dilluns, 11 d’agost de 2014

CAP DE LA CHEVRE o PENN AR BED

L'extrem oest de la Bretanya és anomenat le Finistère (Penn ar Bed en bretó), el lloc on s'acaba la terra i comença la mar, i el Finistère s'endinsa a la mar mitjançant tres puntes que es prolonguen com si volgueren guanyar terreny a l'oceà.
L'extrem més a ponent és el més al sud; la punta de Raz seguit pel gran entrant del nord on destaca la pointe saint Mathieu. Entremig però queda una punta curiosa, que s'endinsa a la mar en forma de fletxa de tres puntes: la presqu'île de Crozon, i una de les tres puntes és el cap de la Chèvre (Beg ar C'haor en bretó), que mira cap a la punta de Raz deixant entremig la badia de Douarnenez.
És a esta punta sud de Crozon cap on ens dirigim per fer la nostra primera ruta pel finis terrae bretó, fent la ruta al cap de la Chèvre seguint el GR-34 o sentier des douaners que li fa la volta a la península.
Iniciem la ruta des de la mateixa carretera que accedeix al cap a l'altura de Keravel, xicotet grupet de cases. Just on hi ha lloc per deixar els cotxes i una senyal ens assenyala el camí que enllaça amb el GR.
Senda d'enllaç amb el GR-34.
Baixem uns metres per trobar el GR que ve des de Morgat passant per dalt dels penya-segats que formen la costa sud del cap.
Anse de Saint Nicolas.
Arribats a la senda la seguim per la dreta, clara i molt fressada.
En principi passa sota uns pinars de pi rodeno que baixen cap a la mar i que ens recorden els pinars de les Landes ... i els d'Espadà.
La senda però deixa enrere els pinars i s'endinsa en una landa de falagueres i esbarzers. Travessem un poc més avant un reguer que baixa dels altiplans que queden dalt els penya-segats i resseguint-lo un bosquet de ribera que davalla cap a la mar. Just ací trobem una fonteta amb bassa i llavador, totalment abandonada a l'igual que les cases que hi ha al voltant, engolides per la vegetació.
Runes de cases engolides per la vegetació.
Deixem enrere un geocache, amagat entre les runes, i una senda que per la dreta es dirigeix al cap, on dalt de tot hi ha una torre de control aeronaval. Nosaltres però continuem per la senda que fa la volta per la vora de la mar on encara trobem molt fàcilment un nou geocache gràcies a una família alemanya que també l'estava buscant i ja l'havia trobat.
Cap de la Chèvre per dalt.
Però no era eixe el darrer geocache del dia perquè, obviant els earthcaches, encara en vam buscar i trobar un altre un poc més avant, cache que sí vam trobar nosaltres just després que els alemanys llençaren la tovalla i abandonaren.
La vegetació en esta part del cap es redueix a una landa amb brucs ja que la sal de la mar i la pobresa del terreny no deixa créixer arbres ni quasi cap altre arbust.
Aguaitant a la mar.
Fem la volta al cap per davant la torre de control i just davant trobem una curiosa construcció que resulta ser un monument als aviadors aeronavals francesos desapareguts, i és que ens trobem just davant Brest que des del segle XVII és la base principal de la flota francesa.
Continuem camí i un poc més avant trobem un bunker de la segona guerra mundial, un de tants que formava part del mur de l'atlàntic que van construir els alemanys per a evitar un atac dels aliats (que finalment es va produir a la Normandia).
No serà el primer ni el més espectacular que vorem doncs tota la península però especialment la Pointe des Espagnols, que mira cap a Brest, es troba plagada de fortificacions.
Bunker de la segon guerra mundial.
La costa d'esta banda dona a mar obert, concretament al mar d'Iroise que resta entre els braços de la Finistère que s'endinsen a la mar i les illes properes. Encara que l'altra vessant només està a uns centenars de metres el paisatge és completament diferent. Penya-segats que alternen amb algunes cales però escassos de vegetació. Els pins i falagueres han donat pas a una landa esclarissada.
Penya-segats i cales.
El camí continua passant prop dels penya-segats i en alguns llocs hi ha tanques que impedeixen el pas per evitar que hom caiga a la mar.
Davant nostre s'estenen els penya-segats i platges que s'estenen cap al nord. Tota esta zona està poc urbanitzada ja que forma part del Parc Natural d'Armorica
Costa oest amb la platja de la Palue al fons.
Resseguint els penya-segats arribem dalt de Porzh Kreguen on el GR fa una forta baixada i pujada per travessar un tàlveg. Nosaltres però ens desviem per a evitar baixar (i pujar) tant per un camí paral·lel.
Sentier Cotier dalt de Porzh Kreguen.
El paisatge continua sent de landes, de bruc a les vessants i amb falagueres a les parts on s'acumula l'aigua.
Travessem així trams amb falagueres que ens passen per dalt del cap, alternant amb esbarzers carregats de mores que, malauradament encara no estan madures. De tota manera els xiquets encara són capaços de trobar-ne de negres.
Landes de Kergonan.
Arribem a un pàrquing i des d'allí ens desviem per antics camins cap a Kergonan.
Arribem a Kergonan, llogaret format per un grapat de cases més o menys agrupades. Es tracta d'antigues cases rurals ara adaptades com a segona residència i molt ben cuidades amb les portes i finestres blaves, parets de pedra, sostres de pissarra i xemeneies dobles.
Kergolan.
A partir de Kergonan el camí és més ample i asfaltat, almenys el camí d'accés, la resta continuen sent de terra i estrets.
Des d'ací ens dirigim cap a la carretera d'accés al cap, passant per un antic molí de vent que conserva l'estructura amb el sostre tradicional de palla però ha perdut les pales.
Antic molí de vent.
Passat el molí ens desviem per un estret camí per arribar a la carretera tan sols a cent metres d'on hem deixat el cotxe finalitzant així la ruta. Ens haguera agradat allargar-la fins al cap o chauteau de Dinan però eren massa quilòmetres per a fer amb els xiquets així que l'hem hagut de dividir en dos rutes separades, i des d'ací ens acostem a Dinan per fer la curta però espectacular ruta al cap de Dinan.


Ací està el track:


Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada