dissabte, 6 de juny de 2020

DEL CANTAL AL MATAPOLLAR, ENTRE SUERA I VILLAMALUR

Després d'una primavera humida com fa anys que no hi havia ens acostem a Suera per a fer una ruta per una de les zones més verdes de la Serra d'Espadà, amb total domini del bosc i també, per l'època, on podem tastar alguna cirera dels cirerals abandonats que trobarem pel camí.

Comencem la ruta a la font del Cantal de Suera. L'accés a la font no és fàcil i la pista sol estar en mal estat per això una opció més assequible és començar-la al punt on la pista de Pedralba enllaça amb el GR-36 que ve de Villamalur. També podem començar a caminar des de les fonts de Castro però allargant la ruta quasi dos hores més. Una millor opció fóra començar la ruta a la caseta del Cantal de Villamalur, de fàcil accés en cotxe encara que amb un trajecte més llarg des de la Plana.

Des de la bassa de Castillo mouen unes quantes sendes, totes elles poc xafades perquè no és massa la gent que s'acosta a esta part alta del terme de Suera. L'una puja per la Solana de Pedralba cap al colladico Royo, ja en la ratlla de Villamalur però eixa la deixarem per a tornar. Des d'ací pugen també dos sendes cap a la Nevera de la Talaia, per una passa un itinerari btt proposat per la Mancomunitat d'Espadà Millars, esta fa més volta passant prop de les casetes de Peretó i des d'ella hi ha un desviament per a pujar a la Talaia per la font de la Talaia. Nosaltres però en seguirem una altra no tant xafada que retalla passant per la font del Cantal.
Comencem caminant per la pista que ens ha portat a la basseta de Castillo i baixem per ella un centenar de metres fins que trobem una senda a la dreta. La senda passa entre vells bancals abandonats i el poc de trànsit unit a la primavera tant plujosa fa que les herbes la tapen i siga difícil de distingir, per sort no dura molt. La senda ens porta a una raconada ombrívola on hi ha un encreuament de senders: per la dreta puja també una senda que mou del final de la pista (una altra opció) i a l'esquerra continua l'itinerari btt pel camí de la font de la Talaia. Nosaltres però seguirem recte cap a la font del Cantal.
La font del Cantal està sota un gran cantal de pedra, d'on li ve el nom. És difícil de vore perquè la humitat que aflora pertot arreu fa que la vegetació siga més que espessa, selvàtica. El cantal on hi ha la font està totalment cobert d'heura i als seus peus les canyes i els esbarzers ho tapen tot. Per sort continua obert el camí que passa als peus de la penya on sempre hi ha una basseta amb aigua. La font està prou més amunt però l'aigua es canalitza amb una goma fins a un safareig situat prou més avall per això generalment la font no té aigua. Hui però l'aigua abundant raja per l'antic canyo i també per fora.
Només passar la font el contrast és més que evident, la humitat desapareix i la vegetació es torna més seca i els pins blancs substitueixen i els ginebres formen un bosc mediterrani típic de les terres calars. No per casualitat es troba ací la font, en la zona de contacte entre la calcària de dalt i el rodeno de sota, més impermeable i que fa aflorar l'aigua que s'escola des de dalt de la Talaia.
La senda enfila amunt i després de passar entre pins i carrasques arriba a uns antics bancals coberts d'un pinar sense sotabosc on la traça es fa poc clara i es confon amb els senderols dels animals. Per sort hi ha alguna fita i nosaltres ens entretenim en ficar-ne algunes més per tal d'ajudar a no perdre's.
Travessant este pinar, més pla, arribem a l'itinerari de btt que pujava fent volta per les casetes de Peretó. Cal seguir a la dreta (a l'esquerra a dos-cents metres ens queda la senda de pujada a la Talaia). Dalt nostre hi ha una tanca metàl·lica que envolta la gran finca de cirerers de la Talaia dins la qual hi ha la Nevera, aprofitada com a cisterna d'aigua. El nostre camí fa la volta per no travessar la finca.
