ens convida a no continuar cap a l’Hortàs.

Entrem ara en un paratge dominat per un bosc aclarit de carrasques, ginebres i savines que ens acompanyarà mentre travessem la serra de la Nevera, que no pugem al recte sinó que resseguim sense perdre altura fins que enfilem avall cap al barranc de la Nevera. A l’altura que estem distingim clarament la silueta del tossal del Marinet i, un tros més enllà, el perfil inconfusible de Penyagolosa.

El camí baixa suaument cap al barranc de la Nevera per un carrascal jove entreverat de pins fins que arribem al barranc mateix. Seguim ara barranc amunt passant pel pou de la Nevera, situat a la vora del barranc. Dalt queda el mas de la Nevera envoltat de pinars de repoblació que creixen als antics bancals. Deixem enrere el pou i seguim un tros més per dins del barranc fins que arribem a un punt on el PR gira a la dreta pujant recte entre els pins cap al colmo de la serra. Nosaltres però allargarem la ruta un poc més per a pujar al vèrtex geodèsic situat al tossal de la Burra, part més alta de la serra de la Nevera.

Els plans i tossals del voltant del Pou de la Riba.

Pista de l'Hortàs.

Senda a la Nevera.

Penyagolosa i el Marinet des de la Serra de la Nevera.

Barranc de la Nevera.

Remuntant el barranc de la Nevera entre ginebres i savines.

El Pou de la Nevera.

Deixant el PR seguirem barranc amunt per un senderol poc clar que ens porta fins al Roure de la Nevera que s’ha salvat de la destral i mostra quina és la vegetació potencial de les ombries de la serra. Amb els seus quasi 500 anys i més de 5 metres de perímetre de soca és l'exemplar de roure més gros del terme. Ara de roures en trobem pocs i abunden les carrasques, baixes al ser rebrots crescuts després d’haver-se tallat per a carbó. Els antics bancals comencen a colonitzar-los els ginebres i els pins però no formen un bosc espès sinó aclarit i ens faciliten continuar amunt seguint la línia del barranc fins a la capçalera, pujant recte cap al tossal de la Burra.

Travessem una pista que entra cap al corral de l’Albarder i continuem pujant per a enllaçar amb el camí de la Nevera que travessa tota la serra de punta a punta, i per ell arribem al capoll del tossal de la Burra on hi ha el vèrtex geodèsic de la Nevera. L’última (i única) vegada que vaig pujar el piló no es veia quasi tapat com estava per quasi un metre de neu, hui el paisatge és molt diferent però igual de bonic.


Senderol que remunta el barranc cap al ...

... Roure de la Nevera.

Remuntant la capçalera del barranc ...

... cap al Tossal de la Burra on hi ha el vèrtex geodèsic.

Camí de la Nevera.

Vistabella des del Tossal de la Burra.

Vèrtex geodèsic de la Nevera.

Després de descansar i fer un mos disfrutant de les vistes sobre tots els voltants continuem la ruta, ja tota de baixada. Per no repetir retallem camp a través per les llomes mirant d’eixir a la pista que havíem travessat abans i que va cap al corral de l’Albarder. Eixim a la pista i la seguim fins que arriba a un ample collao on trobem les marques del PR que havíem abandonat abans. Ací mateix hi ha també un curiós refugi, obert en una banda, que ofereix protecció de la pluja i del vent gelat del nord. Ací hem d’abandonar la pista i buscar les marques que ens adreçaran avall a buscar la capçalera de la rambla del Pou de la Riba per l'ombria de la Porcella.

Deixem els pinars de repoblació i baixem per la vessant entre carrasques i pins per un camí ben traçat que baixa fent voltes. Conforme baixem el bosc es fa més espès i dominen les carrasques. Arribem finalment al fons del barranc i la senda es torna pista travessant els bancals del mas de Ximata, ara tots plantats de carrasques truferes. Seguirem ara la pista que va paral·lela al barranc travessant els carrascars naturals o plantats mentre baixem cap al pla.

Les carrasques ens acompanyen per la Foia del Coscollar fins que passem uns quants masets ben cuidats a la vora dels bancals. Els diners no s’han invertit només en plantar carrasques i posar-los aspersors sinó també en arreglar els masos i masets que hi havia. Després de deixar enrere el mas de Falques, l’últim dels masos, deixem enrere la Foia i entrem al Pla de les Saleres. Ací les carrasques deixen pas als ametlers que ens acompanyaran fins als masos del Pou de la Riba, ja a tocar.

Arribem prou d’hora, per sort, perquè la calor ja comença a apretar. Sort que l’últim tram de ruta era tot de baixada però així i tot hem acabat suant més que no voldríem. Ara toca buscar un bon lloc per a refrescar-nos per fora i per dins, però això ja és una altra història.


Baixant camp a través.

Refugi obert a la Serra de la Nevera.

Baixant per la Porcella.

Capçalera de la rambla del Pou de la Riba.

Plantacions de carrasques truferes.

Ametlars al Pla de les Saleres.

Retornant a les cases del Pou de la Riba.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:


Del Mangranar al tossal de l'Andreva: una volta pel terme d'Atzeneta

El tossal de la Nevera d’Atzeneta des del mas de Morratges


Més informació:


  • Bernat Agut, Jesús (1994) Toponímia dels pobles valencians. Atzeneta del Maestrat. Ed. Generalitat Valenciana

  • Bernat Agut, Jesús Imatgies blog en línia

  • Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment

  • Rutes d'Atzeneta

  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.

  • Soler, José Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per a viure Ed. Diputació de Castelló