dissabte, 30 d’agost de 2014

AL VOLTANT DE LA CASA FORESTAL DE TORMON

Tornem a la serra d'Albarracín amb la idea de conèixer millor el sector sud del rodeno, on ja vam estar fa poc i ens va semblar que donava molt més de si que la fàcil ruta traçada dins el paisaje protegido de los pinares de rodeno.
Així que esta vegada eixim des de la casa forestal de Tormón. La casa forestal del Prado de Tormón és, conjuntament amb la de Ligros i Dornaque , una de les tres cases bastides dins els pinares de rodeno amb la funció de controlar l'explotació resinera (i de fusta) dels mateixos. La de Dornaque ha estat reconvertida en centre d'interpretació i allí ens dirigirem a l'acabar la ruta. Les de Ligros i Tormón però romanen sense cap utilitat sent, com són, dos edificis grans i magnífics i enclavats en llocs d'indubtable bellesa.
Com que entre coses i d'altres se'ns ha fet més bé tard aprofitem per fer un esmorzar-dinar abans d'eixir a l'àrea recreativa de vora la casa que disposa de taules, font i foguers.
Després de fer un mos comencem la ruta. La idea és fer una ruta pels voltants de la casa forestal enllaçant alguns dels molts tracks que Leuka té per Tormón i rodalies.
Casa forestal de Tormón.

Eixim cap a les pintures rupestres seguint el sender del Parque cultural d'Albarracín que des de Tormón arriba a Ródenas, travessant de sud a nord tot el Ródeno d'Albarracín i que ja hem aprofitat en moltes altres ocasions.
La senda ens porta a travessar el que resta del Prado de Tormón, només alguns antics bancals es resisteixen a ser envaïts pel pinar, la resta del que deguere ser un gran i magnífic prat entre les penyes de rodeno ha esdevingut un pinar.
Abrigo del Tío Jorge.
El sender es bifurca seguint al nord cap al abrigo de la cerrada del Tío Jorge, mentre per l'esquerra es va a l'abrigo de las Cabras Blancas.
De seguida arribem a l'abric, que es troba ben propet de la casa i on hi ha restes d'un mur de la "cerrada del Tío Jorge". L'abric només presenta una part de la figura d'un bou i no es veu tan bé com d'altres de la zona, això sí es deu d'estar fent algun seguiment de les condicions ambientals doncs dins l'enreixat que el protegeix hi ha una estació meteorològica per a fer el seguiment del peculiar microclima de la balma.
Vist l'abric continuem la ruta seguint les indicacions del sender del parc així com fites i pedres que delimiten el camí.
Pujada a Piezarrodilla.
De seguida arribem sota les grans penyes de rodeno i ara cal pujar-les. El camí enfila unes escales que s'obrin pas entre les penyes fins que arriben a l'abrigo de Piezarrodilla. Visitem l'abric on hi ha unes figures que es veuen més bé que a l'anterior i continuem amunt un tram més doncs ja hem fet quasi tot el desnivell que ens separava dels cims que envolten el Prado.
El camí ens aboca a una gran penya on hi ha unes baranes de fusta en forma de mirador i des d'on tenim una magnífica panoràmica del Prado de Tormón, la casa forestal i Tres Castillos.
El Prado i la casa forestal des del mirador de Piezarrodilla.
Des d'ací retrocedim unes poques passes per trobar les fites que marquen la continuació del sender.
Caminem un poc i de seguida deixem enrere el rodeno. Anem ara pel faldar d'un tossalet i la senda té un itinerari molt curiós doncs caminem per la zona de contacte entre el rodeno i la marga que hi ha per damunt. Just en esta zona hi ha restes de ferro. Però sí geològicament és una zona curiosa no ho és menys ecològicament doncs es pot vore clarament el canvi de vegetació que imposa el canvi de sòl. Així a la nostra dreta hi ha el pinar de rodeno que creix damunt les penyes arredonides,
tan atractives als ulls. Per l'esquerra però només tenim una vessant parda on creixen algunes savines i carrasques i també algun pi que sembla que vol canviar de bàndol.
El sotabosc que l'acompanya també és diferent: romer, timó i argelaga negra a l'esquerra, estepa i bruc per la dreta.
Pel límit del rodeno.
Passem sota el corral de Piezarrodilla, completament assolat i arribem finalment a un collet.
Pel coll passa un gran tallafocs obert pels cims de les muntanyes i la senda es fa perdedora, per sort un pal indicador ens informa del camí a seguir i, uns metres més avall trobem la pista del Pajarejo que hem de prendre a la dreta.
Tallafocs i pista pels cims.
La pista s'interna al rodeno i circula molt propera als cims. A banda i banda s'ha obert un gran tallafocs i li lleva bona part de l'encant que tindria si anara per dins del pinar però és el preu que s'ha de pagar per protegir del foc la resta del pinar.
Després de fer un centenar llarg de metres per la pista principal, esta continua a l'esquerra de baixada mentre nosaltres seguim una pista secundària que puja al recte amb forta pendent.
Caminem ara pel límit de la Comunidad de Albarracín que també marca el límit del Paisaje protegido de los pinares de rodeno, tot i què tan tenim rodeno a una banda com a l'altra.
La pista cara amunt es fa avorrida més que pesada. Per sort les formacions de rodeno que ens queden per la dreta i les vistes que per l'esquerra tenim sobre el barranco de las Olivanas i, més lluny, sobre el de Ligros.
Pista de pujada.
Arribem així a una valleta més plana, voltada de grans penyals de rodeno on busquem un lloc per a fer un mos que ja és hora.
Mentre mengem els xiquets aprofiten per rodar pels voltants i comencen a trobar pots dels que s'usaven per a resinar. Hi ha un poc per tot arreu i molts d'ells es conserven encara sencers. Al final en fan una bona collita que deixen per a qui vinga darrere.
Núvols de tronada amenaçant.
Mentre dinem veiem davant nostre, cap al Jabalón, com creixen les nuvolades i com que la previsió dona tormenta decidim acurtar la ruta prevista (prou més llarga) mirant de baixar des d'ací mateix a la casa forestal que tenim just sota nostre.
Continuem un carril de treure pins que travessa el tallafocs i ens fa canviar de vessant, quedant per dalt dels barrancs que baixen cap al Prado.
Seguim el carril fins que finalitza sota unes penyes i des d'allí mirem d'improvisar una baixada que no siga massa difícil per als menuts (i per als majors).
Vella pista.
Anem baixant entre el pinar i els grans tormos de rodeno en una baixada que no és massa difícil tècnicament tot i què no hi ha camí clar.
Com que no anem massa de pressa els xiquets s'entretenen marcant el camí amb pots de resinar a manera de fites, i és que n'anem trobant quasi a cada pas que fem.
Pas marcat amb potes de resinar.
Quan hem baixat una bona trossada trobem les traces d'un vell camí que puja i el seguim avall confiant que ens durà al nostre destí.
El camí es troba prou esborrat per manca d'ús i només sembla que passen els cèrvols i altres animals. 
Sender poc evident.
De tota manera es pot passar sense massa problemes i sense punxes i seguint-lo arribem al barranquet que baixa entre las Tasoneras i el Puntal del Cerro Medio cap a la casa.
Sota el rodeno.
Quan arribem al barranc el camí el segueix, encara que no millora massa al principi. De tant en tant cal alçar la vista per vore les espectaculars formacions de rodeno que queden per dalt dels nostres caps, i també mirar a terra per no entropessar amb les pedres del barranc.
Arribant a la casa forestal.
Finalment i seguint-lo ens retorna a la casa forestal just a temps perquè el cel, dalt nostre es comença a ennuvolar de tal manera que minuts després d'acabar la ruta ens alcança l'aigua i comença a ploure de valent.
Àrea recreativa de la casa forestal de Tormón.

I per a complementar la visita ens acostem al centre d'interpretació de Dornaque per vore l'exposició sobre els pinars de rodeno … i esperar que passe la tronada.


Nota:
Tormón no es troba dins la comunidad de Albarracín sinó que històricament ha format part i encara ho fa de la Comunidad de Teruel, però per afinitat i proximitat l'he classificat dins la mateixa, espere que ningú se'n senta ofés.

Ací està el track:


Més informació:

dissabte, 23 d’agost de 2014

TRIANGULANT LA SERRA D'IRTA: CAMPANILLES, TORRE EBRÍ I CALA ARGILAGA.

Després del parèntesi vacacional toca reprendre les rutes del dissabte i, per continuar la línia de les entrades anteriors fem ruta també per la vora de la mar, esta vegada per la serra d'Irta que res ha d'envejar als paisatges atlàntics.
La ruta podríem començar-la als apartaments Prestige fins on la pista que ve des de les Fonts està en millors condicions però preferim començar a la cala Argilaga per a acabar amb un banyet a la mar. Des d'ací pujarem pel barranc de la Parra a la torre Campanilles i baixarem per una senda que van obrir i marcar fa un parell d'anys que baixa des de la serra per la Mola. Tancarem el cercle per vora mar, que sempre és agradable.

