dissabte, 8 de febrer de 2020

VOLTA AL TERME: HORTA I SECÀ


El Centre Excursionista i la Fundació Caixa Rural de Vila-real cada any (i ja en van dotze) organitzen una volta pel terme amb l'excusa de visitar els racons i llocs més emblemàtics o menys coneguts. Enguany em van embolicar per a dissenyar la ruta i  al final este ha estat el resultat:



VOLTA AL TERME: HORTA I SECÀ


DESCRIPCIÓ:

La proposta que fa enguany el Centre Excursionista de Vila-real per a la Tradicional Volta al Terme de la Fundació Caixa Rural de Vila-real és conèixer la part oest del terme de Vila-real travessant l’antic secà transformat ara fa cent anys en l’horta nova. Ens acostarem per camins i carreteretes al Salt del riu Sec, a tocar de la ratlla de Betxí per a tornar pel mateix riu Sec i el barranc de Ràtils on visitarem l’antic aqüeducte medieval dels Arquets i l’horta tradicional regada per les aigües del riu de Millars.

Eixim del poble pel camí Artana, l’antic camí que unia els pobles de Vila-real i Artana passant pels peus de la muntanyeta de Sant Antoni però no el seguim massa tros perquè després de passar el sedeny de la Sénia del Carme de seguida trenquem a la dreta cap a la carretereta de la Muerte. Tradicionalment «carretereta» és el nom que prenen els accessos des dels camins principals a les finques quan són prou amples per passar el carro, d’ací el nom. En este cas el topònim «de la Muerte» la tradició popular l’atribueix a l’estretor de la carretereta que va provocar un assassinat en la disputa entre dos carreters que no volien aixar el carro arrere per deixar passar l’altre.
La carretereta de la Muerte és estreta i encara discorre en bona part entre parets de pedra que impedeixen entrar a les finques veïnes. No està traçada en línia recta sinó fent continues ziga-zagues entre els horts com correspon a la seua finalitat d’entrador a les finques. Seguint-la finalment ens porta al camí Betxí a la vora de la Sénia de Gedeón, la primera de les sénies que trobem en el nostre recorregut pel vell secà transformat en horta.
Cal seguir el camí Betxí que ens permet passar l’Autopista del Mediterrani per dalt. Autopista traçada als anys 70 i què talla l’antiga trama de camins i parcel·les del secà. Baixem del pont de l’autopista i seguim pel camí Betxí fins que arribem a l’Assegador per on seguim a l’esquerra. Tot i què és l’única via del terme que porta nom d’una via pecuària (què és el significat d’assagador: camí ramader) no està classificada com a tal encara què l’Assagador o més correctament Assagador d’Andrià, és va traçar amb la finalitat de desviar els ramats des de la vora del riu de Millars al riu Sec de Borriana per tal de conduir-los a les pastures costaneres sense haver de passar pel poble ni per l’horta tradicional.
Seguim l’Assegador però només un curt tram i de seguida trenquem a la dreta per la Travessa de Cella. El camí pren el nom de la Sénia de Cella situada prop del seu començament sent una de les primeres sénies que es va fer en la partida de Pinella. El camí, traçat quan a les primeres dècades del segle XX es va transformar en terra de regadiu l’antic secà de la partida de Pinella, travessa el barranc de l’Espaser on encara hi ha un rodal que no es va transformar en regadiu i roman terra campa i erma tal i com era bona part de la partida de Pinella abans de les grans transformacions.
Seguint pel camí asfaltat arribem a un punt on cal abandonar l’asfalt i seguir a l’esquerra per l’autèntica Travessa de Cella que continua sent estreta i de terra tal i com es va traçar fa cent anys. A la vora del camí trobem una construcció de rajola alta que sembla una xemeneia però què és un «respirador». Més avant en trobarem un parell més abans d’arribar a la Sénia del Cor de Jesús. A la mateixa casa de la sénia hi ha també una torre escapçada què és on es bombejava l’aigua extreta des de 60 metres sota terra. L’aigua així pujava a l’altura indicada per a portar-la sota terra a la part de dalt de les terres a regar, algunes d’elles allunyades de la sénia. Com que les canonades de l’època no podien aguantar les altes pressions a que les sotmetia l’altura de l’aigua era necessari fer «respiradors» per tal de reduir-ne la pressió.
Passem pel costat de la Sénia nova del Cor de Jesús, nova perquè la vella situada no molt lluny d’ací traïa poca aigua i va caldre fer un pou nou i un poc més avant passem per davant la Sénia de San Benito que encara manté la figuera davant de la casa del pou.
La travessa de Sella acaba al camí de la Masà dels Frares i per ell cal seguir cap a ponent. A poques passes es troba la bassa de reg de Pinella des d’on es controla el reg per degoteig d’esta part del terme que ha substituït l’antic reg a portell. La bassa es troba en este lloc just envoltada de sénies: la de Sant Pere, Cor de Jesús, San Benito, Barsaga, Cella ... que li aporten l’aigua necessària per al reg.
Deixant arrere la nova bassa de reg passem pel costat de la Sénia de Barsaga i arribem al barranc de Ràtils a un lloc on fa una gran volta. Ací encara queda també un rodal de l’antic secà sense transformar i és que les vores dels barrancs van ser els llocs que més tardanament es van transformar en regadiu per l’eventualitat que les fortes avingudes d’aigües s’emportaren les noves finques.
Passat el barranc seguim a la dreta per la carretereta del Pinet que connecta el camí de la Masà dels Flares amb el camí de la Carrasca. La carretereta és més ampla que la de la Muerte però també té un traçat en ziga-zaga per les vores de les finques a què dóna accés. Finalment arriba al camí o carretereta de la Carrasca amb un traçat rectilini oberta per a donar accés a les finques d’esta part del terme quan es van convertir en regadiu.
Seguim la carretereta a l’esquerra recte cap al riu Sec però després de passar un quatre que fa a meitat cal abandonar-la per trencar a la dreta pel que sembla un entrador però què és part de l’antic camí de la Masà dels Flares, gran finca de secà desamortitzada a la primera meitat del segle XIX que va ser transformada en regadiu per Saera del qual pren el nom actualment el mas.
El camí dels Flares ens porta fent també algunes voltes a causa de les finques regulars que anem trobant fins a la ratlla de Betxí i segueix cap al poble de Betxí prenent el nom de camí de la Masà. Nosaltres ací girem per la ratlla cap al sud a buscar el punt on travessa el riu Sec. Arribats al riu i sense travessar-lo continuem per un camí de terra que segueix la vora esquerra del riu i què ens porta al paratge del Salt. El Salt fa honor al seu nom i es tracta d’un salt d’aigua que es forma al riu quan este porta aigua. Als seus voltants podem trobar la vegetació típica mediterrània menys transformada que a la resta del terme tot i què també ha patit fortament la presència humana.
Deixant enrere el Salt reprenem el camí riu avall sempre per la vora esquerra fins que arribem a un punt on hem de baixar al caixer del riu i continuar per ell. Ací trobem alguns exemplars de carrasques què és la vegetació què hi hauria abans del desboscament i posada en cultiu d’esta part del terme però que ara per ara són quasi les úniques que queden en tot el terme.
Riu avall arribem al punt on el camí Artana travessa el riu Sec. Nosaltres el travessem a ell i seguim avall passant pel toll de l’Albarzer, on ara ja no s’acumula l’aigua, abans d’arribar al camí de la Masà del Palleter. El topònim de la Masà del Palleter, així com la dels Flares, fossilitzat en el nom dels camins denota l’existència de grans masades en la part dels secans del poble i allunyades del mateix, masades on vivia la gent que conreava les terres dels voltants evitant el desplaçament diari al nucli principal.
Seguim el camí de la Masà del Palleter de tornada cap a Vila-real fins al barranc de Ràtils. Ací cal deixar el camí i continuar barranc avall entre els horts que delimiten el caixer del barranc. Seguint el barranc arribem a l’autopista que passem sota el pont per on salva el barranc, passada esta el barranc s’eixampla molt abans de travessar el camí la Carretera que segueix el traçat de l’antic Camí Real de València que aprofitava, segons sembla, l’antiga Via Augusta. Passat el camí la Carretera el barranc s’estreta novament i es fa més fondo. Seguint un centenar de metres barranc avall arribem al pont dels Arquets. Es tracta d’un aqüeducte de tres arcs, un d’ells enderrocat, que permetia conduir l’aigua a l’altra banda del barranc. Visitat el pont haurem de recular per a buscar la carretereta que ens portarà cap a l’Alqueria de Bou.
L’Alqueria de Bou que pren el nom de la família propietària al segle XVIII fou la més gran del terme. Es tractava d’un gran casalici amb corrals al darrere i una capella adossada. La planta baixa estava destinada als estatgers mentre que a la planta alta estava l’habitatge dels propietaris que es corresponia a l’elevat estatus dels mateixos amb sales decorades amb pintures i totes les comoditats del moment per tal d’usar-se com una vil·la d’estiueig (del segle XIX). Malauradament ara només en resten les runes doncs l’actual propietari la va enderrocar abans que l’ajuntament es posara mans a l’obra per a protegir-la. L’alqueria estava situada al centre d’una gran finca els límits de la qual estaven delimitats per palmeres i on al segle XIX hi havia plantats molts tipus d’arbres fruiters sent el primer en introduir noves varietats de fruites com les famoses peretes de l’Alqueria de Bou (peres de Sant Joan).
Per la vora mateix de l’alqueria passa la séquia Major de dalt que ací segueix un traçat rectilini i travessa el proper barranc de l’Espaser mitjançant un aqüeducte. El nou traçat de la séquia es va fer a meitat del segle XIX quan es va construir també l’actual caixer d’obra substituint l’anterior d’argila.
Deixem enrere l’Alqueria i continuem pel camí principal d’accés que ens portarà a travessar novament el barranc de l’Espaser i abocant altra vegada a l’Assegador d’Andrià. Caldrà seguir-lo a l’esquerra uns metres abans de girar a la dreta per una carretereta que travessa l’horta regada per la Sequiola i què en part segueix el traçat antic de l’antiga Sequiola (modificat també al segle XIX).
La carretereta ens porta fent una llarga volta pels camps d’horta on en trobem molts deixats ermar, més conforme ens acostem al poble, fins al camí la Carretera per la vora del qual corre la nova Sequiola. Cal seguir el camí la Carretera, ací ben ample, que discorre entre altes parets que
protegien els horts dels voltants de la pols del camí (també era conegut pel camí la Pols pot ser per això o per la venta d’eixe nom que hi havia al camí passat el riu Sec).
Seguint el camí la carretera travessem el Sedeny de les Vaqueries, antigament anomenat camí de la Roqueta per anar fins al molí de la Roqueta i entrem ja dins del poble travessant els polígons industrials que hi ha dellà l’avinguda Itàlia. Només ens queda travessar el Barrio per tornar a la Plaça Major.

Camí Artana.

Carretereta de la Muerte.

Respiradors a la travessa de Sella.


Carretereta del Pinet.
Camí de la Masà dels Frares.

Ratlla de Betxí.
Carrasques al riu Sec.

Séquia major sobirana o de dalt.

Camí de la Carretera


PUNTS D’INTERÈS:

Les sénies:

Sénia de San Benito.

Al voltant de la Travessa de Sella trobem dos pous de reg, anomenats sénies per semblança a les antigues sénies que extreien l’aigua per a regar amb la força dels animals i que se situaven prop dels barrancs on el nivell de l’aqüífer era més alt.
El primer pou modern funcionant amb un motor de vapor per elevar l’aigua el va fer Carlos Sarthou Monfort el 1878. Este i alguns altres pous com el de Latorre o Amorós es van construir a iniciativa dels terratinents locals.
El 1898 es va constituir la primera societat anònima per tal de construir un pou que es va posar en funcionament el 1901 i què va rebre el malnom «dels Atrevits» perquè es van atrevir a fer-la. Veient l’èxit d’esta en poc més de deu anys es van crear una quarantena de societats per tal de fer nous pous i posar en regadiu quasi la meitat de l’antic secà. Una de les primeres societats fou la del Cor de Jesús, constituïda en 1905 i què comença a regar el 1909. Per a la construcció dels pous calia confiar en un saorí però estos no sempre trobaven aigua i va ser el cas del Cor de Jesús que va haver de construir un nou pou i ho va fer prop de la Sénia de Sant Pere que traïa prou aigua. Així mateix uns pocs anys després es va fer també la Sénia de San Benito que es va situar prop de les dos anteriors per tal d’assegurar l’obtenció d’aigua.
Una vegada excavat el pou al damunt es construïa un casalici on s’instal·lava la maquinària de vapor que feia anar la bomba i també servia de casa al maquinista que l’havia de fer funcionar i al regador. Des d’ací tota una sèrie de canalitzacions anomenades reguers conduïen l’aigua a les finques a regar. Pel costat dels reguers més importants en molts llocs calia deixar un pas per al regador de manera que poguera seguir l’aigua i accedir a les finques a regar. Els desnivell del terreny calia salvar-los amb construccions sobreelevades i els entradors i camins amb sifons. Finalment l’aigua es distribuïa als horts a través de portelles i tapons per a regar.

El Salt

El Salt sense aigua.

El Salt amb aigua.

El paratge del Salt pren el nom d’un salt d’aigua que es forma al mateix llit del riu Sec poc després d’entrar al terme de Vila-real. Just després de passar la ratlla de Betxí el riu travessa un aflorament de conglomerats molt cimentats que conformen allò que a Vila-real es coneix com a roca d’ametla i què hom considera típica de la partida de Pinella per ser on és més abundant. És la presència d’este estrat més dur seguit per un de més tou i fàcilment erosionable el que ha provocat el salt d’aigua, salt que va retrocedint conforme l’aigua erosiona per sota la capa dura trencant-la en trossos que va arrossegant la força de l’aigua. Als voltants del Salt encara es conserva la vegetació típica mediterrània que en la major part del terme ha desaparegut i hom pot vore baladres a la banda de dalt creixent al mateix llit del riu i oliveres bordes i fins i tot alguns exemplars grans de carrasques a les vores.

Barranc de Ràtils

Després del riu de Millars i el riu Sec el barranc de Ràtils és el tercer curs fluvial en importància que travessa el terme de Vila-real. Recull les aigües de la Mola de Fanzara però només pren el nom de Ràtils a partir de la unió del barranc de Beniparrell i el del Salvador. Des d’ací travessa la partida de Ràtils al terme d’Onda d’on pren el nom i entra a Vila-real prop de la carretera d’Onda on s’uneix a ell el barranc de la Ratera. Continua travessant terres de Pinella on s’uneix el barranc Roig i travessa la partida de part a part entrant a la partida de Carinyena on en diversos punts els horts pràcticament han convertit el seu caixer en una ampla fila.
Travessa l’antic Camí Real i ara carretera general on s’uneix a ell el barranc de l’Espaser i discorre paral·lel a l’Assegador d’Andrià continuant avall per a unir-se finalment al riu Sec a la Bota, ja a la ratlla de Borriana.
Amb una conca de quasi 50 km2 drena encara que generalment està sec pot arribar a portar una gran quantitat d’aigua i pot ser perillós travessar-lo en època de fortes pluges.


Pont dels Arquets


El cronista Doñate va atribuir el Pont dels Arquets incloent-lo dins del traçat d’una de les dos séquies del Diable que identifica i atribueix al segle I. Així mateix atribueix també a esta mateixa séquia el Pont de la Bruixa i les Travesses del Riu Sec doncs formen part (per cota) d’una mateixa conducció d’aigua.
D’altra banda no hi ha cap estudi arqueològic que identifique clarament les tres construccions anteriors com a romanes i sí que hi ha indicis de l’existència d’un traçat medieval de la Sequiola, anomenada a l’edat mitjana «la séquia roja» que segueix este mateix traçat i què se sap que salvava el riu Sec amb unes travesses de fusta situades damunt d’uns pilars d’obra.
A falta d’estudis en profunditat queda per saber sí realment el Pont dels Arquets (igualment que el de la Bruixa i les Travesses del riu Sec) pertanyen a l’època romana o formaven part del traçat medieval de les séquies de Vila-real, traçat completament renovat i alterat al segle XIX dins d’un programa de modernització i ampliació dels sistemes de reg que va implicar la construcció de la séquia Minada a l’ermita i a les Argamasses i la construcció d’un traçat més recte a la séquia major de Dalt a la partida de Carinyena.


BIBLIOGRAFIA:
  • Benedito, J. López, F. i Melchor, J. M. (1998) L’arquitectura rural tradicional a Vila-real Ed. Ajuntament de Vila-real
  • Heredia Robres, J. (2009) Els noms de lloc al terme de Vila-real. Ed. Ajuntament de Vila-real
  • Roman Millán, I. El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV Ed. Ajuntament de Vila-real
  • Obiol Menero, E. (1987) Toponimia rural de Vila-real Ed. Caixa rural de Vila-real
  • Anònim (1914) Comunidad de labradores de Villarreal. Memoria demostrativa de sus servicios y de su labor agro-social. Años 1899-1913 Ed Ajuntament de Vila-real Facsímil de 1994.
  • Doñate Sebastià, J. M. (1970) Riegos romanos del Mijares. Ed. Ajuntament de Vila-real
  • Nebot Climent, L. (1880) Apuntes históricos de Villarreal. Inèdit. Arxiu Municipal de Vila-real
  • Guinot Rodriguez, E. i Selma Castell, S. (2002) Camins d’aigua 3. Las acequias de la Plana de Castelló. Ed. Generalitat Valenciana.
TRACK DE LA RUTA:


Powered by Wikiloc


ALTRES RUTES PEL TERME DE VILA-REAL:


Cap comentari:

Publica un comentari