El sender continua recte i planer per dins del pinar fins que el paisatge vegetal i mineral canvia. La calcària deixa pas al rodeno i els pins a les sureres. El sender obert per a traçar l'itinerari de btt (l'antic travessava la finca ara tancada) puja amunt decididament fins que enllaça amb el GR-333 que ací passa seguint la ratlla de terme entre Villamalur i Suera. Ací mateix ens trobem uns caminants que ens pregunten per com anar a la Campana. El camí més curt és el que hem fet nosaltres pujant per la font del Cantal però com que no ho veuen massa clar els expliquem que poden seguir el GR-333 fins al colladico Royo on s'encreua amb el GR-36 i seguir este fins a la Campana. Total només és el doble de camí.
Eixim finalment al GR a l'altura del Repasto de Villamalur. Per ahí baixa una senda al barranco del Tajo i al Fargueral, una bona opció de continuar la ruta però hui ho farem més llarg i pujarem a Cuatro Caminos per vore si han madurat les cireres.
Toca ara seguir el GR-333 que fa la volta a la Talaia. Als pocs metres la senda es converteix en pista que dóna accés a la finca de la Talaia però no la seguim massa tros, de seguida trobem a l'esquerra el recuperat camí de la Nevera i per ell pugem a la Nevera de Cuatro Caminos.
Abans d'arribar ens sorprenen un grup de bicicletes, i ens sorprenen gratament perquè no són elèctriques. Cada vegada és més difícil vore ciclistes de veritat, dels que pugen les muntanyes només amb l'esforç propi i sense ajuda així que els aplaudim i animem.
Passem per la nevera i fem una ullada ràpida, no és la primera ni la sisena vegada que la visitem així que la visita és purament de cortesia. Continuem avant per la pista que entra des de Cuatro Caminos passant per l'ombria del tossal de la Nevera on creix un pinar madur de pi rodeno. Estem en la part més alta de tot el recorregut i des d'ací les vistes (entre els pins) arriben ben lluny.
De seguida baixem al collado de los Cuatro Caminos on s'encreuen els camins d'Algímia a Villamalur i d'Alcudia a Matet, entre d'altres. Ací hi havia uns bancals de cirerers cuidats fins fa no molts anys però que ara s'han deixat ermar. Els cirerers borts que han crescut en les vores tenen unes cireretes menudes i sense mos però si busquem bé en trobarem alguns que tenen unes cireres bones i ja madures, encara que difícils de collir entre els esbarzers i argelagues que les defensen. De tota manera enguany no és any de cireres i ni hi ha massa ni són massa dolces.
Baixem per la vora dels bancals fins a la pista asfaltada de Matet a Villamalur que hem de seguir cap a Villamalur. Ací mateix al coll hi ha uns homes que estan collint cireres. Bé quan passem han fet un descans per a esmorzar, i són ells que ens expliquen que enguany no ha sigut bon any perquè ha plogut massa i les cireres no són dolces, les que no s'han fet malbé. Ens diuen si volem collir-nos-en algunes de la seua finca i els ho agraïm però ens conformem en tastar les cireres dels cirerers abandonats, ja que hi ha poques que les puguen aprofitar totes.
Des d'ací puja una pista cap a la Cerretilla que continua per l'alto de Muza al Bobanar. Nosaltres però hui baixarem per la pista asfaltada cap a Chércoles.




Pista de la font del Cantal.

Inici de la senda de la font, coberta d'herba. Al fons queda el castell de Suera.

Font del Cantal.

La vall i el castell de Sueras des del Cantal.

Travessant el pinar de la Talaia.

La vall de Suera des de la Talaia.

Senda oberta per a l'itinerari de btt.

Enllaç amb el GR-333.

La Talaia.

El barranco del Tajo i els pinars de Villamalur.

GR-333 camí de la Nevera.

Ciclistes pel GR-333.

La Nevera de Cuatro Caminos o de Villamalur.

Arribant al collado de los Cuatro Caminos.

Los Cuatro Caminos.

Cirerer bort amb cireretes menudes.

Cirerer perdut on aprofitem per tastar les cireres.

Pista de Matet a Villamalur a los Cuatro Caminos.

Des de los Cuatro Caminos la pista de Matet baixa per l'ombria de Chércoles cap a la fuente de Chércoles. Tot i haver de caminar per asfalt és un tros ben agradable. El pinar cobreix tota l'ombria i normalment tampoc passa ningú per la pista.
La pista fa un parell de revoltes abans d'enfilar una recta a la punta de la qual hi ha la font i la bassa de Chércoles. Nosaltres no arribem perquè a la segon revolta l'abandonem seguint una pista de terra que per la Masada travessa a los Planos. Cal seguir ara esta pista de terra, més estreta, que va més o menys planera resseguint les faldes de la Cerretilla i el Gobanar.
El terreny canvia i el rodeno i la pedra calar deixa pas ací a l'argila, i també ho fa la vegetació on predomina el pinar de pi blanc que creix als antics bancals que ocupaven tota la falda de les muntanyes. Entre els pins i allà on els bancals no estan totalment emboscats encara podem trobar figueres i algun ametler que eren el cultiu principal fins als anys seixanta quan van ser abandonats o substituïts per la cirera.  Encara queda algun bancal treballat però més testimonial que altra cosa i on, com no, els cirerers predominen sobre la resta d'arbres.
Per la pista arribem a la Masada, de la qual no en queden més que les parets caigudes. Ací mateix trobem una senda que baixa cap al barranco de la Huerta i comencem a caminar per un llomet pelat. Als cent metres la senda entra al bosc i un rètol ens informa que baixa al Solano del Molino. Hem deixat enrere el terreny argilós i retrobem el rodeno i quan ho fem entrem dins d'un magnífic bosc on s'alternen els pins de rodeno amb les sureres.
La senda baixa per l'esquerra del llomet (recte hi ha una drecera menys transitada) i ens porta per l'ombria a baixar cap al barranco de la Huerta o de las Gabarras, doncs ací el barranc va prenent el nom de la partida per on passa i la Huerta queda més amunt mentre que las Gabarras queda un poc més avall a la solana.
La senda baixa per un bosc ombrívol i fresc i ens deixa a una pista. Esta pista entra des de la caseta del Cantal però nosaltres la seguim cap a l'esquerra fins que finalitza. De l'altra banda del barranc queda el Solano del Molino, evidentment a la solana, però nosaltres continuem per l'ombria seguint la pista.
La pista mor al barranc al costat d'un rodal d'avellaners. Segurament ací hi ha la concentració més gran d'avellaners de tota la serra d'Espadà fent-li ombra a l'aigua que sempre corre pel barranquet.
Per la vora del barranc continua una senda que hem de seguir. A l'esquerra n'hi ha una altra que puja a la pista de la Masada. Ens endinsem en la Umbría Rey que fa honor al seu nom doncs el sol encara no toca i això permet una vegetació molt més fresca que de l'altra banda on hi ha la solana.
La senda que seguim va travessant el barranc per on corre l'aigua i que es troba envoltat per una vegetació exhuberant amb falagueres, esbarzers, heura, ... que entapissen el sòl i se'n pugen per dalt dels arbres.
Deixem a la dreta el barranco de las Gabarras, més reguer que barranc i un poc més avant el barranco de la Fuente Albar abans d'eixir-ne nosaltres també del barranc després de travessar un tram fangós on cal anar esplai per no acabar estacats fins als turmells.
A l'eixir del barranc el camí es fa més clar i fa un parell de voltes per a remuntar el pendent. Deixem enrere el rodeno i el terreny torna a ser calar apareixent carrasques i pins blancs.
El camí puja cap al mas de Mateo entre carrasques i pins fins que fa cap a uns bancals deixats perdre. Des d'ací continuem per la pista que entra als bancals que passa sota el mas de Mateo i passa per la capçalera del barranco de la Fuente Albar eixint a la pista asfaltada de Pavías a l'altura de las Gavarras. Ací trobem un home que va al bancal amb el cotxe i a qui preguntem sobre els noms dels llocs per on hem passat i ens explica que hem passat per l'Umbría Rey i que ara estem a las Gavarras.

Pista de Matet a Chércoles.

Pista a la Masada.

Senda de la Masada al Solano del Molino.

Senda per l'Umbría de la Masada.


Avellaners al barranco de la Huerta.

Senda del barranco la Huerta.

Barranco de la Huerta.


Tram tapat per les falagueres.

Pujant al mas de Mateo.

Pista a las Gavarras.

Després d'informar-nos dels llocs per on hem passat i també dels que passarem continuem camí per la pista asfaltada de Pavías però en direcció a Villamalur. Ací la pista està traçada aprofitant el Paso del Matapollar, via pecuària que, des de la Rambla, puja al Collado. Per l'asfalt només caminem un centenar de metres perquè quan la pista gira a l'esquerra per a baixar a la fuente del Prao nosaltres seguim recte pel Paso del Matapollar.
Una paleta en un pi indica que hi ha una senda de baixada al Cantal què és la que seguirem. Comencem pel Paso que baixa seguint un llomet cobert de pins i algunes sureres grans però després de passar una basseta per a la cacera l'assegador baixa a l'esquerra mentre que la senda que seguim baixa per la dreta. Per sort unes fites ajuden a seguir el camí, no sempre clar entre el pinar net de malea.
El camí baixa primer per un llomet i després enfila avall entre el pinar abans de trobar la traça més clara del camí vell, molt erosionat per l'aigua. El camí ens baixa pel Solano del Molino i fem cap al mateix barranc que hem fet abans que ací s'anomena barranco de la Parra o del Molino. Ací estava antigament el molino del Tío Blas. De l'altra banda del barranc queda la senda per on hem baixat de la Masada però travessar el barranc sembla impossible.
Nosaltres seguim la senda, ací prou tapada per la vegetació que per sort no és punxosa. Cal seguir un tros per la vora del barranc i travessar-lo. El barranc ací sempre porta aigua i als seus voltants creix una interessant vegetació de ribera amb salzes, avellaners i joncs. Quan eixim per la Umbría de la Parra cal parar atenció perquè les falagueres tapen el camí.
Seguim pel camí un tros més fins que eixim a la pista que des del Cantal entra a la Umbría Rey, només a cent metres de la caseta del Cantal.
Per la caseta del Cantal passa el GR-36 i ací s'uneix el barranco del Quinquillero amb el de la Parra donant lloc a la rambla de Villamalur per on en èpoques humides, com esta, corre l'aigua els primers centenars de metres abans de perdre's en la grava. Des d'ací hem fet moltes rutes quasi que en totes direccions: cap a Villamalur, a la fuente el Prao, al Fargueral, ... ara no ens calfem massa el cap i continuem el GR cap a Alcudia remuntant el barranco del Quinquillero.
Seguint la pista arribem a la pista asfaltada de Matet, traçada en part sobre l'antic camí de Matet o de Segorbe (encara que no en este tram). Hem de seguir la pista uns metres i quan travessa el barranco del Quinquillero seguim recte per la pista que remunta el barranc.
Continuem pista amunt, sempre sota l'ombra del bosc que ens ha acompanyat en quasi tota la ruta i què encara ho farà fins al final de la mateixa. Ací tenim un pinar entreverat amb sureres. Hi ha rodals on les sureres dominen els pins i en d'altres és al revés. A l'ombria a més trobem marfulls, alborcers, cirerers borts, ... i d'altres arbustos de fulla més verda que posen un toc de color més verd si cap a la ruta.
Quan acaba la pista continua la senda que ens puja al colladico Royo on el GR-33 es creua amb el GR-333 que baixa des de la Nevera de la Talaia i continua cap a Villamalur pel corral del Jupillo. El GR-36 baixa cap a Pedralba pel Pinar que fa honor al seu nom. Nosaltres però no seguirem el GR-36 sinó que ens desviem pel GR-333 que puja cap a la Talaia.
Remuntem una costera fins a una gran fita de terme, no debades anem seguint la ratlla que separa (o uneix) els termes de Villamalur i Suera.
A l'esquerra de la fita baixa una senda. Una xicoteta fita de pedres en senyala el punt d'on mou i d'altres fites que anem trobant pel camí ens ajuden a seguir el traçat i no perdre la senda entre el Pinar que cobreix tota la Solana de Pedralba que anem travessant de baixada.
Davall nostre queda el barranc de Pedralba i de l'altra banda, quan els pins volen, podem vore la basseta del Castillo on ens esperen els cotxes per a tornar a casa. La senda baixa fent una diagonal a buscar la capçalera del barranc de Pedralba i quan el travessem el paisatge canvia dràsticament. El pinar queda enrere i les sureres són ara les que dominen l'estrat arbori. Seguim la senda sota les sureres traessant un parell de reguers que s'uneixen i donen lloc al barranc de Pedralba. Quan deixem enrere el bosc i eixim a un tram més obert ja estem a pocs metres de la font del Cantal. Passem per dalt de l'assolada caseta del Tio Mateu i entrem en un racó ombrívol i humit on trobem un safareig on cau un bon xorro d'aigua. Fins ací es canalitza l'aigua de la font del Cantal que es troba uns quants metres per dalt nostre, i des d'ací es portava l'aigua a la basseta de Castillo. Ara esta última conducció està trencada i l'aigua que vessa del safareig, que en estos moments n'és molta, baixa pel camí que quasi forma una fila d'aigua.
Deixem a la dreta el punt per on puja l'itinerari btt de la Mancomunitat d'Espadà Millars que hem trobat a l'inici de la ruta i mirant de no banyar-nos massa els peus fem els darrers metres de camí abans d'arribar on havíem deixat els cotxes i on hem començat a caminar.
Acabem així una de les rutes més interessants que hom pot fer pels boscos d'Espadà, i també de les menys conegudes.



Informant-nos dels topònims a las Gavarras.
Pista de Pavías.

Paso del Matapollar.

Baixant pel Solano del Molino.

Barranco de la Parra.

El camí per la vora del barranc.

Caminant entre falagueres.

Caseta del Cantal.

Travessant la pista de Matet.

Pista remuntant el barranco del Quinquillero.

Colladico Royo.


Bassa de Castillo des de la Solana de Pedralba.

Pinar de la Solana de Pedralba.

Capçalera del barranc de Pedralba.

Aigua que baixa de la font del Cantal.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Suera: de Castro a la Buitrera per la Sima i el Cantal
GR333: d'Alcudia a Villamalur tornant pel GR-36
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
La Lastra des de Villamalur
Del Cantal a la Nevera de Cuatro Caminos pels pinars de Villamalur
Pedralba entre el Pinar i la Campana Volta a Pedralba pel Cantal i el Pinar
De la font de Castro a Quatre Camins
GR333: de Villamalur a la Talaia tornant pel camino del mas de Taide
Circular als pinars de Villamalur: del Cantal al Perrudo pel Bobanar i el barranco Berniches 
Trinxeres del Gobanar des de la caseta del Cantal  
Crestes d'Espada 2: del coll de la Ibola al mojón de Torralba

Més informació:

Cap comentari:

Publica un comentari