Quan arribem a l'aparcament de la cala Argilaga no hi ha ningú i podem triar un lloc a l'ombra d'uns pins per a deixar el cotxe que segur que més tard ho agrairem.
Cala Argilaga.
Comencem a caminar per la pista que ve des d'Alcossebre. Com és prou de matí no passa cap cotxe, només bicicletes que van fent el camí de la mar.
Camí del Pebret.
De seguida arribem al barranc de la Parra, per on passa el PR-CV-431 que roda per la serra des d'Alcossebre i que seguirem quasi tota la ruta. Nosaltres seguim el sender barranc amunt.
La senda que puja pel barranc de la Parra és una de les més boniques de la serra, enclotada i voltada d'un pinar que fa que no entre el sol va pujant poc a poc però constantment cap al punt més alt.
Barranc de la Parra.
Com que anit va ploure les plantes es troben banyades i agraïm la frescor de l'aigua que ens banya les cames i fins i tot als llocs més tancats els braços i la cara.
La senda passa per la font de la Parra, seca i què sembla que només treu aigua quan plou molt. Un poc més amunt travessem el pou de la Parra, també eixut, i eixim del llit del barranc per caminar un bon tros per la vessant dreta.
Anem travessant un pinar jove però espès que poc a poc va cobrint totes les muntanyes i que, si no hi ha cap incendi important, d'ací unes desenes d'anys conformarà un pinar com el que hi va haver en altres temps quan els templers van aprofitar els pins d'Irta per a reconstruir i ampliar els seus castells de Xivert i Peníscola.
Senda vora el barranc.
Quan el sender retorna al barranc ens trobem davant del tram més complicat de tota la pujada, amb alguns llocs on cal posar les mans per salvar els salts que fa el barranc. Per sort ja estem quasi al final de la llarga pujada que ens portarà des de la mar a més de cinc-cents metres d'altura, però encara ens queda un tram de forta pendent per damunt del pinar que envolta el barranc que enllaça amb la senda que discorre per la part més alta de la serra.
Tram final del barranc.
Per ací ja vam passar fa quasi un any fent la volta a la Vall d'Estopet i ara recorrem el mateix camí cap a la torre Campanilles.
La mar des de la carena de la serra.
Anem seguint la carena de la serra i per la dreta ens queda la Vall d'Estopen, que corre cap al sud entre els dos braços que deixa la serra a partir del coll de la Palma. Pugem cap a la Torre Campanilles, de la qual no en resta res. Aprofitant però les magnífiques vistes hi ha un vèrtex geodèsic, el primer dels tres que passarem al llarg de la ruta completant així la triangulació de la serra.
Torre Campanilles.
Fem la foto de rigor al vèrtex i continuem cap a la muntanya de la Mina (on va haver una mina de ferro) mentre deixem a la dreta els barrancs que baixen cap a la vall d'Estopet, i a l'esquerra els qui aboquen directament a la mar.
Senda dels cims.
Anem a bon pas doncs encara ens queda prou de camí i passem un tossalet afectat en part per un incendi que ha cremat el pinaret que mira a la mar abans de baixar a lo Pla de Lagar. Ací va ser on l'any passat vam haver de continuar recte quan buscàvem una senda (no molt clara) que per la vora e la basseta d'Ebrí baixa a buscar el barranc de la Carrera doncs estaven fent una batuda i no ens van recomanar passar-hi.
Arribant a lo Pla de Lagar.
Hui però no hi ha caçador i els senglars i nosaltres anem més tranquils. Travessem el pinar que cobreix el pla i eixim a una pista que continuem recte. Uns metres més avant deixem a la dreta el camí que baixa a la vall d'Estopet pel barranc de la Carrera seguint la carrerassa del Clot del Diumenge. Nosaltres la seguirem en direcció contrària cap a la mar, però no per ací sinó buscant la senda que han obert seguint-la i que ens fa fer més volta que si anàrem al recte travessant el llom de la muntanya, de tota manera hem vingut en pantaló curt i no portàvem idea d'arrapar-nos amb el coscoll i l'argelaga que alternen amb el pinar.
Desviament al barranc de la Carrera.
Seguim doncs la pista per l'ample llom de la serra enllaçant lo Pla de Lagar amb lo Pla d'Ebrí.
Arribem així a una bifurcació de pistes. Un cartell ens indica que hem de seguir per l'esquerra si volem baixar pel Clot del Diumenge, però com que estem molt aprop ens acostem a la Torre d'Ebrí que està tan sols a uns metres.
Pugem a la torre per la vora d'unes antenes de comunicacions i, abans d'arribar trobem sense buscar-lo un altre vèrtex geodèsic, un que no tenim així que cal fer-se la foto de rigor i després ens acostem a vore l'antiga torre d'Ebrí.
Vèrtex i torre Ebrí.
La torre d'Ebrí és una de les moltes torres de vigilància costanera bastides al llarg del segle XVI per a defensar la costa i avisar de l'arribada dels pirates algerians i turcs, torres que van estar en ús fins ben entrat el segle XVIII quan l'amenaça va anar minvant fins que va desaparèixer totalment al segle XIX. Herència d'esta època convulsa quan les costes valencianes van quedar despoblades són la fortificada ermita de Santa Llúcia i la Torre de Badum, que es poden vore des de dalt la torre d'Ebrí, així com també es veuen els castells de Xivert i Peníscola, i fins i tot la torre del Rei d'Orpesa.
Entrem a la torre per un forat obert a la base i pugem per unes grapes que hi ha a la paret fins al capdamunt des d'on les vistes expliquen per si soles el perquè està ací la torre.
Interior de la torre.
Després d'estar disfrutant de les vistes sobre la mar i les serres de l'interior baixem per la precària escala i retornem al trencall de camins per seguir cap a l'assegador del Domenge.
Vistes des del dalt la torre Ebrí.
Este tram també està abalisat com a PR, de fet com una variant del PR-CV-431 que l'acurta i és que quasi tota la ruta la fem seguint el PR.
Continuem per una ampla pista que travessa el Pla d'Ebrí fins que al trobar l'assegador del Clot del Diumenge el seguirem de baixada.
Pista a la Mola.
La pista acaba dalt la Mola i ací continuem per la dreta en una baixada sense senda massa clara però molt ben enfitada i on no hi ha cap perill de perdre's.
Encarem a la Mola que queda sota nostre i la deixem a la dreta mentre baixem per les vessants pedregoses que queden dalt del Racó de les Engerres i que formen una espècie de crestall rocallós que baixa cap al Pla de Roda.
Baixant de la Mola.
El terreny calar trencallós fa que no puga créixer bé el pinar, però tampoc deixa créixer les argelagues i el coscoll de manera que no cal patir massa per les punxades, només per posar bé els peus.
Cap al Pla de Roda.
Arribem finalment a un ametlar al peu de les muntanyes i el travessem arribant al Pla de Roda.
Passem per la Casa dels Protestants, amb una capella, que és una hospederia depenent de l'església anglicana.
Davant mateix de la casa passa la pista que va d'Alcossebre a Peníscola passant per la cala Argilaga. Nosaltres però continuem per l'assegador que ara és un ample camí que baixa fins als apartaments Prestige, l'única construcció d'esta part de la serra.
Pista al Prestige.
Ací mateix passa el PR-CV-431 que ve des de les Fonts vorejant la costa i seguint l'assegador real de la Marina, que discorre sempre per vora mar. També trobem algunes senyals de GR corresponents a la continuació del GR-92 cap al sud tot i què no es tracta encara d'un sender homologat.
Nosaltres seguim les traces de GR per la vora de la mar, i quan dubtem continuem pel costat de l'aigua.
Sender de vora mar.
Passem per la caleta que forma la desembocadura del barranc de la Parra i, un poc més avant per l'amagada cala Cubanita (li deu el nom a la Villa la Cubanita, que hi ha darrere) abans d'arribar al darrer vèrtex geodèsic del dia, el de la Cala Argilaga, completant així la triangulació del barranc de la Parra.
Vèrtex de la cala Argilaga.
Ja només ens queden uns metres per arribar a la Cala Argilaga on hem començat la ruta i on acabem.
Cala Argilaga.
Però abans d'anar-nos-en entrem a la mar a refrescar-nos, tot i les pedres que hi ha a la cala que poden fer-nos fer un mal pas.
Bany final.




Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen traçat:
volta  a la vall d'Estopet
de Santa Madalena de Polpís a Alcossebre
alcossebre - campanilles - barranc de la parra
apts prestige - cala pebret - torre badum

Més informació:

divendres, 15 d’agost de 2014

ILE DE RENOTE

Per finalitzar i despedir-nos dels senders costaners de la Bretanya fem una curta ruta, amb l'excusa de trobar un geocache que es troba a la punta de Castel Menguy i que fa la volta a la península de Renote, península artificial doncs s'uneix a terra per un istme fet per l'home.
Encara que es pot allargar la ruta eixint de Tregastel nosaltres eixim des de l'aparcament que es troba a l'istme de l'illa. El GR-34 li fa la volta a l'illa i nosaltres l'aprofitem per acostar-nos a la punta de Castel Menguy per tal de trobar un geocache.
Badia de Tregastel.
Caminem primer per la banda que mira a Tregastel, on es troben tot un seguit d'embarcacions que s'estan a l'abric de mar obert en la badia de Tregastel.
Platja de Ti Allia.
De l'altra banda de la badia podem vore Ploumanac'h, on hem estat fa una estona, i fins i tot haguerem pogut vindre passejant mentre la marea és baixa.
Blocs de granit.
La costa segueix sent tan espectacular com a Ploumanac'h, amb grans blocs arredonits de granit rosa que s'estenen per dins la mar. I vorejant la costa arribem a la punta de Castel Menguy però abans d'acostar-nos hem de passar per un laberint de blocs de granit.
Blocs de granit a la pointe de Castel Menguy.
Arribem a la punta i ens posem a buscar el geocache entre els grans blocs de granit, on ens toca pujar i baixar entre ells, tot i què al final es troba en una zona prou més accessible. Això sí, ens quedem amb ganes de continuar fins a l'extrem del cap que s'endinsa dins la mar però anem amb el temps just.
Pointe de Castel Menguy.
Signem al geocache i el tornem a deixar ben amagat i fem camí de retorn ràpidament.
Geocache.
El paisatge a mar obert és igual d'espectacular que el que mira a la badia de Tregastel, o pot ser més al trobar-se enmig d'unes landes amb poca vegetació.
Costa nord.
Passem vora els roquers redons de la Palette de Peintre. El paisatge no està urbanitzat, preservant així els racons tan bonics que ens deixa la costa de granit rosa.
La Palette de Peintre.
Caminem entre les landes i la mar, seguint un ample caminal delimitat per a evitar l'erosió a les landes que s'endinsen a l'interior de l'illa. Les cases queden a la banda sud de l'illa i pel nord només trobem herbassars i roquissars que miren a mar obert.
Landes del nord de Renote.
Arribem així a la platja de Toul DRez, gran platja que s'estén fins a l'istme que uneix l'illa a la terra ferma, i que a estes hores ja tardanes està ben buida de banyistes.
És ací on acabem la ruta i diem adeu a uns paisatges espectaculars, dels més diferents que hom pot trobar a vora mar.
Platja de Toul Drez.

Ací està el track:


Més informació:

ROCHERS DE PLOUMANAC'H

Sens dubte és esta la ruta més espectacular de tota la costa bretona ... i també la més concurrida doncs el camí costaner, ample i formigonat, sembla el passeig de Benidorm de tanta gent que hi ha. També cal dir que hui és la Mare de Déu d'Agost i sembla que tota Europa està de vacances, així anem trobant anglesos, alemanys, holandesos, espanyols i sobretot francesos al llarg dels 10 km de recorregut pels Rochers de Ploumanac'h.

La ruta és circular i es pot començar en qualsevol dels aparcaments habilitats a la seua vora, nosaltres comencem al parquing de la vora del càmping de le Ranolien per on passa el sentier des douaners abalisat com a GR-34.
Només començar a caminar se'ns presenta davant dels ulls la part més espectacular de la Cote de Granit Rose, amb impressionant formacions rocoses formades per blocs de granit amuntegats i arredonits per l'erosió.
Chateau du Diable.
La ruta és molt senzilla, es tracta d'un sender ample i formigonat en bona part del seu traçat per tal d'evitar l'erosió que podrien produir els centenars de milers de visitants que rep esta part del litoral cada any, i no és per a menys doncs els paisatges són espectaculars i conviden a perdre's entre els blocs de granit que s'endinsen a la mar, i també a pujar-ne.
El primer que trobem és el castell del Diable, que protegeix una xicoteta cala arrecerada que convida al bany, nosaltres però ens encaminem a dalt, però arribar al cim és més complicat del que sembla així que després d'una curta escalada de IVº només es pot arribar a sota del bloc més gros que corona el cim.
Ar Skevell.
Continuem la ruta cap a Ar Skevel, una altre castell de roques que s'endinsa a la mar. Travessem les landes que s'estenen cap a la costa, preservades gràcies a la seua adquisició per part de le conservatoire du litoral.
Landes entre els blocs de granit.
Arribem a Ar Skevell i no ens estem de pujar als grans blocs i perdre'ns per les coves, túnels i forats que queden entre ells. Fins i tot si baixem molt sentim el soroll de la mar entre els badalls.
Ar Skevell.
Aprofitem per fer un mos i buscant menjar se'ns acosten unes gavines desvergonyides que perden la por fins al punt d'acostar-se a pocs passos de nosaltres. Sembla que fins i tot les podrem tocar amb els dits.
Gavines acostant-se a per menjar.
Continuem la passejada mirant enrere per a no perdre'ns la vista d'Ar Skevell de l'altra banda, que bé sembla una fita de pedres gegant però inestable que caurà al proper temporal.
Ar Skevell.
Camí avant arribem a Pors Kamor, una xicoteta cala abrigada on hi ha un cobert amb una embarcació de salvament marítim, encara activa, i que baixa fins a la mar mitjançant una rampa i un cabrestant.
Pors Kamor
Un poc més avant passem per la vora d'una garita per a la vigilància costanera dels duaners, i per davant un polvorí. Tots dos conservats i rehabilitats per a vore'ls des de fora. I és que el nom del sender dels duaners ve per ser el camí que seguien aquests per vigilar la costa i evitar el desembarcament de mercaderies de contraban de l'altra banda de la mar evitant així els ports i duanes, i les taxes i impostos als productes estrangers.
Costa de Men Ruz.
Continuem una trossada més per entre el paisatge de blocs de granit i trobem la Maison du litoral on hi ha una exposició que explica com s'ha format el paisatge de blocs de granit de manera didàctica.
Caos de blocs.
Després de visitar la Maison ens adrecem al far de Ploumanac'h, que només està a uns metres però hem de fer una volta per evitar travessar una propietat privada. Es tracta d'un dels molts fars que hi ha als voltants, i és el símbol de la costa de granit rosa i la foto més repetida.
Phare de Ploumanac'h.
La gent fa una processó d'anada i tornada al far, però paga la pena d'acostar-se.
De l'altra banda ens aturem a descansar i gaudir dels blocs de roca quan trobem un escalador fent búlder. Estranya no haver-ne trobat més doncs la zona es presta, plena de blocs per totes bandes, alguns d'ells que s'alcen directament des de la mar ... el paradís dels bloqueros, però només en trobem un.
Escalada en adherència.
I és que si a marea alta hi ha una costa formada per grans blocs, la marea baixa deixa al descobert grans extensions de blocs de granit que s'estenen mar endins fins a les illes properes que resten unides així a terra.
Illa de Costaérès.
Continuem camí aturant-nos seguit seguit per disfrutar d'un paisatge tan espectacular fins que arribem a Saint Guirec. Ací aprofitem per acostar-nos a un geocache que hi ha entre els carrers que s'estenen darrere la platja de Saint Guirec.
Platja de Saint Guirec.
Retornem a la platja, una llarga platja, la més gran de tota la zona de Tregastel i que a més mira cap a migdia abrigada dels vents freds del nord, pot ser per això ací s'alcen antics hotels balnearis i també diferents cases d'estiueig.
Visitem la vella capella de Saint Guirec que s'alça dins l'aigua (a marea alta) i l'església de Saint Guirec que s'alça darrere seu i continuem ruta vora la platja.
Costaérès des de Saint Guirec.
Encara trobem un altre geocache a Penn ar Krech abans d'arribar al port de Ploumanac'h. Port natural tancat i resguardat i on les velles barques de pesca conviuen amb els velers i iots de plaer.
Port de Ploumanac'h
Des del Port abandonem el sender dels duaners que continua direcció a Tregastel i continuem per un carrer que ens retorna cap a Ranolien fins que arribem a les landes que envolten el càmping. Ací tenim dos opcions vorejar el càmping per la dreta baixant per un carrer o envoltar-lo per l'esquerra que és la que seguim.
Landes de Mezobraz.
Així seguint un camí que travessa les landes retornem a vora mar on tornem a trobar el sender coster, només a alguns centenars de metres d'on hem eixit.

Ací està el track:

Més informació: